Goulotte del Turfing, Tuc de Bassibé, 2.644



Val d'Aran, Tuc de Bassibé, 2.644 mts, cara NO, Goulotte del Turfing, 430 mts. III+, 4+, M6

Primera ascenció: el 15 de gener de 2011 a càrrec d’Eduard Requena i Dani Brugarolas.
Material: La via ha quedat completament neta i hi caldran els jocs de friends, de microfriends i de tascons a més de 6 pitons, dos dels quals, extraplans.


Base: Des de Viella per la carretera que duu al Pla de Beret. Deixem el cotxe a l’aparcament de Beret ( sempre obert), davant les instal·lacions principals de l’estació d’esquí.
Aproximació: Remuntem les pistes d’esquí que ens queden a mà esquerra mirant la paret (visible des de l’aparcament). Sense abandonar-les, les pugem amb tendència a la dreta. En una horeta ens plantem en un plató des d’on es domina tota la paret. Calcular unes dues hores fins a peu de via.


L’escalada: Les dificultats principals d’aquesta escalada les trobem als primers 100 metres, en la superació del ressalt vertical que forma la paret en el seu costat dret. Un cop superats els quatre primers llargs entrem a la canal NO i sense problemes ens plantem al cim d’aquesta punta visible des de pràcticament tot l’Aran.
Ataquem el ressalt per una canal que de seguida es redreça, però que no presenta massa complicacions. Després de quasi seixanta metres, un tram desplomat de roca ens barra el pas. Haurem de flanquejar un sostre cap a l’esquerra, per anar a caçar l’entrada a un petit diedre que supera el desplom. Aquests metres són molt fins i si hi ha poca neu, com durant la primera ascensió, els podem cotar d’extremadament difícils.


Muntem una reunió penjada i a continuació superem un tram força dret però amb presa més franca. La goulotte torna a obrir-se i ens permet sortir-ne fàcilment cap a la dreta fins a un petit arbre on muntem reunió.
Superem un tram de roca fàcil i entrem a la canal Nord Oest que no abandonem fins el cim. És probable que aquesta canal ja hagués estat escalada abans, atacant-la des del peu de l’aresta oest, per on l’accés no hi presenta cap dificultat, ni tan sols amb poca neu.
Descens: Tot i que podem baixar per la via normal al Bassibé, molt freqüentada per esquiadors de muntanya, si hem de tornar a peu fins al cotxe o volem recuperar els esquís deixats a peu de via, el més recomanable és baixar per l’aresta Oest (cal desgrimpar algun pas de II). Abans d’arribar a la cabina superior d’un remuntardor atansem el peu de la paret baixant per un petit collet (molt evident).

Let’s turf, baby!



L’escalada hivernal als nostres Pirineus és com d’estar per casa. No és que amb això pretengui que és una cosa fàcil i a l’abast de qualsevol. Ni molt menys. Cal, com a mínim, estar en forma. Si a més tenim un pèl de pràctica/experiència en aquest art del cutrisme que és pujar per cascades, canals o tàpies a mig glaçar, doncs millor.
I precisament sobre tot això tracta la història que vam viure menda i l’amic Karki ara fa un parell de mesos sobre les empalagoses pendents esquiables de Vaquèira. Nosaltres érem just per sobre de tot allò, de tota aquella petoleïa d’anoracs norfeis de colorins, crits idiotes, monitores amb bouquet i remonteros amb mala folla. Per sobre, al petit pany de paret que forma el Bassibé per sobre del Pla de Beret, amb l’objectiu d’encetar-hi una línia de gel mínimament interessant.



Però com que aquest ha estat, fins no fa gaire, un hivern de poca neu, la cosa es va quedar en un mixte tirant a tètric que amb un pèl més de neu probablement es quedarà en una ascensió més aviat fàcil. Sense neu, no obstant, l’escalada esdevé un passa com puguis i no t’entretinguis ni tan sols a queixar-te perquè la cosa no millorarà: concentrat pirinenc en estat pur.
D’aquí el nom d’aquesta petita goulotte completament desequipada. “Del turfing”, que, segons en Karki, fora del món dels camps de golf i les curses de cavalls, significa l’acció de clavar els piolets en l’herba i la molsa congelades degut a la falta de gel. Un tipus d’escalada que, de fet, practiquem al Pirineu des dels albors de l’escalada hivernal.





Campi qui pugui o la incertesa del pas del temps



Avui dia, per navegar pel traçat de la Directa Incerta a la Gorra Marinera has de reinventar la via. De la línia imaginada a finals dels 80 en queda ben poca cosa. Com que després de la primera, la línia va quedar exposada, el pas del temps i ben poques repeticions la van deixar a l’abast de traçats posteriors, molt menys imaginatius i més sobreequipats.
Durant uns anys va conviure amb la Sargantanes i la Per davant. Més tard la Campi qui pugui en va trepitjar descaradament el segon i el tercer llarg i actualment hi ha tants parabolts repartits a tort i a dret que més val embarcar-se cap a la nostra dreta a través d'un mar de conglomerat incert si volem reviure l’essència de la Directa original.


