Essències montserratines XX: Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda


Quan ets al peu de l'Aresta Ribas, al Puntal de l'Albarda, de seguida tens la sensació que aquesta és una altra essència montserratina que es mereix un cop d’ull. Sembla poca cosa, una rampa, una escalada fàcil d'aquelles que et convida a relaxar-te, deixar anar els moviments i progressar amb la desinvoltura d'un quart, com a molt un cinquè.

Però aquí a l'aresta Sud de l'Albarda passa com a les agulles. Les arestes no són el que semblen i la rampa més innocent des del peu de via estant es converteix en una tàpia verticalíssima un cop t'hi estàs pal-plantat com si trepitgessis vidres amb un equilibri més que precari. Les preses són minúscules o directament "no són" i la majoria de còdols d'aparença engrescadora són una decepció quan per fit els tens a les mans. Els avantbraços s'escalfen com si fossis al plafó i si perds pistonada torna a ser per aquella mania tan montserratina que és l'essència d'aquest joc que mai s'acaba. De manera que com que es tracta d'un altre 6a d'estil peculiar --sempre segons canten les ressenyes a l'abast--, és preferible optar per abordar-lo com si es tractés d'un 6b dur.

Sigui com sigui, sobre aquesta aresta de violinista tens la sensació que se'n parla més que no es repeteix. El material emplaçat sembla sortit d'una caixa d'eines qualsevol, però d’ara fa trenta anys, i en reunions com la del primer llarg --la de la foto--, es respira aquell aire de les escalades solitàries, inèdites, deixades, no de la mà de déu, si no de les dels escaladors.



L'escalada és tremendament montserratina. Molt exposada en els trams més assequibles, amb cinquens trepidants escassament protegibles, i amb un burí sempre a mà quan la cosa es posa molt dreta i convida a agafar-se de les cintes. Potser és per això, per allò d'agafar-se de les cintes, que el personal continua explicant que és 6a...

En faig una ressenya amb tots els burins al detall. Bé, tots no, en els trams d'Ae (6a, V+), potser n'hi ha algun més, ja que es poden fer en A0. Els trams de V o menys, queden pr`cticament nets i algun tricam i algun alien ens aniran de conya.


Puntal de l'Albarda, via Aresta Ribas, 150 mts. ED-, A0




L'escalada arrenca des d'una sabina llaçada amb una vaga al peu de l'aresta, just abans que la paret comenci a desplomar. La roca és excel·lent al llarg de tota la via, però la pressa és petita, la qual cosa converteix algun tram en principi fàcil en un maldecap força exposat.


El primer llarg tira recte amunt i està petat de burins, la majoria sense plaqueta. És un tram tremendament difícil. Res de 6a, des del meu punt de vista --radicalment subjectiu. Muntem una reunió, molt incòmode per vertical, a l'extrem d'una baumeta.


El segon llarg va a bucar un pitó visible des de la R cap a la dreta. No flanquejar cap a l'esquerra fins a un plom, és un embarcada bastant més difícil que l'originalk (V exposat), que flanqueja a la dreta fins a una balma on trobem una reunió prescindible. Quan la paret tomba trobrem un parell de burins. Cal continuar recte amunt, arrencant des d'un gran còdol tronjós. Al bell mig de la placa trobarem un petit pont de roca i un burí. D'aquí a la R sense complicacions, al peu d'un diedre.


Els dos llargs següents són semblants. Els passos difícils són equipats. Ens tornem a trobar amb algun tram exposat al final de l'escalada (placa de cinquè amb un sol burí), tot i que odem sortir pel desplomet de la via del costat (V+, equipat amb dos burins). Muntem reunió al cim, a la dreta d'una sabina (reunió de parabolts de la Mas-Guasch).


Mi tesoro... Mis paredes



Hay quién se pasea por el campo poniéndole puertas. Es ya un clásico. Llegan a una zona y se adjudican un título de propiedad, por la cara, y como si las tapias, casi siempre, en estos casos, pequeñas zonas de bordillos, no hubieran existido durante miles de años, antes de que nuestros pequeños gollums se fijaran en ellas.

