Les flagel·lacions de fra Amadeu, ED, A2, 175 mts.
Diu que Déu, emprenyat pel comportament d'un grupet de frares, un novici, un escolanet i un bisbe, va decidir castigar-los convertint-los en moles de roca al costat heretge de la muntanya de Montserrat, lluny del Monestir, a l'altra banda del Coll de Porc. Hauríem de suposar que aquell grupet de viciosos van anar a petar directament al seu infern particular -on encara avui deuen muntar-se unes farres de cal déu-, si no fos perquè tot plegat és una llegenda i perquè, anteriorment, el que és ara la Nord dels Frares Encantats, eren un grup de tàpies amb noms de cavallers, un exèrcit de guerrers plantant inamovible, de cara al vent. Però d'això fa molt temps, un temps en què el Cavall Bernat era un carall trempat i en el qual l'Escletxa dels Teixos... Bé, no em feu pensar en com debien anomenar els pagesos i els carboners a la dita escletxa.
Sigui com sigui, aventurar-se per la Nord de qualsevol d'aquestes tàpies és un repte: ambient sever, línies verticalíssimes, roca delicada en alguns punts, recorreguts durs, poc equipats, on cal treballar de valent per sortir-ne airosos.
De totes les que pul·lulen per l'infern, la paret del Frare Amadeu havia quedat bastant oblidada. Comptava només amb una via, la Martí Serra (180 mts. MD, A1), escalada per primera vegada l'any 85 i poquíssimes vegades repetida, tot i estar pràcticament equipada. Més a la dreta, dues fissures desplomades ratllen bona part de la tàpia. En les dues hi havia les restes de dos intents antics, una reunió amb un parell de burins a la primera i un espit i dues escàrpies a la segona.
De totes les que pul·lulen per l'infern, la paret del Frare Amadeu havia quedat bastant oblidada. Comptava només amb una via, la Martí Serra (180 mts. MD, A1), escalada per primera vegada l'any 85 i poquíssimes vegades repetida, tot i estar pràcticament equipada. Més a la dreta, dues fissures desplomades ratllen bona part de la tàpia. En les dues hi havia les restes de dos intents antics, una reunió amb un parell de burins a la primera i un espit i dues escàrpies a la segona.
La perseverança és una virtut indispensable per acabar amb un cert èxit aquest tipus d'empreses (l'èxit consisteix en acabar-les, precisament). A primer cop d'ull la cosa no convida; però a mesura que li vas guanyant metres a la tàpia, la via va agafant color i t'ofereix els seus cops amagats: una escalada sobre una roca acceptable i més passos en lliure del que podia semblar des del peu de via estant.
A més, aquest recull de flagel·lacions, han quedat semiequipades de tal manera que és factible escalar la via en el dia i provar de treure'n la majoria dels metres en lliure. Tot i que no us enganyaré. La via és això, una forma d'auto-flagel·lar-se com ho debien fer aquella colla de religiosos excomulgats i queda reservada als apassionats d'aquesta cara Nord única que ens ofereix Montserrat.
Generació X
Tots evolucionem amb el pas dels anys. Un dia penses una cosa i l'altra, és probable que hagis canviat d'idea. N'hi ha alguns, però, que la cosa els afecta, des del meu punt de vista personal, subjectiu i transferible, un pèl massa.
Eren joves, estaven forts o molt forts i escalaven metres i metres sense que els burins que anaven posant, escassos, tot s'ha de dir, els preocupessin gaire. De les seves gestes van quedar-ne un munt de vies força expos que el col·lectiu, uns més que d'altres, ha anat disfrutant després.
Ara s'han fet grans. Però no només han passat els anys, no. A ells els ha passat alguna cosa més. Votaven el PSUC i ara creuen fermament en Mariano Rajoy? No en tinc ni idea. Però els ha passat alguna cosa.