Ara mateix, si la voleu anar a fer, us haureu d’inventar el segon llarg (surten una quarantena de metres de cinquè nets, en els quals els aliens entren a plaer, amb un passet més delicat a la part central del llarg que li dóna entitat a la cosa).
El tercer llarg no te l’inventes, però has de fer considerabilíssims esforços per no xapar els espits de mètrica deu de la Campi qui pugui en els primers passos desplomats.


Costa escalar a les gorres, sobretot després que els últims anys s’han convertit en el terreny de joc d’escaladors amb una moral que no respecta la història i la cultura de l’escalada montserratina. A les parets, els traçats originals hi continuen sent i es poden tornar a escalar encara que sigui fent la vista grossa a tants parabolts de colorins i vies prefabricades.
Hi ha altres opcions i no tot és seguir les xapes de color verd, blau, vermell o groc.


A la Magdalena Superior, la Mingo - Arenas continua tenint un tercer llarg radicalment clàssic i molt més difícil que el de la via que posteriorment va massacrar el traçat original. La Ignasi Jorba, amb un cinquè superior de plàstic trepat, ara, amb parabolts verds, simplement fa nosa. Els que s’aventurin pels primers metres de la Mingo – Arenas descobriran què vull dir amb això de “tercer llarg radicalment clàssic”.
A la Gorra Frígia la Magic Line també ha quedat obsoleta si hem de fer cas de l’actual generació d’escaladors de la zona que la deixen de banda perquè continua equipada amb espits. El traçat és directe, vertical i diferent, bàsicament perquè no compta amb els parabolts pintats de colorins típics de la zona.


Els passets extremadament difícils de la Petit Gerdard, a la Magdalena Inferior, també s’han mantingut intactes. Els espits amb plaqueta de burí posats l’any 87 encara són allà, obligant als que la repetireu a no badar ni un instant, especialment en la superació del sostre del segon llarg. Des d’un doble burí que és una joia de la història de l’escalada al massís, cal superar uns metres terriblement incerts confiant que rere el desplom, allà on la vista no arriba hi hagi un burí que ens permeti fer el cop de gas sense abusar de la por. Desvetllar si el burí hi és o si haureu d’escalar una desena de metres fins a la següent assegurança ho deixo pels que hi decidiu anar. Paga la pena i dubto que en sortiu decebuts.


Entre setmana no hi ha ningú. Quatre turistes mal comptats al camí de Sant Joan. Ara fa cinc setmanes hi havia una cordada de mendes a la Gorra Frígia. “De quin color són els parabolts de la teva via?” Em va preguntar el que anava de primer, a mitja paret, quan em vaig situar a la seva alçada. No vaig saber què contestar-li.

Magic Line a la Gorra Frígia, 130 mts. MD+, i Mingo-Arenas a la Magdalena Superior, 130 mts. MD+


Vies amb sabor. La Magic line es troba completament equipada, mentre que per la Mingo-Arenas calen els encastadors (tascons i friends al gust de cadascú).

Del Petit Gerard a la Magdalena Inferior, 90 mts. ED


Escalada preciosa amb passos molt fins al primer llarg i més atlètics al segon on un doble burí amb essència protegeix l'entrada al sostre. Amb 12 cintes feu. Les reunions són reforçades amb espits amb plaqueta petzl i algun dels espits amb plaqueta de burí dels llargs també l'han restaurat.

Directa incerta a la Gorra Marinera, 120 mts. ED-


Escalada d'aventura amb trams exposats al primer i tercer llarg. El segon, directament ens l'hem d'inventar, evitant els parabolsts de la Feec tirant cap a mà dreta, ja que el traçat original el van trepitjar posteriorment en equipar la Campi qui pugui.

El disseny perfecte



El finde el decidim sobre la marxa, val preciosa?


Darrere d'aquesta frase o de tota mena de comentaris semblants, s'amaga la rutina d'una gran majoria d'escaladors addictes al climbing. S'acosta el cap de setmana i la meteo pinta malament. Fa dies que aquella colla de meteo-men ens avisen i tots tendim a respondre-hi amb un "últimament la caguen bastant...", fins i tot poques hores abans que caigui el diluvi universal, com és el cas d'aquest cap de setmana passat.