La cosa es muy, pero que muy humana. Tanto como el personajillo del libro del tal Tolkien. Llegan, meten unos cuantos parabolts, inventan un par de lineas bonitas y se consideran como en su casa. De hecho esa zona es suya, es su jardín particular, su secretivo y hasta puede que un día vayan con la podadora. No es de nadie más y quizá te dejen escalar, pero para nada se te ocurra modificar la decoración de ese, su tesoro particular.

La cosa ya hace un montón de años que dura, y si no fuera por el patetismo de ese absurdo --creerse propietario de una tapia, o de una vía, o de una zona entera, o de algo-- les diría que no le diésen vueltas, que continuaran en su percal hasta el fin de los días, acariciando su tesoro y malográndose como personas, presos de la misma obsesión que debora al personajillo de ficción.

Lo mío pasa muy pocas veces por los bordillos. No es, por tanto, mi mundo. Un colega de fatigas me contaba el otro día las batallas de un tercero con mucha mala suerte y peor espina. Un irreversible grupo de gollums le había chafado algunas vías. Se había metido en su jardín particular, primero escalando y luego equipando alguna cosa. Pasaron unos días y le chafaron la guitarra.

Supongo que es natural sentirte creador de una zona si la has descubierto, las has equipado y la has disfrutado hasta divulgarla. Sin embargo, otra cosa es erigirte en propietario del lugar y decidir desmontarle las vías a un compi por el simple hecho de ser "el invitado" y no "el propietario". Señorías, la codicia rezuma por doquier. Queda claro clarinete que en la escalada tampoco nos libramos.

Reuniones bloquedas... mal rollo, señores


De un tiempo a esta parte se lee en los típicos artículos sobre técnica, algunos de ellos más técnicos que prácticos, explicaciones sobre reuniones con el nudo bloqueado. Es el caso del informe sobre reuniones sacado en la foto sin permiso de la revista Campo Base que podeis consultar entero pinchando aquí. Menda no tengo nada contra esta o cualquier otra revista con interesantísimos artículos sobre técnica pero, aviso a navegantes, algunas de las historias narradas y experimentadas en el laboratorio pueden salirle rana al consumidor que las consuma en plena tapia.

Es el caso de las reuniones conel "triángulo de fuerza bloqueado a dos y tres puntos". Léanme aunque sólo sea perdiendo un minuto de su preciado tiempo y verán el porqué de tales opiniones. El triángulo sirve para distribuir de forma equitativa la carga de una eventual caída sobre la reunión entre los distintos seguros que la componen. Díficil es arrancar una reunión, incluso si la fuerza de choque va directa al dichoso triángulo. Fácil es, en cambio, que el triángulo termine trabajando a un lado o otro modificándose, por tanto, los ángulos de la driza que lo forma, la cual trabaja libremente siempre que no esté bloqueda por un nudo. Con el nudito de las fotos, el triángulo puede no valer para nada y que sólo alguno de los seguros que componen la reu tenga que aguantar la sacudida de una caída.

Sucede poco, dirán, pero de hecho las reuniones de varios seguros están pensadas para contrarestar situaciones que suceden pocas veces o nunca.



Imagínense sus señorías la siguiente batallita. Va el de primero y se pega un talegazo sin previo aviso en el octavo largo de la vía Borinot, en el Serrat del Moro. Estaba, el tío, forzándola en libre, chapando sólo el par de pitones que debe haber ahí, de modo que el talegazo es significativo. El compañero en la erre cuelga de dos pitones y una cabeza de buril. La sacudida le levanta de golpe hacia arriba porqué uno de esos dos pitones en medio del largo aguanta la caída. Sale disparado aunque con el reverso en el aro del arnés retiene perfectamente la cuerda. El salto proyectado por culpa del saque del primero de cuerda se lo lleva hacia la izquierda, pues el amigo ha caído por ahí, siguiendo la fisura que te lleva hacía la izquierda.

En el triángulo, el compi había hecho caso de alguno de esos dichosos artículos antes mencionados, habiéndolo anudado para bloquearlo, pues como le decían en la revista de turno, la reu la formaban seguros precarios. Oh, Diós! exclama mientras revienta la cabeza de buril de más a la derecha... Peta porqué es el único seguro que ha recibido el golpe del saque, ya que el triángulo no ha podido repartir equitativamente la fuerza del saque por estar anudado.

