Una opción interesante


Paseando por la net, la añoranza de largos y fructuosos viajes verticales --teniendo en cuenta que el frío y el curro hacen mella en cualquiera con un espiritu sensible-- me lleva aquí. Vale la pena darse una vuelta, sobretodo si nuestra intención es empezar a hacer planes de lo que podría ser un paseo precario por las tapias del ianqui. La Zenyatta Mondatta --de ahí, salto aquí-- es una opción interesante para empezar en eso del bis-wall yose-mítico :{). Pero están las alternativas de siempre a buen precio emocional, si lo que queremos es concocer gente y nos van las aglomeraciones verticales (1, 2, 3 , 4). También encontrarás algun rincón exótico y algún tapión desconocido por estos lares. Total, todo. Entre más de 600 artículos, al que no quede satisfecho le devuelven el dinero.

Vamos a cambiar de tema



Vamos a cambiar de tema a ver si así el personal, entre los que me incluyo, nos desagobiamos un poco. Que la cosa está muy panki y me empiezan a doler los pirsings esos que levo en los pezones.

L’altre dia passejant per ca’la Montse, vaig dedicar-me  a la contemplació amb profusió a l’esplanada del que un dia va ser l’ermita de Santa Anna. Es veu que govern, monestir i tota la petoleia, han apostat per recoreguts lúdico-culturals cabalcant la serra. La idea és adecentar els espais que ocupaven les antigues ermites montserratines com si es tractés d’un parc al centre de qualsevol ciutat. Es rotura el bosc, s’arrenquen quatre arbres, es planten quatre cartells i es construeix alguna cosa (això sempre: el ciment, que no falti).




La lluminosa idea, celestial, diria jo, és fer-ho a les ermites que envolten el monestir: Santa Anna, Sant Joan, Sant Salvador... I no sé si a Sant Benet, com que la cosa es conserva bé, hauran pensat de muntar-hi una barra americana, per allò de diversificar l’oferta. Es kauks de la zona -els que no som tan kauks també- estan que trinen... Sobretot a Trinitats. Ja fa un parell d’anys que entre esllavissades col·losals i reptes per al turisme del segle XXI, per la muntanya ronden equips de paletes, helicòpters i generadors a tot drap.

La recuperació de les ermites, destruïdes, la gran majoria, durant la Guerra del Francès, els primers anys del segle XIX, pot ser interessant si es fa a nivell de documentar les restes / estudiar-les. Però la cosa pinta més aviat a excavadora, ciment i quatre paletes, que no arqueòlegs. I cartells, molts cartells. Esperem que no acabin pintant passos de zebra i posant semàfors a les cruïlles.




Per cert. Afegeixo una nova ermita a la col·lecció de racons lúdico-festius. Dos forats massa quadrats descoberts al peu de la Mas-Brullet i un dia rúfol van ser la combinació perfecta per descobrir el que debia haver estat una ermita petita, depenent, segurament, del Monestir de Sant Benet o del de Santa Cecília. Sigui com sigui, segurament, la més allunyada del Monestir de Montserrat. Les restes de teules i d’argamassa a la paret ho confirmen.

Què ens hi construiran, aquí? Un bar amb terrasseta on endreçar el material abans i després de la tibada més clàssica del setor? T’aviso que fer una clareta al solet, mentre disfrutes veient algun bow patint a la Hard Gritt, no estaria mal, no?


Ai lof Mark Zuckerberg


La mayoría de nosotros escribimos algún tipo de blog de escalada. Nos entretenemos perdiendo el tiempo en la tercera cosa que más nos gusta después de escalar: hablar de escalada. Nos entretenemos y entretenemos también al resto del personal que se pasea por este prolífico mundillo virtual con ganas de leer algo nuevo cada día. Pasa el tiempo y algunos con la mente proclibe a los inventos han pretendido emular a Mark Zuckerberg.

