Pitonakos torsion
L’altre dia, badant per casa, em va caure a les mans un manual de l’any 77 de Patrice de Bellefon titulat L’alpinisme. L’havia tingut oblidat en un prestatge i la curiositat per les fotos de tios escalant V+ en cletes em va poder. Han pasat uns quants anys i tot i que l’edició que tenia a les mans era del 1987, la majoria dels “catxarros” que fem serveir avui dia no hi surten.
.
Sí que fa un recorregut extens per moltes tècniques que l’escalada moderna ha oblidat completament. Algunes per obsoletes, però d’altres, com per exemple tota la teoria de la torsió dels pitons, simplement per desidia, perquè cada vegada són més els escaladors autodidactes i, suposo, que perquè des dels 80, els tascons, els friends i altres meravelles d’alta tecnologia han desplaçat els pitons al fons dels calaixos i de les motxilles d’estar per casa.
.
Resumint, la idea és que està físicament demostrat que un pitó emplaçat a la roca treballa millor si la força que s’hi aplica és de torsió, que no pas per l’efecte de palanca. Això explica la forma dels pitons, que moltes vegades donem per feta, sense pensar que està pensada per acoseguir aquesta torsió en fissures amb diferent angle respecte de l’horitzontal.
.
Explicar la teoria a base de dibuixets m’ha resultat molt més fàcil que fer-ho en llenguatge escrit. De manera que si a algú encara li queda algun dubte, aquí “il professore” tòxic li resoldrà –sempre que sigui humanament possible–.
.
.
Dues cosetes abans que algú se m'avanci:A. Els universals treballen en torsió en la majoria de fissures. B. Òbviament, hi ha molts pitons que queden “bé” en posicions que no són les descrites, que una cosa és la teoria i l’altra, la pràctica. O sigui que, agafeu els martells i, ala, a fotre-li castanya fins que canti un là major.
El taladrador, o para l@s que le den al English: "The plague-bolt"
La Federación Madrileña de Montañismo se propuso hace unos días la faraonica tarea de intentar llegar a un consenso en el polémico tema de los reequipamientos y las aperturas. Casi 70 escaladores se dieron cita en su sede con una excusa: el desmantelamiento de más de 500 chapas y reuniones en las escuelas de la zona......
A pesar de que según comentan el tema quedó un poco aparcado (o no), sí salieron a la luz los principales puntos de fricción entre unos y otros. La FMM se ha comprometido ha poner en marcha grupos de trabajo para intentar llegar a un documento de base que sería puesto posteriormente en conociemiento del colectivo en aras de un futuro no sin debate, pero sí sin peleas a puñetazo límpio en la puerta de algún refu.
......
A la espera de una reunión en octubre en la FEEC para hacer algo parecido; una reunión, por cierto, de la cual nunca más se supo, y como últimamente se ha puesto como ejemplo lo que hacen fuera, me he dedicado a pasearme por el Yosemite virtual por aquello de que los yanquis siempre reinventan primero.
...........
Para los que querais leerlo en english ... Yosemite National Park ... y para los que no, he aquí una traducción fiel al original, pero un tanto adaptada (entre paréntesis, las adaptaciones):
......
Expansiones y rutas nuevas en Yosemite National Park.
The rules o lo que es lo mismo, las reglas
.
Taladrar y utilizar anclajes de protección está permitido en Yosemite siempre y cuando se haga a mano (ai!! que voy a hacer sin mi taladrooooohhh... voy a tener que sudar!). Los taladros mecánicos están prohibidos. Los servicios del Park no inspeccionan, mantienen ni reparan las expansiones y otro material de escalada emplazado.
.
Detrás de esta simple norma (complejísima para algunos, que en la diversidad está la gracia) hay un importante debate ético en Yosemite. Si te planteas taladrar una nueva ruta o alterar (fíjate qué palabra más bonita!) una ruta existente, habla antes con los escaladores locales. Ellos están familiarizados con la historia y las tradiciones de la escalada en Yosemite. Nadie quiere ver la roca dañada por las expansiones emplazadas y cortadas (¿placed and chopped?... si es que en el yanqui ya lo han visto todo!).