Pasa poco. O no pasa nunca. Pero, ¿cuántos pasos protegemos sin que "nunca" pase nada?

Vayan al loro, pués, y no se dejen llevar por los dibujitos ni los experimentos de laboratorio sin echarles un buen y detenido vistazo antes.

Si no fos per...



Al Cadaqués reventadíssim de turistes del nou segle cada vegada queden menys coses d’aquella illa desolada on quatre gats malvivien a base d’oliveres i anxoves. Ara les han canviades per bars, restaurants, serveis nàutics, hotelets i altres prodigis del màrqueting familiar i emprenedor, i qui no ha acabat muntat en el dòlar és perquè no ha volgut.

Barrejat entre la turistada hi continua aquell banc que la gent del poble, tant gelosa del que és seu, coneixen com el Sinofós. Diuen que s’hi asseien vells que sempre començaven les seves convereses amb un “si no fos per” amb la mirada perduda a l’horitzó, a recer de la tramuntana.

No sé si és perquè començo a notar l’edat a l’esquena en forma de contractures dia sí, dia també, però avui he començat aquest post, sense voler, amb un altre “si no fos”.

Si no fos perquè la temporada canicular hi passa massa depressa, sobre el granet d’estiu dels Pirineus m’hi podria passar mitja vida. Si no fos pels freds que triguen a marxar i no triguen a tornar i també perquè això de viatjar un pèl més lluny ho tinc en llista d’espera... Compromisos familiars i altres històries que de vegades ens lliguen més del que haguéssim volgut. Però qui faria marxa enrere? Jo, no.



La collita, de nou, ha tornat a passar pels camins de les valls de la Restanca i Colomers. I el resultat ha estat, això és personal i transferible, interessant per als que us vingui de gust escapar-vos en la mesura del que l’era del tursime ens deixa; per als que vulgueu recórrer tàpies noves de trinca, sense cobertura al mòbil i lluny de la gentada.

Creuar-se amb una tàpia de més de 500 metres i una grandiositat que espanta, i que no l'hagi escalada ningú abans, tot i trobar-se davant dels ulls de tothom, no és una cosa que passi cada dia. Si a sobre l'estrany viatge que et duu fins al cim et fa sentir com un pioner als anys 20, per la roca, el traçat i l'espectacle; si quan ja no et queda ni un metre més per escalar, dret sobre la minúscula punta aplanada per un dit gegantí, te n'adones que el cim no té una fita marcant-te el territori perquè allà, és probable que no s'hi hagi passejat encara ningú... Aleshores vius un d'aquells dies que costa que d'altres records puguin esborrar. Tot això passa depressa. Un munt de sensacions que venen tal i com se'n van. Sense adonar-te'n.



Només unes hores després, l'esperit digereix tot el que li ha estat regalat i t'envaeix una sensació d'eufòria que et fa tornar a desitjar secretament fer-li una visista a aquesta paret que no esperaves que fos tan màgica quan t'hi barallaves per sortir-ne com més ràpid millor, espantat per tones de blocs que s’aguanten per mil·límetres d'arestes que es freguen en precari, aconseguint la força justa perquè la muntanya no se't tiri al damunt, despiatada.

Aquesta és la història exagerada del viatge que vam empendre dos argonautes. Desgraciats perquè, com deia Andrea Oggioni, al món hi ha milers de llocs més bonics i més apacibles que una mole de roca abrupta i inanimada- i també espantats, perquè sentir-te un pioner sona molt bé però implica no saber ni un borrall ni de com arribaràs al peu de la tàpia ni de què t'hi trobaràs ni de com en sortiràs.

La paret Oest de l'Agulla Inferior del Montardo sembla haver-se mantingut invisible als ulls dels escaladors al llarg dels últims 100 anys. Al seu favor hi ha la seva principal defensa, aquest sòcol de pins i roques verticals infranquejable a primera vista. Des de la pista que duu al refugi la paret perd la forma perfecta que ens havia convidat a escalar-la i es converteix en un caos d'esperons, plaques extraplomades i canals, com si la tàpia volgués camuflar els seus encants i continuar defensant-se, inescalada.

