Taladrina pa'l cerebro


Si facebuk fos una habitació no s'hi podria entrar de tants crits! El debat sobre l'ús del trepant a Ca la Montse s'ha traslladat al Roques, Parets i Agulles, un grup de feisbuk que suposo que ses senyories deuen conèixer de sobres, o no. Enrere queden els fòrums no patrocinats des de Sylicon Valley, els blogs, les cervesetes o els sopars a l'aire lliure...

Sigui com sigui, la reunió a Santa Ceci es va celebrar amb absoluta normalitat i amb pau i harmonia, fins i tot amor, diria. Veure's rodejat d'alguns dels més il·lustres escaladors de totes les èpoques sempre acompanya.

El resum de la trobada ja el debeu haver seguit aquí i allà. Menda només voldria insistir en un matís que, de ben segur, escalfarà els ànims més del que s'han escalfat fins ara. Calenturas de otoño en solfa!

Pel que em va semblar entendre, tot i les meves orelles, tan tocades per concerts d'inefable qualitat acústica durant tants anys, la prohibició del trepant -votada per la unanimitat dels assistents- la debem i així els ho hem d'agraïr, a la colla que ha fet dels Gorros, els Frares i d'alguns sectors de la Sud, el petit femer de casa seva. Miro d'explicar-me: Si en els darrers anys no s'hagués abusat de la màquina com s'ha fet, la qual cosa em sembla del tot innegable, el Patronat no hagués impulsat aquesta prohibició.

El resum seria que la prohibició és causa de l'ús indiscriminat que fan de la màquina els quatre de sempre -quatre o cinc.

També és cert que qualsevol parc natural/nacional que vulgui merèixer aquest qualificatiu, s'hauria d'enmirallar en altres parcs d'arreu del món, on aquesta prohibició ja fa molts anys que és efectiva. I si no s'ho creuen, cliquin, cliquin...

En certa manera, la prohibició ens afecta a tots. Els que han mirat de fer un ús "raonable" de la màquina, els que no l'han arribat a tocar mai, i els que la fan servir de coixí, cada nit, com a motoret de somnis tan humits com viciosos.

Descartin, per tant, ses senyories, tota la fila d'arguments contra el fals ecologisme. El trepant no es prohibeix perquè molesti a les bestioles més del que ho fan els turistes, les campanes o les motos de Santa Ceci. En aquest punt, crec que hem de celebrar una moratòria que doni un pèl d'aire a la muntanya... Més que res perquè als Hilti boys (amb carnet o sense) se'ls hauria acabat la roca abans de jubilar-se.

I qui no ho vulgui entendre no cal que ho entengui. Recentment els forestals s'han posat les piles i per primera vegada s'ha destinat una parella de Mossos d'Esquadra permanentment a la muntanya... Aneu al lloro! Tot i la fila que fan posen multes igual...



Se dice y se comenta



Se dice y se comenta que la archiquedada en Santa Cecília para este sábado va a terminar siendo un encuentro de gente positiva con ganas de apartarse de las polémicas para terminar conveniendo que están todos "casi" de acuerdo... Se dice y se comenta que las polémicas forman ya parte del pasado.

Parece ser que sin llegar a pensar en solucionar el problema de la "colla del parabol", cada día más numerosa por otra parte, el susodicho grupito de dementes del taladro campa a sus anchas mientras a la contra un grupo invisible de cruzados del Eco-climbismo campan a sus anchas también, quitando chapas aquí y allá como si de una gota malaya o de una maldición divina se tratáran.

Pudiera parecer que la sangre va ha llegar al río visto el panorama en la vertical. Y teniendo en cuenta que mientras un Dmente de taladro acribilla las rocas pisando todo lo que se le pone por delante; pone denuncies en los Mossos y se rodea de un club de iguales e incondicionales acólitos; otro Dmente, éste, de la llave de palmera, desmonta aquí y allá las fechorías del primero. Pudiera parecer -retomo- que la sangre llegaría al río... Y no es así, de momento. Nada más lejos de la realidad. Aquí ya no hay debate. Ya nadie discute. Simplemente hay hechos. Y que cada loco siga con su tema.

