Never Stop Dancing to the Electro Boogie: La millor aresta de la Nord

La millor aresta de la Nord

by Bullarolas

Si a la Sud de Montserrat hi ha una aresta que destaca per sobre de la resta, l’Aresta Arcarons al Plec Superior, a la Nord, el premi se l’emporta l’Esperó de l’Alba, als Ecos.

Navegar per aquesta rampa esquitxada amb poquíssims burins, però amb dificultats accessibles, és un plaer difícil de descriure. El record que et deixa penso que és d’aquells que queden com a inesborrables. Els burins, sovint no es veuen, i és la lògica de l’escalada el que ens porta a descobrir-los, un darrere l’altre, buscant sempre les zones amb còdols més grossos i el recorregut més fàcil; fins al punt que oblidem la prudència i deixem que sigui la progressió la que ens els vagi oferint.

Òbviament, amb dos o tres pitons curts, els aliens i alguna baga passarem més tranquils i el fet que la roca no sigui tan bona com a la Sud, deixarà de preocupar-nos.

L’Esperó de l’Aba, sumada a la via Anubis, és l’exponent d’una forma d’entendre l’escalada. En Josep Lluís Moreno les firma les dues i hi deixa clar un estil que trasllada les clàssiques de les Agulles cap als esperons de les parets Nord: poquíssimes expanions, passets de violí i la sang freda necessària per no quedar-se bloquejat a mitja tàpia.

Tot i que sovint s’ha dit que es tracta d’una clàssica, aquest esperó no es repeteix freqüentment. S’arriba a la segona reunió i com que el segon llarg és sensiblement més difícil del que diuen algunes ressenyes –marquen amb un pas de cinquè, el que durant la primera era un pas d’estrep, un pas que en realitat és de 6a, graduació que comparetixo amb en Luichy a la seva guia de la Nord–, moltes cordades no s’atreveixen a anar més enllà del segon burí del següent llarg: el tercer. Més fàcil a nivell físic i bastant explosiu des del punt de vista emocional.

És en aquest punt on de veritat comences a navegar per l’aresta, sense veure la pròxima expansió, amagada dins una petita bauma en diagonal cap a la nostra dreta. Comença l’espectacle. Una festa imprescindible i radicalment autèntica que des del primer fins a l’últim metre –un llarg de roca podrida més fàcil del que sembla a pimer cop d’ull–, ens farà sentir absolutament montserratins.

4 garlantes:

Anònim { 15/9/11 14:25 }: La foto molt maca, però no està passada del revés la corda?
lete { 15/9/11 16:16 }: Una via que s'ha de fer, l'ultim llarg em sembla que no tenia cap protecció, jo és el que més recordo i
no se perqué sera? una bona escalada.Llastima de l'incendi.
Cesc { 15/9/11 17:06 }: Fa poc ens tinguerem que baixar per la pluja, poder t'hi trobares quelcom al segon buri del segón llarg i ala segona reunió.
El que es troba a la paret, cap el sarró.
La tinc pendent i gracies per l'aclaració de l'ultim llarg.

salut i mola fer el que es fa poc.
Bullarolas { 15/9/11 20:27 }: Ei Cesc!!

sí que m'hi vaig trobar una baga, un mosquetó bastant tronat i un maillon al segon burí, que el vaig deixar a la reunió.. torneu-hi que val la pena i si vols recuperar-ho, només ho has de dir!

Lete.. a la ressenya original marca un burí al darrer llarg, però segons per on pugis suposo que ni el veus. La resta és afegit.

Anònim, és més que provable..;)

salut i roques