EL ÚLTIMO BIGWALL EN LA PARED S-W DE SA MUNTANYA
Fa 21 hores
Hemocromatosis montserratina
Hace años que Picazo montó la ferrata más transitada de Montserrat. Por la Teresina, casi cada día se pasea alguién y la cosa también funciona para los que bajamos de la Paret de Santa Cecília.
El otro día, después de escalar un largo de libre totalmente recomendable (vía El vianant, tercer llarg), bajaba por la ferrata sin sobresaltos, cuando, al llegar al puente de roca por encima del cual camina la ferrata, observé perplejo que algún jefe de las chapuzas está montando por debajo un puente tirolés (con todas las letras en acero inoxidable de alta densidad).
Y digo perplejo, porqué en el sitio no hace falta montar ningún puente, a no ser que lo que se busque sea construir un mini-parque-temático, mondongo de lo cutre y del absurdo. Pero parece ser que hoy en día una ferrata no cumple las espectativas de ese grupo en aumento que son los ferrateros, si no cuenta con algún puente tirolés en su recorrido. Vean la foto y juzguen ustedes mismos si tiene sentido montar aquí ese puente al estilo Heidi. Montserrat a menudo ve las idioteces más surrealistas. Le tocó estar cerca de la civilización lo cual tiene su precio, por muy empinadas que sean tus canales y tus barrancos.
Montar ferratas nuevas está prohibido en la montaña. Desconocemos si para “la cosa” han pedido permiso al Patronat y si el magnánimo y plural organismo, enterado de la chapuza, ha decidido que como en la zona de la Teresina ya está todo perdido, pués que tampoco vendrá mal incrementar y mejorar la oferta de tan católico macizo.
A nadie parece preocupar-le en cambio, que en algunos barrancos la erosión provocada por cabras y cabrones deje sin vejetación rincones que, de tan empinados, se han convertido en escombreras verticales. Y la lluvia se lleva todo cuanto encuentra a su paso y luego nos estrañamos y a los expertos les llueve la pasta y en sus informes pagados con el money de todos se preguntan… ¿Porqué?
Ah! Por cierto. Hemocromatosis: exceso de hierro en el cuerpo.
La millor aresta de la Nord
Si a la Sud de Montserrat hi ha una aresta que destaca per sobre de la resta, l’Aresta Arcarons al Plec Superior, a la Nord, el premi se l’emporta l’Esperó de l’Alba, als Ecos.
Navegar per aquesta rampa esquitxada amb poquíssims burins, però amb dificultats accessibles, és un plaer difícil de descriure. El record que et deixa penso que és d’aquells que queden com a inesborrables. Els burins, sovint no es veuen, i és la lògica de l’escalada el que ens porta a descobrir-los, un darrere l’altre, buscant sempre les zones amb còdols més grossos i el recorregut més fàcil; fins al punt que oblidem la prudència i deixem que sigui la progressió la que ens els vagi oferint.
Òbviament, amb dos o tres pitons curts, els aliens i alguna baga passarem més tranquils i el fet que la roca no sigui tan bona com a la Sud, deixarà de preocupar-nos.
Òbviament, amb dos o tres pitons curts, els aliens i alguna baga passarem més tranquils i el fet que la roca no sigui tan bona com a la Sud, deixarà de preocupar-nos.
L’Esperó de l’Aba, sumada a la via Anubis, és l’exponent d’una forma d’entendre l’escalada. En Josep Lluís Moreno les firma les dues i hi deixa clar un estil que trasllada les clàssiques de les Agulles cap als esperons de les parets Nord: poquíssimes expanions, passets de violí i la sang freda necessària per no quedar-se bloquejat a mitja tàpia.
És en aquest punt on de veritat comences a navegar per l’aresta, sense veure la pròxima expansió, amagada dins una petita bauma en diagonal cap a la nostra dreta. Comença l’espectacle. Una festa imprescindible i radicalment autèntica que des del primer fins a l’últim metre –un llarg de roca podrida més fàcil del que sembla a pimer cop d’ull–, ens farà sentir absolutament montserratins.