Eso le da que pensar a menda lerenda pués uno duda de que la cosa se haya finalmente calmado. Pero podría ser eso. Quizá esto es ya un sálvese quien pueda o un vaya cada uno a su aire. Lo que está claro es que mientras un Dmente se gasta la pasta en chapas y paraboles, el otro no sabe ya que hacer con tanta chatarra.

*NOTITA* Los Dmentes del Grupo A reservense por favor el acto de precipitar conclusiones sobre mi persona. Menda Lerenda no ha visitado ninguna de sus mierdas de vías (por prescripción médica, claro está).

Cada uno a su aire y en la roca lo mismo, cada día un poco más de aire, como en el queso gruyère (el de los agujeritos).

Sea como fuere, el sábado dan una fiesta en Santa Ceci. Están invitados todos los psicópatas que ha criado la montaña: tanto los buenos como los malos.

*NOTITA* Menda Lerenda tiene muy claro quienes son los buenos y quienes los malos, a pesar de que reconozco que sí, se trata de una categorización absolutamente personal, partidista, y subjetiva. Y tú, ¿con quién vas?

Damas y caballeros, Dmentes y Psicópatas, Nos vemos en la fiesta! Y si hay jaleo, no se preocupen: la organización ha preparado un equipo de contención camuflado entre los matolls... ándense sus señorías con mucho ojo...




Essències montserratines XLIII: l'Anglada-Cerdà al Frare Gros


De vies a ca la Montse n'hi ha un munt. D'acrobàtiques, també. L'Anglada-Cerdà a la Nord del Frare Gros n'és una, tot i que per la forma i l'època en què va ser oberta, potser es podria endur el "premi" a via més acrobàtica de la Nord.

N'hi ha moltes més, la majoria les hem repetit o volem repetir-les (defecte de naixement?); però hi ha alguna altra via dels 60 que compti amb una sortida en lliure d'anar al lloro a cadascun dels seus llargs, tot i ser una escalada bàsicament artificial? Penso que no... Il·lustrin-me ses senyories si és el cas.


Què més es pot explicar d'aquesta joia absolutament genial? El recorregut és valent, trepidant i molt intel·ligent. El diedre invertit abans del sostre us apassionarà. Res millor que oblidar els estreps i atrevir-se a sortir en lliure! No hi falten les preses i l'esperit s'enfeliça mentre les mans en bavaressa troben busties perfectes al fons de la fissura... A la via, s'hi ha d'escalar, les sortides en lliure són una constant. Això permet un bon ritme d'escalada i no tirar exageradament dels estreps. Amb una bona tècnica en l'us dels tascons us estalviareu haver de clavar i podreu fer els passos més llargs.

Llàstima de la xapussa d'algun descregut al darrer llarg. En comptes d'escalar en diagonal a l'esquerra un cop superat el desplom de 6a (escaquejable amb friends, per cert) i anar a buscar les assegurances originals de la via, el tal descregut -desconec qui es pot haver atrevit a fer una cosa semblant- va dedicar-se a burinar reblons per una rampa que amb prou feina arriba al 5+ per tal d'arribar al cim en Ae. Són reblons nous... No comments

L'estat de les peces, en canvi és excel·lent. En Pelut hi va dur a terme una molt bona restauració, amb xapes petites per mirar de no alterar l'esperit i l'essència de la via. A les reunions podreu trobar-hi un bon assortit de tot el que s'ha fabricat al país les útlimes dècades. Em quedo amb la de la foto. que encapçala el post: la xapa del burí és una maneta de porticó, oi?


Massive Attack


Una imatge val més que mil paraules -diuen. Però deixeu-me escriure'n alguna per explicar el conte d'avui.

Al circ del Gorra Frígia ja ningú recorda la gesta de'n Monpart o la del Haus i de l'Estrems. Ara hi han inventat una nova forma d'escalada. Una escalada que no és escalada, si no "paraescalada". Un nou joc que podem situar entre les vies ferrades i les escalades "normals". Pallassos, domadors, genets i equilibristes a un preu mòdic i amb una banda sonora més aviat mel·lancònnica.

*NOTA: El dia en què la fotografia va ser presa no hi havia cap cordada a la resta de roques que envolten en Gorro.

