Reunions d’infart

Les fotos de l’Oju Peligru estan tenint un efecte torbador en la comunitat escalatòria d’aquí i de més enllà. Són per treure’s el barret i si tanques els ulls i t’hi imagines, és fàcil que l’estòmac se’t posi per corbata i et vingui aquell acte reflex que fa que t’agafis fort a la cadira, al teclat, a la pantalla o al que sigui que tinguis més a prop.

A propòsit d’un parell de comentaris del Mohauk i el Xavi us proposo l'esquema. Les variants poden ser moltes i cadascú és lliure, arribats el cas, de muntar el tinglado com millor li sembli. Dinàmica de forces, increment del xiclet (com més millor) i bricolatge vertical del que no ensenyen als manuals de la Leroy Merlín. Ah! I a suar. Això sí, sempre que tinguis ganes de ficar-te en segons quins fregats ;).

Tot el que baixa, puja

Fa uns anys, un col·lega d’escalades sentenciava, cigaló en mà, davant la llar de foc de la masia que habitava aleshores, que “tot el que baixa, puja”. Ho deia del revés expressament. Ho aplicava a l’escalada, com a colofó d’una batalleta digna de ser racontada en aquestes lletres.

Poques setmanes abans d’aquella trobada aromatitzada –potser una mica massa–, a base de cafès regats amb conyac i boires espesses de marihuana conreada per damunt dels mil metres; el col·lega i un amic obrien una via de mixte no massa compromesa en una paret dels Pirineus que ara mateix no recordo. Els llargs se succeïen un darrere l’altre amb rapidesa, els piolets mossegaven amb ganes una neu dura excel·lent i entre pitons, friends i algun cargol de glaç la imponent tàpia s’anava deixant fer sense protestar ni complicar la vida als dos amics.

A pocs metres del cim, el col·lega va muntar reunió en una repisa de neu, amb un tascó i el parell de piolets triangulats. Va penjar-se, va recollir les cordes i mentre l’amic desmuntava el tinglado 50 metres més avall, va disposar-se a encendre un pitillo i disfrutar de les que són, sens dubte, les millors calades que es poden fer: sota zero, a l’hombra, a dos-mil metres d’alçada i sota un cel blau metàl·lic d’infart.

Portava pipada mitja cigarreta quan en un silenci absolut va notar l’estravada. Poca cosa –m’explicava– va poder arribar a pensar. En un tres i no res ja volava. Havia arrencat el tascó i els piolets sense ni adonar-se’n. Va caure una quarantena de metres fins que un espit que havia col·locat a mig llarg el va aturar. No es va fer res. Tampoc va patir massa l’amic. Fent un pas, anant de segon, li havia fallat un peu i se n’havia anat avall. El divertit, li explicava nerviós l’amic quaranta metres més amunt, anganxat a l’espit, és que primer havia caigut uns cinc metres i, després de veure passar el col·lega rebotant de panxa a la paret, havia pujat a una velocitat formidable fins els nusos de la corda van aturar-se al mosquetó de la cinta que penjva de l’espit.

El col·lega pesava noranta quilos i l’amic només seixanta-cinc. Vull dir que no és estrany que sentenciés que “tot el que baixa, puja”.

A partir d’aquesta batalleta –no és que hi tingui massa a veure– de vegades et trobes penjant de reunions muntades a base de friends i tascons que només funcionen en una direcció. T’hi penges tranquilament i vas assegurant al company que fa la feina de primer. Penso que és interessant –paga la pena pensar-s-ho detingudament­– que prestem atenció a l’hora de col·locar els encastadors i que, en definitiva, tinguem en compte com treballarien aquests encastadors si el que va de primer té una caiguda tan forta que ens fa sortir disparats cap amunt.

Megalomaniacos todos

Megalomaniacos todos. O al menos, unos cuantos –y en la lista negra de esos cuantos, obviamente y sin modestia alguna, me incluyo; pués lo que a continuación les expongo no es un piropo sino una crítica.

Así empieza esta coña marinera inspirada por A5 Lunnis y su crónica, tiempo ha, del jaleo paralelo al nuestro que montaron en la Pedriza madrileña unos desaprensivos de dedo fácil y cerebro complejo.

