Pinyos històrics a l’Agulla Gran
La GEDE de l’Agulla Gran del Pas del Príncep és una via que encara avui, més de 50 anys després de la seva primera ascensió, resulta molt difícil; sobretot si la nostra intenció és interntar-ne fer com més passos en lliure millor.
Apurar-la del tot suposo que queda reservat a escaladors amb molta més paciència i habilitat; però per poc que puguis, alguns passets surten en lliure i això i l’abundància d’assegurances, ajuda a intentar-ho.
La via fa la flaire d’històrica en cadascun dels seus metres. És difícil passar-ho per alt. En recordo alguna història i alguna foto d’època al llibre del Josep Fatjó de manera que tiro de prestatgeria i en pocs minuts llegeixo el text original sobre un intent previ a la primera definitiva escrit pel Manel Guasch, i transcrit per en Fatjó posteriorment.
L’amic Guasch dóna detalls del primer llarg que un cop hi ets afegeixen aquest plus montserratí a l’escalada tan difícil de definir amb un teclat. Explica com després d’un flanqueig llarg i exposat , en Xavier Sintas provava de posar una pitonissa d’expansió “de les de la Telefònica”, que en deien ells, sota un petit desplom. Aleshores va patir una primera caiguda que va aturar un arbre sense conseqüències greus i va ser en Guasch el que va haver de tirar milles.
Des del punt on havia quedat el company, va superar la balma amb un parell de pitonisses i va navegar en lliure fins a un primer forat allargassat, entrant-hi de cap per muntar reunió. En Sintas va fer el relleu, però uns metres per sobre es va trobar que no podia tirar ni amunt ni avall –quan hi sereu, veureu per què–. Li va fer un crit a en Guasch i va sacar al voltant de 16 metres trencant-se només el peu.
Actualment, al llarg hi ha parabolts i algun burí afegit després d’una primera ascensió que va ser bastant neta. Restaurades, només ho estan les dues primeres tirades. La resta és, però, tan plè de burins que no s’hi troben a faltar expansions més modernes.
L’agulla queda un pèl allunyada dels camins verticals més visitats. Deixar enrere el Can Massana dels diumenges ve de gust i aproximar-se al Coll de Porc pel Torrent de les Grutes, passant pel peu de la impressionant Cova de l’Arcada, és un plaer dels que es recorden, tot i la llargària de l’excursió.
Amb tot això us vull dir que paga la pena la visita i que si el dia ens ho permet, un cop al ràpel de baixada de l’agulla gran, ens podem aturar al collet de la bretxa per assaborir una altra joia montserratina: el segon llarg de la via Normal a la mateixa agulla. Un prodigi d’equilibris bellíssim i absolutament abandonat, fet que aporta a l’essècia d’avui l’ingredient definitiu per a donar-li a la sortida un regust, de nou, inoblidable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
6 garlantes:
QUO... Ja quasi amb el peu listo para el combate :)
MARAVELLOSA via, simplement.
NO crec que sigui un itinerari "de finura"( Ae al 85%), ni d'invents ( burils típics al 85%)...però té un no sé què que fa que tanbt abans com després de escalar-lo et deixi un impacte en el record.
ës curiós com la fissura no serveix per res, no hi entra ni un clau ni un friend..i en el fons es desarrolla tot per placa.
TAMPOC no entenc el canvi del 1er llarg ( en lliure, difícil per l'època, i poc equipat), que diuen que es va ubrir sense burilar, i LA RESTA, hiperequipat a l'estil BABY de la Bessona ( IGLESIAS).
Aquestes vies són sense cap dubte un ferm candidat a extendre el lliure a les parets...
En un antiuc Desnivel el Salva Gonzalez comunicava l'alliberamnent de la via ( 6b/c). Quan hi vam anar vam trobar els següents graus:
LL1: 6a, passets i placa
LL2: 6c+, mola fer una segona R1 fora la bauma, a l'esquerra, en un projecte del Karki...l'inici és el més rabiós, bon repos i final menys explossiu.
LL3: 6a+, finillu
LL4:6a+/b
LL5: té truc ( sortir a la esquerra, sinó ojo al factor2, i mur final de 6a+ explossiu)
UN CONSELL: Mola dur mosactes "fins" perquè hi havia alguns llocs on no cabien els gruixuts...i algun cordinillo escanyador
Aleshores estava tota amb burins bastant sans encara ( i històrics...curiós que no es veien re-burinades)...seria una bona via a restaurar artísticament parlant...
I del cabreig 8 estil Maestri) que va pillar en Santacana, arrencant els burils d ela sortida...què se'n sap??
Oriol aquest peu ha d'estar al cent per cent ben aviat!!
Edunz.. el segon llarg es veu molt dur. Dic que es veu.. perquè el que és probar-lo ens va semblar d'una alñtra galàxia..
Trnk, quins graus més apuradets, eh... APersonalment el primer llarg em va semblar molt més fàcil que tota la resta... de manera que, o decotem el primer o sobrecotem la resta ;)))
No en sé res, d'això del Santacana. Ell s'hi va afegir després del pinyo del Sintas, al cap d'una setmana, amb el seu company Gómez. Potser per això les diferències entre el primer i la resta.
Al darrer llarg o et desvies cap a l'esquerra a la sortida de la R o pilles... això sí, et saltes el primer burí...
Que cabroncete, sempre em sorprèn la teva híper-memòria!!!!
LA RESTA BASTANT EQUIPADA,LLASTIMA DE aE A LA FISURA QUE si que hi poden entrar coses...bona via bon lloc
Publica un comentari a l'entrada