Continència de Consciència, 300 mts. ED, A4+





La Continència de consciència ataca el Plàtan de Diables entre el diedre de la Vilanovins i el del primer llarg original de la Còsmica. En tota la via només trobareu 3 expansions de progressió, record d'un atac a principis dels 90 i 3 expansions per protegir tres seccions d'escalada lliure col·locades escalant en lliure. Les reunions han quedat completament equipades amb parabolts de mètrica 8 i 10. Tant a la primera reunió, com a la segona i la tercera, trobareu espits de la marca Tak, col·locats en un intent des de dalt d'obrir el pany de paret en lliure. La qualitat de la roca, és bona en tota la via i millora amb l'alçada, arribant a una qualitat brutal a la part superior de la via, per sobre de la marcada travessa del 5è llarg.



Per a repeticions caldràn més de 60 pitons diversos entre els quals cal incloure un bong gros, un bong mitjà i una V grossa. També es necesitaran una setantena de ploms, moltíssimes falques i un bon joc de ganxos.



La via ataca el sòcol directament sota la primar xapa visible fins a assolir una fissura fàcil que ens condueix a la primera reunió. En el segon llarg, després d'una vintena de metres molt drets, arribats a un llavi molt bo, surt en lliure delicat fins que la roca ens obliga a clavar i aturar-nos de nou. Amb tres passos n'hi ha prou per tornar a sortir en lliure i una desena de metres més amunt trobarem la segona xapa d'aquest llarg que prossegueix amb un marcat flanqueig descendent a la dreta fins a guanyar una fissura cega que en una quinzena de metres ens deixarà a la dreta de la segona reunió, en un llavi vermell.



El tercer llarg, dels més difícils de la via ataca de forma bastant directa fins a atansar la balma de la tercera reunió. Per arribar-hi haurem de sortir en lliure uns quatre metres bastant durs. El quart llarg és un tràmit, de roca més agraïda que en l'anterior llarg, fins a guanyar la segona balma d'aquest esperó increïble.



Després de descobrir que en Marcel ens havia ensenyat algun truc d'artifo a tots tres en moments diferents de la nostra vida, acordem dedicar-li aquest llarg, el més difícil de la via amb diferència. Una diagonal que ens portarà sota el gran desplom del Plàtan.



Des de la R4 ataquem per l'esquerra en una sèrie de passos molt delicats. De seguida flanquegem horitzontals cap a la dreta fins que després d'una desena de metres aconseguim plantar un bon tac per assegurar el tret. Des d'aquí pugem en vertical uns 15 metres i amb tendència a la dreta assolim els burins de la primera reunió de l'"Alternativa 3". No muntem reunió sinó que continuem en flanqueig a la dreta a base de peces molt precàries. La roca ens porta cap a la dreta i de tant en tant ens deixa guanyar uns metres de desnivell, fins a la següemnt reunió.



El sisè llarg, una bèstia de 55 metres, ressegueix el gran degotall blanc pel seu costat dret fins que a la meïtat, el creua i continua a l'altre costat de la "chorrera". L'objectiu és la petita balma on trobarem la setena reunió ja muntada. Aquest llarg comença amb passos bastant francs i es va complicant a mesura que guanyem alçada. De tota manera, aquí la roca és boníssima i això ens ajudarà a que les peces ens donin una mica més de confiança.



El darrer llarg d'artificial, tot i la sortida de la reunió, bastant taquicàrdica, ens ofereix més i millors forats fins que la verticalitat ens permi sortir en llire a caçar una petita balma. En aquest tram no hi ha cap expansió.



Abans d'arribar al cim, un cop de gas per tal de sortir de la reunió i guanyar el desplom. Aquest tram el vam intentar escalar diverses vegades sense haver de posar l'expansió que ara hi ha. Finalment ha quedat un pas de bloc bastant finet. Superat el desplom, només ens queden una vintena de metres fàcils fins al cim del Plàtan.

Dificultat Actual: una sacsejada al "mundillo" de l'artifo


Davant del que molts considerem un desastre de proporcions històriques perquè els forats artificialment picats afecten a la majoria de "grans vies d'artificial" del país, d'escalades històriques que eren un referent, proposem l'escalada de la "Continència de Consciència", un altaveu amb el qual mirar de cosncienciar, valgui la redundància, a alguns escaladors d'artifo que hi ha coses que no es poden fer, que hi ha una ètica que caldria respectar i que quan fiques la ferralla a la motxilla, cal deixar les escarpes a casa.

