Ara li toca a l'Aeri

Des del Mirall Impenetrable fins a la David Aparicio Baró. Els ornitòlegs han detectat algun niu entre aquestes dues vies i pim-pam-pum, el Patronat ha decidit que no s'hi podrà escalar fins a finals de maig. L'Associació d'Escalada Sostenible se n'ha fet ressò i a mi em venen unes quantes preguntes al cap.

Ens n'hem de donar per informats? i quan dic "hem" em refereixo a tothom susceptible de plantar-se un dia al peu de la tàpia per repetir-hi alguna via ara "prohibida"?

Avui és dissabte i potser hi ha algú repetint, no sé, l'Anglada, per exemple. Els forestals posaran algun cartell indicatiu, encara que sigui al pàrquing, davant el refugi de Santa Cecília? Podríem marcar les vies / informar al personal sobre les escalades afectades a refugis, pàrkings, o fins i tot als peus de via?

Quins ocells i a quina zona de la paret? Ens podem plantar tres tios quatre dies per repetir la Vudú i al Mirall, uns 10 metres a la dreta, en canvi, escalar-hi suposaria una sanció?

De quants calers es tracta? La sanció es pot bescanviar per treballs en benefici de la comunitat, per exemple, digo yo, retroequipant vies amb parabolts patrocinats pel patronat, logo inclòs?

El de l'aeri, és l'únic niu? o és que tenen a gent treballant a tot el massís i és qüestió de quatre dies que s'acabin extenent les restriccions de forma generalitzada?

Si la cosa al final funciona així (niu que veig, escalades que prohibeixo), quan trigarem a quedar-nos sense escalar totes les primaveres a totes les zones?

Hi haurà forestals controlant al personal? Es posaran al peu de la canal de Sant Jeroni i multaran "a ojo de buen cubero" als que baixin de les parets? ("Ei tu, que he vist que portes samarreta vermella i casc groc!") O s'instal·laran a la sortida de la Valentín, amb unes cadires de plàstic i un parassol, fent-la petar, amb unes birres i unes olivetes?

Ens convidaran a una cerveseta, si sortim de la Vudú?

Pequem d'ingenus i no els costa gens prohibir-nos coses o és només una altra pregunteta tonta d'entre les que m'han vingut al cap aquest matí?

No podríem cenyir-nos a vies concretes? No seria més fàcil d'acceptar i al mateix temps, molt més senzill de respectar per part del col·lectiu?

Senyores, senyors,

Desesperem-nos. Que el rellotge té corda per estona i segons com, és l'únic que ens queda.

El santbenaddicte i els mosquetons misteriosos

El primer llarg de l’Esperó Màgic a la Prenyada requereix finura en els moviments; res però, si el comparem amb els tres llargs que ens queden fins arribar al cim. Després d’un flanqueig fàcil cobert per dos burins d’època –un qualificatiu òptim, us diria, per a tots els burins d’aquest i de qualsevol altre massís– deu metres de diedre ens acaben obligant a tornar a tirar a mà dreta. M’hi trobo bé avui a la nord de la Prenyada. No fa vent, gens de sol i, com que ni tan sols m’aturo per fer un riu, gens de fred.

Festa gansa

Un pitó que balla des de, probablement, la primera ascensió i més enllà d’una sabina un altre pitó. Què passa? Res, si no fos perquè del pitó hi penja un mosquetó. Després ve el pas difícil del llarg. Algú deu haver preferit fer mitja volta –penso, mentre em penjo el mosquetó al baudrier, més content que un gínjol.

A la Gómez, no fa ni quatre dies me’n vaig trobar un altre a la segona reunió. Festa gansa a Sant Benet. No hi ha res com trobar-te un regalet de tant en tant.

Continuo l’escalada per una placa desplomada que des del peu de la roca fa respecte. L'esperó desploma suaument al llarg de cent metres i si no fos perquè a les ressenyes diu que és MD+ no t’hi ficaries amb tantes ganes. Allà dalt veig un burí escanyat amb un munt de cordinos. Mal senyal. Més enllà, 40 metres protegits amb tan sols 4 peces. Però és això, no? el que he vingut a fer?

Uns 12 metres. Desil·lusió. Un espit marca Tak, un pèl rovellat em diu hola quatre metres abans del burí que, desil·lusió, té per company de tàpia un altre espit exactament igual que el xapo, tot s’ha de dir, sense gaire manies.

Reequipada

Fa una pila d’anys vam ser amb la Mariona Orfila al mateix lloc. Els espits no hi eren i em vaig embarcar per la placa fàcil fins a una baumeta cap a l'esquerra. Craso error, tot i que protegida amb un burí i un clau em va permetre retirar-me dignament muntant un ràpel. Érem joves, començàvem i fer marxa enrere va ser la tònica d’uns quants dies d’escalada a Montserrat. D’allà, a casa amb la cua entrecames i per sempre, l’Esperó Màgic, amb aquella aura de via que respectes, que et mires de reüll quan fas el camí de Trinitats, entre fotuda i fantàstica i que, òbviament, tens en el punt de mira per a un dia com ara avui.

