La Marià Garriga a la Paret d'Odèn.
Fa 6 hores
Retalla’m això, si et sembla!
Aquests dies fot una xufla de cal déu i alguns malalts trobem a faltar el tacte i l’olor de l’alta muntanya sota una capa de neu espessa qualsevol matinada de primavera, ben gelada.
Si és el cas, us proposo anar fent boca amb aquesta, l’última batalleta de l’hivern que tot just acabem de deixar enrere, quan les pluges i els diluvis del mes de juny encara no ens havien fet renegar a tort i a dret de tota la colla que, allà dalt i amb les seves llufes pestil·lents, animen als núvols a descarregar aigua benèita quan veuen que preparem les motxilles.
Una canal més aviat fàcil, retallada i una cresteta d’anar fent sense massa maldecaps fins a un dels cims més bonics de l’Aran.
Però al Bassibé hi ha altres alternatives fresquetes per quan arribi el gel:
Però al Bassibé hi ha altres alternatives fresquetes per quan arribi el gel:
Tuc de Bassibé, Canal Retallada, III, 4+, M5, 420 mts.
Canal més aviat fàcil que ens duu de forma bastant elegant al cim del Tuc de Bassibé, de 2.640 metres. La única dificultat de la via, la trobarem en un ressalt d'uns 40 metres, vertical i que amb bones condicions forma una cascada ageguda. Caldran friends, tascons, algun pitó optatiu i un cargol de gel per si de cas.
Grandes ideas para la caja tonta
Estos días tenemos la suerte de tener en el campo base del Everest a Darío Rodríguez. No es coña, ni este un post para criticar el trabajo de los demás que mérito, sin duda, la cosa tiene. El responsable de Desnivel nos da una visión bastante objetiva del asunto narrando historias que de otro modo nunca sabríamos que han sucedido.
Sus crónicas llegan una detrás de otra (al fin han descubierto un buen filón para tener la wes a todo trapo las 24 horas…. La pega es que hay que estar allí para poder contarlo: Menda me presento voluntario para la próxima temporada). Lo bueno es el retrato del circo, el show, la pasta gansa que se mueve por ahí y el trabajo de los sherpas –auténticos currantes y facilitadores de la gran mayoría de las ascenciones de estos días.
Patéticos culebrones vistos aparte (qué si tu no das el pego, qué si estabas hecho polvo y yo te ayudé, qué si no fuiste tu, qué fueron “tus” sherpas, qué si mejor te dedicas al parchís…) en una productora están estudiando muy seriamente producir un reality en el Beis Camp. El objetivo: la cima del mundo. Los participantes: ratones encerrados en sus tiendas sufriendo lo indecible para hacer cumbre, eso sí, forrados con sus plumones de colorines chillones, esponzorizaos hasta en el culo, botellas de oxígeno a mansalva, sherpas que lo hagan todo, un presentador cachas y guapete, a poder ser con experiencia en el tinglao y un jefe de expedición expeditivo y sin pelos en la lengua. “De los que dé juego” dicen en los oscuros despachos de dicha productora.
En la susodicha reunión de la productora (mentes preclaras de la inapetencia mental posmoderna) aparecían, sin embargo, tres handicaps que a primer cop d’ull podían joder la idea antes de parirla.
El primero se convirtió casi al momento en un plus de calidad para con el incremento de la audiencia. En una de las reuniones previas al visto bueno final al programa, alguien comentó: “¿Y si alguno de los participantes la diña por encima o por debajo del collado Sur?”
Entre asesores legales y lumbreras del márketing lo resolvieron en menos de tres minutos en base a la siguiente fórmula:
Riesgo de muerte = más morbo = más audiencia
Muerte en directo = punta histórica de audiencia (a ver quién lo supera)
… Y todo juntito:
Mucha pasta, pasta a borbotones para todos los metidos en el ajo: responsables de la productora, espónsors, aseguradoras… El coste es una ganga cuando te bañas en una piscina rellena hasta los topes con los beneficios.
El segundo handicap no lo era en realidad. Permisos y basura a mansalva. “En Nepal son como en todas partes” –dijo uno añadiendo: “La pasta lo resuelve todo”.
El tercer handicap tampoco era el problema que parecía a primera vista. La “Normal” al Chomologma está repleta de cadáveres. Alpinistas secándose al sol por todas partes. Y eso, al parecer, queda feo. Entonces alguién sacó unas fotos y entre todos resolvieron el problema: “¡Aquí pueden salir unos planos fantásticos!” a lo que alguien exclamó: “¡Ya estoy viendo la promo… Buenísimo!”.
