EL ÚLTIMO BIGWALL EN LA PARED S-W DE SA MUNTANYA
Fa 20 hores
Cheese-bullas con bacon
La polèmica d'això d'endur-se els pitons de les tàpies és més vella que el cagar.
L'altre dia un que va obrir una via no sé a on -ja no me'n recordo de la piada-, va decidir marcar amb el nom de la via l'emplaçament de dues erres en les quals no va deixar res posat. Sense voler criticar aquesta acció, perquè respon a un dilema davant del qual jo també m'he trobat, el fet en sí és un símptoma que alguna cosa li passa a l’escalada. La cosa en qüestió és vella, però penso que s’ha accentuat en els últims anys.
Al mateix temps que s'incrementa el número d'escaladors i proliferen tota mena de cursets d'escalada (des del meu punt de vista, la clau de volta de tot aquest merder), canvïa de forma alarmant la filosofia que ha mogut la nostra falera durant generacions. El canvi radical arriba a principis del 2000 -per posar una data-. Escalem com qui va al Macdonalds. L'escalada és menjar ràpid. Un “fast food” greixós poc anímic i molt físic, amagat darrere d'una fotografia llaminera, sota un epíleg que inclou la paraula "light" o la Q de “quality certified”.
Necessitem una filera de parabolts per saber on anem. Portar el martell és una heretgia de penjats. Les reunions han de ser rapelables, amb dues anelles ben lluents. Ens calen cordes fixes als trams trencats. Que la primera inclogui neteja de matolls i blocs xungos. Hem de veure el nom de la via al peu de paret, per si de cas. Això si no hi ha algun aperturista sensat que ens hagi marcat la via amb fletxetes de colorins de tant en tant, en els indrets més perdedors.
I com més ajudes afegim, menys neurones ens calen per progressar per la vertical i més arriscat és això d’escalar. Perquè quan no calen neurones corres el risc de deixar de prestar atenció.
Fins el dia que afrontem una escalada de veritat. Aquell dia n'hi ha uns quants que no trobem el peu de via. Uns altres, baixem abans d'arribar a la primera R. Uns altres ens perdem més amunt i acabem optant, si podem, per flanquejar cap a alguna línia de parabolts. I de tant en tant, hi ha algú que té un ensurt dels de debò.
Ens ha atrapat la teranyina si no es que hi vam néixer. La teranyina que en el nostre mundillo, aquell que semblava funcionar a banda del món, ha intercanviat esforç i compromís pel "fast, easy and secure". L'escalada cheese-burger, amb o sense bacon, servida sense contratemps i ben calentona. L'easy money del no-esforç, del Big Brother i dels re-pòkers dels que viuen de renda rere unes olleres de sol per amagar els seus "farols".
I a sobre hi ha una policia del cheeseburger que ens renya, critica i empaïta. No fos cas que algú s'afegís a la protesta.
Planeta bullarolas
Aquests dies s'ha unit al mundillo internàutic un gat vell de la moguda vertical. L'Armand ens ofereix, de moment, fotos impagables i algunes de les ressenyes que no només van crear tota una escola sinó que suposen, ho escric des d'un punt de vista personal i absolutament subjectiu, la invenció i el desenvolupament d'una nova forma d'art. Una genialitat que ha creat escola, moviment, tendència (digues-li com vulguis) a Catalunya i als seus voltants, però que és inèdita a la resta del món, fet que la fa encara més única i interessant i amb un futur més prometedor.
Com tantes altres coses relacionades amb el món de l'escalada, és poc probable que a la llarga algú estudïi i analitzi moltes facetes del mundilllo que des del vessant sociològic són interessantíssimes. Els escaladors, massa sovint, no tenim temps per perdre i amb prou feines ens queda una estoneta entre la feina i les tàpies per dedicar-nos a la contemplació.
Hi ha moltes històries paral·leles a l'esport que consisteix a pujar parets, precisament perquè no és només un esport. Ordenar obsessivament el material o col·leccionar-lo, fabricar-se gadgets per millorar el rendiment o la qualitat de vida vertical, deborar llibres, revistes i docus sobre el climbing, explicar i reexplicar batalles una vegada i una altra, trobar-se i retrobar-se amb els amics verticals, passejar-se per la lluna de València massa sovint exhasperant la familía...
I convertir-se en un debot de les ressenyes. Lligada al mono per l'escalada, a les ganes infinites de perdre més i més hores en la vertical, els escaladors ens deleitem amb l'observació, l'estudi i la confecció de les ressenyes. És, com tota la resta de "paral·lels", una forma de canalitzar l'energia que desencadena el mono biològic per la vertical. Tant friqui com cert.
De manera que, si m'ho permeten els senyors (i també les senyores), això d'avui no és una galàxia sinó un planeta -si és que hi arriba. Un planeta amb unes certes i sanes ganes de provocar al personal -per variar. Un planeta que, avui, patrocinen Wacom i Adobe, eines a les quals m'he acostumat i a les quals difícilment podria renunciar a aquestes alçades.
Buenos samaritanos
Sin querer entrar en polèmicas que no sean fructíferas con autores de blogs que sigo, respeto y que además me sirven de inspiración para luego poder seguir contribuyendo al entretenimiento del personal, paseando el otro día por un interesante artículo sobre reequipamientos, desequipamientos y otras desdichas, me tope con una idea que puede dar pié a otro post sobre otra faceta de la sociología del homo climber -una más entre el mogollón-.
