Essències montserratines XVII: Pasa el cepillo, amén

La caixa que debia contenir el llibre de piades del Diedre Perciman és, com a mínim, curiosa. Déu vos guard, hi posa. Potser no va contenir mai cap registre. Potser era una d’aquelles urnes per posar els donatius, el cepillo, que hi havia i encara hi ha a les esglésies. Suposo que cada vegada es fa menys, això de deixar cosetes penjades per als que “han de venir” després de la primera. O potser no va ser durant la primera, sinó més tard. Un servidor, el juliol del 82, l'única cosa que feia de profita era mirar-se els dibuixets del Naranjito.

“Escalada molt vertical, atlètica i sostinguda”. Així és com descriu l’Hita la que s’ha convertit, molt a pesar dels caçadors de clàssiques, en la clàssica de la muralla Nord dels Ecos. Ho diu l’Hita, però també ho diuen altres guies del vessant nord. La coincidència és unànime: diedre molt sostingut.

El problema és com graduem aquest sosteniment. És un sosteniment de kantu gansu i disfrutada col·losal? O més aviat es tracta d’un sosteniment de fota’t i apreta el cul i les dents fins que et facin mal? És un sosteniment de 5, de 5+, de 6ª o de 6b?

Incrèdul traient la llengua al quart llarg

L’altre dia un col·lega m’explicava que parlant amb un veterà (més veterà que nosaltres, si de cas) li recordava com en l’època d’aquelles primeres als Ecos, del que es tracatava era de deixar al personal amb un pam de nas en quarts superiors impossibles, cinquès d’insomni o sisens de pánico en las calles. Li posava com a exemple la via Odisea Espacial, avui dia, un grapat de burins torrats al sol, massa petits per inspirar prou confiança per atrevir-se a engegar motors en aquest mar de conglomerat imperfecte que és el Salt de la Nina cap al Nord-Est.

Li explicava que era de puta mare veure els caretos i sentir els laments de la penya quan venia de les vies en qüestió. Tot allò de la movida debia ser molt dur en els oceans de conglomerat montserratí encara per solcar.

Sempre graduant per sota, li vaig recordar la ja vella història de la Lídia, a la Roca dels Arcs. Quan la van escalar per primera vegada, una ressenya que no passava de segon grau va circular pel mundillo, sorprenent al personal que no entenia com podia ser que per allà es pogués passar quasi caminant.

Al Perciman dihedral li passa una mica el mateix. 200 metres de cinquès exòtics, típics dels Ecos, dela muralla nord, de montserrat i, per què no, d’aquest país tan divertit i del bon rotllo en el qual vivim.

La via és una joia de l’escalada a Montserrat, l’equipament és l’original i la cosa queda arregladeta amb els friends i els tascons. Això sí, cal apretar el cul i a les reunions és fàcil trobar-hi les vagues deixades per alguna cordada il·lusionada.

Com quan el pare de família sense un ral havia deixar-se els duros al raspall de l'Església. Amén.

No comments

Encuentros en la tercera fase o de com hi ha friquismes de proporcions inescrutables

El que em va passar ara fa una setmana, sense ser especialment interessant (abstinguis si és una persona que té pressa o va estressada), suposa un reflex més en aquest mirall que explica el mal que ens afecta des del dia que ens vam enganxar irremediablement a aquesta passió que és la progressió per la vertical.

Baixant de la Punsola Reniu, arreclant aquí i allà el camí de l’Arrel, finalment descansava els peus per la rampa de ciment de l’antiga estació de l’Aeri. Començava a remuntar la carretera, cap a Santa Cecília, quan vaig veure baixar un individu per l’altra costat de l’asfalt. Un paio passejant, a les sis de la tarda, equipat amb una crossa.

Intento ser discret i me’l torno a mirar quan som a la mateixa alçada. “Hombre qué tal?” –li crido des de l’altra banda de la carretera. Resulta que ens coneixem. No sabia res de la seva lesió al turmell. Me l’explica mentre baixem passejant com dos jubilats cap a l’esplanada de l’antiga estació de l’aeri. Resulta que començava la Setmana Santa quan un matoll cabró li va fer patinar el peu dret fent-lo caure un parell de metres amb tant mala fortuna que un cop sobre el calcari montrebeià li va fotre el peu “i ja són cinc setmanes de repòs” –es queixa.

Li explico que durant l’hivern del 92, jo m’hi vaig tirar quatre mesos, amb les crosses, gràcies a una lesió semblant. Ara sí que semblem jubilats. Comentem aquesta i altres jugades. El tema és que després de treballar: res com una pasejada als peus del Serrat del Moro i l’imponent Aeri per recuperar el maleït peu.

(*** Perla montserratina: persona que es deixa caure de tant en tant pel massís sense una raó aparent o concreta o pública o conscient, obeïnt a motius interiors amb prou feines detectats pel mateix individu).