Reventar la roca per fer-hi un forat on poder ficar una peça bona o modificar un forat ja existent per "millorar-lo", picar ponts de roca inexistents o retocar un merlet hauria de fer vergonya a qui ho practica. Això no és escalar i molt menys és escalar el grau proposat pels primers escaladors d'aquella línia, sigui quina sigui.

¿Com es pot repetir un A4, un A3 o un A4+ o un A5 picant forats per posar millor els ploms i creure's que realment s'està repetint aquell grau que proposaven els de la primera? ¿Això no seria el mateix que creure't que has repetit la "Lourdes" o la "Un poco loco" de l'Agulla Fina -dos 8bs de collonz-, picant cantos per convertir-les en "algo" una mica més assequible?

I no és ni molt menys una idea buida, però és queda curteta al costat de l'altre concepte que ens hem estat matxacant un dia rere l'altre al deliciós conglomerat del Plàtan: la idea de la "graduació actual", que va començar com una broma per a un article imaginari a les pàgines del Sinnivel i ha acabat resumint perfectament la nostra intenció.

Per a nosaltres, un llarg d'A5 no admet una caiguda. L'A5 és el màxim i no crec que sigui fàcil que la roca et regali la possibilitat d'assolir aquest grau. Un tram d'A5 hauria de ser un llarg en el qual no hi hagi cap peça capaç d'aguantar una caiguda. Cap. O bé un llarg on una caiguda et fes petar contra una repisa. Al Plàtan, a la Continència de Consciència, no hi ha cap llarg on això passi o pugui passar. La roca, a Montserrat, t'ofereix moltíssimes possibilitats d'assegurar-te i és difícil escalar més de tres o quatre metres de proteccions precàries sense trobar un bon forat on muntar una falca a caldo, per petita que sigui, o un bon plom, d'aquells que després no hi ha manera d'arrencar...

En les dues caigudes que hem patit en tota la via (només dues i curiosament de ganxos), no hem arribat a caure més d'un metre i mig. No hem arrencat cap assegurança. ¿Hem de graduar d'A5 un llarg en el qual no hem arrencat ni una sola peça en caure?

La graduació de l'artifo està directament relacionada amb la caiguda i la presència de repises que puguin suposar un perill "extra" a l'hora de caure. ¿Afecta a la graduació de l'artifo la continuïtat d'un llarg, com si estiguéssim davant d'un 7a de 40 metres que dividit en dues seccions  de 20 metres amb prou feines arriben al 6c?

¿Quants A5s hi ha a Montserrat? Aquí la roca ens parla amb milers de petits forats, rugositats, llavis i fissures cegues... ¿Per què no es decoten les vies d'artifo?

Hem arribat a un punt en què els A4s s'escalen com si res. Ja no parlo dels A3+, que broten com bolets al bosc a la tardor... "I no, senyor, no és això" -que deia aquell. Un A4 hauria de ser un llarg d'una dificultat bestial. No pot ser fàcil. Si rebaixem la dificultat i ens mengem els A4 com si fossin pipes, no m'estranya que també brotin els A5s i els A5+s com si res...

I millor que no parlem dels picats, perquè la conclusió, encara que lenta és fàcil: ¿a un llarg obert amb picats se'l pot graduar de més d'A3?


Al llarg de totes aquestes jornades d'escalada intensa i feixuga a la nord del Plàtan si una cosa ens ha quedat clara mentre discutíem el grau dels llargs escalats, era que apujar-lo per sistema és descafeinar la graduació de l'artifo en general i obrir-la per dalt en una espiral que no té fi.

Després de discutir-ho en massa ocasions, estem d'acord com a locus fanàtics del tema, i perdoneu-me la palla mental, que la graduació en artifo té un límit que, de fet, ja van teoritzar als USA a finals dels 70: L'A5 implica caure arrencant totes les assegurances del llarg o bé petar contra una repisa i l'A6 implicaria arrencar tot el llarg i a més emportar-se la reunió i el company, o sigui, palmar-la en cas d'error. ¿Quants llargs hi ha, per aquí, que acompleixin aquestes condicions? Però si fins i tot hi ha algun A5 amb expansions a mig llarg!