Bajo la foto que encabeza este post, en A0 a vista se puede leer una crítica a la cordada de "cornudos" que pispó los cordinos dejados por otra cordada de, en este caso, buenos samaritanos.
La anécdota, pone sobre los cantos adecuados el debate que liga con aquello de la sociología del mundillo vertical que les comentaba. Personalmente, lo confieso de antemano y así no hay desengaños, arraso con todo cuanto encuentro en las tapias, siempre que pueda ser reutilizado / reciclado. Hay incluso escaladas en las que cargo con el martillo (asesinoooo!!! -gritó la multitud, enfurecida) a pesar de que las últimas piadas, en el bareto de turno, no lo juzguen necesario -o precisamente por ello.
Tan polémica confesión debe sus motivos a dos ideas que pronto conocerán sus señorías. Desde el punto de vista moral (ética subjetiva y transferible al que le venga en gana transferirla), las tapias me gustan limpias, siendo el "novamás" aquel instante de destino incierto en el que te apuras a meter un pitón, un cacharro o un cordino en precaria y temeraria posición, aguantando los calambres musculares hasta límites que descubres en cada susodicho instante.
Este es uno, que decía ese. El otro motivo por el que hago apología de tan miserable actitud -la de arrasar con todo lo que mis manazas abarcan-, es un racanismo alimentado con demasiados años en la espalda y en las tapias, y que ha sido exacerbado por pitones a 15 euros, maillones a 10, o por cordinos y demases a 3, 4 ó 5 euros el metro.
Sin embargo, antes de que los señores del jurado digan si el acusado es culpable o culpable (creo que está muy claro), piensen sus señorías en que casi todo lo que pispo, lo pispo para luego abandonarlo en algún otro rincón; contribuyendo, así, al agradecido paseo del material de una tapia a otra. ¿O es que álguien había pensado que al material no le gusta pasearse por las tapias y cambiar las vistas, al igual que a sus legítimos propietarios?
Pinyos històrics a l’Agulla Gran
La GEDE de l’Agulla Gran del Pas del Príncep és una via que encara avui, més de 50 anys després de la seva primera ascensió, resulta molt difícil; sobretot si la nostra intenció és interntar-ne fer com més passos en lliure millor.
Apurar-la del tot suposo que queda reservat a escaladors amb molta més paciència i habilitat; però per poc que puguis, alguns passets surten en lliure i això i l’abundància d’assegurances, ajuda a intentar-ho.
La via fa la flaire d’històrica en cadascun dels seus metres. És difícil passar-ho per alt. En recordo alguna història i alguna foto d’època al llibre del Josep Fatjó de manera que tiro de prestatgeria i en pocs minuts llegeixo el text original sobre un intent previ a la primera definitiva escrit pel Manel Guasch, i transcrit per en Fatjó posteriorment.
L’amic Guasch dóna detalls del primer llarg que un cop hi ets afegeixen aquest plus montserratí a l’escalada tan difícil de definir amb un teclat. Explica com després d’un flanqueig llarg i exposat , en Xavier Sintas provava de posar una pitonissa d’expansió “de les de la Telefònica”, que en deien ells, sota un petit desplom. Aleshores va patir una primera caiguda que va aturar un arbre sense conseqüències greus i va ser en Guasch el que va haver de tirar milles.
Des del punt on havia quedat el company, va superar la balma amb un parell de pitonisses i va navegar en lliure fins a un primer forat allargassat, entrant-hi de cap per muntar reunió. En Sintas va fer el relleu, però uns metres per sobre es va trobar que no podia tirar ni amunt ni avall –quan hi sereu, veureu per què–. Li va fer un crit a en Guasch i va sacar al voltant de 16 metres trencant-se només el peu.
Actualment, al llarg hi ha parabolts i algun burí afegit després d’una primera ascensió que va ser bastant neta. Restaurades, només ho estan les dues primeres tirades. La resta és, però, tan plè de burins que no s’hi troben a faltar expansions més modernes.
L’agulla queda un pèl allunyada dels camins verticals més visitats. Deixar enrere el Can Massana dels diumenges ve de gust i aproximar-se al Coll de Porc pel Torrent de les Grutes, passant pel peu de la impressionant Cova de l’Arcada, és un plaer dels que es recorden, tot i la llargària de l’excursió.
Amb tot això us vull dir que paga la pena la visita i que si el dia ens ho permet, un cop al ràpel de baixada de l’agulla gran, ens podem aturar al collet de la bretxa per assaborir una altra joia montserratina: el segon llarg de la via Normal a la mateixa agulla. Un prodigi d’equilibris bellíssim i absolutament abandonat, fet que aporta a l’essècia d’avui l’ingredient definitiu per a donar-li a la sortida un regust, de nou, inoblidable.
Agulla Gran del Pas del Príncep, via GEDE. MD+, 105 mts.
Escalada equipada per la qual caldràn un munt de cintes; com més millor, si el que volem és empalmar algun dels llarg, molt curtets a la part central. La roca és impecable i tot i que hi domina l'artificial, molts dels passos es deixen anar fent en lliure.
El descens el fem per la cara contrària a l'escalada; però atenció amb la instal·lació de ràpel, uns metres per sota del cim. Haurem de desgrimpar seguint el terren és lògic. Anem a buscar la vertical de la bretxa a través d'una lleixa, a l'extrem de la qual trobem la instal·lació (cadena i tres parabolts). Amb un ràpel llarg de seixanta metres ens plantem al peu de l'agulla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