El caso es que, muy lejos de lo que se pretende con el B2EC --cooperativa sin ánimo de lucro en la que nos reunimos los escaladores catalanes-- o con Aumosta, blog de blogs recientemente descubierto por menda gracias a un compi en la net, ya hace tiempo que nació otra estrella. Se trata de blogsdeescalada.com, site donde aparecen automáticamente las actualizaciones de nuestros blogs. En portada, con un simple enlace --hasta aquí, todo bién. Sin embargo, desde mi punto de vista absolutamente subjetivo, la cosa se tuerce en cuanto clicas el tema que te interesa. El enlace no está linkeado al blog original, sino que abre una subpágina del site en cuestión donde se "piratea" el blog. Solo los terriblemente interesados en el original, pueden visitarlo sin más dificultad que la de clicar una segunda vez sobre el enlace. No es difícil pero tampoco es directo.

Se preguntarán sus señorías a qué viene todo este rollo. Comentando el tema e iniciado un debate con amigos de siempre y colegas conocidos a través de la internautica escalatoria, no he encontrado, todavía, a ninguno al que le guste el susodicho sistema: que si se pierde la estética original, que si los enlaces del blog, las bromitas, los comentarios, las encuestas... Que si la página se queda en nada, que si las visitas...

Queda claro que la cosa no gusta, al menos, a unos cuantos. Además, resulta que no solo nos quedamos sin computar los lestores que "realmente" acuden a nuestra página, sino que además, como la cosa le funciona tan bién al señor blogsdeescalada --no es ningún secreto que su idea multiplica las visitas a su web--, ahora empieza a negociar sus primeras ofertas peconómicas.

No sería la primera vez que la tontería va a más, porqué lo que se cuece en la red tiene derechos de autor, especialmente imágenes, reseñas y demases. Menda se puso hace un tiempo en contacto con el administrador del site. Su idea es buena. Sin embargo, no estoy por hacer ni la primera pela ni inventos internauticos más allá de entretener gratis y con gusto al personal con el blog que ahora mismo tienes entre las manos.

Recientemente he vuelto a las andadas con la misma petición. Esta segunda tentativa tampoco ha dado sus frutos y nuestro prota --debe pensar que soy un plasta o un radical-- ha optado por eliminarme de su lista, con lo cual el Never Stop ya no está en blogsdeescalada. Es una lástima, porqué creo que establecer un enlace directo no solo daría más calidad a blogsdeescalada, sino que además tendría satisfecha a la que es, no lo olvidemos, su materia prima: los blogs que nos curramos entre todos.

Mi intención no era ni declarar una guerra ni empezar una batalla por nuestros derechos. Muchos habeis recibido algun mensaje al respecto estos últimos días. La cosa ha rodado por la red más de lo previsto, un poco como los "còdols" en la Veni-vidi-vincit de l'Escolanet, que haberlos haylos y rodar, ruedan solo con mirarlos. Cada cual que haga lo que quiera. Tener la información, a mi entender, es lo importante.

Marqueteria fina: falques, falquetes, escuradents i calcetes


El per què forma part de la vida íntima i personal de cadascú; però aquest matí abans del curro un dilema existencial tortura la meva existència efímera. O publico aquest post sobre falquetes dins el capítol de tècnica tòxica o surto a comprar-li unes calcetes a la meva baby. Una xorrada, deus pensar, si no fos perquè això de les falquetes t’interessa i perquè hi ha deures que, alguns ho compartiran, són una condició indispensable per passar els dies sense més maldecaps dels inevitables.

De manera que som-hi. Falques, maderitas, escuradents o palillos... Amb una bossa plena de troços de fusta a sobre l'escalada, sigui quina sigui la dificultat de la via triada, té un altre gust. Sigui amb els estreps o sense, fer servir fusta per assegurar-te a una paret requereix un pèl de sang freda, algun coneixement sobre el tema i una mica de pràctica, és clar. No és difícil i en canvi les peces reforçades amb un tros de faig, d'alzina o de qualsevol fusta dura queden sempre molt millor que sense. La fusta absorbeix l'energia del mecu. És dinàmica, i ha aturat algunes caigudes de forma prodigiosa i inverossímil.

No només serveix per tapar forats grossos, també pots tirar de falquetes en forats oberts o en foradets minúsculs, fins i tot per clavar puntes de clau diminutes. I funciona, encara que no ho sembli. Funciona de meravella.

