La Xesca se'n va de gresca
***(versión en castellano, un poquito más abajo;)
La Xesca se'n va de gresca
Diuen que Internet no ha fet el salt, fins al naixement de la web 2.0. La cosa no ha començat a rodar, fins que l’hem començat a construir entre tots. Les empreses “.com” ja no han de perdre un ull de la cara per omplir de continguts un espai, el virtual, que és infinit. Ara només cal facilitar als usuaris les plataformes adequades, i deixar que la bola rodi i rodi i vagi creixent. La 2.0 la fem entre tots i potser és això el que enganxa i li dóna sentit.
No sé si la Xesca hagués estat possible sense Internet. La Xarxa d’escaladors i escaladores catalans i catalanes ha fet el salt al buit i si jutgem les més de 1.000 persones que s’hi han registrat en amb prou feines una setmana, quan arribi al fons del barranc, la Xesca tindrà un bon coixí per parar el cop. El primer cop, el de saltar de la teoria i de les reunions, a la realitat per començar a caminar.
No és fàcil, però gràcies a uns quants i a les ganes de fer front a l’onada de regulacions dels últims temps, ara tots tenim l’oportunitat d’apuntar-nos a la Xesca. Vist l’èxit dels primers dies, la Xarxa ha arrencat amb prou força. Podem ser optimistes. El futur és nostre, de tots els que ens hi hem apuntat i de tots els que s’hi apuntaran.
L’objectiu és senzill. Fer sentir la nostra veu com a col·lectiu en un moment en què a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya no dóna l’abast. Moltes coses han canviat els últims anys a la muntanya. És tanta l’afluència de gent, en totes les seves variants, des dels boletaires de sofà i crispetes o els barranquistes en fila índia, fins als escaladors de curset expréss, que els problemes per les administracions públiques s’han multiplicat: regulacions a cop de decret, rescats amb costos desesperats, pulsadors d’emergència desperdigats, i d’altres històries que encara s’han de plantejar.
La Xesca es crea per ajudar. Sigui a través de la FEEC o directament en les negociacions. L’objectiu és fer sentir la nostra veu i poder posar sobre la taula un número, que no és poca cosa. Perquè aquesta xifra és un símbol que significa alguna cosa. Té la voluntat de representar-nos a tots, units, vinguem d’on vinguem i sigui quin sigui el nostre joc vertical preferit.
Però fer el salt al buit també implica reptes importants. Com s’articularà la Xesca? Com l’organitzarem? Les decisions es prendran per consens? Com ho farem?
El part ha anat molt bé. Un bon salt i un bon coixí. Però ara ve la tasca més àrdua. Cal treballar la Xesca. Fer-la forta per garantir-ne un funcionament just i per evitar, sobretot, que es trenqui en el primer debat. Aquí, Internet pot ajudar. Potser podem donar un toc d’atenció, encara que petit, a tota aquesta colla de demòcrates d’estampeta i cotxe oficial. Ensenyar-los que les coses es poden decidir per consens, amb la participació de tots i totes. Tots i totes les que s’hi vulguin implicar, és clar!
L’e-mail, el nom i el lloc on vius. Només això. La Xesca se’n va de gresca, ja t’hi has apuntat?