S'ha de "dissenyar" un finde que, això és un imperatiu innegociable, ha de ser profitós des del punt de vista del climb. Si no, què seria de nosaltres, pobres addictes a estrebar el martell i caçar-lo en l'aire, al gust fred de l'acer dels pitons, al magnesi ressecant-te les mans, als piolets i les mans pansides dins els guants, a l'oloreta bruta i polsegosa de les cordes, a la pols de roca als ulls i a la boca, al color metàl·lic de la muntanya transparent...


I en aquest intent de dissenyar un producte que no ens decebi, les opcions són vàries i variades. Temporal de mar: potser la cosa al Montsech s'aguanta. Plou a tot arreu i fa fred: cascades al Pedra i si el pressupost dóna de sí, a Gavarnie. Diluvi generalitzat 1: artifo en aquell desplom descomunal.  Diluvi generalitzat 2: bloc a la Panxa (la que tinguis més a prop o t'agradi més, que en el meu cas és aquesta)... I la cosa no s'acaba aquí en la imaginació desbordada de la majoria.

El cas és que les nostres dones, les nostres famílies o els nostres col·legues, si no és que estan afectats pel putu virus del climb, pateixen de manera desaforada les repercussions d'aquest "disseny" del cap de setmana "perfecte" i fins a l'últim moment, el que us deia: el finde, el decidim sobre la marxa, val?


Las tentaciones del señor Smith


Julio Smith Daló había sido, un momento dado, un escalador de renombre. Uno de aquéllos jefes que escalaba unos pasos más allá de la fama que acumulaba. Y eso era mucho, teniendo en cuenta que por aquel entonces, hace ahora ya unos años, la cultureta de las revistillas y las fotos de colorines en la Harlin eran impensables e inimaginables.

Por aquel entonces, Julio se había currado ese renombre, esa aura de escalador sobrehumano, sin querer, escalando de forma maravillosa rutas que nadie antes había tan siquiera osado imaginar y que, si las habían imaginado, era solo con un estilo poco elgante, a base de expansivos, que luego Julio se había encargado de superar ampliamente con hechos y con muy pocas palabras.

Aquel extraño eremita de la vertical, tipo raro donde los haya, superaba por gigantescos espolones, desplomes mágicos o placas terroríficas cuanto se le ponía enfrente. Como él, había cuatro, quizá cinco escaladores. Se sabían por encima de la media, luego sus críticas eran siempre suaves y respetuosas. Eso sí, sin dejar de ser críticas.

Una de las cosas que a Julio le costaba más aceptar eran lo que él a menudo llamaba “escaladores sin nervio”. Gentes que con tal de subir por una linea de prestigio eran capaces de añadirle a la escalada algun expansivo de más, si así conseguían llegar a la cima.

Julio detestaba meter el espitador en la mochila “por si acaso”. Si no lo tienes a mano –les decía a los cursillistas a los que daba clase de vez en cuando– seguro que no caerás en la tentación de usarlo y buscarás otros medios para seguir subiendo o bajarte de la tapia.

Los años pasaron. Se desplomaron aquellos dos increibles diedros y la Casas Chani apenas se repite.

Julio no pudo dejarlo ni una sola semana de su vida. Acudiendo a la vertical para unos de forma enfermiza, para otros escuchando la llamada del precario vacio. La llamada de la escalada puede dejarse de escuchar. Sin embargo se continua oyendo de por vida.

Pero Julio había cambiado con los años. Ara ya no se escala como antes –predicaba en aquel ponzoñoso bareto de Monistrol, recuerdo de otras épocas y pasto del tunning mental hoy por hoy en boga.

Se lo espetaba a los que encontraba, fueran o no conocidos, fueran jovenes o viejos. Julio había cambiado para bién y suerte del colectivo. Ya nadie escalaría acariciando a la parca de reojo como él. La gente había cambiado también. Ahora le necesitaban. Cualquiera podía matarse un día cualquiera.



Julio Smith Daló tuvo tentaciones y se sintió con derecho a urgar en el patrimonio del colectivo y nadie se atrevió con él. Era un guardián. Era el guardián y criticarle era no entender la justa evolución de las cosas. Un día se levantó y metió un taladro nuevo en la mochila. Había que arreglar un diedro de fisuras perfectas y unas placas de tercero difíciles de proteger. Llegó, vió y venció. Lástima que esta vez fuera empuñando un taladro.

Essències Montserratines XXIII : destrosses amb nom i cognom


Amb noms i cognoms i sense cap mena de vergonya ni escrúpols. Ja fa quasi tres anys d’aquella trobada a Agulles. Part del personal més lligat a la muntanya, horroritzats pel que estava passant a la Sud dels Frares i les Agulles va muntar una trobada lúdico-festivo-combativa.

El què: les destrosses de l’amic Llassera.