De seguida s’afegeix a la conversa una altra perla montserratina. Ens explica que ell també va patir la mateixa lesió escalant una via que encara no s’ha repetit a Patriarques, ja fa uns anys. Ha vingut a Montserrat a ensenyar la muntanya a uns familiars. Anaven al monestir i s’ha aturat a Santa Ceci per ensenyar-los les tàpies. Però fa vent i sense sol la temperatura no fa la cosa gaire agradable per als sentits.

Per als sentits dels familiars, perquè nosaltres tres continuem fent petar la xerrada. És dilluns i són les 7 de la tarda. Criden al col·lega des de la furgoneta i a nosaltres les nostres vides “reals” també ens criden. No tindríem perquè ser aquí, als peus de la nord de Montserrat, però hi som ja que, qui més qui menys, ha improvitzat una excusa.

Això semblen els Encuentros en la tercera fase, tot i que aquí els marcianus som nosaltres. Les proporcions del friquisme d’aquest mundillo són absolutament inescrutables. Però el conglomerat de la nord, amb les seves línies infinites, també ho és.

Chapuzas 2.0

Las chapuzas siempre han abundado en nuestras tapias. Cuidar el estilo es harto complicado y ante el gran jurado no se escapará ni menda. Lo que a continuación expongo es fruto de la observación y del tacto. Durante la semana pasada, días en los que tuve la orpotunidad de escalar The Wall en la norte del Elefant y la siempre agradable Punsola-Reniu en el Cavall Bernat, hubo un par de cosas que me llamaron la atención.

Ambas escaladas, des de mi punto de vista, son muy distintas ahora, una vez pasadas por el tedio del taladro. En las dos hay añadidos algunos paraboles de más. En el segundo largo de The wall, antiguamente marcados con pintura amarilla los emlazamientos de los buriles para no perderse en el intento; y a la salida de alguna reunión en la Punsola, por ese dogma aberrante llamado factor 2.

No pretendo entrar, sin embargo, ni en culpas ni en desdichados protagonismos sobre los cuales ya se ha hablado mucho por ahí. Cada uno sabe lo que hace y siempre hay oportunidades para enmendar.

Lo de hoy es un toque al personal en general. A los que un día u otro tienen en las manos un parabol y previo taladro se disponen a expansionarlo. La clave está ahí, en expansionarlo, pués en las tapias abundan cada vez más paraboles sin expansionar. Cacharros peligrosísimos, pués a los que vienen detrás les van a parecer fantásticos y confiados van a apurar hasta el infinito y más allá con el riesgo que ello supone, sobretodo si lo que tiene que aguantar hasta el infinito y más allá es un espárrago de entre 8 y 10 centímetros metido en la roca sin expansión.

La cosa está encima de la mesa. Y como detectar a los malos:

Apenas sobresale el espárrago, de modo que la cuña no ha podido ser expansionada. A menudo la chapa está floja.

Cuántos paraboles del 8, del 10 y hasta de 12 puede uno encontrarse mal expansionados! La Punsola reequipada con polémica hace reltivamente poco y la The Wall son sólo dos ejemplos. Uno desearía que estuvieran los antiguos espits o incluso los buriles, antes de tener que sacar sobre uno de esos trastos sin expansionar, simplemente clavados en el agujero con el martillo.

Hasta aquí la versión 2.0. Ahora, si brevemente me lo permiten sus señorías, les presentaré la versión 2.1.

Chapuzas 2.1
Pasearse por la Punsola en el Cavall tras el reequipamiento que protagonizaron en su día Tarragó y Grau puede llegar a ser desesperante y hacer desesperar al defensor de la cultura de la escalada más aguerrido.

Tal y como muestra la fotografía adjunta, abundan los paraboles mal expansionados y pueden encontrarse, pese a ser un reequipamiento muy reciente, unas cuantas chapas sueltas, algunas de lado e incluso unas cuantas dobladas. El proceso parece haber sido el siguiente: chapa suelta, queda de lado al ser chapada, se produce un saque y se dobla.

En el de la foto, tomada este pasado lunes, la tuerca se afloja con los dedos, la chapa está suelta y queda de lado, e incluso está un poco doblada.

En las reuniones, sin ser un experto en el tema, parece haber unos cuantos paraboles del 12 sin expansionar, por no hablar de lo ya dicho antes, se detectan fácilmente las chapas de más, no se ha dejado ningún testimonio del pasado (léanse buriles originales).

Lo de la Punsola es un delito si tenemos en cuenta que muchos siguen considerándola la escalada más bella del país. Lo hecho en la Desiré se parece tanto a lo de la Punsola como los jetos de los protas del desastre. Otra chapuza. Otro desastre.