Senyores, senyors, la fusta mola i tota la que s'ha fet servir per assegurar les següents fotografies ha aguantat prop de 70 quilets més estrebades a mansalva. Crec que amb les fotos, els autodidactes amb ganes d'endinsar-se en l'apassionant món de la marqueteria vertical ho tenen més fàcil. Aquest post és pels que n'han sentit a parlar però no les han tocades mai. Si la cosa us tira, el millor és que us planteu un dia sota una tàpia i practiqueu. Veureu com no fa tanta por com sembla a les pel·lícules.

Això sí, no us oblideu d'escanyar els pitons si no els podeu clavar fins a l'ull, i segons com tot el conjunt --fusta i clau--, que si la cosa fa palanca malament rai...

Ara sí. Me’n vaig a comprar unes calcetes.


  

Climbotrón i l'enganyifa electoral


Nit d'histèrics. D'histèrics que s'alliberen. Els caps de llista pengen els cartells de forma rutinària, una vegada més, mentre els que tenim el deure constitucional de seguir-los allà on van, per fi ens podem colar dins l'engranatge de la campanya. Com tots els engranatges, la màquina de cobrir una campanya electoral funciona sola, automàticament, la qual cosa ens permet relaxar-nos i limitar-nos a seguir el guió preestablert sense que preocupacions laborals, molt allunyades del que és sa, ens torturin abans de ficar-nos al llit. Des de fora, alguna cosa fa pudor.



Des de dins perds la perpectiva. La cosa fa pudor i no hi ha res com una passejada climbotrònica per Montserrat per netejar les vies nasals i les espirituals i alliberar-se d'aquesta enganyifa imperfecta sense la qual estaríem perduts i sotmesos a alguna o altra forma de tirania, sense cap mena de dubte.

Desintoxicant-me, l'altre dia, en aquella altra rampa de preses minúscules que és Aresta Ribas al Puntal vaig fixar-me en l'espai que quedava a l'esquerra de la via. Una aresta un pèl més vertical, de roca boníssima i fins i tot diria que amb el canto repartit amb més alegria per tal d'afavorir la fruició del bow més exigent. No m'ho vaig pensar dues vegades, ni tampoc vaig voler informar-me de com van deixar caure les regulacions a la zona de l'Albarda.

Hi vaig tornar al cap de quatre dies amb tot l'imaginable per poder-hi obrir una línia que no et deixarà indiferent. L'objectiu: evitar expansions i evitar els estreps, tot plegat en la mesura que les meves febleses em permetin. Tot i que caldrà una repetició amb un pèl més de punch per apurar-la del tot, la via ha quedat interessant, si un cop feta l'Aresta Ribas volem pujar un parell de graons més en aquest ritual infinit que combina risc i verticalitat.

A continuació, la ressenya i la descripció de la via.



Des del peu de l'aresta, haurem de remuntar uns metres la canal que porta cap al diedre de la via Gelera, entre l'Agulla Inclinada i el Puntal. Un petit replà i uns forats bons marquen el peu de via. Els aprofitem per guanyar els primers metres i quan la cosa es posa fina xapem el primer parabolt. Des d'allà flaquegem per una petita lleixa a la dreta fins a un merlet. El superem, rebotant, i escalem amb tendència a la dreta (un parabolt) fins a sota d'un desplom que superarem cap a l'esquerra amb molt bones preses (un tac, un parabolt). Superat el desplom cal tirar d'estreps dos passets, amb les falquetes i un parell de pitons curts i plans. Una sortideta en lliure fina i muntem una reunió penjada en un forat allargassat uns metres a l'esquerra de la primera reunió de la Ribas (parabolt que es pot reforçar amb un pont de roca i un tricam o friend mitjà).

Sortim de la reunió per l'esquerra. Guanyem uns metres fins i xapem un altre bolt. Naveguem de dreta a esquerra per un mar de presa minúscula no excessivament vertical però exposadet fins que trobem un parabolt. Des d'aquí ens tornem a embarcar amb tendència a l'esquerra. La cosa perd verticalitat fins al ressalt. El superem, és vertical, però té molt bon canto (un parabolt a l'inici).

