Climbotrón i l'enganyifa electoral
Nit d'histèrics. D'histèrics que s'alliberen. Els caps de llista pengen els cartells de forma rutinària, una vegada més, mentre els que tenim el deure constitucional de seguir-los allà on van, per fi ens podem colar dins l'engranatge de la campanya. Com tots els engranatges, la màquina de cobrir una campanya electoral funciona sola, automàticament, la qual cosa ens permet relaxar-nos i limitar-nos a seguir el guió preestablert sense que preocupacions laborals, molt allunyades del que és sa, ens torturin abans de ficar-nos al llit. Des de fora, alguna cosa fa pudor.
Des de dins perds la perpectiva. La cosa fa pudor i no hi ha res com una passejada climbotrònica per Montserrat per netejar les vies nasals i les espirituals i alliberar-se d'aquesta enganyifa imperfecta sense la qual estaríem perduts i sotmesos a alguna o altra forma de tirania, sense cap mena de dubte.
Desintoxicant-me, l'altre dia, en aquella altra rampa de preses minúscules que és Aresta Ribas al Puntal vaig fixar-me en l'espai que quedava a l'esquerra de la via. Una aresta un pèl més vertical, de roca boníssima i fins i tot diria que amb el canto repartit amb més alegria per tal d'afavorir la fruició del bow més exigent. No m'ho vaig pensar dues vegades, ni tampoc vaig voler informar-me de com van deixar caure les regulacions a la zona de l'Albarda.
Hi vaig tornar al cap de quatre dies amb tot l'imaginable per poder-hi obrir una línia que no et deixarà indiferent. L'objectiu: evitar expansions i evitar els estreps, tot plegat en la mesura que les meves febleses em permetin. Tot i que caldrà una repetició amb un pèl més de punch per apurar-la del tot, la via ha quedat interessant, si un cop feta l'Aresta Ribas volem pujar un parell de graons més en aquest ritual infinit que combina risc i verticalitat.
A continuació, la ressenya i la descripció de la via.
Des del peu de l'aresta, haurem de remuntar uns metres la canal que porta cap al diedre de la via Gelera, entre l'Agulla Inclinada i el Puntal. Un petit replà i uns forats bons marquen el peu de via. Els aprofitem per guanyar els primers metres i quan la cosa es posa fina xapem el primer parabolt. Des d'allà flaquegem per una petita lleixa a la dreta fins a un merlet. El superem, rebotant, i escalem amb tendència a la dreta (un parabolt) fins a sota d'un desplom que superarem cap a l'esquerra amb molt bones preses (un tac, un parabolt). Superat el desplom cal tirar d'estreps dos passets, amb les falquetes i un parell de pitons curts i plans. Una sortideta en lliure fina i muntem una reunió penjada en un forat allargassat uns metres a l'esquerra de la primera reunió de la Ribas (parabolt que es pot reforçar amb un pont de roca i un tricam o friend mitjà).
Sortim de la reunió per l'esquerra. Guanyem uns metres fins i xapem un altre bolt. Naveguem de dreta a esquerra per un mar de presa minúscula no excessivament vertical però exposadet fins que trobem un parabolt. Des d'aquí ens tornem a embarcar amb tendència a l'esquerra. La cosa perd verticalitat fins al ressalt. El superem, és vertical, però té molt bon canto (un parabolt a l'inici).
Des de la segona reunió (dos parabolts), escalada exposada fins a una baumeta que superem pel costat dret (un parabolt). Uns metres difícils i topem amb una reunió de dos parabolots rovellats col·locats en vertical. De nou, un misteri més a a afegir a la llista de projectes misteriosos sense cap ni peus. En xapes un, i com que des d'aquí la cosa perd verticalitat, tires pel dret uns metres fins a l'horitzontal de la tercera reunió de la via Gelera.
Des d'aquí, un parell de burilets envellits pel temps em descobreixen que hi ha una variant que uneix les vies Aresta Ribas i Gelera. En desconec el grau. Escala el diedret que arrenca de la R de la Ribas, i supera una placa molt dreta (un burí sense plaqueta) fins a situar-se a l'horitzontal de la tercera reunió de la Ribas (una altre burí, ara parabolt), per acabar flanquejant cap al relleu. Més amunt, res.
És complicat superar l'exposició i el sabor de l'últim llarg de la Gelera. Més de 40 metres de cinquè finet i només un burí, a dalt de tot, quan la dificultat ja decau i intueixes el cim a uns metres que se't fan escassos. La cosa, després d'uns minuts "d'atura't, pensa i decideix" es queda en un "va a ser que no". Continuar obrint via fins el cim, peti qui peti i perquè sí, és una tonteria. Apretar vies als últims llargs de les agulles és difícil que quedi bé, ni tan sols acceptable. A més a més, l'últim llarg de la Gelera promet sensacions recomfortants.
I així és. La sortida de la tercera reunió d'aquesta joia oblidada t'avança el buit que sentiràs els següents trenta metres. Un tricam petitó i un merlet que fa fàstic. Això sí: presa suficient per no passar de la por al pànic i passets de violí, no, d'estradivarius. Qualitat excepcional, que diria aquell, i regust de primera al cim.
Ha estat una setmaneta de dedicació al Puntal de l'Albarda. Torno a fer tard, pel camí de les Gorres. Un cabró amb unes banyes que fan por i un senglar que remuga perquè li fa mandra haver-se d'enmerdar muntanya avall i deixar-me pas al camí. Baixo fet un llamp per les vies del funicular i cap a casa. Ara toca oblidar-se de les tàpies. Fondre's amb aquell engranatge. Adorm i fa pudor de merda. Però és el que hi ha. Qui tingui idees, que les proposi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
5 garlantes:
karles
Escriu-me a largodificilyenlibre@gmail. , cal que quedem per beure birres ja.
Festoon, això del coco poc a poc i bona lletra, que el coco s'ensenya, com tot a la vida!
Donn i rumbero, en això de l'estil sempre es pot anar una mica més enllà i sempre hi ha alguna xapa que despr´s dius.. "potser podria no haver-la posat.."
salut i incertesa (que és la sal de les escalades xules!!!)
Publica un comentari a l'entrada