Tobogan del pànic



Li pispo al Cesc la ressenya de la Tobogan als Plecs i a sobre la modifico amb el camí que he seguit per aquesta aresta del canguel·lo, tan discreta i tan oblidada i tan refotudament exposada. (Gràcies bow).

Fa una setmana llarga deixo la cuca del pànic a casa, entre els llençols i me'n vaig a patejar cap al coll aqeull que no arriba mai i que vam quedar que era el del Muset. Finalment a peu de via. L'escalo sense pitons... que pel que s'hi pot posar tampoc val la pena matar-se a carregar el martell... pitons d'aquells per fer bonic, avui no, gràcies ;) quatre aliens i els tótems verd i vermell i els tascons -als camalots groc i blau, no els hagués fet cap lleig...

La via és més xula del que sembla a la resse. Quintos ochenteros com aquells de la propera Estrella Polar al Montgros. Refotudament superiors, aquests cinquens dels 80! O sigui que no val a badar. Pinyos que podrien ser monumentals, esgarrapat a la roca amb cara de "¿qué hago yo aquí con cara de friqui?".


En resum, i això és personal i subjectiu i transferible -si ho vols tira milles-, més difícil i exposada que l'Arcarons, amb un bon pati i en un racó divertit. Una de les que valen la pena si tens ganes d'una miqueta de feeling més enllà de l'arxi-sobada galàxia parabolt.




La inescalable


A N.H. Pq com tantes frases tontes del facebook, fracàs i oportunitat són sinònims.

Gràcies, Furti, per la paciència, el llàpis i la tinta.





Imagina't, des de l'horitzó estant, una columna que s'aixeca milers de metres, seductora, impertorbable, infinita. No té fi, no; es perd en els núvols, en l'espai, allà dalt a les estrelles. Fes un esforç per imaginar-la. Gratificació garantida de per vida; una existència complerta en una línia vertical que s'allarga sense final, qui no la voldria sommiar?
Un cop hi ets, els primers llargs són absolutament genials, increïblement estètics. L'escalada és excel·lent, rondarà el sisè. Canto agraït, bona temperatura, roca de fissures impecables, vertiqualitat assegurada. Vas lleuger, content. Una dotzena de cintes llargues, i un bon joc de friends, totems i bàsics, tascons de tots els colors i tira milles. Les reunions, te les trobes muntades amb pitons. Escalada neta d'expansions per a una ment neta, també, d'emocions prefabricades i massa assegurades.
De tant en tant una lleixa, un jardí per sommiar, descansar i clissar els llargs que venen a continuació en aquest loop brutal de felicitat inabastable. Però allà dalt apunten al cel desploms a cada metre un pèl més severs. Aquí el grau colla. Apretes cadascuna de les fibres dels teus braços, mans i dits. L'escalada continua sent radicalment preciosa, inmillorable i ja tocava complicar-se una mica més l'existència en una coreografia de moviments apresos a base de resina i jornades senceres repetint passets que et saps de memòria en totxos que no arribàven a la trentena de metres. Sues mentre reposes de preses cada vegada més ínfimes. Avui vas bé de coco. Ho dones tot a cada pas i la caiguda és un extrem de sobra conegut que no et privarà de guanyar metres a cada llarg.
Però aquell febrer de gel, finalment s'escola entre els dits com si fos aigua. La pell no aguanta i s'escapa la regleta sobre la qual arquejaves els dits. Caus i els metres guanyats a póls fins a l'extenuació corren amunt mentre tu corres avall. Quin mal. Psicològicament ha estat devastador i per primera vegada intueixes el que poc a poc es convertirà en una evidència.
Però la motivació, quan no és només una paraula que diem a la lleugera, és una aposta que es compòn de la dosi perfecta i suficient de passió, de knowhow, d'autocontrol, d'experiència i de negació de la realitat; i és això el que t'ajuda a no rendir-te. Si no pots passar en lliure, treu el martell i la ferralla i venç els desploms tirant d'estreps. Cal continuar escalant, sempre amunt, sense descans. Si ho van fer els suissos a la Cima Ovest fins a empalmar amb la Cassin, pel bellmig d'aquell desplom desolador, tu també pots fer-ho; això sí, sense reblons que aigualeixin l'ascensió. No et rendeixis. Ara no! -et dius a tu mateix per intentar dissuadir les mans de tirar la tovallola i deixar de picar martellades una rere l'altra.
I continues sobre la columna. I ja són un bon grapat de dies, de llargs sobre els estreps, de problemes resolts amb més o menys elegància. Entre sostres i desploms, plaques interminables de fissures finíssimes que et premeten continuar guanyant metres a aquesta bogeria de roca infal·lible. Vas carregat com un imbècil, i tot i que havies sommiat nits d'insomni penjat de ganxos, coppers, àncores i puntes de pitó, cada vegada et fa menys gràcia aquesta progressió sense sentit, tan monòtona i plena d'incertesa. La desconfiança són un milió de cucs que devoren lenta i tenaçment un tros de carn fet de  motivació. El teu cos en vida.
Ara la roca ha empitjorat. Ja no és aquell desig fet realitat. Ara és realitat, no desig. És tova, sorrosa, indefinida, i s'esmicola, apàtica, mentre proves d'encertar el recorregut sense saber si les fissures per les quals progresses tenen continuïtat fins a l'infinit o si s'aturaran, de sobte, en una placa, un sostre o un balmat sense esquerdes on desgastar una miqueta més tanta ferralla. Ja t'ha passat un parell de vegades. La primera, després d'escalar tres llargs de cinquanta metres per un sistema de fissures a voltes triples, que t'han recordat a l'escut, la Shield del Cap. Allà dalt, després de tota la martingala, no hi havia res, mig llarg a base de ganxos que ha xuclat amb soroll la poca motivació que encara t'empenyia amunt. Quan fa estona que confons rutina i motivació. Altra cop una caiguda, de les que fan soroll. La segona, quan després de dos llargs i mig a base de merdetes de plom, de coure i d'acer, t'has topat amb una barrera de sostres sense fi a dreta i esquerra. La tàpia no t'ho ha posat fàcil. T'ha obligat a baixar uns metres, pendolar i provar d'intentar-ho a l'altra banda de l'esperó.
I així has anat rodejant la columna, per constatar, al quart intent, a la quarta cara d'aquest prisma cabró de roca rància, gelada i fangosa, que no vol que l'escalis. Que no t'ho permetrà. I no seràs tu el qui li posi expansions a un mar de pedra monolític incapaç de mostrar febleses.
Et rendeixes. No, abandones. Aquesta vegada me'n vaig jo. Like cristal water, li deia l'inadaptat al seu agent de la condicional a la Clockwork Orange de Kubrick. Ho veus cristal·lí, ara sí, mentre llences les cordes, alleujat, alliberat, en el primer ràpel amb l'objectiu de tornar a terra ferma.
Des de baix, però, la columna continua cridant-te. Aquesta roca colosal, tan bonica, tan histriònica, continua exercint cert poder d'atracció. Camines de nou i encara la sents, allà, darrere teu. Cap intenció de girar-li una mirada. I el sol ja acarona l'horitzó. I et preguntes si és una posta o una albada? I no ho sé. Perquè la foto és la mateixa per a una cosa i per a l'altra. I dibuixes un somriure tan discret com invisible. Hi ha roca de sobra. Una existència complerta en una línia vertical que s'allarga sense final? Qui la voldria sommiar?

