Víctimes del Màrketing



Agulla Gran del Pas del Príncep, Montserrat, via Paca-Bullarolas, ED, A3+, 105 mts.

Víctimes del màrketing, aquesta és l’altra manera de dir-li a la Paca-Bullarancas. Una via de love-aid-climbing que vam obrir fa poquet a la cara Nord-Est de l’Agulla Gran del Pas del Príncep. Un pany de paret de roca al·lucinant, d’aquella que empapa el sol naixent i que a recer del mestral durant mil·lenis s’ha omplert de forats i foradets “a dojo” com deia en Paca al seu blog.

Deixant de banda el divertit episodi de demanar disculpes i cagar-se en el puto becari que va decidir que tot plegat era notícia de portada –perquè decididament no ho era–, us en faig cinc cèntims a nivell descriptiu, per anar fent boca i despertar els instints.

Per començar, dir-vos que tot allò tan poètic del sol naixent i els mil·lenis no compta per a les llastres del primer llarg.

Des del peu de via remuntem una aresta molt fàcil. L’abandonem i encarem el mur (un pitó). Ens embarquem per un tram vertical, amb bona presa i un parabolt fins a una llastra. L’abandonem, perquè la roca no convida, i flanquegem a mà esquerra amb bon canto (l’altre parabolt) fins a un diedret un pèl descompost (un pitó). El superem amb una mica de punch fins a un plom que ens pot ajudar a flanquejar de nou, aquesta vegada a mà dreta, amb el típic joc d’quilibris taquicàrdics fins a la reunió.

Tot i que compta amb dos parabolets, la primera reunió de la Paca-Bullaringues es pot reforçar amb un parell de camalots grossos. El següent llarg, obert per en Paca, és, segons va dir, un dels més bonics que s’ha trobat a Montserrat. La quantitat de possibilitats d’emplaçar-hi històries vàries fan de la cosa un goig per al viure i els sentits, digne dels romàntics que al segle XIX desesperaven davant paisatges sublims de geleres blaves i agulles esmolades un capvespre qualsevol als Alps.

Tot plegat, si em deixeu que retorni a la realitat, li van permetre –a en Paca– no abusar dels expansius per progressar. Potser trobareu que es tracta d’un A3+ fàcil. Hem deixat la majoria de ploms posats; però tampoc és per anar relaxat…
Superem un ressalt dret i encarem el desplom amb l’ajuda d’un primer burí. Després d’una quinzena de metres força desplomats a base de falques, ganxos i algun plom, caçarem tres burins i un parabolet. Des d’aquí continuem tirant d’estreps, més tranquils fins una sortideta en lliure cap a la reunió. Una lleixa bastant agraïda que compta amb dos burins i un parabolt, i que també es pot reforçar.

L’arrencada del tercer llarg és mig en lliure fins a un primer parabolt, inmediatament per sobre de la reunió. Des d’aquí, passos delicats intercalats amb tres expansius, suposo que amb possibilitats de forçar-ho. Entre quinze i vint metres per sobre, cop de gas en lliure finet, ajudats d’un gran forat, fantàstic per descansar-hi els peus. La cosa de seguida afluixa. Vint metres més (1 parabolt) i fem el cim.




Si he aconseguit despertar les ànsies que us retroveu amb el martell, els pitons i les falques que teniu al fons d’aquell calaix, endavant les atxes, manxamenta general i que ningú s’hi estressi, que aquí, s’hi ve a divertir-se.

Que cada Sísifo aguante su pedrusco



El otro día andaba plafoneando en la Panxa, un tiempo depués de no dejarme caer por la Zona Hermètica de Sabadell, por aquello de que con el sol en las tapias hasta las 21:00, uno aprovecha para salir a escalar de verdad, y viví una escena que quizá la mayoría de los que estamos metidos en este fregao, repetimos absurda y constantemente.
 
Basta un mes de vía larga, alejados de la resina de Gárgola, para perder el punch sudado con tanto esfuerzo y tanta sesión de entrenamiento. Aún sin perder el grado, pués igual has estado apretándole varios días por semana, en el plafón ya no eres el mismo. Flaquenan las alitas y los dedos y el antebrazo y en poco rato le llega el turno al espíritu. Ese pasito con el que hace un mes vacilabas a las nenas ya no te sale con la elegancia de Tonny Manero. Tiemblas, sudas, resoplas, te das un golpe en el codo con esa presa gorda, un golpe que duele y más que la danza del cisne, la cosa termina pareciendo una versión barriobajera de los Yudas Prist.

Dicen que el invierno es para recargar las pilas que pierdes con el buen tiempo, cuando, de hecho, te agarras a las rocas de verdad. Lo nuestro es como lo del viejo Sísifo. Condenado eternamente a remontar un pedrusco hasta la cima de una montaña, el tipo nunca lo conseguía. Resbalaba, se despistaba o se quedaba crujido en el útlimo momento. Da igual. Sea como fuere, nuestro amigo perdía la piedra y tenía que volver a empezar con el currele. Y eso, una y otra vez.
 
Cuentan que se burló de la muerte y de los dioses en repetidas ocasiones. Que por eso le castigaron. Sin embargo, Camus se lo imagina dichoso: "el esfuerzo mismo para llegar a las cimas basta para llenar un corazón de hombre", decía acertando. Y aunque la cosa que nos lleva al plafón, vista desde fuera es, aquí que nadie disimule, radicalmente friqui; nos llena el corazón. De modo que seguimos en la brecha y seguiremos hasta que nos lo prohiban o hasta que el cuerpo aguante.
 
