Coses dels déus

En les aproximacions llargues sempre tens temps per donar-li una mica de joc a la bola. Pots arribar a pensar en coses la mar d'entretingudes, tot i que com que si apartes la vista de les pedres del camí pots acabar per terra, no acostumes a pensar de manera estructurada. Sovint dones voltes a alguna obsessió. La d'avui, per mi, és la velocitat. Cal córrer si no volem acabar trotant pel circ, de nit, amb un sol frontal, com si fóssim pallassos, però sense els riures del públic fent-nos companyia.

A dos quarts de deu del matí, quatre núvols grisos rasquen les puntes allà, prop dels 3.000 metres.

--No m'agradaria baixar per aquí a la llum dels llamps –em diu l’Edu posant un somriure a la meva tensió. Sembla que té ganes d'explicar alguna anècodta escabrosa que segurament quedarà per un altre moment, com quan en un sol dia, als Bogaboos, una sobredosi de ràpels amb les cordes enfangades van ser massa pel seu vuit, que va quedar perillosament erosionat.

Però aquesta és una història que ara queda la mar de lluny. Som al Circ de Colomers. Descansem sobre unes lloses de granit impecablement erosionades per la glacera ara fa milers d'anys, al costat d'un salt d’aigua de poc més d’un metre, protegits per la Creu i el Pic Oriental. Res de l'altre món. Un racó preciós, pla com una mala cosa en el tram superior, prop del camí que serpenteja entre els estanys, just a sota del Port de Colomers.

En Josep Bagués, que fa de guarda des de ves a saber quan, em comentava que la millor manera d'accedir al peu de la Creu, per estalviar-se un desnivell dels que fa mandra, era "agafar el camí fins al Port i flanquejar cap a la nostra esquerra un cop som al coll”.

--Hi vam posar unes fites fa anys –ens diu. Després, des de la bretxa de la Tuqueta, canvieu de vessant i ja hi sou.

L'altre dia, després del descens, un cop escalada la placa "Baby-Bullas" vam decidir que no era bona idea.

--El millor és remuntar aquelles pendents d'herba i després flanquejar per la tartera fins a peu de via –dic a l'Edu i la Lola.

No hi ha sorpreses. Ahir a la nit, mentre sopàvem entre anècdotes fanàtiques pròpies i del mundillo i notícies sorprenents de la trajectòria vital d'algun antic company de fatigues, ja va sonar allò de "el subidón final és la rehòstia".

Somriem de mala gana als taxistes del Pla d’Aiuguamogh (no són els tres euros i mig que et cobren per pujar, sinó el fet que fins a les nou del matí els senyorets no pugen amb les seves California des del fons de la vall, per començar el servei). Per fi en marxa!

Ens hi tirem dues horetes i mitja a ritme tranquil, amb temps per fer un mos i alguna foto. El subidón, “afactivament” –que diria aquell– és l’hòstia. Ens cansem, però la cosa, des del peu de via pinta tan bé que paga la pena l’esforç.

Una bavaressa ampla un pèl expo ens col·loca sobre una terrassa de molsa d’un verd intens, tova com un coixí reblert de ploma de cul d’oca. Des d’allà un fissura pregona parteix la placa i demana a crits que algun escalador s’hi enfili. La fissura es converteix en un diedre tancat que desemboca en el diedre blanc que hem vingut a escalar.

Era l’afer pendent de’n Sergi Maüll, guarda a temps complert al costat del Josep. Anys i panys mirant-se de reüll aquell diedre blanc, penjat en mig de la tàpia. El problema de portar un refu com el de Colomers és la feinada que prometen el torrent de caminaires que dia a dia travessen el circ, obsessionats, amb els Carros de Foc entre les cèies, com si no existissin els cims, ni cap racó per explorar, més enllà d’unes etapes que cal cremar com més ràpid millor. És això, la muntanya?

El diedre blanc fa justícia a les espectatives que hi havíem dipositat. Tres fissures ratllen la pàgina dreta d’aquest incunable de proporcions descomunals, granit erosionat sense descans per la neu, el vent i la pluja. Suficient per emplaçar-hi un camalot de l’1 i un parell de tascons. Abans del tram més dret, dos pitons canten a tot drap, com les valquiries des dels helicòpters del Cóppola. Des d’allà fins a tocar el cel tira milles, tira que te vas.