Dubto amb en Karki en un parell d'e-mails. I si no diguéssim res? I si la paret continués invisible i inaccessible com fins ara? Quan de temps aguantarien els seus murs, l'embat de l'exèrcit cada vegada més nombrós d'homo-escaladors?




Fins al cim s'alça aquest quilòmetre de roca absolutament caòtic. Si caminem per la vall de Valarties, la paret sembla perfecta. Una piràmide que desafia el cel com si li volgués clavar una queixalada, de tant punxeguda i afilada. Arribar al peu de la tàpia ja s’intuïa complicat. La cosa, després de jugar-se el físic sobre unes lloses inclinades i cobertes d’aquella sorreta de granet gris clar tan agradable, va quedar resumida en un nou topònim per a la zona de la Restanca. “El Canalubrio”, així és com vam acordar dir-li per unanimitat i sense que calgués cap mena de negociació, a la canal d’accés a la paret.

La ditxosa aproximació, suposem que fàcil a l’hivern i a la primavera gràcies a la neu, no ens va regalar res i escalar aquell sòcol, ens va deixar abandonats en un creuament de canals terroses, amb la sensació que el milllor a partir d'aquell punt era sortir per dalt i no liar-la en aquell laberint d'embuts que la paret fa pinta de flagelar sense descans.

Vaig recordar les històries que el Pako m'explicava anys enrere. Aquells bivacs amb el Picazo en algunes parets del Pirineu aragonès que quasi ningú recorda. Al món actual, és difícil fer una escalada sense cobertura al mòbil o sense ressenya, o sense una descripció acurada de l'aproximació, trepitjada de camins fressats, marcada de fites i pintura. El dia que et falta tot això et sents sol. T'adones que la comoditat encarnada en l’escalada-plaisir s'ha apoderat de la gran majoria dels espais i que els pioners, si escalaven les línies més fàcils, era possiblement per tota la càrrega psicològica que suposa aquesta sensació d’abandonament i soledat.




Oberts els tres primers llargs en el trasncurs de més de tres llargues hores, se’ns passen les ganes de més aventures. La roca és molt compacte i trencadissa i no accepta ni tan sols els pocs pitons de què disposem. Ens exposem un pèl massa pel nostre gust i tot i que som navegants sense massa manies, assegurar llargs de 40 metres amb un sol pitó de merda penjant de reunions per l’estil, se’ns fa feixuc.

Queden tants metres per davant que l’angoixa comença a corcar-nos la moral. Ens aturem en la primera gran lleixa que marca el veritable inici de la paret, que per fi despulla tots els seus horrors davant els nostres ulls. Fins ara no havíem vist res del que ens esperava. Ara sí. Tenim tota la tàpia al davant i amb un cop d’ull es fa evident que les comoditats seran l’absència del dia. Roca mediocre, massa cicatrius d’esllavissades recents i una verticalitat que espanta, més pròpia de les parets del Montsec que no d’aquest Pirineu descafeinat en grau i compromís que ens ofereix l’Aran.

Si no volem passar les vacances aquí dalt, s’imposa vestir-se el trajo dels pioners. No calen gaire paraules per acordar sortir d’aquí com més ràpid millor. No ens escaparem, ens mantindrem al centre de la paret, però tirarem cap amunt sense perdre el ritme atacant els punts dèbils de la mole intentant evitar les zones més “cutres”.

Escalem a l’ensamble una zona de blocs i una canal tan desagradable com el Canalubrio que ens pensàvem que havíem deixat enerere definitivament. El ritme és bo i a poc a poc ens permet situar-nos a la zona mitja de l’agulla, on la roca és millor i alguna fissura ens deixa encastar-hi els trastos i muntar reunions decents.

De vegades el que tems distorsiona el que veus. Les sensacions t’ofeguen i aturar-se a pensar-hi, que seria l’única forma de sortir d’aquest loop que t’encarcara, no t’ho pots permetre. Simplement, perquè només hi ha una idea que es repeteix una vegada i una altra: guanyar eficaçment els metres que et separen del cim, encara que sigui amb aquell nus a la gola constant, semblant al provocat pel vertígen.




