Donde se habla de todo lo referente al animal humano que gusta / depende por completo de la vertical y de las consecuencias vitales de dicha adicción y demás locuras, manías, estupideces y ocurrencias un día cualquiera.

Moltes de les vies del Cavall Bernat són una autèntica joia per als sentits dels escaladors que, tard o d'hora, les acaben solcant. No obstant, la Puigmal és, després de la Punsola-Reniu, una de les rutes més interessants per arribar al cim d'aquesta inmensa titola del dimoni (carall bernat, del bernat, del banyetes, del dimoni).

Actualment, la via ha deixat de ser una clàssica assequible per convertir-se en una ruta amb cert compromís. Sobretot gràcies a un tercer llarg en el qual la neteja practicada per uns justiciers David Tarragó i Manel Grau (el pare i el fill) va eliminar l'equipament que amb els anys diferents cordades havien anat acumulant. El larg ha quedat net. Net i molt més delicat, perquè ara costa clavar-hi alguna peça que quedi bé i ja hi ha constància d’almenys un accident greu.

Però la història de la xapussa que van protagonitzar Mr. T i els seus inenarrables escuders comença uns anys abans, amb una altra xapussa, una xapussa primigènia: la rebentada de la Còsmica, l'Arcoiris i l'Àrea reservada, al Plàtan de Diables. Aquell despropòsit més en la forma que no en el fons (tenien dret a obrir el que volguessin on volguessin) ens va deixar una ressenya plena d'interrogants. D'interrogants en el sentit literal (no van ser capaços d'alliberar tota la ruta que es van entestar a orbrir per la cara interna del diedre desplomat de la Còsmica, tot i que es van atrevir a suggerir el primer 9a de Montserrat) i interrogants, també, en el sentit metafòric (en Tarragó va forjar allà una increïble teoria sobre la imposició de la seguretat màxima i l'ús de parabolts, que posteriorment ha anat mutant al llarg dels anys).

La cosa va anar de la següent manera: Restaurar trams de la Lluís Creus i la Còsmica, afegir-hi expansions de més perquè així la cosa quedava "més segura" i, finalment, reventar un llarg d'A4+ col·locant-hi un munt de parabolts perquè sí. La cosa, no m'extendré més perquè la coneixes de sobra, va desembocar en una amarga llista de posts en els fòrums de la Feec.

El més greu no és tot el que es va dir, sinó les actuacions que se'n van derivar. A la Còsmica i l'Àrea Reservada tot va quedar pràcticament tal i com ho havia deixat en Tarragó. Fora d'un parell de parabolts matxacats a la bavaressa d'aquell 6a+ hiper-còsmic, la resta d'expansions dobles continuen on eren. A la Lluís Creus encara hi queda una corda fixa, al primer llarg de la canal.

Defensa impossible

Però no és això, companys, el que ens farà passar de la xapussa del Plàtan a la duta a terme al magnífic traçat de la Puigmal. El que em permetrà transitar aquest camí, és la reacció que de la defensa impossible de la tricotada de la Reservada passa al delirant suggeriment de tricotar la bavaressa de la Valentín o a l'estracanada de pretendre reequipar amb parabolts l'Ae de l'Anglada a l'Aeri i d'aquí al que ens ocupa. Si vau seguir els fòrums, aleshores ja sabeu de què va la història. Si no, teniu per davant hores d'apassionant lectura internàutica (o no).

Sigui com sigui -no conec les interioritats mentals de les tres rutilants estrelles que ens ocupen-, un bon dia els Grau i en Tarragó es van decidir per la Puigmal i ho van fer decididament, perquè a ningú li quedés cap dubte que a la nord de Montserrat, si els trepants volen, els trepants manen. Aquesta vegada van decidir donar una lliçó a tots els "puretes" i "talibans" que els havien estat matxacant dia rere dia en els fòrums de la Feec. Reequiparien la Puigmal i arrencarien tot el que s'hi havia anat deixant de més des de la primera ascensió (burins, claus, escàrpies.... La qüestió seria arrencar tot el que al llarg dels anys s’hi havia anat acumulant.