Essències montserratines XXXI: Nord dels Ecos, Esperó de l'Alba, 180 mts. ED
Aquesta delícia montserratina ataca, per començar, una placa podrida per l’incendi del 86 de forma directa fins al bosc que ens durà a la primera reunió que farem en un balcó aprofitant una sabina. A la placa només trobarem un burí, que costa de veure perquè no porta plaqueta. El segon llarg, molt curtet, começa remuntant la canal fins a un arbre cremat.
Des d’allà ja veiem els burins que amb estreps o en un lliure complicadíssim, ens deixen al centre de l’aresta.
Després d’una sèrie d’A0s, caldrà fer un cop de gas per arribar a la primera reunió. Des de la balma, ja veiem els dos següents burins. Arribar-hi no és difícil; tot i que per continuar, haurem de confiar en trobar el tercer i últim burí del llarg, amagat en una petita balma.
La resta de trams són un anar fent. Les dificultats amb prou feina arriben al cinquè grau, però caldrà afinar els sentits. La roca ens fa dubtar i els burins no els veiem fins que ens els trobem. El darrer llarg és el més descompost, raó per la qual escaladors amb poc nervi han afegit al recorregut original un espit i una burinada. Treball en va, perquè el resultat són tres peces molt juntes que li resten poca o gens exposició al plantejament original.
La ressenya original, l'he extreta del portal kpujo.com
Bonatti ens deixa
Walter Bonatti ha mort avui a Roma als 81 anys. Aquest pioner, outsider, escalador increïble que va revolucionar en silenci l’alpinisme mundial, se’n va dos dies després que el pilar més conegut, el del Dru, patís tres despreniments massius durant aquest diumenge.
Pels que només el coneguin pel nom i les fites, és imprescindible el seu llibre Muntanyes d’una vida –Proa, 2000. Tot i que potser teniu la sort de trobar Les meves muntanyes –Bruguera, 1965.
Perquè més enllà de les seves gestes alpines hi havia, com passa sovint amb els que són realment bons, tota una forma de veure l'escalada i la relació dels homes amb la vertical.
Tres reis, no. Tres mòmies
El Triomf de la voluntat és un documental de la Leni Riefenstahl que posa els pèls de punta. Colze a colze amb el nazisme, a la senyoreta Riefenstalh se la reconeix, no obstant, com una de les pioneres que va revolucionar el llenguatge audiovisual a principis del segle XX. La llàstima és que fos a remolc de Hitler i dels seus deliris, tot i que el simbolisme del nazi, ideologia que ella secundava de manera incondicional, és inextricable de les pel·lícules que va dirigir.
Recordant a casa, l’altre dia, una batalleta em va venir al cap aquest títol. “El el triomf de la voluntat”, de què em sonava? Una novel·la d’algú”, vaig dir. “No, no. Una peli de la Leni Riefenstalh”. Un tema massa escabrós per treure’l al blog –vaig pensar. Parlar de qualsevol cosa dels nazis em fa fàstic i ni que sigui matisant-la, sempre provoca certa urticària i certs dubtes en el teu interlocutor.
Però què coi ! Si sortir del cotxe a les dotze del migdia d’un dia de reis fastigosament gris (06-01-2011), després d’una hora de mandrejar recolzat al volant, sense saber on anar a tibar i acabar escalant, després, els aproximadament 300 metres que sumen el Contrafort de la Momieta, la Momieta i la Mòmia, no és un “triomf de la voluntat”, que vinguin els llepafils i que ens ho expliquin!
I és que hi ha dies en què l’escalada és una lluita de la voluntat contra tota la resta. La voluntat de llevar-te de nit, de trobar una via que ens motivi, de posar-te en marxa, de tibar-li sense mirar avall… O la voluntat de dormir sol, allà dalt, i d’omplir amb alguna cosa la panxa quan no tens gana… O la voluntat de vèncer la por, d’obrir traça amb neu fins a la cintura, de sortir de la tenda tot i el fred, quan encara és fosc, de tornar a tirar amunt després d’una caiguda o d’agafar el pes de la cordada quan el company et diu que ell no tira el seu llarg…
Tota aquesta voluntat és molt més important que els graus o les tècniques. N’hi ha que la porten de sèrie, enganxada al caràcter. Però també s’aprèn com si d’una assignatura es tractés; a base de suspendre exàmens, de rendir-se i baixar de les tàpies amb la cua entre les cames.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
