Pensant-ho fredament, és un cop de gas, oi Pop?


"T'ho mires i... Uff!
Però pensant-ho fredament és un cop de gas. Oi, Pop?"

No sé si algú se'n recordarà, d'aquesta frase. La podies llegir al peu de la ressenya de la "Cop de Gas" publicada a l'Extrem número 42. Un dibuix increïble, uns graus tan estratosfèrics com atractius i un nom, el de la via, que prometia sensacions inigualables: trinomi més que suficient perquè tot plegat es convertís en una línia per desar en el calaix dels projectes sommiats/desitjats.

Aquell març del 91 queda lluny. Molts anàvem amb malles més aviat horteres, a Torelló feien només el 8è festival de cine de muntanya; la Destivelle demostrava al personal que sabia fer més coses que 8as i es marcava una solitària a la Bonatti del Dru; algú li tibava per la Nose en poc més de 6 hores (uns lentorros, vista la cosa actualment) i a Barcelona se celebrava la segona copa del món d'escalada esportiva i penya com la Patissier, en Moon o el Moffat esbofegaven en un roco improvisat al Palau d'Esports de Montjuic. He dit "esbofegaven". No. Que en aquells temps ningú bramava en els passos clau de les vies... Potser és que no estava de moda, com tantes altres coses.

Però al Morral del Cavall aquests 21 anys és com si no haguessin passat. Per les pedres no passa el temps i per aquesta joia que és la "Cop de Gas" tampoc. Això sí, aquella gent havia d'estar tocada del bolet per força.



Sí. Realment t'ho mires i penses: uff! Davant teu, cap a la dreta, una desena de metres llisos i tremendament verticals. No s'hi veu res. La primera expansió que promet la ressenya deu quedar lluny, perquè no n'hi ha ni rastre. Un forat picat a quatre metres i un flanqueig que demana a crits no fer cap cop de gas -no fos cas que ens féssim mal-.

Cap a l'any 2000, en una conversa entre amics, algú va explicar que aquell 6b del dimoni sumava ja unes quantes caigudes; alguna, fins i tot, amb accident inclòs. No n'havia tornat a sentir a parlar. Aquesta combinació de lliure bestial i artificial precari, al contrari que els brams a les vies, ara ja no està de moda.

Això no és que em deixi igual. Fa por. El cas és que o trampeges o els primers metres te'ls curres a pèl. El més recomanable és fer un parell de passets tirant d'estreps, falcar un bon pitó en el forat i mirar de treure en lliure els següents metres, en un flanqueig bastant precari cap a un diedret que et queda a mà dreta. El pitjor, el que et fa suar de fred, és la sortida cap al diedre, cap a caçar el primer espit de la via, invisible quan arrenques el lliure. Un espit amb plaqueta de burí que abraces com si fos el primer rotllo en una d'aquelles tardes de cine en el que el de menys era la pel·lícula.

Amb les diferents repeticions, però, hi ha la possibilitat d'escalar una variant en artificial que des del primer falcat tira recte amunt. Hi ha un parell de ploms que faciliten la cosa i diversos picats. I és que les històries de caigudes lletges fan que el personal s'ho pensi dues vegades abans de tirar milles cap a l'incert.

Coneixent l'estil dels protagonistes de la primera, però, i després de confirmar-ho via mail, queda clar que ells sí que s'ho van currar en lliure: un autèntic cop de gas, el de la foto. Era el 1990.


Contacto amb en Jan. Sempre queda sorprès de trobar-se gent que li pregunta per les seves vies o que simplement li diu que les ha repetides. Tinc la sensació que no s'ho acaba d'explicar. Potser és perquè són escalades molt potents, amb el grau en lliure bastant collat i on es regala ben poca cosa a banda d'adrenalina i escalada de veritat.

La Cop de Gas és força neta. Hi ha poquíssims ploms posats i els forats són poc trillats. Per repetir-la més val que portem més pitons dels que promet la ressenya original. 3 vés i una quinzena de pitons tous faran les delícies del més exigent dels falcadors. Això, els ganxos i al voltant de quinze ploms.



Llàstima dels darrers metres d'artificial del segon llarg, on hi ha tres forats picats per a ploms. Originalment no s'hi va picar cap forat. És una llàstima perquè a mesura que el Morral perd verticalitat, la roca deixa de posar-t-ho fàcil. I quan l'artificial es comença a posar realment precari, va i apareixen els ditxosos forats picats, massa bons i perfetes per ser de veritat. Això sí, el cop de gas fins al cim no te l'estalvies.

21 anys, fa, de la Cop de Gas! I crec que no exagero si us dic que aquesta via és a l'alçada de qualsevol història puntera que s'hagi obert aquest any. És, en essència, una provocació: un renovar l'etern debat que ens té en peu de lluita. El debat entre dues concepcions radicalment diferents de l'escalada. Perquè, pensant-ho fredament, només és un cop de gas, oi?


Festa grossa



Montrebei podria ser el lloc on comenci la veritable festa. La festa final. La festa grossa. Els convidats: els escaladors i les administracions, i les víctimes: els ocellets, els ocells i els ocellots, que no són el mateix encara que a simple vista pugui semblar-ho.

