Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Des de sota sembla poca cosa. Mai més lluny de la realitat. Una simfonia delicadíssima de moviments extremadament curosos perduts en un mar de pedra sense lluentons que ens marquen el camí.

La ressenya parla per si sola. És una clàssica, sí. De dificultat, també. Però només una clàssica per als que busquin en l’escalada alguna cosa més que un esport basat en el mer acte gestual. I no és que el gest escassegi. Ben al contrari, es tracta, potser, de l’escalada en lliure més representativa de totes les que s’han fet i desfet al massís.

S’han dit tantes coses d’aquesta aresta que és difícil no quedar-se en res en intentar-ne explicar, encara que sigui mínimament, les sensacions i els reptes que suposa dur-la a terme. Com que em quedo curt i tots els que l’heu grimpada de ben segur que compartiu aquest qualificatiu, a veure si acabant amb la prosa del poeta de les tàpies me n’ensurto.

“La aresta Arcarons a todo momento irradia pureza y sublimitud, es un diseño que trasciende, ya más relacionado al mundo del arte y las maravillas naturales que a la propia escalada. Ascenderla en un día radiante, cuando la atmósfera es una joya transparente, es el máximo de la perfección que un ser humilde puede alcanzar en esta vida”.

Aquest màxim està estretament lligat a l’estil amb que va ser plantejada la primera ascensió. L’equipament just, l’espai per a la intuició i l’experiència, els interminables metres de conglomerat inmaculat, els dubtes. Feia temps que no enretirava el cos de la paret per veure-hi més enllà mentre escalava. T’obsessiones, quan proves de trobar algun indici del pas de les cordades sense èxit i finalment t’has de refiar del que et diu el cor i tirar amunt amb la incertesa que provoca desconèixer on et portaran les teves passes.