Planeta bullarolas



Aquests dies s'ha unit al mundillo internàutic un gat vell de la moguda vertical. L'Armand ens ofereix, de moment, fotos impagables i algunes de les ressenyes que no només van crear tota una escola sinó que suposen, ho escric des d'un punt de vista personal i absolutament subjectiu, la invenció i el desenvolupament d'una nova forma d'art. Una genialitat que ha creat escola, moviment, tendència (digues-li com vulguis) a Catalunya i als seus voltants, però que és inèdita a la resta del món, fet que la fa encara més única i interessant i amb un futur més prometedor.

Com tantes altres coses relacionades amb el món de l'escalada, és poc probable que a la llarga algú estudïi i analitzi moltes facetes del mundilllo que des del vessant sociològic són interessantíssimes. Els escaladors, massa sovint, no tenim temps per perdre i amb prou feines ens queda una estoneta entre la feina i les tàpies per dedicar-nos a la contemplació.

Hi ha moltes històries paral·leles a l'esport que consisteix a pujar parets, precisament perquè no és només un esport. Ordenar obsessivament el material o col·leccionar-lo, fabricar-se gadgets per millorar el rendiment o la qualitat de vida vertical, deborar llibres, revistes i docus sobre el climbing, explicar i reexplicar batalles una vegada i una altra, trobar-se i retrobar-se amb els amics verticals, passejar-se per la lluna de València massa sovint exhasperant la familía...

I convertir-se en un debot de les ressenyes. Lligada al mono per l'escalada, a les ganes infinites de perdre més i més hores en la vertical, els escaladors ens deleitem amb l'observació, l'estudi i la confecció de les ressenyes. És, com tota la resta de "paral·lels", una forma de canalitzar l'energia que desencadena el mono biològic per la vertical. Tant friqui com cert.

De manera que, si m'ho permeten els senyors (i també les senyores), això d'avui no és una galàxia sinó un planeta -si és que hi arriba. Un planeta amb unes certes i sanes ganes de provocar al personal -per variar. Un planeta que, avui, patrocinen Wacom i Adobe, eines a les quals m'he acostumat i a les quals difícilment podria renunciar a aquestes alçades.

4 garlantes:

Parce { 18/1/11 20:25 }
Un altre cop, quanta raó tens.

Salut.

Parce.
en Girbén { 20/1/11 20:30 }
Al futur Museu de l'Escalada -que perfectament podríem situar a Sta. Cecília-, hi haurà una sala dedicada a l'exposició de ressenyes i un arxiu adjunt que reculli tot l'ingent material que ha generat l'edat d'or de l'escalada (de la qual n'estem vivint, potser, la seva darrera hora).
I, quan obro el Muntanya, sempre ho faig per la doble pàgina de l'Armand, i faig tots els llargs promesos en lliure.
Pekas { 2/2/11 16:47 }
El meravellós mon de les ressenyes i els croquis dibuixats... corren algunes reliquies per casa...

Un museu...??? brutal... :-)))
indi { 25/11/11 19:46 }
Veritablement corren ressenyes que son autentiques obres d'art, dignes d'un museu, on el croquis de la via avegades es secundari.
Salut.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...