La placa del segon llarg té, ara, 6 assegurances en comptes de quatre. Queda clar que va ser reequipada, suposo que a mitjan anys noranta. Els espits no són res de l’altre món, però és més difícil perdre’t. Li tibo fins a la segona reunió amb un gust indescriptible –els que l’heu feta ja sabeu què vull dir– i: sorpresa! Hi ha dos mosquetons més. Pengen de dos burins i la cosa comença a mosquejar-me.

Algú ha muntat un ràpel que és com a mínim estrany. S’han despenjat des de dos burins en comptes de fer-ho des de dos espits. “En la viña del Señor hay de todo”, diuen, o sigui que continuo aquesta increïble via fins al cim, aquesta vegada més tranquil. El misteriós “reequipe” afecta el segon i el tercer llarg. El quart manté tota l’essència que li van voler donar els seus primers ascensionistes.

Santbenaddicció

Tornem-hi. Cap a l’Elefant, altra vegada per la Canal del pou de glaç. És el que té Sant Benet. Podries no enrecordar-te’n durant anys. Un dia, hi vas i ja l’has cagada. No hi pots deixar de pensar. Repetir clàssiques de quan començàvem; tatxar alguna d’aquelles vies que tens de fa temps a la cartera de comandes... porto tres setmanes completament enganxat a tres roques: la Mòmia, la Prenyada i l’Elefant. Què hi farem, deu ser que ara toca això –parlo sol panteixant la humitat del fons de la canal.

Avui toca la GEDE. Aquests dies sempre hi he vist gent. D’ençà del reequipament, un pèl aparabolat, des del meu punt de vista –sobretot en el segon llarg que, afegeixo, coto de 5+ en comptes de 6a–, la via s’escala molt més. Res, manies del personal!

Li manxo alegrement fins al cim –Oh! Nena! Una mania personal deguda, segurament, a la meva darrera addicció.

Tres cosetes

La segona reunió de la Putxinel·lis, just al mig del flanqueig de la GEDE, ha desaparegut. La Putxinel·lis és una via d’aquelles de “palabras mayores”, però si la voleu repetir, més valdrà portar dos cargols i dues plaquetes d’espit.

Per a la GEDE, tascons i friends. Per a l'Oh! Nena! L’alien groc (MD+ o més i 20 metrillos). A l’Esperó Màgic, s’hi pot anar només amb les cintes, tot i que entra algun friend i es pot posar algún merlet.

Des del cim principal de l’Elefant –hi pujo perquè a la cara nord m’han dit que hi ha una placa curiosa, bastant amagada, que vull veure– miro cap a l’Anglada-Guillamón que vaig escalar fa quatre dies. Es veu el llarg clau, els pitons rovellats arrebossats d’escarbatets daurats i, Oh! Baby! Què és allò d’allà? Sembla que sí. Un parell de mosquetons abandonats a la darrera reunió de la Inòpia. Festa grossa altra vegada. Sí? No? Deu minuts després he desfet la motxilla, m’he calçat els gats i amb un ràpel em planto a la sortida de l’Anglada. Flanqueig de tercer i ja hi sóc. Dos mosquetons més altra vegada abandonats sense sentit. Qui els ha deixat? Per què? Quines vies han escalat abans de penjar del meu baudrier? Quin misteri, no trobes?

L'Elefant, G.E.D.E.

La Prenyada, Esperó Màgic

Essències montserratines IV

Anglada-Guillamón a la cara nord de l’Elefant

Aquesta foto li xurro a l’A5lunnis. És un dels burils de l’Anglada-Cerdà de l’aeri, però és exactament igual a una de les peces que trobareu a l’Anglada-Guillamón de l’Elefant.

Aquesta és una d’aquelles joies de l’esclada montserratina, pura essència del que és viure de veritat el massís, que passen desapercebudes i que, gràcies a això, resten intactes, amb el pas del temps, tal i com les van deixar els seus primers ascensionistes.

L’escalada de ben segur que ha patit canvis. A simple vista és molt probable que el segon burí del primer llarg sigui posterior a la primera. Aquí podeu seguir la ressenya que n’he fet. La via la va aliberar l’Alzina a principis dels 90 i ho va fer sense afegir-hi cap expansió, ni a les reunions, ni al llarg clau: l’A2 que va cotar de 7a.

El traçat de l’Anglada-Guillamón és curiosíssim. Com si la roca esperés que algú hi anés a fer la primera. Un diedre, una balma per estar-s-hi dret i fins i tot passejar, una xemeneia fàcil per superar el gran desplom i una fissura que apareix i desapareix sense complicar-nos la vida fins a una repiseta perfecte per a fer-hi reunió. D’allà al cim, un diedret fàcil que esgota els útlims metres verticals de la paret, com si l’Elefant hagués decidit no complicar-nos la vida de nou. La col·lecció de pitons dels anys seixanta i setanta és magnífica. Escarpes, melilles, alguna vé i algún universal. La col·lecció de burils, també: tornillos i plaquetes de totes menes. Tot aquest ferro és rovellat. Els burins, els claus i el filferro d’un tac a la sortida de la xemeneia.

Perfecte! Si el que volem és disfrutar d’una clàssica poc visitada i sentir aquella sensació única de les escalades obligades. Aquí, no es pot caure. I és que, si t'ho pares a pensar, l'escalada rovellada a Montserrat, és quasi una essència pròpia del massís, no?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...