La cosa, com la majoria ja sabeu, va d'un pont penjat que unirà les dues ribes del congost. Dues tàpies unides per un fil quasi invisible, com si de les dues corees es tractés -ara que l'ha dinyada el desgraciat aquell.

La cosa no passaria de cutrada construïda en pro del desenvolupament turístic de la zona, si no fos perquè se suma als canvis que viu la zona d'uns anys ençà; com una gota malaia que tard o d'hora farà vessar el got. Vegem-ho: urbanització del camí, pàrquing institucional, primeres prohibicions, cartellets amenaçant al personal que cuidar la fauna i la flora és el que ens convé... I un petit etcètera al qual, ara, s'afegeix aquesta meravella de l'enginyeria civil que ha d'estrènyer els llaços d'amistat entre aragonesos i catalans.

La cosa, diria un pessimista, no pinta bé. La regulació definitiva podria estar a punt, preparada -no en tinc cap dubte- dins el calaix d'algun director general. Ara fa falta que la voluntat d'algun polític la posi sobre la taula.

Què faran aquell dia els climbers addictes a la zona? Milers de turistes per un camí artificial nou de trinca a canvi de restriccions per salvar els rapinyaires? L'administració no ho tindrà fàcil si ha d'acabar lluitant contra gent més aviat rara. Penya que, penjats d'una paret, ens sentim veritablement lliures; és a dir, no subjectes a cap mena d'imperatiu legal. Aquesta, tot i ser una sensació falsa -perquè sempre estem determinats per la llei-, ens marca el caràcter.
Pensa-hi. Gent rara i enfadada... Uff! No li desitjo ni al més "paquetu" dels consellers de Medi Ambient.

Montserrat news X.0



Prolifera el sentit comú
Després que en Cesc grimpi per la precisosa Aresta Ribes del Puntal de l'Aubarda, m'hi passo només per treure'n aquesta foto. El reequipament substitueix peça per peça i tot i que no elimina els burins afegits amb els anys, deixa la via restaurada amb aquesta meravella de xapetes, molt semblants a les dels antics burins i amb una resistència propera als 2.000 quilos -tot plegat gràcies a l'acer inoxidable 304.

Prolifera el sentit comú, allò de no afegir xapes perquè sí i de respectar les vies tal i com ens les hem trobat abans de decidir contribuir a la felicitat grupal amb material contemporani de millor qualitat i resistència. "Algo" és alguna cosa.

Absurda covardia
Excepte algun anònim amb més ploma que sentit comú, amb més ressentiment que bones intencions, amant, és clar, dels parabolts de coloraines, la majoria està d'acord amb el fet que això de fer primeres ascensions queda en mans, no sempre voluntàriament, del criteri, la musculatura, l'experiència i la sang freda de cadascú.

És així com, mentre verticalistes indiscutiblement hàbils li tiben sense xapes per desploms impossibles a la Momieta o a través de les inverossímils tirades de la Santbenedictes, altres mirem de posar-ne tan poques com bonament podem (o sabem), d'expansions; i d'altres, en canvi, es limiten a equipar Aes assequibles quan la vertical no els deixa atrevir-se a tirar en lliure. La conclusió, tot i que hi ha qui sempre es vol fer el cec, el sord o simplement l'idiota, és que quan obres ho fas com vols o com pots, tot i que no sempre sigui tal i com t'agradaria. I contra aquesta llibertat, hi ha ben poca cosa a dir més enllà de les opinons personals i absolutament subjectives. Sempre i quan, és clar, aquesta llibertat no trepitgi la dels qui abans l'han gaudida. És a dir, mentre el que obrim no destrossi o modifiqui escalades anteriors a la nostra.

Una mica més avall comprovareu que fer comentaris al Never Stop ja no és el que era. Suprimir les paraules de pas i donar via lliure a la possibilitat d'escriure anònims tenia les seves conseqüències: una allau de correus publicitant pastilles Viagra i casinos.ru i una allau, també, de comentaris igualment tòxics per a la salut mental del col·lectiu. Dona-li a un idiota una pistola carregada i acabarà fent mal a algú -ressentiment carn de psicòleg-, encara que sigui mirant de fer rimar les paraules o signant amb el nom d'algun il·lustre escalador.



De la "mala pata" només et queda aprendre'n alguna cosa
Ens expliquen que el pobre que va matar-se als peus de la Punsola va tenir molt mala sort. Després de rapelar tota la via es plantava a la repisa on la majoria dels que escalen la via s'encorden; als peus del gran tobogan que conforma aquest increïble esperó Nord del Cavall.

En estirar les cordes de l'últim ràpel, alguna cosa es va encallar. Debia haver d'estirar molt fort perquè l'única solució per recuperar el cordam va ser fer un machard en un dels caps per poder continuar estirant, aquesta vegada fent servir tot el seu pes. L'home no es va lligar enlloc i sembla que, de cop i volta, la corda va cedir, amb tanta mala folla que l'escalador va perdre l'equilibri precipitant-se per un barranc d'una trentena de metres o més.

