Mamá. Por fin voy a ser famoso!


Andaba yo caliente y reíase la gente. Menda no sabía el qué y hubiera empezado a ponerse de los nervios si no fuera por el amigo Paca. Entonces vi la luz y una ilusión desbocada se apoderó de mi espíritu y de la puntita de mi escroto.
Por fin voy a ser famoso. Llamé a mamá y le conté la gran noticia. “Es que soy muy bueno amatxo” –le grite por teléfono. La pobre señora no daba crédito. “¿Y cuando te va a entrevistar el Jorge Javier? –me preguntó balbuceando…


Llevan casi 300 números y van a toda máquina. Estan que se salen, diría yo. Tan rápido como el viento de Mestral en la norte del Cavall un día de tramuntana. Tanto, que al igual no repararon en que pa’ portada la cosa no da; en que hubiera estado bién pedir permiso, o en que da vergüenza salir haciendo el chorras tan cerca del magnífico Loretan y de una increible vida como alpinista, muy lejos, por cierto, del mundillo de colorines y frases facilonas del márqueting vertical.


Ayer nos tomamos unos vinos con dos colegas. Uno tiene la dicha de pirarse esta semana a Chamonix. Va a intentar la norte de las Droites. Si lo consiguen no tienen intención alguna de contarlo y menos de colgar las afotos en la net. Del modo en el que suena el percal, no me estraña.

A la brasa i a foc lent, o l’autoestima dels falcons



La travessa dels alts Frares, que uneix el refugi Vicenç Barbé, per la Canal Ampla, amb el Torrent del Lloro, la Canal del Frare Gros i el descens fins al Coll de Porc era, encara, un d’aquells camins que conservava una certa pau i tranquilitat, lluny de la majoria del personal, que trilla els camins de les Agulles.
Dic “era” perquè fa poques setmanes algú amb visisó de futur al Patronat va decidir publicar un itinerari per la zona que segueix, en principi, les marques blaves del camí.
Fa un mes escàs, una passejada per la zona va motivar un post sobre la Caputxa i la seva finíssima, montserratina i trepidant Aresta Nord. Vam fer bona part del camí comentant precisament el bon estat dels camins, “lluny de les masses” –vaig riure.
Quan descansàvem als peus del Bisbe va arribar la tropa: un grupet de noies calçades amb les típiques John Smith d’estar per casa, jaquetes de carrer, motxilletes de pell i fins i tot algun “bolso”. De seguida vam veure que no sabien exactament on eren ni com de complicada es pot tornar Montserrat amb un pèl de mala sort i molt poca expèriència.
“Seguim les marques blaves” –em van respondre quan els vaig preguntar cap a on anaven. “Vigileu perquè un pèl més avall, en arribar al peu del Tub i la Patata hi ha marques blaves cap al Frare Gros, que pugen, i també cap al Dit, que baixen” –els vaig respondre.
Em van contestar amb un mapa. Era un document imprès directament de la web del Patronat. La nova ruta proposada pel cor dels Frares. Marques blaves era la consigna.
Vaig repetir i subratllar el meu avís. Òbviament en arribar al trencall no van veure el camí que baixa entre els dits i van tirar amunt, cap al Frare Gros. Seguien les ditxoses marques blaves i les haurien seguit llençant-se per la Canal del Melindro si a algun inconscient se li acut pintar-ne per allà.


Ahir a la tarda vaig refer de nou aquest camí, tot baixant de l’Agulla del Centenar, després d’escalar aquesta meravella de diedre que és la CADE amb en Paca, que aquests dies té una reunió pendent amb un A5 non expansion que ens treu el son als dos, tot i que per diferents motius. A ell la cosa el motiva com per no dormir fins haver repetit la Centenario Terry, mentre que a mi el tema em provoca malsons només d’imaginar-me penjat d’aquell conglomerat blanc amb pinta de no voler fer gaires amics.
Pero vamos al grano señorías: el camí, ara mateix, és completament trillat, com si en tres setmanes hi hagués passat una excavadora. El traç desdibuixat, arbres arrencats, pedres grosses desfalcades. Un desastre provocat per la gent que fent ús del seu dret passegen resseguint la ruta proposada pel Patronat.
La cosa no passaria de desencert desafortunat, si no fos perquè mentre que les ordes bàrbares d’aperitu dominical a l’Espinaler, desfan les canals dels Encantats tal i com ha passat a les Agulles, els amics del Patronat ens prohibeixen escalar a l’Aeri per un suposat niu de falcó (que no veus per enlloc quan escales la Valentín).

I ara, vàries preguntes a l’aire…
Montserrat és i serà un parc de l’àrea metropolitana. Cal defensar aquí ocellets que no es troben amenaçats enlloc i ni molt menys en perill d’extinció? No hi ha moltes més tàpies al país per defensar-los?
No seria millor intentar mantenir en bon estat o restaurar els camins de la muntanya?
Fa falta prohibir l’escalada a l’Aeri o als Frares o al Montgròs, del 15 de febrer al 31 de maig, quan a la muntanya de Montserrat i ha zones que els escaladors no han trepitjat mai i que no visita ni Déu (la qual cosa a la muntanya santa és una heretgia)?
Si en moltes ciutats del món, els falcons són una espècie més i els utilitzem per mantenir a ratlla els coloms, què passa amb els falcons catalans? Són especials? Més sensibles? Cal apujar-los l’autoestima (com a la majoria dels catalans, per cert)?
La gent de Medi Natural (haurem d’esperar a veure com va el canvi, però la notícia dels voltors del Montsech apunta bones maneres) ens la té botada? Els agraden els ocellets o potser és que no els agraden els escaldors?
Algun dia faran com al Montsech amb els voltors i ens permetran matar cabres i cabrons a cops de pedra i de martell o llençant-los microfriends amb fona?
I les cabres aquestes, a la brasa, què tal?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...