Limitar-se a restaurar la via acostant-se a l’essència del que havia estat la primera ascensió. Deixar-ho ben net i que tota aquella colla de “puretes” i “talibans” es fotessin les seves sentències allà on més incòmodes els resultessin. Si la volien neta, neta la trobarien.

Però la sort del Trio Dinámico tenia les hores comptades i en qüestió de res, el tercer llarg de la Puigmal es va cobrar la seva primera víctima. Aquesta clàssica de la nord del Cavall ja no era apta per a tots els públics.

I és que el ressentiment no és un bon company per a res. Vull dir que ressentit, cabrejat, no vas enlloc. L'odi no t'ajudarà en la teva recerca de la felicitat. Ans al contrari. Repartiràs disgustos a tort i a dret. Per als demés i també per a tu.

Les primeres pitonissies d’expansió

Això de la Puigmal és una xapussa que el temps jutjarà i és probable que arribi a ser considerat com un atemptat a la història de l'escalada. És una afirmació dura, però té el seu perquè. Òbviament, el senyors Grau i Tarragó desconeixien que les de la Puigmal, van ser les primeres pitonisses d'expansió que es van fer servir a la nord de montserrat. Dic òbviament, perquè hem de suposar que si haguessin sabut que estaven arrencant alguns dels primers burins que van existir a la muntanya, no ho haguessin fet amb tanta alegria (és de suposar, vaja).

Però és que a més, el que es van proposar fer, ho van fer malament. En el relat que Jordi Álvarez fa de la primera ascensió ho deixa ben clar: "Clavant uns pitons en una esquerda (...) ens situem a l’inici d’una gran escletxa descomposta. Amb la tècnica del ramonage, en escalada lliure molt difícil, superem aquests trenta-cinc metres sense cap assegurança”.

Actualment, a la xemeneia del quart llarg, el Trio Maravillas hi ha deixat quatre parabolts. Allà sí que es van limitar a substituir els burins existents per parabolts. Un pèl més avall els van arrencar, i un pèl més amunt, en l'artificial del cinquè llarg, van fer el mateix, apel·lant a la preservació de l’escalada tal i com havia estat duta a terme l’any 1954.

Però no només van arrencar allò. Van decidir que s'ho emportarien tot a casa i una rere l'altra, van anar tallant totes les pitonisses de la via, des de les originals fins als espits i als parabolts posats més tard (de fet, la Puigmal ja havia estat reequipada amb parabolts a mitjan dels 90 i, per cert, la cosa havia quedat prou bé).

El tac del Santacana?

Sortosament no van arrencar el tac del cinquè llarg, un tros de fusta de proporcions considerables llaçat amb un filferro rovellat que , tot i no ser gaire segur, t'aguanta el pes, a més de ser, possiblement, la peça que en Santacana va col·locar a la sortida de la cova, poc abans d'abandonar el que havia de ser una primera i no ho va arribar a ser mai. L’Álvarez, en Jordi Ayats i en Miquel Navarro se li van avançar i l'octubre del 54 culminaven una escalada que encara avui resulta severa.

A la via, tot i ser una històrica de la muntanya, tot i haver estat un laboratori per a les primeres expansinons, ja no hi queda res més que parabolts inoxidables, testimoni de la sobredosi de ressentiment que va supurar pels porus dels Grau i de'n Tarragó les esgotadores jornades en què van cometre aquest genocidi cultural que és la pseudo-restauració de la Puigmal.

Alguns potser pensareu que sóc masa crític i que una via no mereix tantes atencions. Potser teniu raó. Però no són la Puigmal, ni la Còsmica, ni la Lluís Creus, ni l'Arcoiris... És tot aquest odi profund que satisfà les seves ànsies en la destrucció indiscriminada d'un patrimoni cultural i esportiu que és de tots. Perquè vies com la Puigmal o la Còsmica són, afortunadament, alguna cosa més meres instal·lacions esportives.

Malgrat tot, a través del diàleg ens han demostrat que són oberts a modificar molts dels seus postulats. Des d'aquí no els demano deixar de fer sinó fer-ho adaptant-se a les súpliques del col·lectiu, respectant els traçats existents, mantenint viva la memòria del que van ser unes escalades temibles, tremendament més insegures del que són ara. Respectant, en definitiva, tots els que un moment o altre ens hem deixat enamorar per aquestes pedres.