de competiciones veraniegas
A dos días para que empiece el veranito, inmersos ya en esta deliciosa competición que les provocan los calores primaverales a las señoritas para ver cual es más guapa y que tanta tinta hace correr y hace sudar a los señoritos, menda les propone un auténtico viaje tropical a sus señorías. Así que, tras abrocharse el cinturón como es debido, pase y vean, vean... Eso sí, no se me hagan daño;)
Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...
Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...
Essències Montserratines XLIV, Aresta Nord del Dit
Què millor que una històrica de dificultat per
reprendre aquest recull de vies montserratines, essència de l'escalada tal i
com un servidor l'entén.
L'Aresta Nord del Dit és una via bastant
discreta, tan per la seva dificultat -ronda el cinquè superior- com per per la
seva llargada -amb prou feina arriba als 45 metres de recorregut. L'estil és
decisiu. Però poc hi tenien a decidir en Pany, en Ferrera i la Simó. L'any 41 a
Montserrat encara no sabien què eren els cargols trepats a la roca. Pujaven amb
espardenyes i quatre escarpes i si es podien assegurar amb aquelles cordes de
cànem, era només per creure que en cas de caiguda no anirien a parar a terra.
En aquell temps les agulles més valorades eren
les que no presentaven cap cara assequible: la Mòmia, el Cavall Bernat, la
Caputxa i tantes altres. La Nord del Dit, la peculiaritat que té, és que a banda
de ser tan compacta que no admet pràticament cap assegurança, ha mantingut
quasi intacte l'esperit i la valentia amb què la va obrir en Panyella. És fàcil
de resumir: en els seu 45 metres només trobarem un burí a 25 metres del terra i
una reunió de dos burins quinze metres més amunt. No cal dir que aquestes tres
expansions van ser afegides molt posteriorment.
Em consta que en Pany només va clavar un pitó
en tota la via, a més de vint metres del terra, sota la mirada atenta, atònita i terroritzada de la Maria
Antònia Simó i de'n Jordi Ferrera, que l'assegurava.
Actualment admet algun friend, algun merlet i
algun tricam i si tenim paciència ens poden anar bé un parell de pitons. Sense ser res de l'altre món pel que fa al grau, no
us confieu; un cop hi ets només pots tirar amunt i la roca sobretot a la primera meïtat de la via, és tirant a dolenta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
