Essències montserratines XXVII: Interminable cop de gas al Serrat del Moro
Serrat del Moro, via Anubis, 310 mts. ED
D’entre les vies de les parets nord de Montserrat, no crec que n’hi hagi cap de tant fina com l’Anubis del Serrat del Moro. Aquest esperó d’uns 150 metres, de presa minúscula, roca compacta i passos de violí sembla transportat des de les agulles. Com l’haguessin abandonat, amagada en mig del caos del Moro, una llarguíssima aresta Brucs per recordar als escaladors de vies llargues que no tot és el que sembla i que en l’escalada sempre hi ha alguna cosa més enllà dels números.
Oblideu els moviments atlètics i la força bruta. Sense passar del 6a montserratí, l’Anubis obliga des dels primers metres fins pràcticament els últims, en una escalada d’adherència, de presa petita i no gaire agraïda. Tot això amanit, com no podia ser d’altra manera, amb poquíssims burins d’assegurança, col·locats no en els metres més compromesos si no allà on la roca va permetre als primers ascensionistes d’aturar-se a barrinar-la.
En escalar aquest esperó estret i vertical, cadascún dels metres compta. Avançarem lentament, estudiant cadascún dels moviments, mirant de preveure els següents passos per evitar “encallar-nos”. Cal que ens concentrem en cada centímetre que guanyem a la tàpia. Per tant, no només no podem fallar, si no que a més haurem de saber triar el camí més fàcil fins arribar a caçar les poques assegurances que ens regala la via. Encigalar-se no és una opció.
Des de Santa Cecília amb prou feines es veu aquesta increïble columna de roca. És la mirada montserratina, que diria el mestre, la que havia de permetre descobrir-la i desitjar inmediatament escalar-la als seus primers ascensionistes. En Josep Lluís Moreno, en Santi Llop i en Pep Masip van haver de tornar a la paret per afegir alguna assegurança després de la primera. Tot i això van dibuixar una escalada compromesa, on vibrarem tot i anar sobrats en els cinquès superiors més fins.
Una delícia pels sentits que em rebutjava una vegada i una altra. Al primer intent, perquè els dos primers llargs eren xops i impossibles d’escalar, tot i intentar-ho. Al segon, perquè aquell dia, amb tota la martingala muntada vaig decobrir que havia oblidat el soloist a casa i no em vaig atrevir a escalara-la només amb nusos.
Per fer menys estressant el ball, és possible emplaçar-hi algun pitó, els aliens i els tricams. Per la fissura d’entrada a l’Anubisi i els darrers de la Matto Grosso, és interssant el joc de friends, amb el Camalot del 4 inclòs.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
9 garlantes:
El burins que pujen recte no son de l'Anubis.
A la primera tirada jo no recordo posar cap parabolt, son espits i estan molt diferenciats de l'Anubis.
Igualment tinc pendent de rebentar la Toca't els Ous fins que es separen de l'Anubis. Ho faré un dia d'inspiració........... Montserratina
Com ho diuen això ? ... qui l'Anubis no a escalat, no a escalat a Montserrat.
Apadeu.
Ara l'Anubis t'esta esperant.A mi tambè em falta i no se si trobare el dia d'anar-hi.
Felicitats Bullas!
Amadeu
No hi ha burins que no siguin de l'Anubis (3 en tot el llarg si vas recte, 4 si fas la ziga-zaga cap a la dreta). El recorregut original flanquejava fins al degotall per trobar tres burins junts (2 juntets amb anella de ràpel) i tornava a l'esquerra per sobre d'una clapa d'herba. Ara mateix, a mi em va semblar més fàcil (V+) tirar pel dret fins a la clapa d'herba i continuar fins a la R.
Pel que fa a la Toca't els ous, ara per ara és bastant inevitable xapar el primer parabolt (o espit no m'hi vaig fixar).
Paca...... estaves molt enefeinat a la Centenario... però sempre pots fer pinya amb l'Amadeu!!Gràcies als dos
Salut i nordfeis
Torneu-hi a veure que....
Ei! Paca ! Quant estaves de guarda recordo que em digueres:No hi han monstres Amadeu...
Ara l'Anubis t'esta esperant.A mi tambè em falta i no se si trobare el dia d'anar-hi.
Felicitats Bullas!
Amadeu
Cesc,
No hi ha burins que no siguin de l'Anubis (3 en tot el llarg si vas recte, 4 si fas la ziga-zaga cap a la dreta). El recorregut original flanquejava fins al degotall per trobar tres burins junts (2 juntets amb anella de ràpel) i tornava a l'esquerra per sobre d'una clapa d'herba. Ara mateix, a mi em va semblar més fàcil (V, V+) tirar pel dret fins a la clapa d'herba i continuar fins a la R.
Pel que fa a la Toca't els ous, ara per ara és bastant inevitable xapar el primer parabolt (o espit no m'hi vaig fixar).
Paca...... estaves molt enefeinat a la Centenario... però sempre pots fer pinya amb l'Amadeu!!Gràcies als dos.
Salut i nordfeis
Publica un comentari a l'entrada