Des de la segona reunió (dos parabolts), escalada exposada fins a una baumeta que superem pel costat dret (un parabolt). Uns metres difícils i topem amb una reunió de dos parabolots rovellats col·locats en vertical. De nou, un misteri més a a afegir a la llista de projectes misteriosos sense cap ni peus. En xapes un, i com que des d'aquí la cosa perd verticalitat, tires pel dret uns metres fins a l'horitzontal de la tercera reunió de la via Gelera.

Des d'aquí, un parell de burilets envellits pel temps em descobreixen que hi ha una variant que uneix les vies Aresta Ribas i Gelera. En desconec el grau. Escala el diedret que arrenca de la R de la Ribas, i supera una placa molt dreta (un burí sense plaqueta) fins a situar-se a l'horitzontal de la tercera reunió de la Ribas (una altre burí, ara parabolt), per acabar flanquejant cap al relleu. Més amunt, res.



És complicat superar l'exposició i el sabor de l'últim llarg de la Gelera. Més de 40 metres de cinquè finet i només un burí, a dalt de tot, quan la dificultat ja decau i intueixes el cim a uns metres que se't fan escassos. La cosa, després d'uns minuts "d'atura't, pensa i decideix" es queda en un "va a ser que no". Continuar obrint via fins el cim, peti qui peti i perquè sí, és una tonteria. Apretar vies als últims llargs de les agulles és difícil que quedi bé, ni tan sols acceptable. A més a més, l'últim llarg de la Gelera promet sensacions recomfortants.

I així és. La sortida de la tercera reunió d'aquesta joia oblidada t'avança el buit que sentiràs els següents trenta metres. Un tricam petitó i un merlet que fa fàstic. Això sí: presa suficient per no passar de la por al pànic i passets de violí, no, d'estradivarius. Qualitat excepcional, que diria aquell, i regust de primera al cim.



Ha estat una setmaneta de dedicació al Puntal de l'Albarda. Torno a fer tard, pel camí de les Gorres. Un cabró amb unes banyes que fan por i un senglar que remuga perquè li fa mandra haver-se d'enmerdar muntanya avall i deixar-me pas al camí. Baixo fet un llamp per les vies del funicular i cap a casa. Ara toca oblidar-se de les tàpies. Fondre's amb aquell engranatge. Adorm i fa pudor de merda. Però és el que hi ha. Qui tingui idees, que les proposi.

Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda, la ressenya original



El Jesús i el Ramon m'envien la mateixa ressenya, probablement l'original, de l'Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda. Veient l'equipament actual, deteriorat pel pas del temps, ha sorgit la idea de respectar al màxim una futura restauració de la via. Per tal que això sigui possible publico la ressenya on, afortunadament, hi ha marcades totes les expansions amb què comptava la via l'any 1980, pocs mesos després de la seva primera ascensió. Són força menys burins dels que hi ha actualment. Si la via es restaura amb respecte, pot quedar una línia clàssica però força exigent, amb trams de V-V+ exposats, en la qual caldrà espavilar-se amb els merlets, els aliens i els tricams.

Darrerament i en silenci s'han anat restaurant un munt de vies. Algunes amb més encert que d'altres. Ha estat restaurada l'Esperó Màgic de la Prenyada (reunions i alguna assegurança), també l'Anglada Guillamón de l'Elefant, que fa no gaire encara conservava el seu sabor orginal, o la Ludwig a la cara nord d'aquesta roca. A Sant Benet s'estan fent les coses amb un rigor excel·lent i, sense ànim de criticar algunes històries que s'han intentat fer amb tota la bona fe del món caldrà extremar les precaucions en el futur si a l'hora de restaurar volem rebre l'aprovació del "colectiu" i omplir de satisfacció els repetidors.

Aprofito per modificar la ressenya de la Ribas publicada fa quatre dies. Després de consultar la original me n'adono que em vaig embarcar en el segon llarg (i probablement no era el primer a qui li passava). L'original tira cap a una balma a la dreta amb menys dificultat, on es deu trobar amb la Petita Omaira, per retornar després cap al fil de l'aresta, cap a l'esquerra.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...