A banda de l'etern debat sobre el grau que proposem, al Plàtan hem volgut deixar que la roca ens parlés; no hem volgut violentar-la ni violar-la amb l'escarpa o el trepant i ens en hem sortit. La Continència de Consciència ja és una realitat. Ara espera alguna repetició. L'esperem tots. Només demanem que la respecteu com ho hem fet nosaltres.



Ep tu!!


La bíblia



Somiar és gratuït i indispensable per sobreviure, i és especialment estimulant, també per als escaladors. Cal somniar per omplir de noves metes el nostre sarró de projectes. Motivats, escalem millor. Amb noves idees fem noves passes i poc a poc li descobrim altres noves possibilitats a la nostra passió vertical.

Això és el que va passar amb aquest llibre ara fa ja una pila d'anys. Vam descobrir que al ianqui s'havien "inventat" una "nova" forma d'escalada i a poc a poc la vam anar interioritzant fins a fer-nos-la nostra. En realitat no era tan diferent del que els clàssics havien posat en pràctica a les nostres parets i agulles des de feia una pila d'anys, però va marcar un punt d'inflexió que va acabar suposant una mena d'evolució. És una constant que ens permet continuar somiant, inventant noves formes i noves línies, sense descans.


Los catorce de Iñaki



Dia de Sant Jordi. Sovint perdem massa hores davant alguna pantalla -massa hores i massa pantalles, entre el mòbil, l'ordinador i la tele. Us proposo passar unes hores trepidants a l'Annapurna amb un llibre d'estil periodístic que narra el rescat d'Iñaki Ochoa a 7.400 metres gràcies a 14 homes i dones que no van dubtar ni un instant a arriscar la seva vida per salvar un company atrapat a la muntanya.

Había una vez



Ho deien els pallassos de la tele. Aquella de les lents greixoses a l'UHF en blanc i negre i sense comanament a distància de la majoria de les cases, on la bona gent vivia alegre tot i les últimes cuetades del Règim, "todos al suelo" inclòs.

Ho deien els pallassos de la tele: había una vez un circo que alegraba siempre el corazón, lleno de color. Un mundo de ilusión, lleno de alegría y de emoción.

I aquest circ, si més no la carpa, pren forma a Montserrat cada dia una miqueta més. Els directors del programa de varietats fan el que poden. O donen permisos a canvi de diners o fan la vista grossa tot i la manca de la paparassa legal que cal per muntar una funció de qualitat al massís on les restriccions continuen sent, només, per a la bona gent.

Aquests dies entre Diables, Sant Antoni i el Cavall, un grupet de francesos assessorats per penya d'aquí ha muntat la seva funció. El seu circ de tirolines, pèndols bestials i skylines d'infart. Molt bonic. Molt entretingut. Espectacular. Amb, n'estic segur, un bon vídeo per temptar gegants energètics d'aquells que donen ales a uns quants mentre les retallen a uns altres.

I com s'ho munten. Doncs fàcil. Hi van, tot i no tenir permís i si venen els Mossos els venen la moto. Els Mossos s'ho miren i acaben per no dir res. O potser és el Patronat el que no diu res, ni idea.

Això sí, fonts properes a la formidable pallassada, ens expliquen que fins a les 3 de la matinada han fet sonar el trepant per tal d'equipar la muntanya de súper-reunions que han calgut per fixar la tona de corda que han necessitat per a muntar l'espectacle.

Podem fer, entre tots, com al Nord del Marroc; però caldrà una bona coordinació. Allà, tota la producció de haixix no es fa d'esquenes a les aurotitats. Tothom ho sap que els pagesos sempre dediquen una part de les seves terres ermes a conrear plantes de marihuana i que és en els mercats setmanals dels pobles quan es ven el haixix pur, resultat de batre els brots curulls de pòl·len d'aquesta planta tan circense. El que també sap tot bon marroquí és que la producció del haixix s'ha de fer quan cau el sol, de nit.
Tot i que el soroll que fan els pagesos en batre la marihuana es pot sentir des de quilòmetres a la rodona se sap que s'ha de fer la vista grossa. Com en el cas del circ que ens ocupa, irònicament lligat, també, a les emocions i a les substàncies amb efectes sobre el cervell.