Canvis a l'Amistat d'Estiu, a la Magdalena Superior
L'amic Lete m'envia informació de la feina de restauració feta per ell mateix a la Magdalena Superior, a la via Amistat d'Estiu, que fa un temps algú va acribillar amb espits, pensant que obria una nova línia, trepitjant també l'últim llarg de la Mingo-Arenas-Sorolla. Queda clar que sempre es pot fer alguna cosa a banda de garlar.


M'envia el següent:
"He estat molt de temps intentant trobar a la persona que  va re-equipar aquesta via. Segurament  degut a un mal entès per no tenir una ressenya detallada i sense mala fe va fer la línea amb espits que erròniament anomenàvem amistat d’estiu. Aquesta nova línea degut a trobar la paret neta, per una banda es devia pensar que no anava cap via per aquells panys de paret i va trepitjar dues tirades de la amistat d’estiu i d’altre banda l’últim tram de la Mingo-Arenas-Sorolla.

Os puc assegurar que no és la meva intenció crear polèmiques amb aquesta actuació. Però en tenia el deure moral d’ actuar per què aquestes dues joies  son una mostra de dues èpoques d’escalada a Montserrat i a més, sempre, s’han repetit sense que sigui cap problema per als escaladors locals. També con a una de les persones que va obrir la Amistat d’estiu tenia la necessitat de aclarir l’error.

He desmuntat tota la línea d’espits hi he elaborat una ressenya de les dues  per  aclarir dubtes i deixar clar el recorregut d’aquestes vies que he fet en diferents èpoques des de els anys setanta fins ara.

Degut a que van treure el buril del últim llarg de la Mingo Arenas Sorolla i parlant amb el company en deixat dos espits. Creiem que amb molt bon criteri ja que no hem tret la exposició i pots posar un microfriend allà a on se pitonava.  D’altre banda en cregut convenient deixar dos espits més al tercer llarg de la Amistat d’estiu perquè creient que no li treu nivell i fan una miqueta de orientació per arribar a la reunió.

Os demano disculpes per les molèsties de tot aquest enrenou ja que en sento culpable per no haver-lo aclarit abans evitant així les expectatives de una via que no havia hagut  de existir mai, gracies per la paciència i estic obert a qualsevol suggeriment".

Lete




Les flagel·lacions de fra Amadeu, ED, A2, 175 mts.


Diu que Déu, emprenyat pel comportament d'un grupet de frares, un novici, un escolanet i un bisbe, va decidir castigar-los convertint-los en moles de roca al costat heretge de la muntanya de Montserrat, lluny del Monestir, a l'altra banda del Coll de Porc. Hauríem de suposar que aquell grupet de viciosos van anar a petar directament al seu infern particular -on encara avui deuen muntar-se unes farres de cal déu-, si no fos perquè tot plegat és una llegenda i perquè, anteriorment, el que és ara la Nord dels Frares Encantats, eren un grup de tàpies amb noms de cavallers, un exèrcit de  guerrers plantant inamovible, de cara al vent. Però d'això fa molt temps, un temps en què el Cavall Bernat era un carall trempat i en el qual l'Escletxa dels Teixos... Bé, no em feu pensar en com debien anomenar els pagesos i els carboners a la dita escletxa.


Sigui com sigui, aventurar-se per la Nord de qualsevol d'aquestes tàpies és un repte: ambient sever, línies verticalíssimes, roca delicada en alguns punts,  recorreguts durs, poc equipats, on cal treballar de valent per sortir-ne airosos.


De totes les que pul·lulen per l'infern, la paret del Frare Amadeu havia quedat bastant oblidada. Comptava només amb una via, la Martí Serra (180 mts. MD, A1), escalada per primera vegada l'any 85 i poquíssimes vegades repetida, tot i estar pràcticament equipada. Més a la dreta, dues fissures desplomades ratllen bona part de la tàpia. En les dues hi havia les restes de dos intents antics, una reunió amb un parell de burins a la primera i un espit i dues escàrpies a la segona.

La perseverança és una virtut indispensable per acabar amb un cert èxit aquest tipus d'empreses (l'èxit consisteix en acabar-les, precisament). A primer cop d'ull la cosa no convida; però a mesura que li vas guanyant metres a la tàpia, la via va agafant color i t'ofereix els seus cops amagats: una escalada sobre una roca acceptable i més passos en lliure del que podia semblar des del peu de via estant.

A més, aquest recull de flagel·lacions, han quedat semiequipades de tal manera que és factible escalar la via en el dia i provar de treure'n la majoria dels metres en lliure. Tot i que no us enganyaré. La via és això, una forma d'auto-flagel·lar-se com ho debien fer aquella colla de religiosos excomulgats i queda reservada als apassionats d'aquesta cara Nord única que ens ofereix Montserrat.



Generació X


Tots evolucionem amb el pas dels anys. Un dia penses una cosa i l'altra, és probable que hagis canviat d'idea. N'hi ha alguns, però, que la cosa els afecta, des del meu punt de vista personal, subjectiu i transferible, un pèl massa.