Els llargs, preciosos; l’escalada, de qualitat; roca impecable, pocs blocs per retirar; moviments segurs, sense ser massa exposats i sense expansions (l’espitador aquesta vegada l’hem deixat a casa i si no passem amb els pitons i els encastadors, doncs no passem).

Pràcticament amb la pluja a les orelles, amb un ràpel ens col·loquem al peu de la cara sud. L’Edu és l’últim en baixar. Nosaltres ja fa una estoneta que li manxem al pernilet, el formatge i que roseguem uns troços de pa remullit. Ens veu tan bé que ho deixa anar tal com raja:

-- Lujo asiático, nens!

La via és això, un autèntic luxe. La cosa ens ha agradat tant que no triguem gaire a repetir. Hi ha una excusa que no falla: aquí s’escala còmodament de l’1 de juliol a l’1 de setembre, setmana amunt, setmana avall.

I l’excusa no falla. En qüestió de quinze dies tornem a trotar tots quatre pel circ. Simplement hem canviat de costat. Confiança cega en un servidor. Si la primera vegada la proposta no va decebre ningú, aquest cap de setmana de trotaires estressats promet llargues i intenses jornades d’anècdotes al sofà de casa. I és que amb el cul calent, quasi sempre és agradable recordar.

La Innominata la coneixen a casa seva, tot i que els seus tres-cents metres, cent-cinquanta dels quals són una placa única al Piri català, provoca sensacions trascendents. L’aproximació és com la de la Creu, dues hores i mitja; però aquesta vegada “arrissarem el risso” i ens plantarem a l’Estany de Ratera de Colomers amb la tenda, el fogó, 500 grams de macarrons, dues llaunes de tonyina i un pot de salseta de tomàquet, que les coses o es fan bé o no es fan.

Dormim sobre una llosa que, això és un secret, Atenea va col·ocar aquí, davant les aigües inmòbils del llac, per veure’s-hi reflectida i que la resta dels déus es moríssin d’enveja. A banda, és clar d’aconseguir que amb el pas dels anys, uns desprevinguts com nosaltres pillessin sota es estels una nit de començaments de setembre.

I vam pillar: les madalenes de Tolva que un servidor va pujar fins a 2.400 metres, quatre sucs de taronja i quatre capuchinos amb els que, l’endemà a primera hora, vam xanar en qüestió de tres minuts: els que vam trigar a fer una quinzena de metres i abaixar-nos els pantalons... Uf! Quin descans!

Amb les panxes més tranquiles i en a penes vint minuts ja érem al peu de la imponent placa. Un tobogan interminable barrat per uns desploms que des de sota semblen més del que són des de dalt. Quatre llargs llarguíssims, que capegen les ones imaginàries d’un mar de pedra en el qual s’enmiralla la lluna i quatre personatges minúsculs, “ojipláticos” davant de tanta bellesa amagada, malgrat els anys que fa de la primera via que en Bagués i en Maüll van traçar a la paret.

Aquesta vegada s’imposava l’espitador, encara que només fos a les reunions i per afavorir que la cosa la repeteixi algú un dia d’aquests. Un espit per reunió no és tant i segur que t’acompanyarà com ens va acompanyar a nosaltres.

Però, deu ser que m’hi vaig deixar alguna cosa, a la Innominta, perquè en només una setmana hi torno. Aquesta vegada he optat per dornar-me un bany de la solitud més absoluta, una nit d’aquelles en què la basarda de sentir-te l’únic t’espanta. A pocs metres de la llosa d’Atenea un bloc inmens descansa des de fa mil·lenis sobre a tartera. La cova d’Apol·lo, em dic mentre tapo quatre forats amb quatre rocs. Aquell parell, tot el dia que es barallaven com criatures. Coses dels déus.

La previsió és espantosa, però amb un 65% de probabilitats de neu ben cert és que hi ha un 35% de probabilitats que el gran blau em sorprengui quan despunti el dia.

Però les matemàtiques no són el meu fort, ni tampoc les lleis que endrecen tot aquest merder de les probabilitats. A les cinc ja neva, i a les set la cosa continua igual, sota una espessíssima cap de boira, que més que boira és un collons de núvol que ha decidit acampar aquí a dalt i quedar-s-hi fins que marxi. És el que té temptar a sort.

I la boira m’envolta mentre baixo tentinejant per la tartera cap a l’Estany Obago, sense pressa, amb tot el dia per davant. Els genolls se’n ressenten i n’hi ha un que em pregunta si últimament no estem un pèl “obsessionats” per Colomers.

