Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Paseando por la net, la añoranza de largos y fructuosos viajes verticales --teniendo en cuenta que el frío y el curro hacen mella en cualquiera con un espiritu sensible-- me lleva aquí . Vale la pena darse una vuelta, sobretodo si nuestra intención es empezar a hacer planes de lo que podría ser un paseo precario por las tapias del ianqui. La Zenyatta Mondatta --de ahí, salto aquí -- es una opción interesante para empezar en eso del bis-wall yose-mítico :{ ). Pero están las alternativas de siempre a buen precio emocional, si lo que queremos es concocer gente y nos van las aglomeraciones verticales ( 1 , 2 , 3  , 4 ). También encontrarás algun rincón exótico y algún tapión desconocido por estos lares . Total, todo. Entre más de 600 artículos, al que no quede satisfecho le devuelven el dinero.

Vamos a cambiar de tema a ver si así el personal, entre los que me incluyo, nos desagobiamos un poco. Que la cosa está muy panki y me empiezan a doler los pirsings esos que levo en los pezones. L’altre dia passejant per ca’la Montse, vaig dedicar -me    a la contemplació amb profusió a l’esplanada del que un dia va ser l’ermita de Santa Anna. Es veu que govern, monestir i tota la petoleia, han apostat per recoreguts lúdico-culturals cabalcant la serra. La idea és adecentar els espais que ocupaven les antigues ermites montserratines com si es tractés d’un parc al centre de qualsevol ciutat. Es rotura el bosc, s’arrenquen quatre arbres, es planten quatre cartells i es construeix alguna cosa (això sempre: el ciment, que no falti). La lluminosa idea, celestial, diria jo, és fer-ho a les ermites que envolten el monestir: Santa Anna, Sant Joan, Sant Salvador... I no sé si a Sant Benet, com que la cosa es conserva bé, hauran pensat de muntar-hi una barra americana, per allò d...

La mayoría de nosotros escribimos algún tipo de blog de escalada. Nos entretenemos perdiendo el tiempo en la tercera cosa que más nos gusta después de escalar: hablar de escalada. Nos entretenemos y entretenemos también al resto del personal que se pasea por este prolífico mundillo virtual con ganas de leer algo nuevo cada día. Pasa el tiempo y algunos con la mente proclibe a los inventos han pretendido emular a Mark Zuckerberg . El caso es que, muy lejos de lo que se pretende con el B2EC --cooperativa sin ánimo de lucro en la que nos reunimos los escaladores catalanes-- o con Aumosta , blog de blogs recientemente descubierto por menda gracias a un compi en la net, ya hace tiempo que nació otra estrella. Se trata de blogsdeescalada.com , site donde aparecen automáticamente las actualizaciones de nuestros blogs. En portada, con un simple enlace --hasta aquí, todo bién. Sin embargo, desde mi punto de vista absolutamente subjetivo, la cosa se tuerce en cuanto clicas el tema que te inte...

El per què forma part de la vida íntima i personal de cadascú; però aquest matí abans del curro un dilema existencial tortura la meva existència efímera. O publico aquest post sobre falquetes dins el capítol de tècnica tòxica o surto a comprar-li unes calcetes a la meva baby. Una xorrada, deus pensar, si no fos perquè això de les falquetes t’interessa i perquè hi ha deures que, alguns ho compartiran, són una condició indispensable per passar els dies sense més maldecaps dels inevitables. De manera que som-hi. Falques, maderitas, escuradents o palillos... Amb una bossa plena de troços de fusta a sobre l'escalada, sigui quina sigui la dificultat de la via triada, té un altre gust. Sigui amb els estreps o sense, fer servir fusta per assegurar-te a una paret requereix un pèl de sang freda, algun coneixement sobre el tema i una mica de pràctica, és clar. No és difícil i en canvi les peces reforçades amb un tros de faig, d'alzina o de qualsevol fusta dura queden sempre molt millor ...

Nit d'histèrics. D'histèrics que s'alliberen. Els caps de llista pengen els cartells de forma rutinària, una vegada més, mentre els que tenim el deure constitucional de seguir-los allà on van, per fi ens podem colar dins l'engranatge de la campanya. Com tots els engranatges, la màquina de cobrir una campanya electoral funciona sola, automàticament, la qual cosa ens permet relaxar-nos i limitar-nos a seguir el guió preestablert sense que preocupacions laborals, molt allunyades del que és sa, ens torturin abans de ficar-nos al llit. Des de fora, alguna cosa fa pudor. Des de dins perds la perpectiva.  La cosa fa pudor i no hi ha res com una passejada climbotrònica per Montserrat per netejar les vies nasals i les espirituals i alliberar-se d'aquesta enganyifa imperfecta sense la qual estaríem perduts i sotmesos a alguna o altra forma de tirania, sense cap mena de dubte. Desintoxicant-me, l'altre dia, en aquella altra rampa de preses minúscules que és Aresta Rib...

El Jesús i el Ramon m'envien la mateixa ressenya, probablement l'original, de l'Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda. Veient l'equipament actual, deteriorat pel pas del temps, ha sorgit la idea de respectar al màxim una futura restauració de la via. Per tal que això sigui possible publico la ressenya on, afortunadament, hi ha marcades totes les expansions amb què comptava la via l'any 1980, pocs mesos després de la seva primera ascensió. Són força menys burins dels que hi ha actualment. Si la via es restaura amb respecte, pot quedar una línia clàssica però força exigent, amb trams de V-V+ exposats, en la qual caldrà espavilar-se amb els merlets, els aliens i els tricams. Darrerament i en silenci s'han anat restaurant un munt de vies. Algunes amb més encert que d'altres. Ha estat restaurada l'Esperó Màgic de la Prenyada  (reunions i alguna assegurança), també l'Anglada Guillamón de l'Elefant, que fa no gaire encara conservava el seu sabor o...