"Ya no nos dejan ni jubilarnos en paz", le espeto a un colega de fatigas, mientras comentamos la jugada. "Si hasta con 70 tacos puedes pasearte por el escalón Hillary... ¿Cuándo dejaremos de torturanos en el plafón? Ya ni siquiera podremos retirarnos en las arestes Brucs"...



Indigneu-vos


L'altre dia el president del Banc Central Europeu, un tio que òbviament és més aviat conservador, avisava als bancs que "les democràcies europees no toleraran un altre rescat del sistema financer". Que ho digui ell és significatiu. La gent en comença ha estar farta i els que es pensaven que aguantaríem les retallades dels serveis socials bàsics, la baixada de sous, l'apujada dels preus, l'atur, les factures i les comissions i que ho aguantaríem tot eternament, val més que posin la tele i s'hi comencin a aplicar.

N'estem tips, de polítics que cobren massa per fer el que fan, però sobretot de potentats, grans empresaris i banquers, que tenen als nostres representants públics agafats pels ous. Es pensen que poden fer el que volen i han convertit la política en una opereta avorrida i sense sentit al servei del seu capital i de la seva especulació.

La gent ens comencem a queixar pacíficament. Hem après alguna cosa de tot el que ha passat els útlims mesos al món àrab. Potser hem après que és possible millorar el sistema des de baix. Ens comencem a creure que podem. Que podem posar punt i final al lament i la queixa inactiva.

Lluitem per una política més trasparent que estigui al servei dels ciutadans i no dels interessos d'uns quants; perquè els bancs no utilitzin els nostres diners per fer diners i a sobre ens cobrin pel "servei"; perquè tots poguem tenir una feina mínimament digna, per no viure com a esclaus, sense futur; perquè els nostres nets heretin un món millor, no pitjor del que vam heretar nosaltres.

Per tot això jo també estic indignat i felicito els altres indignats, els que han tingut el valor de plantar-se i donar veu a allò que ens remou les consciències a molts més. Els que han tingut el valor de trencar amb un crit aquest silenci insuportable.

Amics


Hi ha dies que et cal un cop de gas per arrencar i creure't que podràs amb tot plegat. Ara cal ajudar els amics, ser al seu costat. Ens trobarem junts pels camins de Montserrat, més tranquils, sense el pes, de vegades tan feixuc, de l'existència. Aleshores ens farem un somriure i després un tip de riure, tots els que haguem agafat una drecera, i ens faran falta molt poques paraules i ni una sola corda per tirar amunt.

Essències montserratines XXVII: Interminable cop de gas al Serrat del Moro



Serrat del Moro, via Anubis, 310 mts. ED
D’entre les vies de les parets nord de Montserrat, no crec que n’hi hagi cap de tant fina com l’Anubis del Serrat del Moro. Aquest esperó d’uns 150 metres, de presa minúscula, roca compacta i passos de violí sembla transportat des de les agulles. Com l’haguessin abandonat, amagada en mig del caos del Moro, una llarguíssima aresta Brucs per recordar als escaladors de vies llargues que no tot és el que sembla i que en l’escalada sempre hi ha alguna cosa més enllà dels números.
Oblideu els moviments atlètics i la força bruta. Sense passar del 6a montserratí, l’Anubis obliga des dels primers metres fins pràcticament els últims, en una escalada d’adherència, de presa petita i no gaire agraïda. Tot això amanit, com no podia ser d’altra manera, amb poquíssims burins d’assegurança, col·locats no en els metres més compromesos si no allà on la roca va permetre als primers ascensionistes d’aturar-se a barrinar-la.


En escalar aquest esperó estret i vertical, cadascún dels metres compta. Avançarem lentament, estudiant cadascún dels moviments, mirant de preveure els següents passos per evitar “encallar-nos”.  Cal que ens concentrem en cada centímetre que guanyem a la tàpia. Per tant, no només no podem fallar, si no que a més haurem de saber triar el camí més fàcil fins arribar a caçar les poques assegurances que ens regala la via. Encigalar-se no és una opció.
Des de Santa Cecília amb prou feines es veu aquesta increïble columna de roca. És la mirada montserratina, que diria el mestre, la que havia de permetre descobrir-la i desitjar inmediatament escalar-la als seus primers ascensionistes. En Josep Lluís Moreno, en Santi Llop i en Pep Masip van haver de tornar a la paret per afegir alguna assegurança després de la primera. Tot i això van dibuixar una escalada compromesa, on vibrarem tot i anar sobrats en els cinquès superiors més fins.


Una delícia pels sentits que em rebutjava una vegada i una altra. Al primer intent, perquè els dos primers llargs eren xops i impossibles d’escalar, tot i intentar-ho. Al segon, perquè aquell dia, amb tota la martingala muntada vaig decobrir que havia oblidat el soloist a casa i no em vaig atrevir a escalara-la només amb nusos.
Per fer menys estressant el ball, és possible emplaçar-hi algun pitó, els aliens i els tricams. Per la fissura d’entrada a l’Anubisi i els darrers de la Matto Grosso, és interssant el joc de friends, amb el Camalot del 4 inclòs.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...