Una diagonal inmensa ens protegeix de la vertical durant molt més d’un centenar de metres. Desemboca en el pas més bonic de tota l’escalada. Una lleixa minúscula que ens permet flanquejar un abisme de mil metres fins que s’acaba fonent amb la paret i obliga els peus a buscar les preses que els permetin continuar escalant. Ara, però, estem més relaxats. La roca és excel·lent, el traçat, evident i el cim s’intueix a pocs metres. Feia estona que no somreiem i ara mateix comencem a riure a sanglotades. Riem de nosaltres mateixos, de les pors que ens han vençut, del que ens ha portat fins aquí i de com hem burlat la parca per arribar-hi.



Qui més qui menys sap qui era el tal Jassó i que amb el seu viatge perseguia fer-se amb el crisomallus, aka velló d’or, aka “vellocino de oro”, encara que no sigui pels coneixements sobre mitologia avançada i sí, per les pel·lícules d’esquelets de plastilina articulats i monstres de cartró pedra.

El que no queda tan clar és si els argonautes que el van acompanyar en aquella història sense cap ni peus sabien el que es feien o hi eren per voluntat pròpia. De vegades rondem els camins verticals sense saber exactament per què, com autòmates a la recerca d’un benestar que sempre és difícil d’assolir, amagat rere l’explicació de gestes supèrflues i disfressat d’una glòria que fins i tot va ser efímera per al tal Jassó, l’Odiseu, l’Aquileu i tota la comparsa de l’època.


A la recerca d’alguna cosa, em passejava per Colomers unes setmanes abans d’aquesta força exagerada gesta del Montardo. Ho dic perquè hi ha qui, més o menys durant les mateixes dates, es passejava no per Colomers sinó per la vertical de les Jorasses, per línies que s’escapen al que és humanament possible, afrontant perills d’una força descomunal.

Sigui com sigui, la idea era retornar a aquell mirall incert que és la Punta Innominata al Circ de Colomers i traçar-hi una nova línia. Era un objectiu molt més modest, però incitat, potser, per la recerca de les mateixes sensacions.


Després de dos dies de feineta va quedar una línia llarga, de roca impecable, agraïda i equipada per fer les delícies de grans i petits. Durant la primera, a finals del juliol, que són dies de molta neu, una congesta de neu a mitja via em va regalar aigua durant els quatre primers llargs. Una delícia per a esperits pacients que havia de quedar-se entre un “diedre gorgoritos”, un “veste’n a fer gàrgares” o el nom de la mítica tortura: la gota malaia.

Un mes més tard ens enfilem altra vegada a Colomers. Tres caps de setmana per tibar-li al llarg dels mesos d’estiu cal mirar d’aprofitar-los al màxim. De manera que ens perdem, aquesta vegada, cap al Gran Tuc i l’Agulla que li fa de bastió pel costat Nord-Oest.

Coincidim amb els dies dels Skyrunners. Primer els GRs de la zona es van convertir en els Carros de Foc i ara, durant dos jornades de finals d’agost, es trasnformen en una cursa contrarellotge ben anomenada “dels Skyrunners”. Arribem al refugi per compartir un cafè o el que caigui amb els amics que el guarden. Però la colla, la trobem enfeinada. N’hi ha alguns que això de córrer pel cel s’ho han pres a la valenta, ens expliquen, i entre Saboredo i Colomers, durant la nit, han decidit fer-se fonedissos. Han desaparegut i ara els bombers els busquen. Uns altres han dormit al Port de Ratera perquè, segons diuen als bombers, el GPS es va quedar sense piles i, és clar, no sabien per quin camí tirar. Són dies de corredisses pels camins, pels bombers i per les cuines de Colomers, la Restanca, el Ventosa, Amitges i els altres. Dies de corredisses per la vida.

Enduguis les emocions de la ciutat a la muntanya. Faci cues, estressis, esbronquis, caguis en tot que li faran a bon preu... Que la cosa si no, no interessa ningú i els camins que abans es fressaven de tant en tant i mantenien el Pirineu viu, ara desapareixen sota l’herba que creix amb la humitat enganxosa d’aquesta postmodernitat desmemoriada, tan turística. Benvinguts i bentrobats al Parc temàtic dels Pirineus.


