Pensant-ho fredament, és un cop de gas, oi Pop?


"T'ho mires i... Uff!
Però pensant-ho fredament és un cop de gas. Oi, Pop?"

No sé si algú se'n recordarà, d'aquesta frase. La podies llegir al peu de la ressenya de la "Cop de Gas" publicada a l'Extrem número 42. Un dibuix increïble, uns graus tan estratosfèrics com atractius i un nom, el de la via, que prometia sensacions inigualables: trinomi més que suficient perquè tot plegat es convertís en una línia per desar en el calaix dels projectes sommiats/desitjats.

Aquell març del 91 queda lluny. Molts anàvem amb malles més aviat horteres, a Torelló feien només el 8è festival de cine de muntanya; la Destivelle demostrava al personal que sabia fer més coses que 8as i es marcava una solitària a la Bonatti del Dru; algú li tibava per la Nose en poc més de 6 hores (uns lentorros, vista la cosa actualment) i a Barcelona se celebrava la segona copa del món d'escalada esportiva i penya com la Patissier, en Moon o el Moffat esbofegaven en un roco improvisat al Palau d'Esports de Montjuic. He dit "esbofegaven". No. Que en aquells temps ningú bramava en els passos clau de les vies... Potser és que no estava de moda, com tantes altres coses.

Però al Morral del Cavall aquests 21 anys és com si no haguessin passat. Per les pedres no passa el temps i per aquesta joia que és la "Cop de Gas" tampoc. Això sí, aquella gent havia d'estar tocada del bolet per força.



Sí. Realment t'ho mires i penses: uff! Davant teu, cap a la dreta, una desena de metres llisos i tremendament verticals. No s'hi veu res. La primera expansió que promet la ressenya deu quedar lluny, perquè no n'hi ha ni rastre. Un forat picat a quatre metres i un flanqueig que demana a crits no fer cap cop de gas -no fos cas que ens féssim mal-.

Cap a l'any 2000, en una conversa entre amics, algú va explicar que aquell 6b del dimoni sumava ja unes quantes caigudes; alguna, fins i tot, amb accident inclòs. No n'havia tornat a sentir a parlar. Aquesta combinació de lliure bestial i artificial precari, al contrari que els brams a les vies, ara ja no està de moda.

Això no és que em deixi igual. Fa por. El cas és que o trampeges o els primers metres te'ls curres a pèl. El més recomanable és fer un parell de passets tirant d'estreps, falcar un bon pitó en el forat i mirar de treure en lliure els següents metres, en un flanqueig bastant precari cap a un diedret que et queda a mà dreta. El pitjor, el que et fa suar de fred, és la sortida cap al diedre, cap a caçar el primer espit de la via, invisible quan arrenques el lliure. Un espit amb plaqueta de burí que abraces com si fos el primer rotllo en una d'aquelles tardes de cine en el que el de menys era la pel·lícula.

Amb les diferents repeticions, però, hi ha la possibilitat d'escalar una variant en artificial que des del primer falcat tira recte amunt. Hi ha un parell de ploms que faciliten la cosa i diversos picats. I és que les històries de caigudes lletges fan que el personal s'ho pensi dues vegades abans de tirar milles cap a l'incert.

Coneixent l'estil dels protagonistes de la primera, però, i després de confirmar-ho via mail, queda clar que ells sí que s'ho van currar en lliure: un autèntic cop de gas, el de la foto. Era el 1990.


Contacto amb en Jan. Sempre queda sorprès de trobar-se gent que li pregunta per les seves vies o que simplement li diu que les ha repetides. Tinc la sensació que no s'ho acaba d'explicar. Potser és perquè són escalades molt potents, amb el grau en lliure bastant collat i on es regala ben poca cosa a banda d'adrenalina i escalada de veritat.

La Cop de Gas és força neta. Hi ha poquíssims ploms posats i els forats són poc trillats. Per repetir-la més val que portem més pitons dels que promet la ressenya original. 3 vés i una quinzena de pitons tous faran les delícies del més exigent dels falcadors. Això, els ganxos i al voltant de quinze ploms.