--Això no és una obsessió –li responc–, és la puta Colomeríada explicada en vers, d’una generació a l’altra.

De vegades hi ha obsessions que no controles. S'apoderen de la teva voluntat i és en l'acumulació de sortides a la mateixa zona quan t'adones que l'obsessió existeix, que no t'hi has pogut resistir i que ha fet amb tu el que ha volgut. Com el que van fer els déus, des de l’Olimp, amb aquella colla de descreguts a les portes d’Ílion.

Punta Innominata, Custòdia Compartida

*** Via Custòdia Compartida (ED-, 310 mts.) a la Punta Innominata (2.801 mts. Cara Nord-Oest).

1a ascensió el 06 de setmebre de 2009 a càrrec de Noemí Hernàndez, Lola Boquera, Eduard Requena i Dani Brugarolas.

Escala una placa impressionant de més de 150 metres de roca impecable i de difícil protcció, encara que les dificultts de la majoria de passos són assequibles. Portar 5 pitons (3 plans i 2 ves), doble joc de friends, microfriends i tascons. Semiequipada amb algun pitó i un espit per reunió en el tram de la placa.

Ataca la placa pel centre per un petit diedre (1 pitó casolà) fins a muntar reunió al contrafort adosat (1 espit). Ataca la placa cap a un petit sostre (2 pitons) que supera en ziga-zaga i amb passos francs. L’R2 la muntem sobre una bona repisa enmig de la placa (1 espit). Escalem a pèl una desena de metres fàcils fins a sota un sostret on podem col·locar un microfriend i un pitó. Seguidament flanquegem a l’esquerra per on la placa és més fàcil. Resseguim un diedret i muntem R3 (1 espit). Superem un tram vertical fins a enllaçar en ziga-zaga anant a bucar un atre diedret. Arribem a la feixa i superem una sèrie de grades a mà dreta fins a muntar reunió sota un sostre tringular (1 espit). D’allà al cim, fem dos llargs fàcils per diedres oberts. L’R5 està desequipda i la muntem amb frends en una bona terrassa. L’R6 la fem ja a la crsta (merlet).

Aproximació: Des de la presa de Colomers prenem el camí de l’esquerra, cap al Port de Ratera. Un cop arribem al final del Lach Obago ens desviem a la dreta per un corriol marcat amb fites (ascensió al Gran Tuc de Colomers). En dues hores ens plantem a l’Estany de Ratera de Colomers. D’allà al peu de paret, 20 minuts amb la Innominata ja visible.

Descens: Desdel cim flanquegem per la cara sud cap a la nostra esquerra (mirant al pendent). Pedem alçada lleugerament sense perdre de vista la bretxa que ens retornarà al punt de partida (alguna fita). Un cop a la bretxa (Portal de Colomers) les fites ens retornaran al Lach Obago i d’allà a la presa (2 hores i mitja).

Creu de Colomers, Lujo Asiático

*** Via Lujo Asiático (ED, 185 mts.) a la Creu de Colomers (2.895 mts. Cara Nord-Est, cim secundari).

1a ascensió el 22 d’agost de 2009 per Lola Boquera, Noemí Hernàndez, Eduard Requena i Dani Brugarolas.

Roca excel·lent i fissures de qualitat. Escalada força sostinguda, molt recomanable, a protegir amb doble joc de camalots (opcional el número 5 per a la bavaressa del primer llarg, tot i que nosaltres no el portàvem), joc d’aliens, tascons i quatre pitons per reforçar la R2 i la R3. Els passos clau han quedat equipats amb pitons.

L’escalada comença a la vertical del diedre blanc característic a la zona alta de la paret, just a l’esquerra del contrafort adosat característic. Primer llarg per una fissura que enllaça amb una bavaressa desplomada (pas curtet però potent, un pèl exposat si no disposem d'un Camalot del número 5), 20 metres, 1 pitó visible des de peu de via, R1 en repisa amb merlet. El segon llarg segueix una fissura que després de superar un petit desplom es converteix en un diedre tancat, 35 metres, R2 en repisa al peu del diedre blanc. El tercer llarg supera el diedre amb passos molt fins sobre una granit blanc excel·lent (2 pitons). La sortida flanqueja fins al peu d’un altre diedre per una placa fàcil, 35 metres, R3 inclinada al peu del diedre. El quart llarg supera un diedre fàcil barrat per un sostre, flanqueja el sostre per una vira i supera mur vertical (2 pitons i friend encastat) fins a enllaçar amb gran diedre vermell de sortida fàcil (1 pitó), R4 en repisa ja a la cresta de sortida (50-60 metres de tercer).