Això nostre passa per tocar les flautes i deixar les curses per als atletes dotats de GPS i de la musculatura mental suficient per abordar aquesta mena d’empreses que són, cal reconèixer-ho, d’un mèrit i d’una dificultat considerables i del tot lloables.




Agulla i Gran Tuc de Colomers, via directa Skyflauters


Circ de Colomers, Gran Tuc de Colomers, 2.933 mts. Agulla del Gran Tuc, 2.880 mts., cara Oest, 175 mts. ED-

Roca excel·lent i fissures perfectes per aquest recorregut agraït i fàcil d’autoassegurar. El pas clau és assegurat amb un pitó i podem passar-hi fent un A0. Les plaques del Gran Tuc són un regal.

Primera ascensió: el 29 d’agost per Noemí Hernàndez i Dani Brugarolas.

Material: friends, microfriends, tascons i vagues llargues.

Base: El poble de Salardú agafant la carretera que porta cap als Banys de Tredós i des d’allà per la pista que porta al refugi de Colomers. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona.

Aproximació: Pel camí que porta cap al refugi de Colomers fins al refugi i des d’allà agafant el camí de marques vermelles que ens porta cap al Tuc deth Pòdu. Abans d’arrinar-hi ens desviem cap al Tuc Blanc (marques grises) i remuntem com podem fins al peu de l’agulla que flanquegem cap a la cara Oest (2 hores i mitja en total).

L’escalada: Ataquem l’esperó Nord-Oest de l'Agulla del Gran Tuc per un diedre fàcil fins a un pitó visible. L’escalem fins que un desplom ens barra el pas. El superem cap a la dreta (VI- o A0, 1 pitó) i remuntem dues bavaresses molt difícils fins a trobar, a mig diedre, una lleixa a mà dreta on muntem reunió (1 pitó). No continuem pel diedre, sinó que flanquegem un metres cap a la dreta i pel fil de l’esperó escalem un diedret tancat (V-IV+) que desemboca al cim de l’agulla. Amb un ràpel de 35 metres ens situem a la bretxa entre l’agulla i el Gran Tuc. Afrontem la placa de forma directa, sense dificultats, fins a caçar un diedre en essa (IV, IV+, 1 pitó). L'abandonem de seguida que es posa dret, cap a la dreta fins a una petita repisa on muntem una reunió d'encastadors (V). Fins a la cresta ens queda un llarg curt i no gaire difícil.

Descens: Crestejant per la cara Sud fins al cim principal i des d’allà, seguint la via Normal. Atenció a no baixar massa per la cara Sud, cosa que ens portaria cap a Espot. En arribar al primer coll, podem flanquejar cap a la cara Nord i d’allà, a peu de via (evident: fites i traça). Atenció: Cal evitar baixar per la Canal Nord, ja que una esllavissada l’ha deixada en molt males condicions. Una bona opció és rapelar els 80 metres que ens separen de la bretxa, però caldrà preveure un parell de pitons i alguna vaga per fer-ho.


Agulla Inferior del Montardo, via dels Argonautes


Agulla Inferior del Montardo, 2.550 mts., cara Nord-Oest. Via dels Argonautes, 750 mts, MD+

Primera ascensió: el 21 d’agost a càrrec d’Eduard Requena i Dani Brugarolas.

Material: 4 extraplans, 2 universals i 2 ves, friends, microfriends, tascons i vagues llargues.

Base: El poble d’Arties agafant la pista que porta cap al refugi de la Restanca. A una hora del final de la pista hi ha un pàrquing obligat a partir de juny a setembre. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona.

Atac: El vessant Oest de l’Agulla Inferior del Montardo s’alça 1.000 metres per sobre de la pista que ens duu a la Restanca. Amb una alçada de més de 500 metres, la paret es redreça per sobre d’un sòcol de 400 metres de roca i arbres que fa que sigui difícil d’abordar de forma directa. Nosaltres vam optar per remuntar una canal amagada a l’esquerra d’aquest sòcol evitant, així, les dues canals de desguaç, més directes però amb trams molt verticals i exposats que complicarien l’escalada abans, ni tan sols, d’accedir al peu de la paret. Aquesta canal amagada a l’esquerra del sòcol, que hem anomenat “el Canalubrio”, ens situa quasi directament al peu de la paret en una aproximació de poc més d’una hora des del final de la pista.


