Continència de Consciència, 300 mts. ED, A4+
La Continència de consciència ataca el Plàtan de Diables entre el diedre de la Vilanovins i el del primer llarg original de la Còsmica. En tota la via només trobareu 3 expansions de progressió, record d'un atac a principis dels 90 i 3 expansions per protegir tres seccions d'escalada lliure col·locades escalant en lliure. Les reunions han quedat completament equipades amb parabolts de mètrica 8 i 10. Tant a la primera reunió, com a la segona i la tercera, trobareu espits de la marca Tak, col·locats en un intent des de dalt d'obrir el pany de paret en lliure. La qualitat de la roca, és bona en tota la via i millora amb l'alçada, arribant a una qualitat brutal a la part superior de la via, per sobre de la marcada travessa del 5è llarg.
Per a repeticions caldràn més de 60 pitons diversos entre els quals cal incloure un bong gros, un bong mitjà i una V grossa. També es necesitaran una setantena de ploms, moltíssimes falques i un bon joc de ganxos.
La via ataca el sòcol directament sota la primar xapa visible fins a assolir una fissura fàcil que ens condueix a la primera reunió. En el segon llarg, després d'una vintena de metres molt drets, arribats a un llavi molt bo, surt en lliure delicat fins que la roca ens obliga a clavar i aturar-nos de nou. Amb tres passos n'hi ha prou per tornar a sortir en lliure i una desena de metres més amunt trobarem la segona xapa d'aquest llarg que prossegueix amb un marcat flanqueig descendent a la dreta fins a guanyar una fissura cega que en una quinzena de metres ens deixarà a la dreta de la segona reunió, en un llavi vermell.
El tercer llarg, dels més difícils de la via ataca de forma bastant directa fins a atansar la balma de la tercera reunió. Per arribar-hi haurem de sortir en lliure uns quatre metres bastant durs. El quart llarg és un tràmit, de roca més agraïda que en l'anterior llarg, fins a guanyar la segona balma d'aquest esperó increïble.
Després de descobrir que en Marcel ens havia ensenyat algun truc d'artifo a tots tres en moments diferents de la nostra vida, acordem dedicar-li aquest llarg, el més difícil de la via amb diferència. Una diagonal que ens portarà sota el gran desplom del Plàtan.
Des de la R4 ataquem per l'esquerra en una sèrie de passos molt delicats. De seguida flanquegem horitzontals cap a la dreta fins que després d'una desena de metres aconseguim plantar un bon tac per assegurar el tret. Des d'aquí pugem en vertical uns 15 metres i amb tendència a la dreta assolim els burins de la primera reunió de l'"Alternativa 3". No muntem reunió sinó que continuem en flanqueig a la dreta a base de peces molt precàries. La roca ens porta cap a la dreta i de tant en tant ens deixa guanyar uns metres de desnivell, fins a la següemnt reunió.
El sisè llarg, una bèstia de 55 metres, ressegueix el gran degotall blanc pel seu costat dret fins que a la meïtat, el creua i continua a l'altre costat de la "chorrera". L'objectiu és la petita balma on trobarem la setena reunió ja muntada. Aquest llarg comença amb passos bastant francs i es va complicant a mesura que guanyem alçada. De tota manera, aquí la roca és boníssima i això ens ajudarà a que les peces ens donin una mica més de confiança.
El darrer llarg d'artificial, tot i la sortida de la reunió, bastant taquicàrdica, ens ofereix més i millors forats fins que la verticalitat ens permi sortir en llire a caçar una petita balma. En aquest tram no hi ha cap expansió.
Abans d'arribar al cim, un cop de gas per tal de sortir de la reunió i guanyar el desplom. Aquest tram el vam intentar escalar diverses vegades sense haver de posar l'expansió que ara hi ha. Finalment ha quedat un pas de bloc bastant finet. Superat el desplom, només ens queden una vintena de metres fàcils fins al cim del Plàtan.
Dificultat Actual: una sacsejada al "mundillo" de l'artifo
Davant del que molts considerem un desastre de proporcions històriques perquè els forats artificialment picats afecten a la majoria de "grans vies d'artificial" del país, d'escalades històriques que eren un referent, proposem l'escalada de la "Continència de Consciència", un altaveu amb el qual mirar de cosncienciar, valgui la redundància, a alguns escaladors d'artifo que hi ha coses que no es poden fer, que hi ha una ètica que caldria respectar i que quan fiques la ferralla a la motxilla, cal deixar les escarpes a casa.