.
La "jardinería" no está permitida en Yosemite. Muchos escaladores eliminan de forma ocasional plantas cuando emplazan seguros o para encontrar un buen agarre; pero eso no es nada comparado con el daño hecho cuando se abre una nueva ruta.
.
New routes o Vías nuevas (Anda! si lo titulan igual que aquella sección de aquella revista...)
.
El daño causado en la apertura de una nueva ruta es, de lejos, mayor que el causado por las cordadas que posteriormente la escalarán. Si estás considerando escalar una nueva ruta, pregúntate antes (atenshion pliis):
.
¿La ruta es peor que el daño que causará su apertura? (vuélvetela a leer x2).
¿Es una línea clásica que otros disfrutarán escalando o simplemente estoy interesado en conseguir tener mi propia ruta?
¿Qué es lo que pensaran escaladores dentro de cincuenta años sobre esta vía o esta expansión?
.
Hay miles de vías ya abiertas en Yosemite. Quizá deberías escalar unas cuantas más de esas antes de añadir tu "marca" en las paredes del valle.
.
The reasons
.
Muchas de las zonas de escalada de Yosemite han sido designadas espacios de interés natural i las máquinas a motor no están permitidas, incluyendo los taladros mecánicos. Además de este mandato del Congreso, el Parque tiene interés en limitar los impactos de la escalada al mismo tiempo que tiene por objetivo el disfrute de los escaladores. La regla resultante permite a los escaladores el inusual privilegio de alterar permanentemente las tapias de granito de Yosemite colocando expansiones donde elijan, pero limita el número de expansiones requiriendo que sean taladradas a mano.
......
......
Turn it on
Carta oberta a l'il·lustre Conseller de Medi Ambient i Habitatge, Sr. Francesc Baltasar, i a la Directora General del Medi Natural, Sra. Maria Núria Buenaventura.
Benvolguts,
Els escric per mostrar-los la meva disconformitat amb l'exposat en l'informe Regulació de l'escalada a les serres de la comarca de la Noguera i Sud de l'Alt Urgell (Lleida). Proposta d'actuació, el·laborat pels serveis territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge a Lleida.
Tot i reconèixer i per tant acceptar que cal regular l'escalada en determinades zones del país, estic en desacord en què aquesta regulació s'hagi d'aplicar de forma genèrica en les zones especificades en l’informe, que tradicionalment han esdevingut importants escoles d'escalada del país: parets històriques que per les seves característiques gaudeixen d'un reconegut prestigi nacional i internacional en el món de l'escalada.
Em sembla adequat que es reguli l’escalada en aquelles vies d’escalada on es detecti la nidificació d’aus en perill d’extinció o la presència d’espècies vegetals també en perill. Però crec que una regulació que concreti amb exactitud i detall les rutes afectades, una regulació que, per tant, no sigui de caràcter extensiu, general i indefinit, ajudaria a garantir la convivència entre el col·lectiu d’escaladors, les espècies afectades i l’administració.
És per tot això que, en el benentès que quedo a la seva disposició per a qualsevol consulta, els agrairia que tinguessin en compte les reclamacions exposades en aquesta carta i desestimessin la idea original de regulació extensiva exposada en l’informe anteriorment mencionat.
Atentament,
.....................................................
Barcelona, a 18 de setembre de 2008.
Essències Montserratines II
Muralla Nord d'Agulles, Preludi
Un pitó falcat a la Preludi. Amb prou feines 2 centímetres de forat reblerts de fusta (una mica de faig i un llistó llarg que algún dia va formar part del parquet d’alguna casa senyorial d’aprop de la plaça Francesc Macià, probablement d’un d’aquells pisassos d’un neoclassicisme finíssim que hi ha sobre la terrassa del Sandor. No és que em deixi veure molt per la terrassa del Sandor, la qual cosa no estaria malament si ens hi deixem caure tots un dia i li proposem al Tarragó de fer-hi la famosa reunió d’Agulles versió 2.0, però va ser allà on vaig trobar, mentre treballava, un sac d’obres ple a vessar de llistonets de primeríssima qualitat). Per fi tanco parèntesi i pels que hagueu aguantat: a lo que iba.