Eren joves, estaven forts o molt forts i escalaven metres i metres sense que els burins que anaven posant, escassos, tot s'ha de dir, els preocupessin gaire. De les seves gestes van quedar-ne un munt de vies força expos que el col·lectiu, uns més que d'altres, ha anat disfrutant després.

Ara s'han fet grans. Però no només han passat els anys, no. A ells els ha passat alguna cosa més. Votaven el PSUC i ara creuen fermament en Mariano Rajoy? No en tinc ni idea. Però els ha passat alguna cosa.

I ara? Ara quan escalen es dediquen a reequipar les vies que amb tanta valentia havien obert fa unes dècades. I ho fan a base de parabolada del 12. Afegint expansius a tort i a dret. Coloraines verticals sense cap gràcia per al benefici estelar del col·lectiu. Estels rutilants, silenci eixordador de nits de deriva còsmica.



Creuen que aquelles escalades són seves perquè les van obrir ells? S'han rovellat tant o més que els seus burins i com que d'una altra manera no passarien, les cusen a parabolts?

Nooo, que deia aquell. Ells ho fan pel bé del col·lectiu. Són la lost generation que feia falta al mundillo del climbing per progressar cap a un futur còsmic més esperançador i millor. Són els abanderats de la prudència, de l'escalada sense complicacions, del passeig d'arestes daurades un diumenge primaveral d'aire metàl·lic.

"És que els catalans som molt prudents", et diuen -pudents, diria jo- mentre omplen de parabolts les vies que ells mateixos van voler dibuixar exposades anys enrere. I no volen pensar en la seva falta de respecte ni en el seu despreci pel que abans havien estimat i defensat.

Són una generació perduda. No tots, per sort. Que ningú se m'enfadi! Són excepcionals, tant els que eliminen el factor dos a cop de parabolt com els que continuen escalant amb uns criteris morals com els que els van moure cap a les tàpies a finals dels setanta.

Però, algú s'imagina com escalaríem si totes les demés generacions d'escaladors que els havien precedit abans haguessin fet el mateix? Algú s'imagina com serien les vies si aquella generació de pioners, amb en Pany o la Simó, haguessin cosit de burins les vies que havien obert anys abans sense expansions? I aquella generació d'atrevits que va solcar els panys i les fissures impossibles... Us imagineu si en Cerdà, l'Anglada, en Pokorsky o en Guillamón s'haguessin entossudit a reequipar les seves vies per fer-les "més segures", més assequibles, més grises, més avorrides?

-post fet amb motiu de la descoberta del reequipament de la Itaca a la Saca Gran-.


L'Albert m'envia "raudo y veloz" dues ressenyes de la Itaca (que és només un exemple del que us explicava. La pimera és l'original i l'hem extreta del Kpujo, mentre que la segona és l'actual (post-retroequipament) i ens la faciliten els amics de l'Onaclimb. Crec que queden més clares les diverses formes de viatjar per l'espai sideral vertical.





Pots tornar-te boig buscant el burí o tirar milles: Trilogy als Plecs del Llibre

Un post de'n Cesc em fa córrer muntanya amunt a buscar aquestes escales rodones per les que grimpa la Trilogy o Aresta Integral dels Plecs: novament, un esperó increïble de traçat valent i amb les expansions tan justes que més valdrà no mirar avall mentre li tibes un metre rere l'altre amb poca cosa més que la corda ballant a l'aire sota els teus peus.


I és que Montserrat té això. Encara ara, la muntanya, no em deixa de sorprendre amb noves arestes a cada pas més atrevides. Rampes que des del peu estant, semblen fàcils, però que no ho són ni de bon tros. Aneu-hi. La Trilogy ha de ser inclosa en el recull de les millors vies del massís perquè és un tresor, almenys pel que fa a l'atreviment amb que sembla que va ser concebuda.


Els graus, la majoria dels cinquès, són colladets i el martell, després del segon llarg, ja el podem guardar al fons de la motxilla. Ens aniran bé quatre pitons plans, un joc de vés, un bong i els tascons per aquest A1 podridot; a més dels aliens i els camalots per a la resta de l'aresta.


Veureu que a la ressenya original, trobada al kpujo, he afegit algunes dades. Les fotografies complementen el post de la'ltre dia sobre escalada en solitari.



Onanismo vertical o de cómo tenerselas con uno mismo en eso de escalar en solitario



Un post en caranorte vuelve a pegar en el tablón de anuncios de éste, nuestro micromundillo colectivo, preguntas sobre el apasionante mundo del onanismo vertical. Es decir, sobre eso de pasearse solo por las tapias, sin más compañía ni compañero que uno mismo. Addicción que se pega más que cualquier otra cosa, dependiendo siempre, claro está, de nuestra tendecia a la obsesión compulsiva y de nuestra habilidad para hablar con las piedras.

Sin querer ser exhaustivo, porqué la cosa daría para un libro, pero sin querer tampoco que el tema se termine pareciendo a un artículo del amigo Tino, dejen que menda les cuente una de las muchas formas de escalada en solitario.

A sabiendas de que cada maestrillo tiene su librillo y de que contra técnicas y preferencias personales no hay nada que decir, me centraré en el uso que hago del Soloist . Y eso no es garantía de nada.