En el capítulo de ventajas estaban los 14 ochomiles, todos juntitos, en una lista. Daban para, como mínimo, 14 ediciones del show. Eso sin contar las vías de acceso a las cimas más altas del mundo. Había quién ya soñaba con rescatar el formato (inevitable cuando ya llevas cinco ediciones del show y al personal le empieza a cansar tanta ventisca, tanta nieve y tantos tíos jadeando).
Y lo soñaban a grandes titulares: “Este año especial quinta edición: K2, la montaña asesina. ¿Cuál de estos alpinistas no regresará nunca al campo base? ¿Será Juan, el electricista de Palencia? ¿O será Dani, el periodistucho de Barcelona? ¿O Laura, la madrileña que nunca había pensado que para pasar de gogó a alpinista extrema sólo había que echar una firmita? ¿Habrá sexo en directo en las alturas, como cuando aquel polvo histórico cerca de la cima del Cho-Oyu?”
Y lo soñaban a grandes titulares: “Este año especial quinta edición: K2, la montaña asesina. ¿Cuál de estos alpinistas no regresará nunca al campo base? ¿Será Juan, el electricista de Palencia? ¿O será Dani, el periodistucho de Barcelona? ¿O Laura, la madrileña que nunca había pensado que para pasar de gogó a alpinista extrema sólo había que echar una firmita? ¿Habrá sexo en directo en las alturas, como cuando aquel polvo histórico cerca de la cima del Cho-Oyu?”
Todo esto va estar en marcha próximamente. Así que, interesados, llamar a la productora y preguntar por el programa “Alpinistas extremos”. Aunque todavía no tienen decidido si lo titulan “En la zona de la muerte”.
Ensayo para teatrillo
Título: No todo está perdido, o sí
Personajes:
Juan: pringao, unos treinta años, manos callosas, mirada cansada.
Un jefe: tipo guaperas, con cara de salud y felicidad mental.
Todos: grupo de cinco o seis (chicos y chicas). Adormecidamente felices.
Guión:
(Juan, J) – Hola, me llamo Juan y soy un adicto.
(Todos, T) –Hola Juan.
J –Me llamo Juan. Sí. Hola.
(Silencio)
(Un jefe, U) –Venga, Juan, que no todo está perdido!
J – He perdido a mi familia.
(silencio llorón)
T (se van alternando) – Venga tio! Animos! Tu puedes!
J – Mi hermana ya no quiere verme. Dice que todo el día estoy igual. Que he echado a perder mi vida. Mis padres, lo mismo. A penas les veo. No les interesa lo más mínimo nada de lo que hago. Yo les digo que “me vi a quitar”, pero ya no se lo creen. No se lo cree nadie.
(silencio)
J –Mi mujer…
(más silencio)
U – Todos hemos pasado por esto, no te agobies!
T (a coro) – Suéltalo, Juan!
J –Dice que este verano me las apañe solo. Que si lo que me gusta es arrastrarme, que me arrastre, que está harta de aguantarme… Ya no puede más.
(silencio)
J – Mi mujer me ha dejado.
T (a coro) –Todo se arregla con voluntad!
U – Sí, Juan, voluntad.
J – ¿Voluntad?
T (a coro) – Déjate llevar, Juan!
U – Es fácil, vas a ver…
J - ¿Fácil?
U – Sigue contando, venga. Cuéntanos tu historia.
J – Empece a engancharme sin quererlo. Me lo pasaba bién, me reía, flipaba lo fácil que era, no me costaba relacionarme con la basca… Me sentía bién conmigo mismo, con mi dosis…
(silencio)
J – Bueno, cada día necesitaba más. Todavía no sabía que “mestaba” quedando pillao y que dejarlo iba a ser tan difícil… Y ara…
(silencio)
J – Y ara solo pienso en las semanas de qué dispongo. Una en el Pirineo, Cortina, Montenvers, Röte Fluh, Boot flake, king swing... (Juan se pierde en un susurro interior batante patético).
U –Voluntad, Juan. Si quieres dejarlo, puedes. Estás aquí. Estás con nosotros. Quieres hacerlo. Tienes lo que hay que tener. Tienes voluntad.
J – ¿Voluntad?
T (a coro) – Voluntad!
Directa del Maluta o de la passió del "corb" per l'habitació verda
Aquesta directa a la Bandereta vol ser un homenatge al Guillem Malet, el Maluta, company d’aventures, d’escalades imaginades, d’anècdotes al voltant d’una taula i d’amics que ara el trobem a faltar.
A ell com a tants d’altres, Montserrat també li havia robat el cor. Però per què escalava en Maluta? Transcric part d’un post publicat per ell mateix al seu blog, ara fa uns anys perquè crec que aconsegueix explicar alguna de les coses que s’amaga darrere d’aquesta dèria.