No sé si sin Internet la Xesca hubiera sido posible. La red de escaladores y escaladoras catalanes ha pegado el salto al vacío y si juzgamos las más de 1.000 personas que ya se han registrado en apenas una semana, cuando llegue al fondo del barranco, la Xesca tendrà un buen colchón para parar el golpe. El primer golpe, cuando salte de la teoría y las reuniones a la realidad, para empezar a caminar. No es fácil, pero gracias a unos cuantos y a las ganas de combatir la ola de regulaciones de los últimos tiempos, ahora tenemos la oportunidad de registrar-nos en la Xesca. Constatado el éxito de los primeros días, la Xarxa arranca con fuerza. Podemos ser optimistas. El futuro es nuestro, de todos los que nos hemos apuntado y de todos los que se apuntarán. El objetivo es simple. Hacer oir nuestra voz como colectivo en un momento en el que la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya no da abasto. Porqué muchas cosas han cambiado en la montaña. Es tanta la afluencia de gente, en todas sus variantes -desde recolectores de setas de sofá y palomitas o barranquistas haciendo cola, hasta escaladores de cursillo expréss-, que los problemas para las administraciones públicas se multiplican: regulaciones por decreto, rescates con costes desesperados, pulsadores de emergencia desperdigados, y otras historias que en el futuro se van a plantear. La Xesca se crea para ayudar. Sea a través de la FEEC o directamente en las negociaciones. El objetivo es hacer oir nuestra voz y poder poner encima de la mesa un número, que no es poca cosa. Tiene la voluntad de representarnos a todos, unidos, sea de dónde sea que vengamos y sea cual sea nuestro pasatiempo vertical preferido. Pero pegar el salto al vacío también implica retos importantes. ¿Cómo se articulará la Xesca? ¿Cómo la organizaremos? ¿Las decisiones se tomarán por consenso? ¿Cómo lo haremos? El parto ha ido bién. Un buen salto y un buen colchón. Pero ahora queda el trabajo más arduo. Hay que currar-se la Xesca. Reforzarla para garantizar que funcionará de forma justa para evitar, sobretodo, que se rompa en el primer debate. Aquí Internet puede ayudar. Quizá podamos dar un toque de atención, aunque sea pequeño, a toda esa panda de demócratas de estampilla y coche oficial. Enseñarles que las cosas se pueden decidir por consenso, con la participación de todos y todas. Todos y todas las que quieran implicarse, claro! El e-mail, el nombre y el lugar de residencia. Sólo eso. La Xesca se va de "gresca", ¿ya te has apuntado?La Xesca se va de "gresca"Dicen que Internet no ha pegado el salto hasta el nacimiento de la web 2.0. La cosa no ha comenzado a rodar hasta que la hemos empezado a contruir entre todos. A las empresas “.com” ya no les va a costar un ojo de la cara el tener que llenar de contenidos un espacio, el virtual, que es infinito. Facilitar a los usuarios las plataformas adecuadas y dejar que la bola ruede y ruede y vaya engordando. Sólo eso. La 2.0, la hacemos entre todos y quizá sea eso lo que engancha y le da sentido. ...
"The Madbolters" o l'epopeia de la Wings of Steel
L'Espanya de la transició es construïa a cop de pilota gràcies al Naranjito, quan Richard Jensen i Mark Smith, dos desconeguts a Yosemite, es presentaven a la base del Capitán amb tota la metralla per obrir-hi una nova via. La van anomenar Wings of Steel (WoS) i malgrat que pinta bé, em sembla que avui encara no l'ha repetida ningú, i si té alguna repetició ha de ser molt recent.
...
La polèmica que va generar l'obertura de la Wings és l'orígen d'un drama que s'ha allargat durant quasi trenta anys. Un drama que va convertir la via en una escalada maleïda, amb discussions, amenaces i fins i tot sabotatges amb la intervenció dels Rangers. Una polèmica que encara ara es pot seguir quasi a temps real en algún fòrum ianqui -per cert, molt semblants als que tenim per aquí en salsa i ingredients.
...
Dos ninyatos
...
La penya del SAR, el servei de Search and Rescue del parc, tots o quasi tots escaladors, de seguida van mosquejar-se amb en Jensen i l'Smith. Ningú coneixia aquells dos ninyatos que, tot i ser la primera vegada que escalaven el Cap, s'atrevien amb una primera; tot plegat, sense consultar-ho amb ningú. A més, de seguida algú va dir que estaven picant bat hooks (ganxos picats) i omplint de bolts la gran placa de la cara Sud-Est de la tàpia, a l'esquerra del cor.
...
La cosa es va posar al límit des del primer dia. Jensen explica que mentre portejaven, van desmontar-los els dos primers llargs i es van cagar literalment sobre el material. Finalment van haver d'esperar més d'un mes per aconseguir la protecció dels Rangers i així poder escalar la via. I la van escalar, malgrat que, tal i com Jensen explica aquí, cordades d'escaladors locals feien una vegada i una altra la Aquarian Wall per poder-los llençar regalets empudegats mentre obrien via.
...
Un "vión" del 10
Els van anomenar els “Madbolters” i els retrets i les acusacions sense proves s’han allargat durant 26 anys, sense que ni Jensen ni Smith poguesin defensar-se més enllà de les tertúlies de cafè o cerveseta.
...
Finalment, i gràcies als debats en els fòrums de la net, els autors de la WoS han refutat tots i cadascún dels rumors que existien sobre la via. No entraré en detalls. En definitiva, els bat hooks i els bolts eren mínims, l’escalada és un "vión" del 10, i tota la merda escampada en el seu moment era fruit de la imaginació d’uns quants intolerants.