Pero ni esto es Tombstone City ni aquí vamos a montar un jaleo como el que montaron en el ya demasiado redifundido Ok. Corral

“Tanta megalomanía aperturista va a traer la prohibición de escalar”. No sabía si atreverme en su momento y lo dejé como un simple consejo de ese capullo en el que me convierto, sólo de vez en cuando, llamado Maestro Jhú-Lhai.

La cosa la inspiró A5, y hoy mismo la ha resucitado el siempre sorpresivo Girbén.

La fracesita trae consigo cierta carga de profundidad para los versados en las pajas mentales imprescindibles del mundillo. La califico menospreciándola. No obstante no le guardo rencor al tema. Al contrario. Me parece de una importancia cabal para el futuro de este nuestro deporte y abomino de la corriente de fondo –pesada, fangosa y manipuladora– que invita a desentenderse y a pasar de todo. El “aprovecha ahora que puedes”, el “no te metas en berengenales”, el “yo paso de la política”... Todo eso me pone enfermo. (Entendiendo por política, claro está, la organización convivencial de cualquier colectivo y la resolución de sus problemas).

Amantes del precario

Pero si has llegado hasta aquí es que quizá te interesa reflexionar sobre esa “demasiada megalomanía aperturista” de la que hablaban esos lunnis amantes del precario.

De dónde partir? La apertura de vías supuso la superación de los retos pendientes siempre más allá del punto vencido por otros antes, desde la conquista de cimas no hoyadas, hasta la victoria sobre las tapias que antes parecían imposibles.

Con el tiempo y la aparición de la escalada doméstica, la que construye sus retos en un sistema de referencia más bién pequeño, en todo caso cerrado, la apertura de vías tendió a explotar las posibilidades que ofrecían paredes, agujas y rocas. En este punto, la apertura de vías se transformó en la búsqueda de una satisfacción, no por el reto alpinístico que suponían las antiguas conquistas, sino por la satisfacción en sí misma, la de los escaladores protagonistas de esas primeras.

Sin embargo hay fantásticas excepciones. Muchísimas. Escaladas comprometidas que son punteras pese a inaugurar lineas en paredes trilladas. No me malinterpreten, señores. La satisfacción por las primeras ha dado como resultado un sinfín de vías preciosas, extraordinarias, que además de satisfacer a sus primeros protagonistas, han llenado las mochilas de felicidad a sus miles de repetidores –sí, retaílas de paraboles incluídas.

“Vanitat oculta”

Con el tiempo y el advenimiento de esa tan pegajosa posmodernidad, la apertura de vías se ha convertido en una forma de marcar perfil, de dejar huella. Esa “Vanitat oculta” que va mucho más allá del temido A4 de la Mòmia.

La sección de vías nuevas de turno supone una plataforma formidable para alimentar esa megalomanía insaciable, la del ego. Y ya saben, señorías, en el banquete del ego, todos se quedan con hambre.

Algunas vías se abren para dejar huella, aunque los datos sobre la primera ascensión a menudo sean lo que primero pasa desapercibido. Es el afán por permanecer. Aunque a veces –ahí está la crítica de este post– lo de permanecer se pueda llevar a cabo casi sin moverse del sofá.

Nuestro minuto de gloria no pasa por el programa de la María Teresa Campos de moda. Lo nuestro tiene sus reglas –demasiadas y muy laxas– pero no deja de ser lo mismo.

Nadie

Hubo un tiempo en que nadie había subido al Cavall, ni al Aeri, ni tan sólo a la Roca dels Arcs o la Paret de Catalunya. Nuestra megalomanía aperturista no sé si va a traer la prohibición de escalar, pero seguro que va a dejar a los que han de llegar al mundillo sin casi retos que cubrir, en cuanto a primeras se refiere.

Pero el negro quizá no sea el color del futuro de la escalada. Los retos en cuanto a primeras se terminan a golpe de vías idénticas y sin substancia alguna en Agulles o en els Gorros; arestes Brucs paralelas que se repiten para mayor gloria del diós Hilti dejando en nada conquistas que en su momento pusieron los pelos de punto a un sinfín de escaladores mucho mejores que nosostros.

