de competiciones veraniegas


A dos días para que empiece el veranito, inmersos ya en esta deliciosa competición que les provocan los calores primaverales a las señoritas para ver cual es más guapa y que tanta tinta hace correr y hace sudar a los señoritos, menda les propone un auténtico viaje tropical a sus señorías. Así que, tras abrocharse el cinturón como es debido, pase y vean, vean... Eso sí, no se me hagan daño;)

Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...

Essències Montserratines XLIV, Aresta Nord del Dit




Què millor que una històrica de dificultat per reprendre aquest recull de vies montserratines, essència de l'escalada tal i com un servidor l'entén.

L'Aresta Nord del Dit és una via bastant discreta, tan per la seva dificultat -ronda el cinquè superior- com per per la seva llargada -amb prou feina arriba als 45 metres de recorregut. L'estil és decisiu. Però poc hi tenien a decidir en Pany, en Ferrera i la Simó. L'any 41 a Montserrat encara no sabien què eren els cargols trepats a la roca. Pujaven amb espardenyes i quatre escarpes i si es podien assegurar amb aquelles cordes de cànem, era només per creure que en cas de caiguda no anirien a parar a terra.

En aquell temps les agulles més valorades eren les que no presentaven cap cara assequible: la Mòmia, el Cavall Bernat, la Caputxa i tantes altres. La Nord del Dit, la peculiaritat que té, és que a banda de ser tan compacta que no admet pràticament cap assegurança, ha mantingut quasi intacte l'esperit i la valentia amb què la va obrir en Panyella. És fàcil de resumir: en els seu 45 metres només trobarem un burí a 25 metres del terra i una reunió de dos burins quinze metres més amunt. No cal dir que aquestes tres expansions van ser afegides molt posteriorment.

Em consta que en Pany només va clavar un pitó en tota la via, a més de vint metres del terra, sota la mirada atenta, atònita i terroritzada de la Maria Antònia Simó i de'n Jordi Ferrera, que l'assegurava.


Actualment admet algun friend, algun merlet i algun tricam i si tenim paciència ens poden anar bé un parell de pitons. Sense ser res de l'altre món pel que fa al grau, no us confieu; un cop hi ets només pots tirar amunt i la roca sobretot a la primera meïtat de la via, és tirant a dolenta.

Cómo está el patio, neng!



-restauro l'entrada que aquest matí mateix havia esborrat-

A la TIM de l'Aeri li van fer un d'aquells restilings que fan pena: com que no puc passar li casco un espit... Absolutament lamentable! Pel Youtube fins i tot corre el vídeo. A qui li interessi que ho investigui.

Moros en la costa no! buitres!


Sí, senyors, senyores, nens, nenes i forestals... a les costes de casa nostra últimament s'hi poden veure voltors... Cliquin la notícia, cliquin... S'han perdut, diran alguns, i no, no és ben bé això. Sembla ser que a casa seva (la que fins ara era la seva casa habitual, vull dir) no hi tenen espai, ni menjar, ni ganes de ser-hi i poc a poc van aventurant-se Pirineu i Prepirineu enllà. Se n'han vist arreu, des del Cap de Creus fins a les Terres de l'Ebre, i fins i tot als terrats d'alguns edificis de l'hospitalet. Sort que reben totes les nostres atencions, si no, pobrets, els passaria com a les cabres i acabarien desapareixent...


Taladrina pa'l cerebro


Si facebuk fos una habitació no s'hi podria entrar de tants crits! El debat sobre l'ús del trepant a Ca la Montse s'ha traslladat al Roques, Parets i Agulles, un grup de feisbuk que suposo que ses senyories deuen conèixer de sobres, o no. Enrere queden els fòrums no patrocinats des de Sylicon Valley, els blogs, les cervesetes o els sopars a l'aire lliure...

Sigui com sigui, la reunió a Santa Ceci es va celebrar amb absoluta normalitat i amb pau i harmonia, fins i tot amor, diria. Veure's rodejat d'alguns dels més il·lustres escaladors de totes les èpoques sempre acompanya.

El resum de la trobada ja el debeu haver seguit aquí i allà. Menda només voldria insistir en un matís que, de ben segur, escalfarà els ànims més del que s'han escalfat fins ara. Calenturas de otoño en solfa!

Pel que em va semblar entendre, tot i les meves orelles, tan tocades per concerts d'inefable qualitat acústica durant tants anys, la prohibició del trepant -votada per la unanimitat dels assistents- la debem i així els ho hem d'agraïr, a la colla que ha fet dels Gorros, els Frares i d'alguns sectors de la Sud, el petit femer de casa seva. Miro d'explicar-me: Si en els darrers anys no s'hagués abusat de la màquina com s'ha fet, la qual cosa em sembla del tot innegable, el Patronat no hagués impulsat aquesta prohibició.

El resum seria que la prohibició és causa de l'ús indiscriminat que fan de la màquina els quatre de sempre -quatre o cinc.

També és cert que qualsevol parc natural/nacional que vulgui merèixer aquest qualificatiu, s'hauria d'enmirallar en altres parcs d'arreu del món, on aquesta prohibició ja fa molts anys que és efectiva. I si no s'ho creuen, cliquin, cliquin...

En certa manera, la prohibició ens afecta a tots. Els que han mirat de fer un ús "raonable" de la màquina, els que no l'han arribat a tocar mai, i els que la fan servir de coixí, cada nit, com a motoret de somnis tan humits com viciosos.

Descartin, per tant, ses senyories, tota la fila d'arguments contra el fals ecologisme. El trepant no es prohibeix perquè molesti a les bestioles més del que ho fan els turistes, les campanes o les motos de Santa Ceci. En aquest punt, crec que hem de celebrar una moratòria que doni un pèl d'aire a la muntanya... Més que res perquè als Hilti boys (amb carnet o sense) se'ls hauria acabat la roca abans de jubilar-se.

I qui no ho vulgui entendre no cal que ho entengui. Recentment els forestals s'han posat les piles i per primera vegada s'ha destinat una parella de Mossos d'Esquadra permanentment a la muntanya... Aneu al lloro! Tot i la fila que fan posen multes igual...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...