Llàstima dels darrers metres d'artificial del segon llarg, on hi ha tres forats picats per a ploms. Originalment no s'hi va picar cap forat. És una llàstima perquè a mesura que el Morral perd verticalitat, la roca deixa de posar-t-ho fàcil. I quan l'artificial es comença a posar realment precari, va i apareixen els ditxosos forats picats, massa bons i perfetes per ser de veritat. Això sí, el cop de gas fins al cim no te l'estalvies.

21 anys, fa, de la Cop de Gas! I crec que no exagero si us dic que aquesta via és a l'alçada de qualsevol història puntera que s'hagi obert aquest any. És, en essència, una provocació: un renovar l'etern debat que ens té en peu de lluita. El debat entre dues concepcions radicalment diferents de l'escalada. Perquè, pensant-ho fredament, només és un cop de gas, oi?


Festa grossa



Montrebei podria ser el lloc on comenci la veritable festa. La festa final. La festa grossa. Els convidats: els escaladors i les administracions, i les víctimes: els ocellets, els ocells i els ocellots, que no són el mateix encara que a simple vista pugui semblar-ho.

La cosa, com la majoria ja sabeu, va d'un pont penjat que unirà les dues ribes del congost. Dues tàpies unides per un fil quasi invisible, com si de les dues corees es tractés -ara que l'ha dinyada el desgraciat aquell.

La cosa no passaria de cutrada construïda en pro del desenvolupament turístic de la zona, si no fos perquè se suma als canvis que viu la zona d'uns anys ençà; com una gota malaia que tard o d'hora farà vessar el got. Vegem-ho: urbanització del camí, pàrquing institucional, primeres prohibicions, cartellets amenaçant al personal que cuidar la fauna i la flora és el que ens convé... I un petit etcètera al qual, ara, s'afegeix aquesta meravella de l'enginyeria civil que ha d'estrènyer els llaços d'amistat entre aragonesos i catalans.

La cosa, diria un pessimista, no pinta bé. La regulació definitiva podria estar a punt, preparada -no en tinc cap dubte- dins el calaix d'algun director general. Ara fa falta que la voluntat d'algun polític la posi sobre la taula.

Què faran aquell dia els climbers addictes a la zona? Milers de turistes per un camí artificial nou de trinca a canvi de restriccions per salvar els rapinyaires? L'administració no ho tindrà fàcil si ha d'acabar lluitant contra gent més aviat rara. Penya que, penjats d'una paret, ens sentim veritablement lliures; és a dir, no subjectes a cap mena d'imperatiu legal. Aquesta, tot i ser una sensació falsa -perquè sempre estem determinats per la llei-, ens marca el caràcter.
Pensa-hi. Gent rara i enfadada... Uff! No li desitjo ni al més "paquetu" dels consellers de Medi Ambient.

Montserrat news X.0



Prolifera el sentit comú
Després que en Cesc grimpi per la precisosa Aresta Ribes del Puntal de l'Aubarda, m'hi passo només per treure'n aquesta foto. El reequipament substitueix peça per peça i tot i que no elimina els burins afegits amb els anys, deixa la via restaurada amb aquesta meravella de xapetes, molt semblants a les dels antics burins i amb una resistència propera als 2.000 quilos -tot plegat gràcies a l'acer inoxidable 304.

Prolifera el sentit comú, allò de no afegir xapes perquè sí i de respectar les vies tal i com ens les hem trobat abans de decidir contribuir a la felicitat grupal amb material contemporani de millor qualitat i resistència. "Algo" és alguna cosa.

Absurda covardia
Excepte algun anònim amb més ploma que sentit comú, amb més ressentiment que bones intencions, amant, és clar, dels parabolts de coloraines, la majoria està d'acord amb el fet que això de fer primeres ascensions queda en mans, no sempre voluntàriament, del criteri, la musculatura, l'experiència i la sang freda de cadascú.