Sólo nos vamos a comer el negro en cuanto a primeras se refiere. Quedarán por liberar un montón de vías extremadamnte delicadas, por poner un ejemplo de lo que puede ser ese futuro de color de rosa. La imaginación del Homo Sapiens X 2 no tiene límites. Y cualquier día veremos a uno encaramarse por la Vudú o el Mirall con los aliens y los tricams pendiendo del arnés, por decir algo. Eso sí, se va a meter unos hostiones del copón bendito.

Xoriços agullencs

Agulles té les seves coses. Hi ha un munt de vies clàssiques que un dia o altre acabes repetint. Vies fàcils, quan comences, lliure potent, quan vols recrear-te, una cara nord especialment concebuda per a penitents del montserratisme, a més d'un grupet de xoriços que es dediquen a rebentar el dia a molts dels que ens passegem per la zona.

Dimarts. Torno a tintinejar carregat amb una motxilla que em pesa massa. Baixo després d’un dia de curro a la Galí-Gil. Entre els arbres amb prou feines veig el llençol imprescindible que és la cara Est de la Miranda de les Bohigues. Per fi intueixo el camí transversal que em durà al coll de les Portelles i d’allà cap al cotxe, a Can Massana.

Al trencall em trobo a en Harry. Ens vam conèixer ara fa un any i mig, en la trobada contra l’ús indiscriminat del trepant i del sika en aquestes roques que ell també tant estima. Coincidim en mirar amb escepticisme els fruits d’aquella trobada que ell mateix va engegar. Almenys va servir –m’explica– perquè cert personatge abandonés el seu projecte de convertir l’Amagada i les agulles veïnes en un monument al despreci, a la inconsciència i al desconeixement a base de sika, químics, instal·lacions dignes d’una empresa de treballs verticals especialitzada en grans infrastructures i jardineria agressiva –transformadora del paisatge, diria jo.

No ens treiem la motxilla, xerrem a peu dret en mig del camí. M’explica que li han entrat al refugi dues vegades en pocs dies. Trenquen la finestra, rebenten la porta intermitja i pispen el que poden. Beguda, uns prismàtics... Tot el que deixis a l’abast d’unes mans cobardes que podrien ser les mateixes que durant anys han estat amargant la via als qui deixaven el cotxe a Can Massana.

Xoriços agullencs. Som massa prop de la civilització per lliurar-nos de les misèries que comporta.

Essències Montserratines XI: Agonies sublims

Muralla Nord d’Agulles, Cap de l’Arc, via Galí-Gil

No recordo cap xemeneia a Montserrat tan agònica com la que culmina el Cap de l’Arc, a la nord d’Agulles. Hi ha un punt en què tens la sensació que et pengen els peus, sota el sostre, mentre proves de girar el cap per veure exactament cap a on tirar.

Se sent parlar molt de l’últim llarg de la GEDE, a l’Escorpí, però dels últims quaranta metres de la Galí-Gil, com que no es repeteix tant, només n’havia sentit comentar les virtuds en alguna ocasió. Una xemeneia penjada que talla el sostre imponent, llisa per l’interior en el seu primer metre i en la qual, per entrar-hi, has d’apurar l’últim graó de l’estrep, des d’una reunió penjada amb un ambientàs extraordinari.

Quan passes pel camí que va de Can Massana al Portell Estret, no pots evitar fixar-te en dos perfils. Són allà. L'immens arc de la Verdaguer-Sassot i el sostre penjat d’aquesta joia de l’escalada montserratina que és la Galí-Gil crec que atrauen la mirada de qualsevol escalador. La via és una clàssica de la nord d’Agulles. Fissures severes, progressió feixuga, roca en alguns trams mediocre i un grapat de pitons i burins rovellats.

A la segona reunió, fins fa poc reservada només als pitons, ara algú hi ha col·locat un espit. Tot i la peça, el curro continua sent considerable; encara que constantment vas trobant-te material. Els pitons que hi ha varien en funció dels que hagin passat abans i de les ganes que hagin tingut de recuperar el material emprat. Ara mateix alguna falca és imprescindible allà on els forats han quedat amples de tan picar. Res que no es pugui resoldre amb un pèl de traça.

Cap de l'Arc, muralla Nord d'Agulles, Galí-Gil

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...