No es Alien todo lo que reluce

Sabias instrucciones, las del cuadro superior, y más teniendo en cuenta su procedencia, tras un paseo or la wess de la Colorado Custom Hardware (osease, los fabricantes del impresionante producto). Mas, compañeros, seguidores, lectores casuales, mónstruos del anonimato y otras criaturas de la net, no es Alien todo lo que reluce. Pués a pesar de que el inventillo funciona de maravilla, muchos son los casos en que te sientes asegurado por un parabols cuando en realidad pendes de un hilillo -nunca mejor dicho.

Y sin embargo, y pa que la clase se quede en ná, much@s coincidireis en que más vale alien mal puesto, que el culo apretado cuando hay que sentirlo relajado.

Essències montserratines III

L'aresta Arcarons al Plec del llibre superior
L’alien gris s’enganxa com una garrapata en aquest forat del segon llarg de l’aresta Arcarons del Plec del llibre superior dels Ecos. Fa una anys s’hi encaixaven una falca i un pitó curt, desterrats ara a mans dels microfriends millors i més buscats del planeta Xesca. Aquest tema, el de les dificultats que més d’un ens veiem obligats a compartir a la recerca i captura dels ditxosos aliens comprats i segrestats per no sé qui, podria ser objecte d’un post. Qui sap. Però centrem-nos en aquesta joia del lliure més montserratí.

Des de sota sembla poca cosa. Mai més lluny de la realitat. Una simfonia delicadíssima de moviments extremadament curosos perduts en un mar de pedra sense lluentons que ens marquen el camí.

La ressenya parla per si sola. És una clàssica, sí. De dificultat, també. Però només una clàssica per als que busquin en l’escalada alguna cosa més que un esport basat en el mer acte gestual. I no és que el gest escassegi. Ben al contrari, es tracta, potser, de l’escalada en lliure més representativa de totes les que s’han fet i desfet al massís.

S’han dit tantes coses d’aquesta aresta que és difícil no quedar-se en res en intentar-ne explicar, encara que sigui mínimament, les sensacions i els reptes que suposa dur-la a terme. Com que em quedo curt i tots els que l’heu grimpada de ben segur que compartiu aquest qualificatiu, a veure si acabant amb la prosa del poeta de les tàpies me n’ensurto.

“La aresta Arcarons a todo momento irradia pureza y sublimitud, es un diseño que trasciende, ya más relacionado al mundo del arte y las maravillas naturales que a la propia escalada. Ascenderla en un día radiante, cuando la atmósfera es una joya transparente, es el máximo de la perfección que un ser humilde puede alcanzar en esta vida”.

Aquest màxim està estretament lligat a l’estil amb que va ser plantejada la primera ascensió. L’equipament just, l’espai per a la intuició i l’experiència, els interminables metres de conglomerat inmaculat, els dubtes. Feia temps que no enretirava el cos de la paret per veure-hi més enllà mentre escalava. T’obsessiones, quan proves de trobar algun indici del pas de les cordades sense èxit i finalment t’has de refiar del que et diu el cor i tirar amunt amb la incertesa que provoca desconèixer on et portaran les teves passes.

Plec del llibre superior, Aresta Arcarons

Aqui teniu una ressenya de l'aresta Arcarons. Hi ha marcades totes les assegurances -más que ná, pa los detallistas de la logística, que haberlos haylos. El grau és absolutament subjectiu i intranferible. Per això l'he feta. El que està clar és que els 6a no són de l'estil dels de Sant Benet i que la via es pot fer tota en lliure (tota? No. Els dos passos d'estreps del darrer llarg són impossibles, o eso me pareció a mi). El segon llarg es pot autoprotegir però la resta no. Incondicionals de la seguretat abstenir-se incondicionalment.

Ah! creuetes, parabolts; rodonetes, burins.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...