Sigui com sigui, durant aquests dies hem pogut gaudir de l'espectacle, els que hem passat com qui no vol la cosa pel camí de l'Arrel. El problema és que si cada vegada que algun pallasso vol muntar el seu circ particular, ve a Montserrat perquè aquí s'hi val tot, d'aquí a uns anys podria ser que el circ fes fàstic.

Penso, entre altres coses, en els expansius que sembla que van quedar a la Foradada, sobre l'Expòsita Tudons o l'Encís Sublim, després del fantàstic vol de l'home ocell. O en els que quedaran probablement a Diables, en els darrers llargs del Districte i la Rollings, al cim de la Miranda de Sant Antoni, als últims ressalts del Plàtan o a la cara Nord i l'R0 de la Normal del Cavall...

Otro país
otra ciudad,
pasen a ver el circo.
Es magistral,
sensacional,
pasen a ver el circo.




Kop de Gas News


Els companys de Pumba Produccions van ser a Kandersteg, a Suissa, escalant cascades de gel al costat de la gent del Equipo Español de Alpinismo. El resultat és un curt de 16 minuts intensos. Apreteu fort el piolets per no passar tanta ànsia mentre el veieu...

Kandersteg EEA from Marc Subirana on Vimeo.

Ja tenim a punt més pitons. Aquesta vegada llancem un parell d'universals pensats per tal que el preu final que es paga a les botigues no passi dels 6 euros. Això sí, mirant de mantenir les prestacions d'un pitó forjat en calent. Ens en hem sortit prou bé, són tous i canten de meravella, i tot plegat per 6 amb 60 i 6 amb 90 cèntims en dos tamanys de fulla: 8 i 10 cm. Tota la info aquí.


Aquest diumenge, nova edició del Taller d'Artifo. Pels que encara no us hi hagueu pogut apuntar i hi tingueu curiositat, penseu que cap al juny muntarem la tercera edició d'aquest curs compactat de pitonatge, ploms, ganxos, falques i progressió tècnica en escalada artificial.



Més informació sobre els productes de Kop de Gas clicant aquí. I també al facebuk!



Núvols de roca



El Dumbo és especial per la seva increïble roca, merlets i forats fantàstics que ens acompanyen a cada pas, i és per això que sempre en sentireu a parlar molt bé per part dels més addictes a les Agulles... Que encara hi són i són uns quants...

Totes les vies que solquen la paret Est d'aquesta roca abocada a la Canal Ampla són una delícia, dibuixada durant els 80 amb el bo i millor de l'escalada clàssica, a la caça dels passos més lògics, i dels inicis dfe l'esportiva de dificultat, atrevint-se amb els desploms i les preses més impossibles.

Al lloro amb l'essència d'avui: una vieta de no res, l'Esperó dels núvols, escalada l'any 81 o el 85 segons les resses per en Jordi Verdaguer i en Mika Duran. La via es va obrir amb alguns passos aïllats d'Ae i va ser durant la segona a càrrec de'n Luichy i el Niño que es va graduar de 5+. La resta, la van deixar de IV-IV+. Eren altres temps... Busqueu les set diferències entre la ressenya original i a l'actualitzada, que hi són. Afegir que en aquell temps la via s'escalava només amb alguna xapa recuperable i cagues per a merlets. Actualment, amb els inventillos de què disposem, la podrem deixar una mica més arrecladeta.


Tot plegat, amanit amb trams de fins a una quinzena de metres sense res més que quatre còdols i algun forat per assegurar-vos. Això sí, es tracta d'una delícia pròpia de sibarites montserratins (que ens consta que n'hi ha uns quants i que el club no deixa de créixer).

Si em permeten ses senyories entrar en el camp de les batalletes, els explicaré que la via, ha estat restaurada d'una forma curiosa. La feina s'ha fet amb xapes Ca la Montse i expansius del 8, totinoxidable. S'ha substituït peça per peça i s'ha afegit una sola xapa més grossa per reunió, perquè les R ja havien quedat reforçades amb espits després de la primera ascensió de La mente en blanco. El curro s'ha fet després d'escalar cada llarg assegurant-se a les peces velles.... tatxin-me de romàntic... però, qui es pot resistir a fer una última ascensió aprofitant les peces originals d'una via, abans de canviar-les per material inoxidable?