Perquè us en feu una idea, expliquen que aquest paio, un pinxo amb tendències violentes i neurones escassament efectives, després de passar pel trepant diverses tapietes de la zona de l’Arcada va amenaçar d’apallissar un company en el cas que publiqués les ressenyes de les “seves” vies. Queda clar que entenia, el tal Llassera, que les vies que havia trepat a l’Arcada eren seves, de la seva única i exsclusiva propietat i de ningú més. Oi amic?

Més tard, el garrafal despropòsit d'omplir de químics tot el que es posava al seu abast va ser la causa que el Patronat decidís prohibir l’ús de productes químics en l’equipament i reequipament d’itineraris a tot el parc natural. No és que de cop i volta el tal Llassera veiés la llum i es decidís per la defensa del mediambient i la cultura de l’escalada. Sinó que havent arrassat la zona de la Caputxa, la Nana o l’Amagada, entre d’altres, al Patronat no li va quedar més remei que prohibir el sika amb el temor que l’operació  dels Frares es pogués repetir a d’altres llocs del massís i amb el rerefons de la trobada de les agulles.

Ara fa una setmana vaig passejar-me pels peus d’aquestes increïbles roques. El camí dels alts Frares queda, sense voler-ho, amagat de les ordes que cada diumenge ocupen les Agulles. Al Serrat del Centenar, el caminet que passa pels peus de la Mamelluda i cau cap a la Nina conserva el sabor del Montserrat més autèntic.


A les parets, però, una xarxa de químics frapa qualsevol mirada, fins i tot la de l’escalador més friqui. Separats amb prou feines per un metre s’amunteguen itineraris sense cap més criteri que el de pujar en una línia recta perfecta, la resultant d’haver-se despenjat des de dalt amb el trepant i una sobredosi d’ambició letal per aquestes roques d'escassos trenta metres d’alçada, amb poca capacitat per defensar-se dels intrusos i acostumades, de fa anys, a una certa solitud i tranquilitat envejables.

Dubto que aquests “totxos” (si és que se'ls pot considerar així) hagin estat repetits alguna vegada. Ni tan sols pel degenerat que els va “equipar” (si és que se li poit dir així). El pas del temps esborra els rastres a peu de via. Cendres d’un foc escampades i poca cosa més. La roca, però, ha quedat marcada per sempre i si no és amb fons públics, dubto seriosament que es puguin eliminar el centenar o més d’anclatges químics que el tal Llassera ens ha regalat.

És la seva aportació a la cultura de l’escalada d’aquest país, la que construïm entre tots, la que queda per sempre. Una cultura obligada ha incloure des de les obres mestres, referents per a generacions d’escaladors i patrimoni de tots, fins a les aberracions més violentes i destructives.

La d’avui és una essència que prova de sobreposar-se a tanta barbàrie recuperant i respirant història de l’escalada montserratina. Perquè al costat dels químics del Llassera encara hi queda el traçat que durant anys va tenir capficats als escaladors catalans més punters.

Personalment, la normal de la Caputxa i la del Dit, les dues per les arestes nord d’aquestes roques tant màgiques i pràcticament sense expansions, són un referent que caldria recuperar i per on tot escalador que vulgui formar part de la muntanya hauria de passar, tot i que juntes no sumin més de cent metres d’escalada.


Tant la ressenya com la descripció de la via les recuper-ho i les transcric directament de la guia que vaig editar amb Cossetània ara fa uns anys.

Montserrat, Frares. La Caputxa, via Normal, 50 mts. MD+


El 26 de juliol de 1942, Vicenç Barbé i Lledós va patir un accident mortal quan intentava la primera ascensió d’aquesta aresta. Nat a Barcelona el 1916, Barbé comptava amb un potent historial d’escalades per aquella època. A Montserrat destaquen les seves primeres a la Talaieta (de’n Barbé), la Nina, el Setrill, la Vella i d’altres.

El fet de ser el primer escalador mort en plena activitat a Montserrat, a més a més de transcórrer per una aresta nord vertical i severa, va convertir la Normal de la Caputxa en una via temuda i considerada, molt poc repetida durant anys. La fama de roca podrida i difícil de pitonar l’envoltaren de l’aura màgica de les grans empreses.

De tot això avui en resta una via potent, difícil en el sentit que haurem d’espavilar-nos per clavar, ja que és exposada. No pel que fa al grau, que és assequible, ni pel que fa a la roca, acceptable pel pas de les cordades. La Normal de la Caputxa continua sent una escalada compromesa i que mereixerà tota la nostra atenció. És del tot recomanable, una gran escalada.

Primera ascensió el 10 de juny de 1943 per Antoni Ràfols i Enric Rabal. Porteu 4 pitons, una plaqueta recuperable, bagues per a merlets i els microfriends o els tricams. Es pot fer en un sol llarg de corda. Cal escalar buscant el terreny més lògic i no tirar pel dret. Al primer tram hi ha un pitó i al segon una burinada sota la balma característica.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...