** Aviso: si no les interesa el tema mejor lo dejan, señores. Es un auténtico tostón de post.

Antes de contar la receta en detalles, vamos a lo general del menú:
Escala solo por placer. Olvídate de las grandes gestas de Bonatti o Messner. Cuando hayas repetido un centenar de largos en solitario ya te plantearás abrir o repetir historias realmente difíciles.

Y ara, los detlles

1. Cuánto más gordita, más gusto! (absténganse de segundas lecturas, damas y caballeros).

Cuerda de 10,2: Cuanto más gorda es la cuerda, más placer le da a uno escalar porqué escala seguro. No obstante, 10 con 2 es lo que mejor corre a través del Soloist y te permite darte cuerda sin mucho esfuerzo, pudiendo escalar incluso sin tener que darte cuerda ya que, a menudo, ésta corre solita a través del trasto.

La cosa se ve delgadita, sobretodo al recuperar el largo, pero merece la pena no tener que tirar de la cuerda como si en el extremo hubieran atado un piano.

2. Cuando vas solo no se queda nadie en las reuniones para desenredarte el tema y si la cosa te pilla a medio largo, has pillao y vas pillao. Así que como decía el maestroonanista: "Al loro!"

La cuerda, ni en la espalda ni colgando del arnés: Si te mola ponerte de los nervios átate la cuerda en varios bucles al arnés, como cuando inventaron el Silent Partner, que más que un "companyero silencioso" vendría a ser como una especie de jefe torracollons. El lío terminará siendo monumental y eso no es escalar. Si por el contrario lo tuyo es el onanismo plaisir ordena la cuerda de modo que parta de la R sin enredarse y sin que el peso te moleste.


Opción A: En la R hay una repisa donde ordenar la cuerda, de modo que se amontona empezando por el extremo del cabo libre: así a media que escalas la vas estirando sin que se enrede (ojo con bloques, raíces, etc. si hay).

Opción B: En la R no hay repisa, cuelgo la mochila con la tapa abierta y ordeno la cuerda dentro, sin nudos, empezando por el extremo del cabo libre.

* Dejar la cuerda colgando libre a media tapia es una temeridad. Piensa en el viento y sus amiguetes los salientes, los arbolitos y los matojos. Todos esperan su minuto de gloria para amargarte el día ;) por no hablar del peso muerto que supone un 60 de 10 con 2.


3. Ay! Esos nudos gordianos...
Nudos de seguridad: La distancia entre tú y tu nudo la decides tú dependiendo de lo difícil del largo, de si es artifo delicado o no, de lo selvático del percal, etc. Recomiendo un solo nudo que deshaces y vuelves a hacer a medida que vas escalando y te lo vas encontrando. El nudo cuelga libre y no va atado al arnés con un mosquetón.

*Hacer todos los nudos antes de meterse en el fregao puede terminar en otro tipo de fregao, mucho más molesto y liante.

4. En las reuniones me podría pasar una vida entera de técnica tóxica... Pero entonces, nunca terminaría las vías!


El triangulo hay que dejarlo dirigido hacia una posible caída para que trabaje bién. No cuelga ningún compañero de él, de modo que habrá que tensar la cuerda des del primer seguro para dejar los moscatas bién colocados. Una goma de carpeta con un prúsik servirá. Claro que también puedes pasar de este punto.

* Olvídate de la típica cinta en un seguro de la R del tipo "así me evito el factor 2". Olvídate, de hecho, del puto factor 2: ya verás, te sentirás increiblemente liberado! Serás un hombre nuevo. Un hombre sin factor 2.

* Al loro en reuniones montadas con empotradores varios: Para descolgarse y recuperar el largo trabajarán hacia abajo, pero yendo de primero, tendremos que recolocarlos mirando hacia arriba, no sea que vayamos a arrancar todos los friends y tascones a la primera de turno!

* Disipador en el vértice del triángulo: Nunca lo he utilizado, pero cierto es que podría ser útil en largos muy comprometidos tipo artifo extremo. Está claro que andar montando y desmontando el disipador en cada R es un martirio, y aquí lo que buscamos es placer y velocidad de crucero, señores!

5. Como jode lo que llega a pesar la cuerda!
En solitario pesan dos cuerdas: la que viene de la R y el cabo libre. Cuando llevas escalados treinta metros (con un sesenta) ya estás cargando todo el peso de la cuerda. Y eso jode.

Para evitar el susodicho engorro, hay un par de trucos que funcionan:


# 1: Pasar el nudo de la cuerda libre por un mosquetón (al loro con liarla!) para que el mosquetón aguante el peso del cabo libre.

# 2: Hacerle un nudito a la cuerda que viene de la R que se pueda deshacer de un tirón en caso de caída (ver foto que la cosa es complicada). Un machard con una gomita también funciona para este último caso, pero es más entretenido.


6. Recuperar el largo es hacer la vía dos veces!
Lo que mejor funciona para recuperar el largo es el Croll, que con un machard o un prusik y un estribo para los tramos más tiesos queda la mar de arreglado. El Tibloc no ocupa nada i se monta y desmonta en un plis.
El Croll para vías en libre es una pasada, ya que te permite volver a escalar el largo de nuevo. Sin embargo, hay que prestarle atención ya que es el único trasto que nos une a la vida.