...
Sigui com sigui, a la Wings, s'hi van estar 39 dies, cosa que va suposar el rècord de permanència en paret en aquell moment. L'escalada, predominantment artificial, afronta tot un seguit de plaques compactes en la part inferior mitjançant una progressió d'A4-A5 pràcticament només a base de ganxos.
...
...
Malentesos, enveges i prejudicis
...
La catàrsi que ha suposat un post absolutament innocent a Supertopo sobre una cordada que semblava estar intentant repetir la WoS, ha provocat que els protagonistes de tot aquell merder, dilapidats públicament fins i tot amb una campanya a nivell mundial, hagin acabat demostrant que no omplien de bolts tot el que tocaven i que, en canvi, són dos tios a tenir en compte (2a ascensió d'Intifada), tot i tenir plenes de diapos unes quantes caixes de sabates.
.
..
Tampoc m'entretindré en els detalls que pots anar descobrint a mesura que llegeixes el miler de respostes d'aquell post original i d'altres posts relacionats amb el tema. Una de les conclusions és que els malentesos, els prejudicis i les enveges van anar teixint una xarxa que ni Jensen ni Smith es van molestar o van poder desenredar. L'altra és que en aquest mundillo de sensacions inigualables, també és inigualable una tendència malaltissa i enganxosa al "cotilleig".
...
Sea of dreams
...
És difícil imaginar-se el que deuen haver hagut de passar aquest parell, sabent, a més, que el que van escalar és, ara mateix, una de les vies “dures” del Cap.
...
Em mailejo amb en Jensen. Li sembla de puta mare “to hear that the truth about the climb is finally becoming known”. Acabes tenint la sencació que la seva trajectòria va patir un punt d'inflexió en aquelles plaques del Cap. Després d'allò va obrir més vies a Yosemite i em sembla recordar que ell i l’Smith van protagonitzar la quarta ascensió de la Sea of Dreams. Volien demostrar que escalaven com la gent de la vall. Però ni amb això n'hi va haver prou i els van acusar, malgrat escrutar-los amb el telescopi dia rere dia i saber que no era cert, d'haver afegit bolts a la via -actualment a la Sea of Dreams hi ha 200 bolts més dels que es van posar durant la primera ascensió.
...
Finalment han arribat les disculpes de part dels implicats.
...
Però, segons com, és molt més fàcil disculpar-se que criticar. O sigui que el millor serà explicar d’on surt tota aquesta història tan estranya i com, gràcies al miraculós poder de la net, hi vaig anar a parar.
...
Va ser un dia de finals de setembre. Obro el compte de correu i un col·lega m'envia un mail que diu algo així: "em sembla que això t'agradarà. A mi A6 se m'escapa fins i tot conceptualment..."
...
Un article estrany
Llegeixo l'entrevista que el periodista Jorge Jiménez fa a en Pelut sobre la repetició d'Intifada. Amb una recerca instantània em planto aquí. Haig de reconèixer que el to de l’article em pica. Massa espectacular. Si a l'escalada li sobra el cotilleig, a algunes revistes d'esclada els sobra aquesta barreja de sensacionalisme de premsa groga i màrketing que ho empastifa tot. Disposo de 12 hores de guàrdia per saber coses d'Intifada i la sorpresa no triga gaire a ser majúscula.
...
Ensopego amb un article estranyíssim sobre la segona ascensió del "hardest aid climb in the world", segons el seu primer ascensionista, el “mític” Jim Beyer. Començo a llegir i de seguida em sorprèn el tonillo faltón de l'autor. No deixa de ficar-se amb l'estil de Beyer i insisteix massa en decotar la via d’A6 a A4+. L’autor de l’article estrany és en Richard Jensen.
...
"Però no ens precipitem, bou". Qui és el tal Jensen i perquè despotrica tant descaradament d'una escalada de prestigi de la qual n'és el primer repetidor?
...
The Google power
...
Tot plegat es complica quan ensopego amb la història de la Wings i amb tot el merder a Supertopo. D'entrada sembla que el tal Jensen és com un imant per les polèmiques o sigui que descarto la idea d'escriure alguna cosa. Però a base de predre la vista descobreixes que el tio és un paio honrat.
...