Es titula l’Habitació verda i l’original el trobareu aquí.
Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder.
Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant en tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el qual a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. Aquella conjunció en què la gravetat deixa d'arrossegar-te cap al centre de la terra. Ets gràcil, de moviments felins, precisos, freds i calculats, escales pel simple plaer d'escalar. Les pors, preocupacions, obssessions i tota la resta de mediocritats que et fan humà simplement desapareixen. Ets lliure, perfecte, invencible i immortal. Tant li fa a quin nivell escalis, simplement, de tant en tant, passa.
Així he trobat la resposta a la eterna pregunta? No podria assegurar-ho però sé amb seguretat que com a mínim l’habitació verda és una part important de la meva vida. Escalo per entrar a l'habitació verda. Escalo per aquests moments tant excepcionals, per aquests moments perfectes. Escalo per ser lliure, perfecte, invencible i immortal. No es tracta de les vies que escali, o de com les escali, es tracta d'assolir l'habitació verda dels surfers, fer desaparèixer les inperfeccions del món mortal, levitar i aixecar-me per sobre de tot per passar al món paral·lel on regna la felicitat i la llibertat.
Així, tots els esforços, sacrificis i obsessions de fet van dirigits a això. La felicitat i la llibertat. Tant senzill, però tant complicat alhora. Així ho he vist clar, no sóc feliç perquè escali, ni tampoc lliure pel fet d'aïllar-me del món en alguna paret. No. Sóc feliç per l'escalada, escalo per alliberar-me de les meves imperfeccions, escalo per ser invencible, escalo per sentir-me immortal (encara que siguin tant sols uns moments).
Tots els esforços estan encaminats a trobar l'habitació verda. És la recerca de la felicitat a través del llarg perfecte i l'alineament de ment i cos en una sola entitat. La conjunció d'astres mortals és el camí.
Per això té un poder tant gran d'atracció sobre mi, em proporciona allò que no sé trobar de cap altra manera. M'agradaria no haver d'escalar i no haver de fer patir aquells que es preocupen per mi. Però com tants altres he nascut per ser lliure, ser feliç. I l'habitació verda, l'escalada, per ara, és la única porta a la llibertat i la felicitat. Simplement vull fer-ho, simplement necessito escalar, ho he de fer. Vull ser lliure, feliç i assolir la perfecció, invencibilitat i immortalitat momentània.
Què val la meva vida sencera de monotonia i mediocritat en
comparació amb aquestes hores d'acció total i felicitat perfecte?
Lionel Terray- Els Conqueridors de l'inutil.
La Bandereta, via Directa del Maluta, ED-, A3, 135 mts.
La via Directa del Maluta escala la Bandereta (Ven-Suri-Ven) aprofitant les dues primeres reunions de la Cerdà-Riera, traçant una línia pel centre de l’agulla i anant a buscar, a la part superior, l’esperó que queda a l’esquerra de la fissura que conforma l’últim llarg de la via dels Químics. Bricolatge vertical, ambient i una escalada en lliure que ens deixa al cim amb el regust d’haver culminat una bona via.
Situats a la vertical de la primera reunió de la Cerdà, ataquem la paret superant uns metres molt fins, però ben assegurats i amb bona roca (un pitó i un espit). De seguida, la paret perd verticalitat i arribem sense problemes a la sabina on muntem el relleu.
El segon és, de lluny, el llarg més entretingut de tota l’escalada. Superem la gran llastra de l’agulla Ven-Suri-Ven pel bell mig. Primer aprofitem un diedret (un pitó) i després encarem la placa on diversos espits ens ajudaran a guanyar uns metres on la roca és molt llisa i a trams toba. Aquí haurem de progressar amb atenció, a base de ploms, puntes de clau i algun tac.
Una sortida en lliure, que apurarem més o menys metres segons el nostre gust, ens deixa sobre l’escassa i vertiginosa repisa de la segona reunió de la Cerdà. Des d’allà abordem el desplom de roca blanca a base d’un artificial que combina espits, ploms i burins. L’escalada dibuixa una fotgènica diagonal a la dreta, per mirar d’anar a buscar la roca de qualitat del fil de l’esperó. Amb un cop de gas ens plantem a la tercera reunió.
Al cim, hi arribem després d’una quarantena de metres preciosos, essència de l’escalada combinada montserratina. Primer, progressem sobre petits forats, amb falques, ploms, ganxos i un tac gros. A quinze metres del cim, l’abundància de preses ens ajudaran a trevir-nos-hi en lliure, tot i la verticalitat del terreny. Som a l’habitació verda, lliures, perfectes, invencibles i immortals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