Pero no todo es fácil y en libre.

* En vías duras mejor te llevas un Jumar además del Croll. Incluso es recomendable llevar una cuerda auxiliar en paredes con desplomes, techos o travesías o en tapias muy largas en las que abandonar a base de rápeles de 30 metros podría ser peligroso.

7. Y el séptimo día lo juntó todo y se hizo un lío monumental:

Te plantas en el pié de vía. Antes de escalar montas una reunión. Puedes utilizar un árbol o lo que sea. Tú eliges, pero no metas chapas.

Ordenas la cuerda empezando por el cabo libre y tirándola al suelo, de modo que el cabo atado a la R que pasa por el Soloist es el que va saliendo del montón y la cuerda no se enredará (ojo con las raíces).

Escalas tensando la cuerda en el primer seguro para dejar el tema bién orientado. Haces y deshaces el nudo de seguridad a tu gusto.

Llegas a R1, pones un moscata o una cinta y pasas la cuerda que sale del Soloist. Te aseguras, vaya. Esto te permite colgarte tranquilamente.

Montas R1, recuperas toda la cuerda libre, atando el cabo en uno de los seguros de la R y redirigiéndolo al punto central del triángulo.

Te pones el rapelador y pasas la cuerda que cuelga de la R.

Desmontas el Soloist y dejas correr la cuerda hacia abajo.

Rapelas sin quitar los seguros de la pared, rechapándolos a la cuerda como si estuvieras en un bordillo, dejando el tinglado montado para que el compi se lo curre en toprope.

Ya en el suelo, te quitas el rapelador, montas el Croll y tiras millas hacia la R1, ahora sí, recuperando el material.

En R1, recuperas toda la cuerda.  Una vez recuperada, la ordenas empezando por el cabo libre, ya sea en la mochila o en una repisa.

Empiezas el segundo largo y vuelta al ruedo.


Quizá lo mejor de ir solo es el "non stop partying". Solo paras cuando quieres, de modo que puedes tirarte una jornada completa sin parar de escalar, arriba, abajo y recuperando. Personalmente, me parece algo tipo "la escalada total" anque, eso sí, sin la compañía de un buen amigo o amiga. Estás tú y tú decides cuando darle el alto a la fiesta.

Seguro que me dejo algo. Esto no es un libro ni ofrece garantía alguna. Nada como la experiencia e ir solventando los problemas cuando van apareciendo, sobre el terreno, para aprender de verdad y no dejarse nada en el tintero.

Links relacionados aquí:

Sobre el dichoso peso de la cuerda.

Ferralling 'n petating alone o sobre cómo arrastrar el petate solito y carretear montones de material en largos de artifo comprometido.


Grimpacòdols: Quin perfecte mar de pedra per perdre's-hi a la deriva!




A la Nord de Montserrat, deixada de la mà del déu de les modes, queden pocs murs on encaixar una via sense que l’experiment requereixi un estudi previ. S’obriran, encara, un munt de línies més; i fer com en Rodés i en Labranya a finals del setanta i dir que ja no queden ni fissures ni murs on escalar una primera, seria una temeritat en la qual no cauré ara.

Però és curiós que, des que amb en Paca vam escalar la Grimpacòdols, diferents persones de procedències i generacions diverses, m’han comentat que ells una vegada també van clixar la cara Oest del Bisbe amb la intenció d’obrir alguna cosa a l’esquerra de la Reina d’Escòcia.

Secretament, però, cal felicitar l’amic Josep E. Castellnou. Els espits emplaçats per ell mateix a la tàpia a principis dels anys 90 (?) em fa l’efecte que durant anys han convidat als escaladors amb afany de fer-hi una primera, a abandonar la idea del Bisbe. Això, la distància a caminar i la tàpia: absolutament compacta, verticalíssima i amb un aspecte prou sever com per deixar clar que sense una voluntat de ferro, la cosa no seria fàcil de vèncer, han fet que molts escaladors abandonessin finalment la idea.




“És una via de feina”, diu en Paca mentre baixem cap a Can Massana després d’un primer dia de curro intensíssim. “D’anar fent sense descans”, afegim. Never stop dancing: la voluntat de fer-ho sobre la taula i la mandra, tancada amb pany i clau.

Per avui ja n’hi ha prou. Ens hem marcat un boogie agonitzant per la selva que dóna entrada a la Carrizosa-Coll i a la Reina, hem repetit una burinada rumbera amb pinta d’anys vuitanta-naranjito i mundial i en Paca li ha tibat una vintena de metres elèctrics d’una enrampada que no baixarà de l’A4.

El company navega a la deriva en un mar de conglomerat d’onades suaus que desploma un pèl i més enllà de la vertical, la roca li va oferint un regal de petits forats. Falques, ganxos, ploms, pitonisses, un tricam blanc i algun pont de roca. Planta una parell de bons pitons i cap avall que és tard i vol ploure.