Començo a escriure precipitadament. Em centro en Intifada i no deixo "titere con cabeza". Un objectiu al punt de mira: el sensacionalisme de Desnivel. Omet la polèmica que rodeja Intifada. No diu que ha estat decotada ni el per què. I l'amic Jiménez diu que és periodista? Si amb una sola cerca al google n'hi ha prou perquè aparegui, almenys, el dubte.
...
I altra vegada el mateix rollo: "No et precipitis, bou!". En Pelut l'acaba de repetir i em sabrien greu els danys col·laterals d’un article contra Desnivel del qual ell n’és el protagonista. Em preocupa bastant aquest extrem. Intifada és l'hòstia. Només dues expansions a l'última reunió, dificultats tremendes (perquè encara que per uns és A6 i pels altres A4+, això no deixa de ser una dificultat d'infart sobretot si t'has de muntar les Rs sobre una roca que, en això coincideixen tots, és més aviat fangosa).
...
Evitar la polèmica
Em poso en contacte amb en Pelut a través de'n Paca. No em dóna el carmel que estava esperant. La via li ha molat molt. Ha passat molta por. Però no pensa afegir combustible a la polèmica. En Beyer la va obrir en solitari. "Imagina't aquella travessa... amb aquella reunió de merda... haver de recuperar el llarg horitzontal..." Desisteixo.
...
Li resumeixo la història de la WoS. “Hòstia, nen, sempre hi ha merder. Jo vaig repetir Intifada perquè em venia de gust i potser faig el mateix amb la Wings of Steel. Què dius, que no té cap repetició?”. Ara tinc la sensació que el que li ha donat el carmelet sóc jo.
...
De tot això ja fa vint dies. Torno a tenir l'ordinador del curro per mi solet durant 10 hores. Aquell titular de la Desnivel em va picar. Torno a fer la cerca i m'hi planto altra vegada. Em torno a picar i aquesta vegada la cosa va a més perquè ensopego amb una altra escalada de màxims de Beyer, aquesta vegada al Mont Thor, l’any 2001. Allà diu que ha fet la “hardest bigwall route on the planet”.
...
Decideixo que barrejar i saccejar les dues històries val massa la pena per deixar-ho córrer.
Los doce del patíbulo –o eran 15?
Quinze? Somos quinze? Igual hasta llegamos a ser menos. No sé, no me he parado a contar el número de asistentes, pero el problema o quizá sea la preocupación por el problema no debe ser tanto, si nos atenemos al número de interesados.
..
Así de entrada, una cosa queda clara, al menos a mi. En quinze años a este ritmo no quedará nada nuevo por hacer en Montserrat. El incremento de nuevas vías ha sido exponencial y en la mayoría de zonas simplemente ya no hay espacio para nada más. La esencia de la escalada, íntimamente ligada a la historia del climb en el macizo, debe ser protegida del alúd de reequipamientos –que no restauraciones– y de la uniformización que supone la extensión de la escalada “segura”.
..
Otra cosa cuesta un poco más. Restaurar versus reequipar. “Cuando oigo la palabra reequipada inmediatamente pienso que le han añadido algo”, dice alguien. Todos acordamos que “restaurar” es la marcha y que todo lo demás trae consigo la polémica, los enfados, las discusiones y demasiadas chapas cortadas.
..
David Tarragó es un tipo al que le va el diálogo. Hay que reconocérselo. Admite que cometió algunos errores que intentará no cometer de nuevo y se compromete a eliminar los 4 paraboles de más que puso en la primera tirada de la Punsola. Unos paraboles que, por cierto, Ballart intentó sacar, pero no pudo.
..
Una propuesta en saco roto: porqué no se prohibe el uso del taladro en Montserrat? Restauraciones a mano... Why not?
..
Sonrisas varias. Vadillo automáticamente echa la espalda para atrás, tamaña propuesta requiere relajar un poco los músculos y soltar aire. Brdx me sonrie como pensando para sus adentros: "trepidante provocación". Pelut -todavía no sé que es el David con el que estuve hablando de Intifada por teléfono hace dos días- asiente con la cabeza. Tarragó suelta una sonrisa pletórica de incredulidad y asombro. A Grau los ojos casi se le salen de las órbitas mientras, según una percepción personal y sujeta por tanto a error, parece que imagina, harto preocupado, lo que le va a costar taladrar a mano un sólo agujero de 12 mm. de diámetro.
..