Firmada pel Jan Casas, el Xavi Cullell i el Joan Garriga el setembre de 1990, la Preludi combina l’artificial i el lliure de forma magistral i absolutament temerària. Al costat de vies com la Montserrat Francisco Grimà, de l’Antonio García, a les Roques del Salt de la Nina, és, no sé si hi estareu d’acord, un dels paradigmes de l’escalada d’extrema dificultat. Amb un peu a l’últim graó d’un estrep, l’altre aprofitant un còdol adherent i amb les ungles arrapades a les típiques ametlles montserratines. És possible un pas més difícil?
A les ressenyes només s’hi llegeix V+, potser 6a. La realitat, però, és força més cruel i la por t’acaba recordant que els numerets de l’escala de dificultat poden ser una putada poc orientativa i mooolt despistatòria. Però tota sortida en lliure té una arribada. Passejar-se per una placa, cap a un espit, o un buril als quals sabem que no podrem arribar en lliure; haver d’improvisar un repòs des del qual emplaçar un ganxo, un plom o un pitó, si tenim sort...
No sé si hi ha res tan exigent. Potser el lliure potent sense expansions? En les successives repeticions, en aquestes i altres vies del mateix estil, han proliferat els ploms, fins i tot en els trams que originàriament es van escalar en lliure. Sempre és més fàcil passar tirant d’artifo de ploms, santificant aquella dita que diu que el placer del gesto... pa los lolos.
Sobre cabres i kabrons, buitres i voltors
El que va començar com un joc, com un experiment d'estar per casa, és a punt de convertir-se en una plaga bíblica que els que escalem a Montserrat ja fa temps que temem. No passa el mateix a la direcció general del Medi Natural. Allà, encara no se n'han adonat que a Montserrat les cabres salvatges han proliferat d'una forma primorosa que posa en perill la vida d'escaladors i de caminaires. Els accidents per causa de la caiguda de pedres, sobretot als peus de via de les zones esportives del sud del massís també s'han incrementat i almenys hi ha una víctima mortal, que quedarà en el record per sempre, a causa d'una desafortunada i absurda caiguda de pedres.
Òbviament, amb el voltor comú no passa el mateix. Els voltors, que se sàpiga i només de moment, perquè qualsevol dia n'hi haurà tants que es posaran d'acord per atacar-nos, no llencen pedres. Els voltors volen i no s'assemblen en res a les cabres, tot i que també han proliferat de forma exponencial les últimes dues dècades i fins i tot han extès els seus dominis més enllà del Pre-Pirineu, fins als cims de tres-mil metres.
Les cabres no mengen carn potser perquè no estan prou cabrejades; però els voltors sí, i l'any passat es van difondre els primers atacs de voltors a ramats d'ovelles per falta de manduca a pesar que Medi Natural facilita periòdicament restes d'animals sacrificats en escorxadors per alimentar aquesta extensa població de carronyaires, ara també, rapinyaires.
Com que l'element artificial en tots aquests processos pseudocientífics és considerable, els ecosistemes modificats perden l'equilibri. Falta menjar, no hi ha depredadors naturals i proliferen que és massa. I en aquest punt, i posant-nos altre cop un pèl bíblics, ens trobem davant la ditxosa plaga. A Medi Natural la celebren amb cava i un parell de cervesetes mentre que els il·lustres senyors diputats del Parlament de Catalunya papen mosques en alguna comissió parlamentària.