Sirena del Montsec


La reconeixes, allà dalt? És la Sirena que domina el principal esperó del sector central dels Puntals d'Ager. Durant les festes de Nadal hi vam ser amb l'Albert. Vam triar la Teletak i desencantats abans d'atacar-ne l'últim llarg, vam optar per un diedre força net, que trenca el fil del bastió que domina la part final de la tàpia, resseguint metre a metre la carona d'aquesta bella ragazza.

La idea ja se'ns ha ficat al cap i només és qüestió de dies que hi tornem. Arrenquem des de baix. Optem per un dels diedres que afebleixen el compacte mur que domina el peu de via. Són una quarentena de metres verticals i bastant fins, molt fàcils de protegir amb els encastadors, com la resta de la via, que sempre t'oferirà la possibilitat d'assegurar-te sense gaire maldecaps.

Tots el llargs surten bastant bé. Roca bona, ambient, diedres, bavaresses i alguna placa antològica. Una sort, sí, en aquest laberint aparentment caòtic que són els Puntals, però on hi ha algunes de les vies per a la llista de "les Millors del Montsec".

La via resta equipada amb sis xapes i set pitons, totes les R són bones, de manera que amb el joc d'aliens i el de friends fins al 3,5 (per anar còmodes), a més dels tascons, anireu sobrats. La via espera segona.



Essències Montserratines XLV: Finura i chuletón de 800 grams


Parlar, ara, dels criteris de diagnòsi del trastorn histriònic de la personalitat que clarament presenta alguna roca no toca. Molt millor perdre's per l'aresta brucs de la Miranda del Dauet. Un sol d'hivern perfecte, protegits del mestral, una roca que milloraria si la repetíssim més sovint, les assegurances justes per a una escalada amb ànima, i unes preses minúscules que asseguren dues coses: que hauràs d'enrecordar-te'n de respirar i que arribaràs al cim força satisfet.


Sobre la "Archs-Freixas" hi ha bastanta consfusió per un grapat de ressenyes poc precises -la de la primera no hi ajuda- i per les poques repeticions amb què deu comptar la via. Sigui com sigui us proposo el recorregut que m'ha semblat més lògic, que segueix, segurament, el traçat del retroequipament que es va fer de la via aprincipis dels 90, amb espits.

Com que el grau anava molt collat, millor deixar-se d'històries. Ja el contrastareu si hi aneu. La presa és, en general, petita i força alguns passets interessants, molt allunyats dels quarts i cinquès que es proposaven en la primera. Tenen gràcia, arribats a aquest punt, els interrogants de la ressenya del Pedra-Neu... quins collons... interrogant i va que xuta!


Sigui com sigui, s'ha d'escalar; de manera que ens aniran bé friends mitjans i petits. Un joc de Tótems seria la monda, si el tinguéssim complert ;)
La via es pot fer en només dos llargs. Al lloro si agafeu la variant "fàcil" -traçat original de la primera ascensió- perquè tot i semblar més assequible, el grau també apreta i no hi ha gaire possibilitats de protegir-te d'una caiguda sobre la lleixa.


de competiciones veraniegas


A dos días para que empiece el veranito, inmersos ya en esta deliciosa competición que les provocan los calores primaverales a las señoritas para ver cual es más guapa y que tanta tinta hace correr y hace sudar a los señoritos, menda les propone un auténtico viaje tropical a sus señorías. Así que, tras abrocharse el cinturón como es debido, pase y vean, vean... Eso sí, no se me hagan daño;)

Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...