Carall del Balaguera, Café Crème

*** Via Café-Crème (ED-, 180 mts.) al Carall del Balaguera i el Tuc de Balaguera (2.757 mts. cara Nord).

1a ascensió el 13 de juliol de 2009 a càrrec de Noemí Hernàndez i Dani Brugarolas.

Escalada assequible, amb bona roca, que assoleix el cim del Carall del Balaguera, agulla adosada a la paret del Balaguera. Portar friends, microfriends i tascons.

Fita a peu de via. Grimpar uns quinze metres per grades de tercer, flanquejant fins a terrassa on muntem la R0 (1 pitó casolà). Remuntem diedret i anem a buscar bavaressa visible a mà dreta (merlet). L'escalem fins al peu d'una xemeneia ampla on muntem R1 (45 metres, merlet). Superem la xemeneia pel costat esquerre i muntem R2 a l'espatlla que forma el carall (45 metres). Grimpem aresta de blocs fins al peu del frontó del Carall. L'escalem pel vessant oest, per sistema de diedrets tancats molt difícils (1 merlet) fins al cim de l'agulla on muntem R2 (merlet i dos pitons). Fem ràppel de 15-20 metres ja equipat. Creuem la canal principal que baixa del cim i escalem una canaleta rocosa d'uns 40 metres fins la cresta.

Aproximació: Des del refugi de Colomers pel camí del Port de Caldes (GR). Quan comença a remuntar cap al Port ens desviem cap a l'esquerra per endinsar-nos al Circ del Balaguera. Primer superem pendents herbosos sense veure les parets. Un cop els hem superat, ja amb les parets visbles, creuem les morrenes (tartera interminable). En total 2 hores des del refu.

Descens: pel vessant oposat a l'escalada, crestegem cap al nord-est (esquerra), desgrimpem pendents herbosos per canaleta i baixem per tartera fins als estanys, anant a buscar el camí de marques vermelles que porta al refu).

Creu de Colomers, Esperó Baby-Bullas

*** Via Baby-Bullas (MD+ 195 mts.) a la Creu de Colomers (cara Nord-Est, cim secundari).

1a ascensió l’11 de juliol de 2009 per Noemí Hernàndez, ka Baby, i Dani Brugarolas, aka Bullas.

Escala la gran placa central de la tàpia en un llarg de 60 metres recomanable. Roca excel·lent. Doble joc de friends, microfriends i tascons.

El primer llarg ataca el contrafort característic per una placa fineta (pitó visible) per anar a caçar un diedre doble i muntar R1 en terrassa sobre el contrafort, al peu de la gran placa, 40 metres. El segon llarg ataca la placa escalant primer un sostre en diagonal. Remuntar-lo i superar-lo per un diedret fàcil (tascó encastat). No atacar la placa directament, flanquejar a l'esquerra fins una fissura i remuntar-la (1 pitó casolà) fins a R2 (60 metres!!, 1 pitó). Escalar una bavaressa fàcil i un canalot ja sense dificultats fins a la cresta (40 + 60 metres).

Aproximació:

Des del refugi de Colomers pel camí que porta al Port de Colomers (marques vermell-groc, primer, primer i vermelles, després. En arribar al final del circ, deixar camí i remuntar un fort desnivell (400 metres) per pendents herboses just a la dreta de la paret. Flanquejar les parets de la Tuqueta del Port fins al peu de via. Des del refu, 2 hores.

Descens en dues opcions: A: Fent el cim principal: crestejar el cim secundari fins a la bretxa amb el cim principal de la Creu, desgrimpada fins al bretxa i escalada de la cresta del cim principal (100 metres de III, IV). Des del cim pel vessant est, caminant fins anar a trobar el camí cap al refu (marques vermelles). 3 hores. B: Descens directe des del cim secundari: Tan bon punt arribem a la cresta, desgrimpem la cara sud. També hi ha la opció de fer un ràpel de 50 metres ja equipat uns 10 metres per sota la cresta en una gran repisa. Des del peu de la cara sud flanquejar caminant fins anar a trobar el port de Colomers (camí fins al refugi). 2 hores.

Afegeixo un parell més de ressenyes de dues vies d'ara fa poc més d'un any. Tant l'Olla Aranesa com la Never Stop es poden fer sense pitons. L'Olla compta ja amb dues repeticions.