I la maquinària engreixada amb diner públic -d'aquell que quan te'l gastes, te'l gastes amb gust, perquè no és teu, perquè no és de ningú- funciona a bon ritme. Roda i roda i engreixada s'engreixa. I arriba el dia en què un il·luminat encarrega un estudi d'estar per casa sobre les amenaces que pesen sobre el voltor comú. I arriba el dia en què l'estudi, fonamentalista, integrista en defensa dels sagrats valors del naturalisme ultra, conclou que els escaladors són una molèstia creixent i suprimible a cop de decret. I lluny de quedar-se curt i cultivar la virtud de la modèstia, proposa prohibir l'escalada a quasi tota la serra del Montsec. Pim, pam, pum!
Aquell dia, el dia que l'informe es filtra perquè cal començar-se a moure, els escaladors d'aquí i d'allà s'esparveren. Quan durarà però la petita revolta internàutica que ens hem muntat els últims dies? Quedarà tot en mans de la Federació?
.
Holidays & holinights: "Bloc in posturitas"
Un día cualquiera, a finales de agosto, algunos disfrutan de los días y las noches con el salnitre del psicobloc de ses illes. Otros...
Decálogo del reequipador consciente, v. 1.2
Continuïtat però amb un parell de canvis suggerits pels que han participat (punts 6, 7 i 10). Personalment crec que fa falta un codi, tot i que no sigui imposat si no respectat, que no és el mateix. Un codi que sigui fruit de l'acord. L'anarquia indueix al caos i en el caos s'imposa la força; la força dels trepants i les claus angleses. Aquest decàleg no pretén convertir-se en una taula dels deu manaments sinó ajudar al debat en pròximes i prometedores reunions com la que la FEEC prepara de cara a l'octubre.
.
Decálogo del reequipador consciente 1.2
1. El reequipador consciente afronta el reequipamiento desde el respeto a la historia de la escalada. No reequipa sino que restaura. Una escalada, además de ser un bién de consumo, es el testigo de un tiempo, de un estilo, de unos escaladores, de una historia común.
2. El reequipador consciente sustituye las expansiones deterioradas por anclajes modernos. No añade ningún seguro. Tampoco sustituye clavos, escarpias y demás piezas.
3. El reequipador consciente no barre con todo lo previamente existente, respeta el material antiguo como testigo de la historia y para el disfrute de todos.
4. El reequipador consciente no incide sobre el grado de riesgo decidido por los primeros ascensionistas y asumido en las distintas repeticiones del itinerario, y por tanto reflexiona para evitar que con su acción de reequipamiento el grado de riesgo no sea modificado.
5. El reequipador consciente no refuerza reuniones más allá de sustituir las expansiones deterioradas. No todas las reuniones tienen porqué estar equipadas con expansiones tras un reequipamiento.
6. El reequipador consciente no cambia el emplazamiento de las reuniones ni añade nuevos relevos. Tampoco inventa variantes «seguras» que pisan el itinerario original.
7. El reequipador consciente no limpia vías, ni elimina la vegetación, ni arranca o fija los bloques inestables. Una pared no es una zona segura.
8. Ni tan sólo un primer ascensionista tiene derecho a reequipar a su gusto la vía que abrió. Las rutas de escalada son propiedad de todos y nunca de los primeros ascensionistas.
9. El reequipador consciente decide sus proyectos de reequipe previa consulta a los escaladores vinculados al itinerario (primera ascensión), a la zona donde se encuentra la vía (guardas de refugio, personal asíduo) y a los clubes y federaciones locales. Nunca decide por si solo.
10. Este decálogo no es aplicable al ámbito de la escalada deportiva dónde la seguridad tiende al cién por cién (no confundir escalada deportiva con escalada libre!). A la espera de futuras propuestas de reequipamientos en deportiva, apuntar que una vía de escalada deportiva es una instalación y por ello debe garantizar una seguridad casi total, un óptimo chapaje, etc.
.
***Y el gurú se hundió un poquito más en el sofá y dijo:
-He vuelto de vacances y no estoy suficientemente estresado de la vida urbana como para ver las cosas con claridad...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
