Homo-climber: Evolution on the rocks
La endogamia en el mundillo del climb va en aumento para mal y para bién. Escaladores que se emparejan con escaladoras o viceversa –señoras, no se me ofendan–, criaturas resultado del cruce que con a penas cuatro añitos ya le dan a la express... Todo esto, bañado constantemente con la adrenalina segregada desde el bloque a las tapias más gansas. Química pura. Y, todo, aderezado con aquella obsesión tan nuestra. Me refiero al hecho de tener la neurona continuamente fijada en alguna tapia, en algún paso, en alguna chapa o en algún cacharro nuevo.
Mézclese en la coctelera y se obtendrá, con ayuda de unos cuantos años / generaciones, la evolución simulada en la imagen. Ya lo ven, damas y caballeros, la genética se adapta a todo, especialmente si las necesidades físicas del día a día de los especimenes aislados lo requieren.
Ese día, cuando en lugar de pies tengamos manos, seremos un poco más monos, pero, eso sí, escalaremos mejor; seguro!
Efecto placebo: las crónicas yosemíticas de Tom Evans
Llega el verano y muchos menos de los que quisieran cruzan el charco hacia las "escaladas de salón" más largas y más guapas del mundo. Y es que en Yosemite es difícil pasarlo mal. Lo tienes todo al alcance de la mano -como en el salón de tu casa- y excepto por la dificultad inherente a la ruta escogida -que puede ser mucha- y por las tormentas de verano, es probable que en la hamaca lo único que te falte sea la tele o el portátil.
Es probable que depués de una de esas escaladas tremendas a alguno se le acercara ese friqui cincuentón que desde su furgo fotografiaba a todo el que se paseaba por la tapia. Tom Evans, ingeniero jubilado con formación militar, un hijo y una pasión enfermiza por la restauración de unos bugas acojonantes, se ha hartado a revelar diapositivas año tras año. Diapositivas de tipos a los que no conocía escalando las rutas del Cap, día tras día y metro a metro. Evans te cazaba en la tapia con su teleobjetivo de 80 milímetros y luego confiaba en cazarte de nuevo en el Camp 4, o en la base de la pared.
Hey guys, you're the ones on the Shield, don't you? -- Nos espetó Evans a Tochín y a mi, antes de que pudiéramos tirar al suelo el puto petate, junto al coche, en la base de la pared.
Lo primero que piensas cuando te muestra las hojas llenas de diapositivas plastificadas es que el tipo ese va a hacer el agosto vendiéndote unas fotos que no le habías encargado de antemano. Lo piensas hasta que ves las fotos. Entonces se te pasa y pagas lo que manda, que no es mucho. Y el negocio le funcionaba, a pesar de que un día leí no sé dónde que los increiblemente simpáticos rangers le habían chapado el negocio, detención y multa monumental incluídas.
Sea como fuere, la net también ha dado su oportunidad a Evans y el producto resultante es un delirio para los enamorados la zona. Jubilado, Evans confiesa estar pasando los mejores años de su vida. En el valley, donde pasa temporadas larguísimas -envidia insana de tipos rastreros como menda-, le conocen todos. Sigue con sus fotos y ha abierto un blog formidable en el que se puede seguir la evolución de las cordadas casi a diario, con sus ya famosas fotos, comentarios, alguna anécdota, fotos históricas y demás. Si os paseais por ahí, a ver si le dais ánimos, que el currazo lo merece.
Problemes
Si no fos perquè el país té problemes de caràcter ecològic tremendament importants i, des del meu punt de vista, més urgents, pensaria que la campanya de sancions engegada per Medi Natural a Montserrat té la seva raó de ser. Entenc la impotència dels responsables de Medi Natural.
Entenc que contra els inabastables tentacles del capital i dels seus hiperdiversificats interessos, la lluita sigui complexa, fins al punt d'esdevenir una utopia inútil.
La lluita sovint s'acarnissa amb els més dèbils; amb els que no tenen contactes en el poder legislatiu ni tampoc en l'executiu; amb els que no recorren a la teranyina de la justícia per atrapar-hi les iniciatives polítiques que els perjudiquen; amb els que no poden pressionar des de l'ombra del capital; amb els que no disposen d'informació estratègica amb antel·lació; i amb els que no aconsegueixen mobilitzar-se per falta d'unitat.
La lluita s'acarnissa, aquesta vegada, amb els escaladors. La campanya de sancions, a falta d'informació més precisa que poguessin facilitar els afectats, sembla ser que ha estat contundent. És cert que a través d'Internet, dels mitjans de comunicació vinculats a l'escalada i sobre el terreny s'han explicat/notificat les prohibicions. Però l'esperit de les regulacions no és la recaptació de fons sinó la protecció de determinades espècies d'aus. I d'això, a Medi Natural i la direcció d'Agents Rurals, n'haurien de prendre nota.
Un fenòmen
Si alguna cosa té internet per al mundillo del climb, és que només tirant de google i amb una miqueta de sort, pots trobar la ressenya de l'escalada més inversemblant, la d'aquelles vies que semblava que fos impossible que algú repetís. Això no només és senyal que hi ha vida més enllà de les vies ultrarepetides i de les modes que ens porten a tots com un ramat d'una línia a l'altra sense saber perquè. També implica a un munt de gent que de forma desinteressada perden unes horetes davant la pantalla per penjar a la xarxa ressenyes, fotos i croquis que són, molt sovint, una bona manera de preparar una ascensió.
Tot i que moltes vegades has d'acabar acudint a la ressenya "oficial" facilitada per alguna guia d'escalada, molt sovint, els comentaris subjectius d'una cordada qualsevol sobre material, graus, condicions de l'escalada, etc. resulten molt més pràctics. Sempre hi ha excepcions. Hi ha qui prefereix no investigar massa sobre les vies que es planteja escalar. Vulguis o no, tanta foto i tanta piada de vegades li resta mèrit al transcurs d'una escalada.
Tot això no treu que entre tanta paparassa digital hi hagi, ja em sabreu disculpar, una bona quantitat de merda a mansalva. Històries que, malgrat ser d'una qualitat més que acceptable, se cenyeixen a les vies de sempre. Unes escalades amb les quals, si ens hi fiquem entre tots, potser podríem arribar a fer una rànquing de clàssiques-internàutiques que causen furor: (Poso quatre exemples i després vaig al gra del post d'avui) la Paül-Lalueza a Montrebei, la GEDE i la Boy-Roca de l'Elefant, la Mas-Guasch del Puntal, etc.
De tant en tant, però, trobes alguna pàgina amb històries interessants. Te les mires una vegada i una altra fins que al cap d'uns dies et trobes penjat de la via en qüestió. Un fenòmen, això d'internet.
Aquí pengen dos enllaços patrocinats: les piulades de la gent del Centre Excursionista de Badalona, poc organizades, però amb alguna perla interessant, i el directori de ressenyes de l'Albert Castellet, amb alguna joia, per històrica, de vies de tot el món.
N'hi ha molts més i no hi ha res com passejar-se per la net com qui no vol la cosa per descobrir-los.
.jpg)
