Essències XV: Quintos ochenteros o de com fer-s-ho per tocar els ous al personal o per arrencar-los un somriure de pura satisfacció.

El Montgròs, Estrella Polar, ED-, A1, 250 mts.

Miro i remiro un vídeo que no té desperdici d'un parell de bous escalant el primer llarg de la innovadora "Ke no nos falte" a la cara oest de la Vespa, al cor més secret de les Agulles. La via ha quedat entre el 6a i el 6b, però tal i com comenten abans de l'escalada els seus protagonistes:

-Però perquè dieu que és 6a? Li diu el que l'assegura. - No sé perquè diuen que és 6a, però buenu... Somriu l'altre.

M'aturo i recordo una escalada que vam abordar poc abans de les festes de Nadal a la mole del Montgròs (molt més fàcil i assegurada, res a veure amb aquesta meravella de l'evolució que és l'escalada tradicional montserratina). La vam disfrutar moltíssim, l'Estrella Polar. Burins de tant en tant, algun friend, algun pont de roca i algun merlet, roca excel·lent, lliure assequible... Però el grau... el que fallava era el grau de la ressenya: un cinquè superior i uns cinquès estratosfèrics (per dir-ho suaument).

I les preguntes obligades arribats a aquest punt són: Per què sovint es graduen les vies a la baixa? Per falsa modèstia? Per què s'ha fet sempre? Per tocar els ous al personal? Per què dóna caché? Per què els rotpunkts "reals" els podem comptar amb els dits d'una mà? Per què és realment difícil després de la primera (és dificilíssim) encertar el grau d'una via? O és per què en realitat el que més xana és pillar com un cabró quan repeteixes, agafat amb les puntes dels ditets, amb les ungles i amb les dents al cinquè sup. de torn perquè així te'n recordes de les mares dels que van obrir la via? Molt punky, tot plegat. Vaja, el que ens agrada, no?

L'entrellat el resolem amb el company entre riures. "Són quintos ochenteros, nen, dels que mola col·leccionar i recomanar als amiguetes. La movida, bou, que va fer molt mal, a Madrid i a Ca la Montse.

Definitivament, és que costa rodar per la vida i continuar acostumat als burins i a aquest canto conglomerat tan diminutament inflapilotes. La resta són a Rodellar o a la Panxa, tibant-li.

Montserrat. El Montgròs. Via Estrella Polar, ED-, A1, 250 mts.

Essències XIV: La fantasia més picant: Sexe del bo a l'Agulla Fina dels Naps.

Agulla Fina dels Naps de Baix, via Lady fantasia, 100 mts. ED-, A3.

Tot i que El Periodico diu que més del 50% dels catalans viuen sense sentir cap mena d'apetència sexual, hi ha qui diu que el sexe és terapèutic, bo per la salut. La Lady Fantasia és, des d'un punt de vista radicalment personal i completament subjectiu, l'escalada d'artificial tècnic més sensual del massís. Sexe del bo absolutament recomanable, tot i que actualment, la via, la facis penjat dels ploms en un 80% dels passos. Els forats per les falques s'han anat deteriorant i col·locar les pecetes de fusta i els pitons s'ha convertit en una feinada que, quan arriba un punt que t'agafen les presses, decideixes que no et pots permetre.

Per al primer llarg, millor una variant amb roca de bona qualitat per l'aresta, fàcil, amb canto i poc equipada. Al diedre original el conglomerat continua podrit malgrat el pas de les cordades i a més, el flanqueig cap a la reunió és un quart superior d'aquells que t'obliguen a no mirar avall i a no pensar en les conseqüències d'una relliscada.

Al segón llarg et podràs marcar un punt si t'esforces a equipar-lo tot amb tascons, sense haver de clavar. Els problemes: quan recuperes el llarg i els encastadors et salten a la cara. En lliure té pinta de ser més assequible i disfrutón del que sembla.

El tercer és picantón, tremendu, suggerent. Tenint en compte les plaquetes de burí i el deteriorament d'alguns forats, potser actualment pica un pèl més del que marca la ressenya. Sigui com sigui, per flipar-hi sota el solet d'un d'aquests dies d'hivern en què el perfum del romaní i la farigol·la ho empastifa tot.

I si el tercer és un regal, el quart pot convertir-se en un infern. La ressenya orginal se'l ventilava amb un A0, 5è d'aquells que et fan anar confiat i pensar-te al cim en un tres i no res. Més aviat el contrari. La cosa faria riure si quan hi ets no resulta que pica de veritat, que te l'has d'assegurar, que un esbarzer et barra el pas i que la sortideta en lliure, cap a l'aresta, se les pela!

Un regal de'n Duran, en Ballart i en Verdaguer acabat d'embolicar un 12 de maig de 1986. Un regal tan "vuitantero" com els cinquès de l'Estrella Polar protagonistes del pròxim post.

Però el cim és una joia, un bosc penjat en mig d'aquest racó de puntes abandonades i totxos brunyits que són l'Agulla del Senglar i la Fina dels Naps de Baix.

Les pitonisses de'n Girbén

L’acrònim Cad’e (CADE), que per poc que t’hagis passejat per les tàpies del país ràpidament et sona gràcies a unes quantes vies d’una lògica impecable i un estil encertadíssim, té els seus orígens poc abans de l’any 1942.

Després de la tràgica desfeta que va suposar la Guerra Civil, els serveis secrets del franquisme no donaven l’abast. No és que fessin falta agents secrets. Mai n’hi hauria hagut prou, de policies, per controlar tot el que feia falta controlar en aquell pou sense fons que va de l’hivern del 39 a la primavera de l’any 60 –i em quedo curt.