Aproximació: Des de l’esplanada on neix el camí que duu a la Restanca (punt on ens deixarà el taxi), baixem per la pista un centenar de metres escassos. Remuntem la tartera per un llom herbós amb el “Canalubrio” clarament visible. De seguida entrem a la gran canal, superant primer una llosa de roca descomposta pel seu costat dret aprofitant uns petits arbres (algun pas de IV). Remuntem el “Canalubrio” més d’un centenar de metres (II i passos de III) fins a situar-nos en un petit collet des d’on ja divisem la paret. Per arribar al peu de via haurem de baixar una trentena de metres per la primera canal a la nostra esquerra, creuar-la i remuntar de seguida el seu llom per saltar a l’altre costat, cap a una altra canal. Sense dificultats ens situem al peu d’unes llastres (III), a l’alçada d’una petita bretxa que forma un esperonet descompost, però sense arribar-hi. Muntem la R0 uns metres per sota d’un pitó visible.

Nota: El descens es complica un cop superat el “Canalubrio” per la qual cosa el més recomanable ja de bon començament és sortir per dalt.

L’escalada: Ataquem el primer ressalt de la paret per una sèrie de plaques difícils de protegir i amb algun tram descompost. El primer llarg flanqueja uns 40 metres en una diagonal cap a l’esquerra (V) fins a una petita lleixa. Des d’allà remuntem una fissura diagonal a l’esquerra i flanquegem uns metres molt difícils (V+) fins a entrar en una canal rocosa més fàcil. Superem un ressalt i muntem reunió al peu d’un diedre tancat (1 espit, 40 metres). El tercer llarg l’iniciem desgrimpant uns metres cap a la dreta per anar a caçar un diedre (V) que superem abandonant-lo deu metres més amunt cap a la dreta, per unes lleixes fàcils. Muntem la tercera reunió en l’àmplia repisa aprofitant uns blocs.

Des la gran repisa podem veure per fi la paret Oest en tota la seva immensa i horrorosa magnitud. Per evitar més complicacions, flanquegem cap a la dreta una seixantena de metres, evitant atacar directament la tàpìa i anem a buscar una zona de blocs que remuntem sense dificultats (III). En línia recta, superem unes plaques fàcils i força fissurades fins a la boca d’una canal més estreta. Superem la vuitantena de metres d’aquest “Canalubrio 2.0” pel seu límit exterior amb algun pas delicat (IV) per la mala qualitat de la roca, molt fragmentada, i muntem reunió en un arbre al seu extrem. Superem un ressalt rocós fins a una repisa a l’extrem esquerra de la qual podem muntar reunió en un altre arbre (40 metres, IV).

Creuem un embut amb roca acceptable (40 metres, IV) per situar-nos al peu de la gran diagonal ascendent que creua tota la paret. La remuntem durant uns 150 metres sobre un terreny de millor qualitat i amb més possibilitats d’assegurar-se. Quan es redreça, muntem reunió en un arbret. Superem un diedre obert amb passos francs fins al petit collet que forma l’extrem final de la canal (40 metres, III) on muntem reunió. Sortim al buit per una vira estreta que ens deixa en una placa que superem sense massa complicacions (IV) fins a un petit diedre (IV+) al capdamunt del qual, en una repisa, muntem reunió (35 metres). Per arribar a l’espatlla, ens queda escalar un diedre amb dos ressalts verticals (IV+). Muntem reunió al fil de l’aresta en una repisa còmoda (possible retirada amb un ràppel curt pel vessant contrari).

Superem la cresta en quatre llargs (IV+, III, IV, IV) evitant-ne el fil, més vertical. Tot i que l’escalada requereix atenció per la gran quantitat de blocs, assolim el cim pel seu costat dret, sense dificultats remarcables, escalant un diedre obert. En total, 8 hores per uns 750 metres d’escalada.