És així com, mentre verticalistes indiscutiblement hàbils li tiben sense xapes per desploms impossibles a la Momieta o a través de les inverossímils tirades de la Santbenedictes, altres mirem de posar-ne tan poques com bonament podem (o sabem), d'expansions; i d'altres, en canvi, es limiten a equipar Aes assequibles quan la vertical no els deixa atrevir-se a tirar en lliure. La conclusió, tot i que hi ha qui sempre es vol fer el cec, el sord o simplement l'idiota, és que quan obres ho fas com vols o com pots, tot i que no sempre sigui tal i com t'agradaria. I contra aquesta llibertat, hi ha ben poca cosa a dir més enllà de les opinons personals i absolutament subjectives. Sempre i quan, és clar, aquesta llibertat no trepitgi la dels qui abans l'han gaudida. És a dir, mentre el que obrim no destrossi o modifiqui escalades anteriors a la nostra.

Una mica més avall comprovareu que fer comentaris al Never Stop ja no és el que era. Suprimir les paraules de pas i donar via lliure a la possibilitat d'escriure anònims tenia les seves conseqüències: una allau de correus publicitant pastilles Viagra i casinos.ru i una allau, també, de comentaris igualment tòxics per a la salut mental del col·lectiu. Dona-li a un idiota una pistola carregada i acabarà fent mal a algú -ressentiment carn de psicòleg-, encara que sigui mirant de fer rimar les paraules o signant amb el nom d'algun il·lustre escalador.



De la "mala pata" només et queda aprendre'n alguna cosa
Ens expliquen que el pobre que va matar-se als peus de la Punsola va tenir molt mala sort. Després de rapelar tota la via es plantava a la repisa on la majoria dels que escalen la via s'encorden; als peus del gran tobogan que conforma aquest increïble esperó Nord del Cavall.

En estirar les cordes de l'últim ràpel, alguna cosa es va encallar. Debia haver d'estirar molt fort perquè l'única solució per recuperar el cordam va ser fer un machard en un dels caps per poder continuar estirant, aquesta vegada fent servir tot el seu pes. L'home no es va lligar enlloc i sembla que, de cop i volta, la corda va cedir, amb tanta mala folla que l'escalador va perdre l'equilibri precipitant-se per un barranc d'una trentena de metres o més.

Canvis a l'Amistat d'Estiu, a la Magdalena Superior
L'amic Lete m'envia informació de la feina de restauració feta per ell mateix a la Magdalena Superior, a la via Amistat d'Estiu, que fa un temps algú va acribillar amb espits, pensant que obria una nova línia, trepitjant també l'últim llarg de la Mingo-Arenas-Sorolla. Queda clar que sempre es pot fer alguna cosa a banda de garlar.


M'envia el següent:
"He estat molt de temps intentant trobar a la persona que  va re-equipar aquesta via. Segurament  degut a un mal entès per no tenir una ressenya detallada i sense mala fe va fer la línea amb espits que erròniament anomenàvem amistat d’estiu. Aquesta nova línea degut a trobar la paret neta, per una banda es devia pensar que no anava cap via per aquells panys de paret i va trepitjar dues tirades de la amistat d’estiu i d’altre banda l’últim tram de la Mingo-Arenas-Sorolla.

Os puc assegurar que no és la meva intenció crear polèmiques amb aquesta actuació. Però en tenia el deure moral d’ actuar per què aquestes dues joies  son una mostra de dues èpoques d’escalada a Montserrat i a més, sempre, s’han repetit sense que sigui cap problema per als escaladors locals. També con a una de les persones que va obrir la Amistat d’estiu tenia la necessitat de aclarir l’error.

He desmuntat tota la línea d’espits hi he elaborat una ressenya de les dues  per  aclarir dubtes i deixar clar el recorregut d’aquestes vies que he fet en diferents èpoques des de els anys setanta fins ara.

Degut a que van treure el buril del últim llarg de la Mingo Arenas Sorolla i parlant amb el company en deixat dos espits. Creiem que amb molt bon criteri ja que no hem tret la exposició i pots posar un microfriend allà a on se pitonava.  D’altre banda en cregut convenient deixar dos espits més al tercer llarg de la Amistat d’estiu perquè creient que no li treu nivell i fan una miqueta de orientació per arribar a la reunió.

Os demano disculpes per les molèsties de tot aquest enrenou ja que en sento culpable per no haver-lo aclarit abans evitant així les expectatives de una via que no havia hagut  de existir mai, gracies per la paciència i estic obert a qualsevol suggeriment".

Lete




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...