Essències Montserratines XLV: Finura i chuletón de 800 grams


Parlar, ara, dels criteris de diagnòsi del trastorn histriònic de la personalitat que clarament presenta alguna roca no toca. Molt millor perdre's per l'aresta brucs de la Miranda del Dauet. Un sol d'hivern perfecte, protegits del mestral, una roca que milloraria si la repetíssim més sovint, les assegurances justes per a una escalada amb ànima, i unes preses minúscules que asseguren dues coses: que hauràs d'enrecordar-te'n de respirar i que arribaràs al cim força satisfet.


Sobre la "Archs-Freixas" hi ha bastanta consfusió per un grapat de ressenyes poc precises -la de la primera no hi ajuda- i per les poques repeticions amb què deu comptar la via. Sigui com sigui us proposo el recorregut que m'ha semblat més lògic, que segueix, segurament, el traçat del retroequipament que es va fer de la via aprincipis dels 90, amb espits.

Com que el grau anava molt collat, millor deixar-se d'històries. Ja el contrastareu si hi aneu. La presa és, en general, petita i força alguns passets interessants, molt allunyats dels quarts i cinquès que es proposaven en la primera. Tenen gràcia, arribats a aquest punt, els interrogants de la ressenya del Pedra-Neu... quins collons... interrogant i va que xuta!


Sigui com sigui, s'ha d'escalar; de manera que ens aniran bé friends mitjans i petits. Un joc de Tótems seria la monda, si el tinguéssim complert ;)
La via es pot fer en només dos llargs. Al lloro si agafeu la variant "fàcil" -traçat original de la primera ascensió- perquè tot i semblar més assequible, el grau també apreta i no hi ha gaire possibilitats de protegir-te d'una caiguda sobre la lleixa.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...