** Les fotos i les ressenyes amb la cortesia del kpujo i els puretas.

No comments

L'únic tram fàcil de la via Alba, a Bagasses, no passa de IV. Fins ara era l'únic tram equipat de forma natural de tota la via, amb quatre o cinc pitons i un pont de roca. Recentment la via s'ha reequipat, per segona vegada, ja, en la seva història. I el resultat és aquest que veieu a les fotos.

Chikipark Bagasses?








Chop Suey al Montgros en lliure i la virtut de l'home decotat


Batalleta entretinguda la lliurada aquest matí al Montgros. Es tractava d'escalar en lliure la Chop Suey, oberta per menda lerenda l'any 2010 (ui no! que no es podia dir l'any!) i em sembla, pel que no he sentit, que encara no repetida (corregeixin-me si m'equivoco ses senyories).

La via en lliure està bé. Divertida, crec que un pèl exposada, però amb una roca deliciosa que la fa abordable, si més no, pels malalts del tema (que em consta que som uns quants). Actualitzo la ressenya i espero que la gaudiu. Remarcar que en la segona xapa de la via ens ha calgut fer un repòs / A0 i que una cosa és decotar i l'altra que et decotin, tot i que menda lerenda quan m'ajunto amb segons qui, pateixo d'ambdues patologies. Un consol, veure-ho com una virtut. Però no li donin voltes a tan misteriosa qüestió que quan tinguem una mica més d'estona, més inspiració i més experiència, parlarem abastament de la dita qüestió. Mentrestant, entretinguin-se amb la ressenya, que convida a anar a escalar aquesta fantàstica tàpia montserratina, ara que ve la primavera.


Essències Montserratines XL*: de camaleons i xemeneies


MIMETISME m.
Propensió a imitar; semblança superficial que mostren certs animals amb els objectes entre els quals viuen i que serveix per a dissimular llur presència.

MIMÈTIC, -ÈTICA adj.
Imitatiu; dotat de mimetisme.



Quan escales una xemeneia et mimetitzes amb l'entorn rocós, bàsicament perquè t'introdueixes dins la roca. Una xemeneia tan amagada, francament queda mimetitzada amb les roques veïnes, costa de veure. Sobre si els que ens hem interessat per aquesta troballa som o no uns animals... que cadascú n'extregui les pròpies conclusions.

Sigui com sigui, la Mimètica al Caputxó de'n Semir és una via excepcional -òbviament des del meu punt de vista, totalment personal, subjectiu i transferible. Primer, perquè descobrir aquesta xemeneia, tan amagada tot i les seves proporcions impressionants, ja té un cert mèrit. Segon, perquè l'escalada que s'hi desenvolupa és bella, variada i interessant i tercer, perquè crec que té algunes estranyeses que li donen un punt de "diferència" respecte de moltes altres vies, més "típiques". Penso en l'accés, per la bretxa del Gendarme, en un llarguíssim ràpel de 60 metres o en el diedre circular que des del final de la xemeneia va voltant tot el Caputxó de'n Semir (180 graus) com si es tractés d'una escala de cargol.

Tot plegat, amanit amb un equipament just però suficient que salpebrarem amb 4 pitons plans per a l'A1 del segon llarg (més fàcil del que sembla a primer op d'ull) i un joc de friends i microfriends al gust.





(*epitafi: XL no és la talla d'una samarreta sinó el 40 en números romans).

Kop de Gas News


Com molts ja sabeu -este mundo es un panyuelu- menda està ficat en una moguda que esperem que poquet a poquet es vagi fent un lloc com a alternativa al material que les tendes ens ofereixen actualment. Kop de Gas SL va engegar ara fa un any, oferint xapes inoxidables més petites del que és habitual i poc a poc anem ampliant el nostre catàleg. Podeu fer-hi un kop d'ull aquí, mentre us faig cinc cèntims d'un parell de novetats.

Ja tenim a punt els primers pitons. Són extraplans, tipus knifeblade però amb una duresa no tan exagerada, cosa que els fa bastant útils en les roques i les tàpies del país. Els hem lacat en taronja, un color per als pitons semidurs que ja va fer servir la desapareguda Cassin en el seu moment.