I ara? Ara quan escalen es dediquen a reequipar les vies que amb tanta valentia havien obert fa unes dècades. I ho fan a base de parabolada del 12. Afegint expansius a tort i a dret. Coloraines verticals sense cap gràcia per al benefici estelar del col·lectiu. Estels rutilants, silenci eixordador de nits de deriva còsmica.
Creuen que aquelles escalades són seves perquè les van obrir ells? S'han rovellat tant o més que els seus burins i com que d'una altra manera no passarien, les cusen a parabolts?
Nooo, que deia aquell. Ells ho fan pel bé del col·lectiu. Són la lost generation que feia falta al mundillo del climbing per progressar cap a un futur còsmic més esperançador i millor. Són els abanderats de la prudència, de l'escalada sense complicacions, del passeig d'arestes daurades un diumenge primaveral d'aire metàl·lic.
"És que els catalans som molt prudents", et diuen -pudents, diria jo- mentre omplen de parabolts les vies que ells mateixos van voler dibuixar exposades anys enrere. I no volen pensar en la seva falta de respecte ni en el seu despreci pel que abans havien estimat i defensat.
Són una generació perduda. No tots, per sort. Que ningú se m'enfadi! Són excepcionals, tant els que eliminen el factor dos a cop de parabolt com els que continuen escalant amb uns criteris morals com els que els van moure cap a les tàpies a finals dels setanta.
Però, algú s'imagina com escalaríem si totes les demés generacions d'escaladors que els havien precedit abans haguessin fet el mateix? Algú s'imagina com serien les vies si aquella generació de pioners, amb en Pany o la Simó, haguessin cosit de burins les vies que havien obert anys abans sense expansions? I aquella generació d'atrevits que va solcar els panys i les fissures impossibles... Us imagineu si en Cerdà, l'Anglada, en Pokorsky o en Guillamón s'haguessin entossudit a reequipar les seves vies per fer-les "més segures", més assequibles, més grises, més avorrides?
-post fet amb motiu de la descoberta del reequipament de la Itaca a la Saca Gran-.
L'Albert m'envia "raudo y veloz" dues ressenyes de la Itaca (que és només un exemple del que us explicava. La pimera és l'original i l'hem extreta del Kpujo, mentre que la segona és l'actual (post-retroequipament) i ens la faciliten els amics de l'Onaclimb. Crec que queden més clares les diverses formes de viatjar per l'espai sideral vertical.
L'Albert m'envia "raudo y veloz" dues ressenyes de la Itaca (que és només un exemple del que us explicava. La pimera és l'original i l'hem extreta del Kpujo, mentre que la segona és l'actual (post-retroequipament) i ens la faciliten els amics de l'Onaclimb. Crec que queden més clares les diverses formes de viatjar per l'espai sideral vertical.
Pots tornar-te boig buscant el burí o tirar milles: Trilogy als Plecs del Llibre
Un post de'n Cesc em fa córrer muntanya amunt a buscar aquestes escales rodones per les que grimpa la Trilogy o Aresta Integral dels Plecs: novament, un esperó increïble de traçat valent i amb les expansions tan justes que més valdrà no mirar avall mentre li tibes un metre rere l'altre amb poca cosa més que la corda ballant a l'aire sota els teus peus.
I és que Montserrat té això. Encara ara, la muntanya, no em deixa de sorprendre amb noves arestes a cada pas més atrevides. Rampes que des del peu estant, semblen fàcils, però que no ho són ni de bon tros. Aneu-hi. La Trilogy ha de ser inclosa en el recull de les millors vies del massís perquè és un tresor, almenys pel que fa a l'atreviment amb que sembla que va ser concebuda.
Els graus, la majoria dels cinquès, són colladets i el martell, després del segon llarg, ja el podem guardar al fons de la motxilla. Ens aniran bé quatre pitons plans, un joc de vés, un bong i els tascons per aquest A1 podridot; a més dels aliens i els camalots per a la resta de l'aresta.
Veureu que a la ressenya original, trobada al kpujo, he afegit algunes dades. Les fotografies complementen el post de la'ltre dia sobre escalada en solitari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