Franco y els seus ho sabien i per això van fomentar la delació a canvi de favors i de diners. I fomentar la delació començava per ficar gent afí per tot arreu, sobretot si aquest “tot arreu” passava per un club on es reunien persones que practicaven una afició tan incontrolable, tan lliure, com són l’excursionisme i l’escalada.

Els falangistes eren descarats. Havien guanyat la guerra. No s’amagaven. Eren durs, cridaners i uns experts delators, a banda de saber exactament com fomentar el terror per mantenir ben quieta la concurrència.

Tot això queda molt lluny, però va passar. També, als passadissos i a la Sala de Juntes del Club Alpí Català - Centre Excursionista de Catalunya. I també, a l’encara ara conegut com “el racó del Cad’e".

Per tot això –d’aquí aquella referència en l’entrada d’aquest post al nom del Cad’e– això del Centre Acadèmic d’Escalada deu el nom a les associacions d’escaladors de la Itàlia feixista de Mussolini. Però qui anava a discutir als falangistes de torn, que això d’emular al “Duce” a l’hora de buscar un nom per la que havia de ser l’escola d’escalada del CEC no feia falta? Suposo que no cal dir que sempre va ser millor jugar-se-la sobre el conglomerat montserratí calçant unes espardenyes que davant d’un tribunal militar franquista.

La Maria Antònia Simó donava noms sense manies. Encara recordava les cares dels personatges falangistes que es van deixar caure pel CEC i no tenia manies quan considerava que pagava la pena facilitar la informació als que, pel fet de ser més joves, no teníem consciència que tot allò s’havia viscut entre aquelles quatre parets.

Sigui com sigui, en aquells anys la Vanguardia, la dirigia un tal Galinsoga, que venia del nacionalíssim ABC guerra-civilista, i la publicació del CEC no es deia Muntanya sinó Montaña.

I per un efecte propi d’un malavarista, rescato, ara, un email de l’amic Girbén. Ja fa un parell de mesos que la Puigmal al Cavall Bernat va protagonitzar un parell de posts al blog i aleshores en Jordi em va fer arribar dues fotos dels articles apareguts a Montaña els números 34 i 35 dels mesos de desembre de 1954 i de febrer de1955, respectivament.

No és que els protagonistes de la Puigmal tinguessin res a veure amb els feixistes. Rotundament no. En Girbén feia referència al canvi de nom de la revista i això i unes quantes tardes gastades al “racó” de palique amb la Maria Antònia m’hi ha fet pensar

Us en reprodueixo uns fragments. Les pitonisses “Álvarez” tenien revolucionat a tot el personal, tal i com ens explica el mateix Jordi Álvarez.

La “pitonisa” es una pequeña clavija de 30 mm., de forma cilíndrica, roscada hasta su mitad, para que se adhiera mejor a la roca, gracias al roce al estar clavada. Está provista de un corte longitudinal de 15 mm. de largo donde se coloca una pequeña cuña que provoca la expansión de la “pitonisa” al tocar el fondo del agujero, quedando fuertemente sujeta al aumentar de diámetro su parte interior.

Para colocar esta cavija, es indispensable hacer precisamente un agujero de unos 13 mm. de fondo por 10 mm. de diámetro, el cual se efectúa mediante un buril, herramienta especial de acero de unos 15 cm. de largo y 10 mm. de diámetro. Su cabeza, en forma de fresa, con seis dientes, está rebajada a la medida exacta de 9,25 milímetros, para el ajuste de la “pitonisa".

Al extremo de la “pitonisa” va colocada una anilla para introducir los mosquetones. Esta anilla es de alambre de 3 mm., ligada en los dos extremos, y trabaja de forma que en caso de caída se juntan los dos cabos al estirarse, ocasionando una ligera suspensión y amortiguamiento.

(...) Hemos comprobado que entre todos los modelos de las llamadas clavijas de expansión, esta “pitonisa” de expansión “Álvarez” es la más perfecta y segura. Las pruebas realizadas en los monolitos montserratinos del “Cap de Mort”, “Ou del Colom”, la “Caputxa”, nos han llevado a esta importante realización de la pared norte del Cavall Bernat, donde todas las tentativas habían fracasado ante la sucesión de difíciles y grandes techos, con lo cual creemos haber logrado un nuevo avance en la técnica de la llamada escalada acrobática y artificial, que tanto desarrollo y prestigio ha alcanzado en el maravilloso macizo de Montserrat.

L’Álvarez, l’Ayats i en Navarro van necessitar 9 dies per enllestir la feina. Van emplaçar un total de 71 pitonisses tot i que podrien ser més, ja que l’Álvarez les anava reciclant a mesura que les necessitava, durant lúltim atac.

L’explicació de’n Jordi Ayats tampoc té desperdici i fa referència, també, a l’etern debat. La frase que obre l’últim pragraf del seu article sobre la primera de la Puigmal resumeix de manera impecable la polèmica que sempre s’ha suscitat entre el lliure i l’artificial, entre l’art i la mecànica.

El hecho de que los escaladores no se vean precisados a buscar rugosidades ni grietas para trepar, demuestra el gran avance de una técnica de escalada artificial, que si no se ha prodigado más es por el concepto deportivo de los escaladores, que buscan en la escalada la genialidad y habilidad en descubrir vías de escalada en las más difíciles y atrayentes paredes, apartando la preponderancia mecánica, o sea supeditando la técnica al arte.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...