La propuesta se queda sin respuestas ni soluciones. La reunión no era para eso. No se compran soluciones, simplemente, nos vemos las caras. Eso sí, no hay ni copas ni canapés (con pé de "puede que algún día").
..
En lo que Rafa sí se esmera, es en reconocer y por tanto en apuntar / notificar / poner en marcha, que está bién la idea de que el exámen de futuras restauraciones se haga a priori y no a posteriori. Nos lo hace notar Brdx. La nueva normativa montserratina incluye, según el código aprovado (léase regulación de la escalada en Montserrat) que todo reequipamiento será analizado, siempre a posteriori, es decir, una vez hecha la destroza. Milagrosamente, la concurrencia acuerda, sin apenas discutir, que este exámen ha de hacerse antes de empezar tan ínclita labor, vía por vía, anclaje por anclaje. David está de acuerdo. Es más, nos recuerda que él ya acordó y publicó que a partir de "ahora" notificará sus intenciones restauratorias al colectivo antes de llevarlas a cabo.
..
Rafa hace un llamamiento: A quién le interese formar parte de la comisión de restauraciones de la FEEC, que se lo indique, pués como no se cobra ni por adelantado ni con retraso, los voluntarios e incluso los voluntariosos escasean. También comenta que todos los interesados en restaurar (que no reequipar) vías, tanto en Montserrat como en el resto del país, que se pongan en contacto con él, pués pasando el filtro / exámen de la comisión, podran disponer de suculentas subvenciones dirigidas a la restauración (que nada tiene que ver con montarse un tiberi en un restaurante, pero que seguro que te da unos euros pa’l bocata, la cervecita y la banderilla).
..
Con el turno de palabra la cosa pierde fuelle e incluso nos permitimos el lujo, pués ya casi llevamos tres horas de palique y buen rollo, de filosofar acerca de lo que uno de los presentes, con toda la buena voluntad que les es posible permitirse, denomina como "suicidio vertical". Él ha venido ha hablar de su libro. Un libro que se podría titular "Eso de la escalada es una cosa chunga y arriesgada que hay que reconvertir en un deporte aséptico y completamente seguro". Entre las propuestas estelares de este trabajo de arte y ensayo, está la de equipar con paraboles todos los itinerarios. Paraboles de un color distinto a los del itinerario original; paraboles que los escaladores que quieran no tendrán que chapar; paraboles que, por otro lado, asegurarán que ninguna vida se pierda nunca más; paraboles que se colacarán según un criterio definido por la FEEC. Pero la cosa no se queda aquí. Todo itinerario que no cumpla unas mínimas condiciones de seguridad no será reseñado, ni recopilado, ni archivado, simplemente desaparecerá, como si nunca hubiese sido escalado. Y añade: la FEEC será la responsable civil de que eso no se cumpla -aquí se le tensan todos los músculos a Rafa-.
..
La audiencia no da crédito a sus oídos. Hasta Grau y Tarragó se han quedao esparverats y miran a uno y otro lado con cara de incredulidad. Un menda le espeta al filósofo un "Va, home va!" que resuena demasiado en la sala d'actes de la FEEC. Vadillo me mira como diciendo, déjale terminar. Menda se disculpa pero delirios de tal envergadura están hechos para corazones menos apasionados. Trato de imaginar que sería de esta pasión, que no deporte, si fuéramos capaces de garantizar nuestra seguridad al 100%.
..
Armand, que ha intentado mantener un silencio significativo y a quién el filósofo ha citado en repetidas ocasiones, termina preguntándole si hace mucho que escala. 25 años dice el otro. Aquí el reloj me dice que son las ocho y pico, que la vida, pese a tan animada reunión, sigue su curso infernal y que la señorita Pepis y mis dos vástagos me esperan en casa para leer un nuevo capítulo de Séptimo grado. Me levanto, pido disculpas de nuevo y me voy.
..
Y antes de tancar la paradeta van dos preguntas:
...
Edu, ¿qué hay de lo del censo de escaladores?
..
Y...
..
¿Para cuándo una nueva trobada, esta vez con unas copas para hidratar tanta garganta seca? Y, de hecho, ¿porqué no una costellada con vistas a Montserrat? Algo colectivo, al estilo paella en la feixa, pero con brillantes intervenciones sobre reequipamientos. Digo, restauraciones.