Essències Montserratines X: Escalada ferroviària

Com que l'amic Tranki insistex, cada vegada que en té oportunitat, que la Cerdà-Pokorski de la Prenyada és una escalada que hauríem d'entronitzar al costat de les grans del massís i cada dia que passa es repeteix més, em sabreu disculpar si l'essències d'avui torna a centrar-se a Sant Benet.

Seré breu. Un racó preciós, traçat lògic i intuitiu, roca excel·lent, moviments atlètics, equipament segur, tot i que autèntic (res brilla ni enlluerna) i alguna sorpresa.

La majoria d'escaladors que al llarg del segle XX van conquerir aquestes muntanyes es desplacaven al massís en tren. Això i l'elevat preu del material d'escalada, la falta d'ingressos o la imposibilitat adquirir pitons o reblons va aguditzar els sentits del personal.

Si a l'Angda-Cerdà de l'Aeri els reblons provenien dels seients del tren que venia de Terrassa, pispats durant els viatges cap a Montserrat, la fissura d'entrada de la Cerdà-Pokorski no és queda curta. Compta amb un clau d'aquells que serveixen per subjectar els rails. No tinc ni idea d'on surt l'artilugi ni de si el van pitonar durant la primera ascensió o és posterior, però la cosa, tot i el rovell, continua fent pinta d'aguantar una caiguda.

La Prenyada, Cerdà-Pokorski

La Cerdà-Pokorski és una joia amagada al cor de Sant Benet. A la ressenya, l'itinerari original, amb un primer llarg més difícil i estètic que la variant oberta pel Luichy a mitjans dels anys vuitanta amb motiu de la seva restauració amb espits (molt encertada, per cert, sense afegir més expansions de les que hi havia en aquell moment).

Roca excel·lent i passos força atlètics amb bon canto -estil Sant Benet. La via queda força segura, tot i que és preferible moure's bé en el 5+ per anar tranquils. Hiper-recomanable.

Remuntem la fissura fins que s'estreny en arribar a un gran còdol. Superar-lo i un parell de metres per sobre, quan la fissura perd qualitat, flanquejar a mà dreta fins a caçar un burí ja a la placa.

La tònica és la mateixa en els dos llargs següents. Quan les dificultats augmenten seguint la fissura ens desviem per la placa sempre a mà dreta. El quart llarg supera el desplom, completament equipat amb espits i claus. Lliure potent amb molt bon canto o A0. La darrera reunió la muntem aprofitant dues sabines. Podem seguir l'itinerari original, per la placa de la dreta o tirar recte amunt, entre les dues alzines, superant un desplom amb preses generoses (V+).

Gavatxos

Malhauradament ja fa uns quants anys que circulo pels Pirineus, els catalans, en el cas que m’entreté aquest matí d’un dijous ni fu ni fa sota uns núvols indiferents, perdut enmig del laberint dels bojos que és Barcelona. Espais inmensos d’una solitud calculada, sempre i quan t’allunyis dels camins fressats per la nova pesta de les nostres muntanyes, els inenarrables Carros de Foc.

Sovint hi ha imperfeccions que et retornen a la realitat d’un planeta massificat. Deixalles aquí i allà, sota les pedres, en qualsevol forat. Llaunes que es rovellen sota el sol, plàstics que es podreixen i s’esquincen amb el fred, alguna ampolla oblidada, un paquet de tabac, la càrrega esgotada d’un fogonet, un mitjó, pells de taronja que es ressequen en algun racó...

No hi ha res a fer. Malgrat que podries firmar davant de notari que per aquí no hi ha passat mai ningú, el que deixem enrere acaba trencant la il·lusió d'una solitud idíl·lica dels que vindran després.

A alguns no us agradarà –n’hi ha uns quants que em llegiu des de França–, d’altres estareu d’acord amb mi –no hi ha res com l’experiència personal per adherir-se a una idea aliena–; però massa sovint les restes que trobes escampades pels Pirineus tenen una única procedència: la France.

Es veu que la grandeur s’acaba per allà on passa a frontera i un cop la creuen, els nostres estimats veïns, grandíssims amants de la muntanya, per cert, perden les ganes de carregar les seves escombraries a les seves motxilles. Per això n’hi ha molts, tot i que no són tots, que es dediquen a recordar-nos el seu meravellós caràcter i la seva fantàstica i personalíssima forma d’estimar.

Ni se’t passi pel cap de fer el mateix al seus Pirinées.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...