Reventar la roca per fer-hi un forat on poder ficar una peça bona o modificar un forat ja existent per "millorar-lo", picar ponts de roca inexistents o retocar un merlet hauria de fer vergonya a qui ho practica. Això no és escalar i molt menys és escalar el grau proposat pels primers escaladors d'aquella línia, sigui quina sigui.
¿Com es pot repetir un A4, un A3 o un A4+ o un A5 picant forats per posar millor els ploms i creure's que realment s'està repetint aquell grau que proposaven els de la primera? ¿Això no seria el mateix que creure't que has repetit la "Lourdes" o la "Un poco loco" de l'Agulla Fina -dos 8bs de collonz-, picant cantos per convertir-les en "algo" una mica més assequible?
I no és ni molt menys una idea buida, però és queda curteta al costat de l'altre concepte que ens hem estat matxacant un dia rere l'altre al deliciós conglomerat del Plàtan: la idea de la "graduació actual", que va començar com una broma per a un article imaginari a les pàgines del Sinnivel i ha acabat resumint perfectament la nostra intenció.
Per a nosaltres, un llarg d'A5 no admet una caiguda. L'A5 és el màxim i no crec que sigui fàcil que la roca et regali la possibilitat d'assolir aquest grau. Un tram d'A5 hauria de ser un llarg en el qual no hi hagi cap peça capaç d'aguantar una caiguda. Cap. O bé un llarg on una caiguda et fes petar contra una repisa. Al Plàtan, a la Continència de Consciència, no hi ha cap llarg on això passi o pugui passar. La roca, a Montserrat, t'ofereix moltíssimes possibilitats d'assegurar-te i és difícil escalar més de tres o quatre metres de proteccions precàries sense trobar un bon forat on muntar una falca a caldo, per petita que sigui, o un bon plom, d'aquells que després no hi ha manera d'arrencar...
En les dues caigudes que hem patit en tota la via (només dues i curiosament de ganxos), no hem arribat a caure més d'un metre i mig. No hem arrencat cap assegurança. ¿Hem de graduar d'A5 un llarg en el qual no hem arrencat ni una sola peça en caure?
La graduació de l'artifo està directament relacionada amb la caiguda i la presència de repises que puguin suposar un perill "extra" a l'hora de caure. ¿Afecta a la graduació de l'artifo la continuïtat d'un llarg, com si estiguéssim davant d'un 7a de 40 metres que dividit en dues seccions de 20 metres amb prou feines arriben al 6c?
¿Quants A5s hi ha a Montserrat? Aquí la roca ens parla amb milers de petits forats, rugositats, llavis i fissures cegues... ¿Per què no es decoten les vies d'artifo?
Hem arribat a un punt en què els A4s s'escalen com si res. Ja no parlo dels A3+, que broten com bolets al bosc a la tardor... "I no, senyor, no és això" -que deia aquell. Un A4 hauria de ser un llarg d'una dificultat bestial. No pot ser fàcil. Si rebaixem la dificultat i ens mengem els A4 com si fossin pipes, no m'estranya que també brotin els A5s i els A5+s com si res...
I millor que no parlem dels picats, perquè la conclusió, encara que lenta és fàcil: ¿a un llarg obert amb picats se'l pot graduar de més d'A3?
Al llarg de totes aquestes jornades d'escalada intensa i feixuga a la nord del Plàtan si una cosa ens ha quedat clara mentre discutíem el grau dels llargs escalats, era que apujar-lo per sistema és descafeinar la graduació de l'artifo en general i obrir-la per dalt en una espiral que no té fi.
Després de discutir-ho en massa ocasions, estem d'acord com a locus fanàtics del tema, i perdoneu-me la palla mental, que la graduació en artifo té un límit que, de fet, ja van teoritzar als USA a finals dels 70: L'A5 implica caure arrencant totes les assegurances del llarg o bé petar contra una repisa i l'A6 implicaria arrencar tot el llarg i a més emportar-se la reunió i el company, o sigui, palmar-la en cas d'error. ¿Quants llargs hi ha, per aquí, que acompleixin aquestes condicions? Però si fins i tot hi ha algun A5 amb expansions a mig llarg!
A banda de l'etern debat sobre el grau que proposem, al Plàtan hem volgut deixar que la roca ens parlés; no hem volgut violentar-la ni violar-la amb l'escarpa o el trepant i ens en hem sortit. La Continència de Consciència ja és una realitat. Ara espera alguna repetició. L'esperem tots. Només demanem que la respecteu com ho hem fet nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