I aquesta és la idea: pugem diversos dies a treballar, encara que avancem de llarg en llarg i ens florim a les reunions mentre l’un o l’altre es curra el llarg. Estàtica de l’onze i quan la cosa estigui prou avançada, li manxarem en un atac final de tres dies. Els tres dies que la vida ens regali, perquè entre “curros” i famílies és més difícil trobar el temps que no pas obrir la via.




De cop i volta, però, ens agafen les presses i els dos coincidim, com per art de màgia, a tirar endavant l’atac definitiu, tot i que el seny ens diu que som lluny del cim per confiar en tres dies de feina per sortir per dalt.

I és dilluns i no hem quedat ni a Santa Cecília ni al Bruc ni a Can Massana. Hem quedat directament a la tàpia. Deixo els nens al cole i enfilo amb el petroll pel corriol dels Frares. El veig lluny, perdut en aquell mar de pedra gris inmens. A la quarta reunió muntem un petit hotel de cinc estrelles. Hi som com a casa, amunt i avall, guanyant-li un metre darrere l’altre al Bisbe.

La nit de dimarts no ho tenim clar. Si la roca no convida, si el Bisbe insisteix a passar-nos factura trenta metres més i s’imposa de nou un artifo feixuc d’anar fent sense presses, podria ser que demà no sortíssim per dalt.

Però arriba dimecres i en res som a la sisena reunió. He esmorzat jumars i des d’aquí i de bon matí, la cosa pinta bé. Agafo l’imprescindible per no estavellar-me i grimpo amunt, esquivant un parell de panxes. Sense passar massa por ni suar gaire, el Bisbe ha decidit absoldre’ns i ens ofereix preses fantàstiques en un recorregut sinuós però factible. Una estoneta d’angoixes i penjo sota la boleta. El cim és només una vintena de metres sobre els nostres caps.

Però manxar-li a fons als burinadors fa que aquestes broques de joguina s’acabin esberlant i la feina s’ens acumula i posa a prova la nostra paciència. Finalment ja hi som, el tenim. El cim és nostre i la Grimpacòdols deixa de ser un projecte pendent per dibuixar-se en una ressenya que esperem que us convidi a intentar aquesta meravella de tàpia. Feina, us ho garantim, en teniu.

Essències Montserratines XXXII:, ED-, A4, 240 mts. El Bisbe, Frares Encantats


Aquest bigwall amb les expansions justetes arrenca, de fet, a partir del tercer llarg. Aprofita el primer tram de la Carrizosa-Coll i una trentena de metres oberts entre finals del setanta i principis dels vuitanta amb burins en força bon estat.

Les reunions, excepte la cinquena que cal reforçar amb un parell de pitons falcats, les hem deixades completament equipades amb parabolts del vuit i alguna burinada. Tots els llargs són entretinguts. Destaquen el tercer i el cinquè, ambdós oberts per en Paca: “Deriva non expansion”, A4 de curro i sense expansions, amb roca boníssima i bastants forats; i “La llastra”, un A3+ curtet però intens, on caldrà barallar-se amb una fissura delicadeta.


A “Taco Bell” caldrà dur-hi un parell de tacs mitjans. Dos parabolts ajuden, però la feina hi és assegurada. L'”Skyscreaper” escala el tram més compacte de la via, amb força burins i algun parabolet a la part central del llarg. L'entrada i la sortida, però garanteixen que el fluxe d'adrenalina no decaigui!

Per arribar al cim ens quedaran dos llargs relativament ràpids i d'una bellesa brutal. Un tresor per arribar al cim més que contents, una sensació semblant a la d'aquell “sexto grado de felicidad” que explicava en Picazo quan va aconseguir escalar aquell també increïble esperó dels Ecos.



Pot de registre


Aprofitant una visita a les Agulles pengem el pot de registre a la Directa del Maluta a la Bandereta. Pel que sé, encara no té segona, tot i un intent recent de l’amic Xavi i un company que s’acaben despenjant del segon llarg, per mi, el més difícil de la via, ja que tot i els espits, és probable que us regali alguna caigudeta.

Dins del pot, amb el permís de la família, que en aquestes coses té veu i vot, posem un click pirata. Uns dies abans vam ser a Sant Benet escalant i recordant al Crow. Vola alt i menja’t el món.

****

Per accedir al cim de la Ven-Suri-Ven apretem els culets per la Vendrell-Surinyach-Ventura, que precisament dóna nom a l’Agulla. Una clàssica un pèl abandonada amb regust d’oblit i algun pas bonic. L’objectiu era l’Original; però perdo de vista els burins que haurien d’unir la xemeneia amb la fissura penjada sobre la cara Oest.

El matí, però, l’hem arrencat repetint de nou una d’aquelles semi-clàssiques reequipades pels propis autors de la primera. Malauradament, sovint els parabolts hi creixen com bolets en una tardor plujosa, després de reequipaments d’aquest estil. Vies més segures per a temps menys segurs.

Al cim xerrem amb dos veterans. “Els catalans som molt prudents”, em diuen. Tot ve perquè els explico que a l’Urriellu, a Astúries, a la via considerada la Normal, on s’amunteguen cordades de tota mena, hi ha llargs completament nets. “¿Com estarien aquestes clàssiques si, el Naranjo, el tinguéssim als Pirineus?” –pregunto– “si en una clàssica com la Rabadá-Navarro encara t’has de muntar alguna reunió al gust” –afegeixo.

