Essències Montserratines XLV: Finura i chuletón de 800 grams
Parlar, ara, dels criteris de diagnòsi del trastorn histriònic de la personalitat que clarament presenta alguna roca no toca. Molt millor perdre's per l'aresta brucs de la Miranda del Dauet. Un sol d'hivern perfecte, protegits del mestral, una roca que milloraria si la repetíssim més sovint, les assegurances justes per a una escalada amb ànima, i unes preses minúscules que asseguren dues coses: que hauràs d'enrecordar-te'n de respirar i que arribaràs al cim força satisfet.
Sobre la "Archs-Freixas" hi ha bastanta consfusió per un grapat de ressenyes poc precises -la de la primera no hi ajuda- i per les poques repeticions amb què deu comptar la via. Sigui com sigui us proposo el recorregut que m'ha semblat més lògic, que segueix, segurament, el traçat del retroequipament que es va fer de la via aprincipis dels 90, amb espits.
Com que el grau anava molt collat, millor deixar-se d'històries. Ja el contrastareu si hi aneu. La presa és, en general, petita i força alguns passets interessants, molt allunyats dels quarts i cinquès que es proposaven en la primera. Tenen gràcia, arribats a aquest punt, els interrogants de la ressenya del Pedra-Neu... quins collons... interrogant i va que xuta!
Sigui com sigui, s'ha d'escalar; de manera que ens aniran bé friends mitjans i petits. Un joc de Tótems seria la monda, si el tinguéssim complert ;)
La via es pot fer en només dos llargs. Al lloro si agafeu la variant "fàcil" -traçat original de la primera ascensió- perquè tot i semblar més assequible, el grau també apreta i no hi ha gaire possibilitats de protegir-te d'una caiguda sobre la lleixa.
de competiciones veraniegas
A dos días para que empiece el veranito, inmersos ya en esta deliciosa competición que les provocan los calores primaverales a las señoritas para ver cual es más guapa y que tanta tinta hace correr y hace sudar a los señoritos, menda les propone un auténtico viaje tropical a sus señorías. Así que, tras abrocharse el cinturón como es debido, pase y vean, vean... Eso sí, no se me hagan daño;)
Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...
Pero no se queden ahí! quizá recuerden este otro episodio caluroso...
Essències Montserratines XLIV, Aresta Nord del Dit
Què millor que una històrica de dificultat per
reprendre aquest recull de vies montserratines, essència de l'escalada tal i
com un servidor l'entén.
L'Aresta Nord del Dit és una via bastant
discreta, tan per la seva dificultat -ronda el cinquè superior- com per per la
seva llargada -amb prou feina arriba als 45 metres de recorregut. L'estil és
decisiu. Però poc hi tenien a decidir en Pany, en Ferrera i la Simó. L'any 41 a
Montserrat encara no sabien què eren els cargols trepats a la roca. Pujaven amb
espardenyes i quatre escarpes i si es podien assegurar amb aquelles cordes de
cànem, era només per creure que en cas de caiguda no anirien a parar a terra.
En aquell temps les agulles més valorades eren
les que no presentaven cap cara assequible: la Mòmia, el Cavall Bernat, la
Caputxa i tantes altres. La Nord del Dit, la peculiaritat que té, és que a banda
de ser tan compacta que no admet pràticament cap assegurança, ha mantingut
quasi intacte l'esperit i la valentia amb què la va obrir en Panyella. És fàcil
de resumir: en els seu 45 metres només trobarem un burí a 25 metres del terra i
una reunió de dos burins quinze metres més amunt. No cal dir que aquestes tres
expansions van ser afegides molt posteriorment.
Em consta que en Pany només va clavar un pitó
en tota la via, a més de vint metres del terra, sota la mirada atenta, atònita i terroritzada de la Maria
Antònia Simó i de'n Jordi Ferrera, que l'assegurava.
Actualment admet algun friend, algun merlet i
algun tricam i si tenim paciència ens poden anar bé un parell de pitons. Sense ser res de l'altre món pel que fa al grau, no
us confieu; un cop hi ets només pots tirar amunt i la roca sobretot a la primera meïtat de la via, és tirant a dolenta.
Cómo está el patio, neng!
-restauro l'entrada que aquest matí mateix havia esborrat-
A la TIM de l'Aeri li van fer un d'aquells restilings que fan pena: com que no puc passar li casco un espit... Absolutament lamentable! Pel Youtube fins i tot corre el vídeo. A qui li interessi que ho investigui.
Moros en la costa no! buitres!
Sí, senyors, senyores, nens, nenes i forestals... a les costes de casa nostra últimament s'hi poden veure voltors... Cliquin la notícia, cliquin... S'han perdut, diran alguns, i no, no és ben bé això. Sembla ser que a casa seva (la que fins ara era la seva casa habitual, vull dir) no hi tenen espai, ni menjar, ni ganes de ser-hi i poc a poc van aventurant-se Pirineu i Prepirineu enllà. Se n'han vist arreu, des del Cap de Creus fins a les Terres de l'Ebre, i fins i tot als terrats d'alguns edificis de l'hospitalet. Sort que reben totes les nostres atencions, si no, pobrets, els passaria com a les cabres i acabarien desapareixent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
