Ferralling alone
by Bullarolas

***ATENCIÓ: per evitar que el pes de la corda auxiliar faci saltar la fifí, és important redirigir el cap lliure a la cinta amb la resta de material, així el que pesa és la cinta del material i manté la fifí ben enganxada i sense sobresalts. El pes de la corda lliure pot fer saltar la fifí si no està redirigit a l'anella amb la resta del material!
Petating alone
by Bullarolas

El petating es una de las pasiones de la escalada big-wallera. Uno de los complementos indispensables para convertir la escalada en "casi" lo de menos y hacer de la estancia en pared -más o menos prolongada- un estilo de vida que engancha hasta límites insospechados.
Pero ese way of life vertical requiere un sinfín de chorradas: equipo de alta fidelidad, alta cocina, un saco bién mullido, agua a punta pala y una retaíla de bebidas para amenizar mañanas, tardes y noches. Un sinfín de chorradas que hay que meter en alguna parte.
Esta parte es el petate y subirlo los metros que tenga la tapia elegida es el petating, que nada tiene que ver con el peting, pero que puede llegar a dar muchísimo por el "pet" con las desagradables consecuencias que ello conlleva.
A continuación, damas y caballeros, un sistema como otro cualquiera para remontar tan molesto elemento cuando se escala sin otra compañía que los pajaritos y los murciélagos.
Las fotos hablan por si mismas, de modo que veanlas y juzguen ustedes mismos. De lo que se trata es de aprovechar el rápel que da comienzo a la recuperación del largo escalado para remontar el petate simplemente con nuestro peso (primera foto de la serie).
La cosa requiere, sin embargo, que el petate cuelgue de la reunión con una simple fi-fí. Al tirar fuertemente de la cuerda auxiliar recuperada se suelta y ahí empieza el petating sin esfuerzo que sugiero a sus señorías.
Essències montserratines XIX. Una restauració impecable: via GEEB a la Cadireta del Diable
by Bullarolas

Poc a poc, com en la llegendària tortura de la gota malaia, s’extén l’ús de la paraula restauració per definir el reequipament d’una via d’escalada respectant i mantenint l’essència que el pas del temps i d’innombrables cordades l’hi havia donat.
Poc a poc, creix la consciència que restaurar una via no vol dir convertir-la en una línia “segura”, que no implica cosir-la de parabolts ultraresistents ni assegurar que eliminem el factor dos i passa, en canvi, per respectar el caràcter de la via i les assegurances originals, que són un testimoni viu de la història i de l’evolució de l’escalada.
Personalment, fa un temps que vaig intentar contribuir de forma modesta i no massa sorollosa a tot aquest merder. Aleshores vam pensar un decàleg del “reequipador conscient”, que si de cas s’hauria d’anomenar ara “restaurador conscient.
Arribats a aquest punt, menda recomanaria a alguns dels protagonistes de certs reequipaments, proclius a generar polèmiques, que es passessin per la meravella de l’escalada que portagonitza l’essència montserratina d’avui.
Als que no l’hagueu tastada encara, us en recomano la visita. La GEEB de la Cadireta del Diable paga la pena. Sobretot després d’uns dies lluny de Ca la Montse degut a les calors de l’estiu. El retrobament amb el conglomerat montserratí a les fissures de la GEEB i a les arestes dels Flautats suposa també un retrobament amb el que ens fa estimar amb bogeria aquesta muntanya i ens hi fa tornar una vegada i una altra a la recerca de vies que no ens decebin.
La restauració de la GEEB és impecable, finíssima, que diria en Plà. Una fita en el perfeccionament d’aquest art que és restaurar i des del meu punt de vista, absolutament subjectiu i personal, un exemple a seguir en el futur. Del que s’ha afegit, no hi sobra res. No hi ha res discutible, excepte pels que busquin en els reequipaments una forma sense compromís per tatxar una altra via d’escalada.
Els parabolts trepats a la GEEB no n’han edulcorat l’escalada, que continua sent atlètica i molt sostinguda. Això fa que a la via hagis d’escalar de valent i que la línia continuï suposant un repte, malgrat les expansions de 10 mm. que la reforcen i que, òbviament, la fan més segura del que era abans de la restauració.
Però la GEEB no és la única restauració recent amb cara i ulls. Se suma a les restauracions de la Barrufets al Frare Gros, de l’esperó Sánchez al Serrat del Moro, de la Hispano a la nord de l’Elefant, de la Mingo Arenas a la Magdalena Inferior... Projectes anònims fets amb uns criteris molt clars de respecte per l’escalada que suposen una al·lanada d’aire fresc per al mundillo, esgotat després dels merders creats a consciència per alguns personatges amb afany de protagonisme.
Una al·lanada d’aire que convida a l’optimisme. Felicitats bous!
Bivacs amb estil
by Bullarolas

Benvinguts i bentrobats. Adaptar-se a les rutines costa, tot i que segons com hagi anat la cosa acabes escalant més gràcies a les rutines que no tirant de vacances.
Regiro el correu i de seguida acabo plantejant-me la següent pregunta: “Que pijos ens hem tornat amb les hamaques, no?” La foto, entre les moltes que pots trobar aquí, n’és la prova. Diu que els primers que van decidir-se per una estructura fixa van anar a comprar unes lliteres estil militar a un centre comercial. I més avall n’hi ha un que explica que les va aconseguir de saldo a través de l’exèrcit. Eren un parell de lliteres tretes d’un submarí. Les primeres, no eren plegables, de manera que les llençaven al buit des del cim del Capitán. Poc a poc les marques s’hi van anar afegint i ara mateix, si no tenen llum i calefacció només és qüestió de temps, perquè per pes no serà.
Recordo haver-ne tingut una model bossa. No pesava gens, tot i que després d’un parell de bivacs l’hi vaig regalar a un col·lega que era obvi que no l’havia provada abans. Però per combatre la síndrome post vacacional, res com un bivac plujós sota un toldo fet amb una bossa d’escombraries tamany industrial: un altre invent casolà molt utilitzat a finals del setanta, quan això del goreté no ens havia convertit ens uns pijos rematats.