Els catalans som molt prudents i a mi, aquest és el factor dos que més m’agrada.


El sistema se resiente



El sistema està que trina. La societat s’enfonsa, creix l’atur, s'esmicola l'estat del benestar, les administracions ens apreten cada vegada més; però no a tots. Als bancs ni tocar-los, no fos cas que deixessin de guanyar el que la resta perdem. I l’escalada? L’escalada també pateix una crisi sense precedents. Es troba en un punt d’inflexió de futur tan incert com indecent. Si és que a això, se li pot dir, encara, escalada.

Hemocromatosis montserratina




Hace años que Picazo montó la ferrata más transitada de Montserrat. Por la Teresina, casi cada día se pasea alguién y la cosa también funciona para los que bajamos de la Paret de Santa Cecília.

El otro día, después de escalar un largo de libre totalmente recomendable (vía El vianant, tercer llarg), bajaba por la ferrata sin sobresaltos, cuando, al llegar al puente de roca por encima del cual camina la ferrata, observé perplejo que algún jefe de las chapuzas está montando por debajo un puente tirolés (con todas las letras en acero inoxidable de alta densidad).

Y digo perplejo, porqué en el sitio no hace falta montar ningún puente, a no ser que lo que se busque sea construir un mini-parque-temático, mondongo de lo cutre y del absurdo. Pero parece ser que hoy en día una ferrata no cumple las espectativas de ese grupo en aumento que son los ferrateros, si no cuenta con algún puente tirolés en su recorrido. Vean la foto y juzguen ustedes mismos si tiene sentido montar aquí ese puente al estilo Heidi. Montserrat a menudo ve las idioteces más surrealistas. Le tocó estar cerca de la civilización lo cual tiene su precio, por muy empinadas que sean tus canales y tus barrancos.



Montar ferratas nuevas está prohibido en la montaña. Desconocemos si para “la cosa” han pedido permiso al Patronat y si el magnánimo y plural organismo, enterado de la chapuza, ha decidido que como en la zona de la Teresina ya está todo perdido, pués que tampoco vendrá mal incrementar y mejorar la oferta de tan católico macizo.
A nadie parece preocupar-le en cambio, que en algunos barrancos la erosión provocada por cabras y cabrones deje sin vejetación rincones que, de tan empinados, se han convertido en escombreras verticales. Y la lluvia se lleva todo cuanto encuentra a su paso y luego nos estrañamos y a los expertos les llueve la pasta y en sus informes pagados con el money de todos se preguntan… ¿Porqué?

Ah! Por cierto. Hemocromatosis: exceso de hierro en el cuerpo.

La millor aresta de la Nord



Si a la Sud de Montserrat hi ha una aresta que destaca per sobre de la resta, l’Aresta Arcarons al Plec Superior, a la Nord, el premi se l’emporta l’Esperó de l’Alba, als Ecos.

Navegar per aquesta rampa esquitxada amb poquíssims burins, però amb dificultats accessibles, és un plaer difícil de descriure. El record que et deixa penso que és d’aquells que queden com a inesborrables. Els burins, sovint no es veuen, i és la lògica de l’escalada el que ens porta a descobrir-los, un darrere l’altre, buscant sempre les zones amb còdols més grossos i el recorregut més fàcil; fins al punt que oblidem la prudència i deixem que sigui la progressió la que ens els vagi oferint.


Òbviament, amb dos o tres pitons curts, els aliens i alguna baga passarem més tranquils i el fet que la roca no sigui tan bona com a la Sud, deixarà de preocupar-nos.

L’Esperó de l’Aba, sumada a la via Anubis, és l’exponent d’una forma d’entendre l’escalada. En Josep Lluís Moreno les firma les dues i hi deixa clar un estil que trasllada les clàssiques de les Agulles cap als esperons de les parets Nord: poquíssimes expanions, passets de violí i la sang freda necessària per no quedar-se bloquejat a mitja tàpia.


Tot i que sovint s’ha dit que es tracta d’una clàssica, aquest esperó no es repeteix freqüentment. S’arriba a la segona reunió i com que el segon llarg és sensiblement més difícil del que diuen algunes ressenyes –marquen amb un pas de cinquè, el que durant la primera era un pas d’estrep, un pas que en realitat és de 6a, graduació que comparetixo amb en Luichy a la seva guia de la Nord–, moltes cordades no s’atreveixen a anar més enllà del segon burí del següent llarg: el tercer. Més fàcil a nivell físic i bastant explosiu des del punt de vista emocional.

És en aquest punt on de veritat comences a navegar per l’aresta, sense veure la pròxima expansió, amagada dins una petita bauma en diagonal cap a la nostra dreta. Comença l’espectacle. Una festa imprescindible i radicalment autèntica que des del primer fins a l’últim metre –un llarg de roca podrida més fàcil del que sembla a pimer cop d’ull–, ens farà sentir absolutament montserratins.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...