Resposta del Departament de Medi Ambient a la carta oberta contra la regulació generalista de l'escalada a l'Alt Urgell i la Noguera
Hem de suposar que tots els que vau enviar la carta al DMAH haureu rebut aquesta resposta. Des de la conselleria reconeixen que l'informe en qüestió peca de generalista i expliquen el seguit de reunions que s'han estat fent des del mes de maig per tractar la qüestió amb la implicació del col·lectiu.
...
Senyor,
..
En resposta al @ que vau fer al Conseller del DMAH us comuniquem la següent nota informativa envers la proposta de regulació de l'escalada en espais d'interès natural a Lleida:
..
En el darrers dies s’ha copsat a través de diferents pàgines web i publicacions especialitzades en escalada l’interès i el debat generat dins d’aquest col·lectiu envers la iniciativa endegada enguany (2008) pels Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge a Lleida referent a la regulació de l’escalada als espais naturals de la Noguera i sud de l’Alt Urgell.
..
Ara bé, les informacions aparegudes fins a la data i l’interès suscitat per aquest tema tenen una base totalment errònia ja que es fonamenten, i fins i tot en fan difusió, en una proposta de regulació que encara no ha estat aprovada i que ni tant sols està redactada.
..
La realitat és que actualment els SSTT del DMAH conjuntament amb diferents entitats estan treballant per elaborar una proposta de regulació, amb tot el consens possible, i que en aquest moments encara s’està en un punt molt inicial d’aquest treball.
..
Val la pena, però, fer una mica a d’història:
...
L’interès en regular la pràctica de l’escalada ve a partir del marc normatiu que dóna l’article 6 del Decret 148/1992, de 9 de juny (DOGC núm. 1618, de 13 de juliol de 1992) el qual estableix que per a la pràctica de l’escalada en espais d’interès natural, reserves naturals de fauna salvatge, reserves nacionals de caça i zones de caça controlada es requereix una autorització prèvia del gestor de l’espai.
...
Aquest article, així mateix, estableix que l’administració gestora d’aquests espais podrà determinar les àrees i els períodes en que aquesta activitat es pugui dur a terme sense autorització.
...
La proposta dels SSTT de Lleida només pretén cercar una regulació beneficiosa i que doni seguretat als escaladors/es envers el contingut del Decret 148/1992, tot delimitant els àmbits i els períodes en que la pràctica de l’escalada no requereixi autorització dels òrgans gestors dels espais.
...
L’interès que ha mogut a fer aquesta proposta no és, en cap cas, el de prohibir l’activitat de l’escalada ni molt menys sinó assolir un document que tingui el màxim de consens possible amb el món excursionista en general i amb el col·lectiu de l’escalada en particular.
...
És per això que l’Àrea de Medi Natural dels SSTT del DMAH a Lleida va convocar, en data 6 de maig de 2008, a diferents entitats excursionistes, a la seu del Centre Excursionista de Lleida per tal d’informar-los de la iniciativa endegada amb la finalitat de regular l’escalada en aquests indrets.
...
A aquesta reunió hi van assistir representants del Centre Excursionista de Lleida, de la FEEC, de la Societat d’Amics de Muntanya de Tremp, de l’Associació d’Escalada Sostenible i dels SSTT del DMAH. Com a punt de partida per al debat, es va lliurar als assistents el primer esborrany del document Regulació de l’escalada a les serres de la comarca de la Noguera i sud de l’Alt Urgell tot fent l’observació que es tractava d’un estudi tècnic, que s’havia d’anar polint i que es lliurava a tots els assistents per a que en fessin la seva anàlisi i presentessin esmenes, propostes i comentaris en posteriors reunions.
...
A primer cop el comentari general va ser que l’esborrany establia uns criteris de regulació molt amplis i que calia fitar les limitacions en zones molt més concretes i definides. Aquest esborrany es va trametre per correu electrònic als assistents a la reunió amb l’objectiu de facilitar la màxima informació tal com constava a la convocatòria.
...
En data 10 de juny de 2008 es va dur a terme una segona reunió amb la presència de representants del Centre Excursionista de Lleida, de la FEEC, de l’Associació d’Escalada Sostenible, del Centre Excursionista de Balaguer i dels SSTT del DMAH. Es va constatar que el contingut de l’esborrany presentat en l’anterior reunió no era compartit pel col·lectiu escalador, per massa ampli i generalista, i que s’havia de plantejar la proposta de regulació de l’escalada en sectors més concrets on es pogués fer un treball de delimitació més fi, gairebé a nivell de vies d’escalada.
...