De pops i culets. Integral Chop Suey al Montgròs

Integral Chop suey a la paret SE del Montgròs, Montserrat

Això del Montgròs, més que una nova via va ser una integral. Primer, perquè de la mateixa manera que ja ho va fer la Ying-yang fa una pila d’anys, la Chop suey aprofita el primer llarg de la Griviola. Però és que, a més, la Chop suey vertaderament s’acaba a la gran cova del Montgròs, després d’un centenar de metres trepidants, sobre una roca impecable en tres llargs que m’atreveixo a qualificar d’excepcionals, com ho és, de fet, tota la Mole.

La Chop suey arriba al cim per un nou traçat, el de la variant de sortida “El salt del pop” (100 mts. MD), un divertimento anecdòtic després d’un dia d’escalada per la Griviola. Un servidor no es va poder estar d’experimetar una sortida “diferent” i la cosa va quedar tan rodona que després de dibuixar-ne la ressenya la variant de sortida va quedar en silenci a lespera d’un desenllaç que l’acabés de completar. I el desenllaç es diu Chop suey i té un sabor que val la pena tastar.

Al jardí penjat de la Griviola s’hi està de meravella. És una d’aquelles reunions increïbles que conviden a quedar-s-hi una estona sense moure ni un dit, en silenci, formant part de la paret. Del jardí estant, la roca és impecable: un regal per als sentits. Les preses, minúscules, ens fan escalar amb una lleugera tendència a la dreta, en diagonal. Un plom ens convidarà a aturar-nos, però si tirem pel dret i estem forts, és probable que ens poguem acostar una mica més al primer dels 14 parabolts que trobarem a tota la via.

La cosa torna a anar de salts. Només començar, la llastreta on recolzava el peu cedeix. Caig sobre el jardí i m’escolo entre dues alzines fins que la corda m’atura. Som-hi que no ha estat res. Que aquí hi he vingut a fer el pop perquè magrada el mar i no la piscina.

Un pèl més amunt no em queda altre remei que tirar d’estreps. Són quatre o cinc passos d’estrep, molt estirats però còmodes perquè la paret no va més enllà de la vertical, tirant de ganxos i algun plom ja col·locat i d’altres per col·locar. De seguida, una sortideta en lliure més aviat fàcil que et porta, confiat, fins a sota d’un petit desplom. Els metres que venen a continuació són una delícia per als sentits. Les preses van apareixent una rere l’altra obligant-nos a encadenar una sèrie de passos molt atlètics, tot i que és probable que la cosa es quedi en un molt difícil “amb ambient”.

El terreny, desplomat, és més impressionant que difícil i de seguida arribem al gran còdol sobre el qual muntarem reunió. Els darrers metres d’aquest llarg són finíssims. Un parabolt convida a fer un A0 antològic. La presa, però, encara que minúscula, hi és.

El tercer llarg de la integral, navega per un mar de conglomerat especialíssim, al bell mig d’aquest esperonet que formen els canalons de la Griviola i la Ying-yang. En una ziga-zaga de dreta a esquerra, mirarem de progressar pel terreny més lògic. Algunes preses de tamany considerable ens poden portar a un carreró sense sortida. Tirant amunt, corregint, desgrimpant... Sense pressa anirem trobant el camí i és possible que haguem de fer algun pas d’estreps. La paret, però, és verticalíssima i això ens tornarà a permetre allargar al màxim els passos, estalviar ferralla i probar de nou més moviments en lliure.

La cosa es fa llarga i un cop assolim una petita balma, ja només queda un desplomet fins a la reunió. És potent, però un parell de preses bones ens ajudaran a vèncer el pas.

El següent tram, el que ens portarà a la cova, és menys vertical, malgrat que a la sortida ens reserva un desplom amb poca presa on haurem de manxar-li si no volem acabar fent un parell d’A0s.

Des de la gran cova, sala d’estar amb vistes per a les cabres o més aviat urinari públic dels maleïts hervivors, flanquegem seguint el traçat de la Griviola uns tres metres. De seguida afrontem la placa pel bell mig, emplaçant un parell de friends en alguns dels forats que ens ofereix. Un cop superada, escalem amb tendència a l’esquerra, fins a situar-nos dins el canaló que cau directament sobre la reunió de la cova. Aquí hi ha un pont de roca testimonial, només per donar moral. La cosa tomba i en un tres i no res ens plantem sobre una llastra característica on caldrà muntar la reunió.

Per superar el desplom, força pronunciat, haurem de preparar els tentacles i centrar-nos en el fantàstic merlet que en marca la sortida. El que s’imagini cadascú per motivar-se, és una qüestió personal. Fem el salt del pop, dinàmic a dues mans, i un cop aconseguim posar-nos al damunt del merlet, la cosa fins al cim ja és un passeig, una altra delícia montserratina per als sentits.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...