Descens: L’opció més ràpida és crestejar un centenar de metres en direcció Est fins a una petita bretxa que desgrimpem sense dificultats cap al Sud. Baixem un llom herbós, creuem una cresta fàcil i saltem dins una canal ampla que ens porta directament a l’Estany del Cap de Port (1 hora). D’allà fins a la Restanca, caminem pel GR i per la pista, fins al pàrquing (1 hora i mitja). També tenim l’opció de crestejar fins al cim de l’Agulla Superior del Montardo i continuar per la cresta fins al cim del Montardo (III amb algun pas de IV, 4 hores).

Colomers, Punta Innominata, Gota Malaia


Circ de Colomers, Punta Innominata, 2.801 mts., cara Nord
via Gota Malaia, 350 mts. MD

Primera ascensió: el 26 i 27 de juliol per Dani Brugarolas.

Material: friends, microfriends, tascons i vagues llargues.

Base: El poble de Salardú agafant la carretera que porta cap als Banys de Tredós i des d’allà per la pista que porta al refugi de Colomers. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona.

Aproximació: Pel camí que porta cap al refugi de Colomers, just abans de creuar la presa que tanca el estany Major de Colomers, prenem el GR en direcció al Port de Ratera. Després de mitja hora de camí, al final de l’estany Obago, quan el GR creua el riu, remuntem el corriol que ens durà cap als estanys de Ratera. Després d’una hora de pujada i seguint les fites ja comencem a veure la paret, a la qual arribarem vorejant l’estany pel seu costat dret (2 hores i mitja en total).

Nota: en funció de l’època ens podem trobar una congesta de neu més o menys alta que a primera hora del matí pot estar molt gelada. Si també hi ha una congesta a la feixa intermitja que presenta la paret ens trobarem alguns trams de la via mullats, d’aquí el nom triat en la primera ascensió.

L’escalada: Ataquem la gran placa de la Innominata sota la vertical del diedre que anem a caçar superant un petit sostre fàcil (IV, 1 pitó i 1 pont de roca per entre 20 i 30 metres d’escalada en funció del gruix de la neu). Muntem la primera reunió en una terrassa (1 pitó) i ataquem el diedre sense gaire complicacions (IV-IV+, 1 pitó) fins a una lleixa inclinada on muntem reunió (2 espits, 40 metres). Continuem pel diedre que abandonem de seguida, aprofitant una fissura vertical que ens permet entrar en un gran diedre a mà dreta (IV+).

Superem aquest diedre fàcil (III, IV, 1 pitó) i muntem reunió en una repisa (1 pitó, 45 metres) sota un extraplom que ens barra el pas. Superem el ressalt per una xemeneia molt difícil (V+, 1 pitó). Després d’una quinzena de metres assolim la gran feixa intermitja. Podem muntar-hi reunió, tot i que és millor escalar un gran bloc adosat a la paret i fer la reunió en una lleixa uns metres per sobre (1 espit a la R, per un total de 50 metres). Continuem pel diedre superant un ressalt difícil però molt curt (V).

Seguidament sortim del diedre per evitar un tram desplomat, cap a l’esquerra fins al fil de l’esperó on trobem 1 pitó (IV+). Tornem cap al diedre on muntem reunió, ja per sobre del desplom (1 pitó, 40 metres). Escalem uns metres de xemeneia fàcil i superem un diedre més obert (IV+, 1 pitó) fins a unes lleixes on muntem reunió (1 pitó, 50 metres).

Des d’aquí podem escapar-nos cap a l’esquerra per un diedre fàcil fins a la cresta (III) o bé continuar per la via original abordant una placa tallada per dues fissures perfectes, obliqües a la dreta (V) que ens porten cap a un final apoteòsic. Un cop superada la placa només ens resten uns metres d’afilada cresta (IV). En total, un últim llarg de 60 metres que ens deixa pràcticament al cim.

Descens: Des de la punta Oest de la Innominata descendim els escassos metres que ens separen de la bretxa. Remuntem el cim principal i crestegem cap a l’Est baixant lleugerament per ananr a trobar la bretxa que conforma el Portal de Colomers. Des del collet baixem la tartera seguint les nombroses fites fins a l’estany, on agafem el camí d’aproximació (3 hores fins al pàrquing dels Banys de Tredós).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...