A partir d’aquest reconeixement es va acordar començar a treballar en l’elaboració d’una proposta pilot de regulació cenyida a l’àmbit del Mont-roig i serres adjacents per un grup de treball petit (més operatiu) amb la participació de representats de la FEEC l’Associació d’Escalada Sostenible, del Centre Excursionista de Balaguer i dels Serveis Territorials Departament de Medi Ambient i Habitatge.
...
També es va acordar en aquesta reunió que els SSTT farien un dossier informatiu amb la cartografia i fotografies de les zones d’escalada de l’àmbit escollit per a presentar-lo als membres de la comissió com a material informatiu per a treballar la proposta.
...
Els SSTT estan treballant en la confecció d’aquest dossier informatiu que es presentarà a la propera convocatòria del grup de treball que es preveu dur a terme durant la segona quinzena d’octubre d’enguany.
...
Lleida, 3 d’octubre de 2008
...
Joan Farré Viladrich
...
Director dels SSTT a Lleida
...
Departament de Medi Ambienti Habitatge
We have a date o pa’ los compis, conocidos, desconocidos y mutantes: Meeting by the face.
By the face o lo que en su traducción libre significa que por fin vamos a vernos las caras. Bueno, van a verse las caras, los que decidan ir, porqué aquí cada uno elige si estará o no. Estará seguro Mr. Tarragó. Él mismo ha anunciado la fecha y el lugar. Hay que suponer, pués, que su atareada vida en Palencia y Marina d’Or: Ciudad de Vacaciones le dejará un ratito para tan significada fecha.
...
Fecha? Qué fecha?
. .
“Això es un recordatori de la convocatoria de reunió proposada aquí sota. Recordeu que es oberta a tothom que vulgui aportar opinions per tancar un acord que satisfaci a la majoria.
.
Dia, lloc i hora:Local FEEC. Rambla 41, pral 1ª- Barcelona
.
Dilluns 13 d'Octubre a les 18 hores.
.
Rafa Vadillo
Vicepresi FEEC.”
.
...
Quién todavía no ha dicho ni piú es el ínclito Jordi Pazos que, seguramente, también siente en sus carnes el fin del verano, pués últimamente se le ve más tranquilo. No sabemos si finalmente se perdió en la ermita de Santa Anna, si la ha restaurado como anució a bombo y platillo, si ya ha montado aquel control de alcoholemia para “puretas” en les Escales dels Pobres o si desde la ermita escruta el conglomerado de la Nord del Gorro con un telescopio de 180 milímetros a todo aquel que escala la Montpart.
..
Sea como sea, la reunión no ha tenido el revuelo esperado y el tema en el Fòrum de la FEEC no ha levantado las bajas pasiones de otros tiempos.
Quizá habría que posponerla para la primavera. Bién es sabido que en otoño el cuerpo no está preparado ni para los grandes debates ni tan siquiera para las grandes ostias. Después del verano todo es tranquilidad. Los bous dejaron por fin el asfalto y después de unos meses de climbing, la mayoría están pa' cosas mejores que pa' pelearse. Lo cual no quita que cuando llegue la primavera (marciana) volvamos a participar como posesos en algun temita de “calientame la sangre que te ai lof yu”.
...
..
Lo curioso será asistir a una trobada con un tanto por ciento de friquismo, como poco, elevado; teniendo en cuenta que sólo por lo de escalador-bloggero, un poco friqui ya eres. Será curiso, además, si del cónclave nace alguna cosa estilo Seminario técnico-formativo para friquis indomables o del estilo Grupo de autoayuda para románticos del climbing in the XXIth century.
..
Personalmente, no podría perdermelo ni aunque quisiera (excepto por causas laboral-familiares de fuerza mayor aún por determinar), sobretodo despúes de haver remachado con insistencia, pasión y buena fe un decálogo y una sexalogía, digo, hexalogía.
..
Total que, ese día estaremos, los que queramos estar, aunque sea pa’ poder poner caras a los nombres y saludarnos luego en Calamontse. No sé si hace falta que lleguemos a un acuerdo que “satisfaci a la majoria”. La satisfacción es una cosa muy personal y es difícil que lo que me satisface, te satisfazca. ¿Y si la mayoría quisiera quadricular las tapias con una red imaginaria y poner una chapa en cada nodo? Podríamos escalar sin reseñas, ya no habría vías, sólo chapas. Seríamos más libres y escalaríamos más seguros...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