Finalment ens hem decidit. Amb en Jan Casas, guia titulat d'escalada, muntem un taller d'artifo perquè tots els que tinguin ganes d'aprendre'n sàpiguen com fer-s-ho per posar ploms, ganxos, falques i pitons. El preu és tirant a assequible -només 25 leuros- per a una jornada complerta d'activitat a Montserrat, amb pràctiques a peu pla i progressió amb corda. El nivell mínim requerit hauria de rondar el 5+, Ae.


També tenim previst un Clínic de caigudes. Última tendència: escalfes i et tires un parell de vegades. La idea és que encadenes millor si t'has preparat per assumir una caiguda i aconsegueixes treure't la por de sobre. Si us interessa aquí us deixo tots la informació.


The madbolter o la inescrutable decadència mental de Richard Jensen



Hi ha personatges l'evolució mental dels quals es fa difícil de seguir. Tot i que, déu me'n guardi, tothom és lliure d'evolucionar com millor li sembli... O com millor pugui...

Ara fa uns anys, el Never Stop publicava un dels pocs reportatges d'investigació sobre escalada que he fet a la vida. The Madbolters o l'epopeia de la Wings of Steal narrava l'aventura de dos pardillos a Yosemite ara fa una pila d'anys; perseguits i fustigats pels habituals de la vall i acusats injustament de picar ganxos i omplir el Cap de rivets.

Per qui el vulgui reviure o llegir-se'l, aquí el teniu.

Passen els anys i les neurones. Del 1982 al 2012 n'hi van 30, d'anys! De neurones, no me les feu contar ni a mi ni al tal Jensen...

I és que la venjança d'aquest individu, l'ull per ull que sembla que hagi regit la seva vida des d'aleshores, es va materialitzar quan en Jim Beyer va obrir la Intifada, graduant-la d'A6. En Beyer era un dels que l'havia perseguit injustament per allò de la Wings i en Jensen debia pensar que la seva oportunitat de fer la "justícia divina" que Beyer es mereixa es materialitzaria per fi.

Acompanyat del que havia estat el seu company a la Wings, va córrer a fer la segona ascensió de la Intifada. Va documentar-ne les xapusses i es va afanyar a publicar-ho tot al seva picota pública personal. Se'n va parlar llargament als USA i el col·lectiu, sense certificar-ho oficialment enlloc, va convenir que la Intifada no arribava, efectivament, a l'A6.

Però la justícia divina de Jensen no es va acabar aquí i ja ho diuen a les pelis de sèrie B: l'ànsia de venjança no s'esgota mai... La qual cosa ve a ser com dir que per molta canya que li fotis al mono, la rabia, la frustració i el malestar general de l'esperit, no s'acaven de curar mai.

Personalment li recomanaria un "peace 'n love" espiritual tot i que dubto que li fes algun efecte. A aquest déu destructor no l'immuta res: ni destrossar il·lusions ni malbaratar la feina dels altres ni disfrutar excessivament fent-ho... I aquests altres, aquesta vegada, han estat l'Esther i en Pelut que van escalar l'Oju Peligru graduant-la d'A6+.

No es pot entrar en les polèmiques que ha revelat en Jensen durant la seva inspecció de la via (que si forats picats, que si la reunió dels ganxos era evitable, que si els catalans fan servir estranyes i màgiques peces de fusta per progressar...). I dic inspecció perquè en l'inefable Jensen no l'ha repetida, la Oju Peligru; simplement ha anat seguint la línia original picant rivets un darrere l'altre. Tot plegat amb una justificació estranyíssima. La "nova ressenya" de la Oju Peligru amb tots els bolts que hi ha posat és al·lucinant.

Als Usa hi va haver debat sobre la via en el seu moment i n'hi haurà moltíssims que hauran al·lucinat amb el que ha fet l'increïnble Jensen.



És estranya l'evolució d'aquest senyor. A la Intifada també hi va descobrir forats picats. I algú creu que a canvi hi va col·locar rivets? Quin és el problema, doncs, amb l'amic Jensen? Esperem, senyores i senyors, haver-lo esclarit una mica més.

Finalment s'ha acabat acomplint, com en una revelació mística, el qualificatiu que la gent del Yosemite dels 70 li va posar equivocadament. El van anomenar el Madbolter i després del descobriment del Paca i de l'il·lustradíssim blog d'aquest personatge no me'n queden massa dubtes. És un bolter boig. Boig i perillós.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...