Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Recientemente  poniamos en tela de juicio el cacareo sobre lo que un triangulo de fuerzas bloqueado puede tener de bueno y sobre lo que tiene de malo. Ferran  añadió un tiempo antes lo que de dudosas tienen las cintas dinema y los cordinos de kevlar. Osease... Que como de dinámico tienen poco, más vale no darles un tirón considerable en seco, si no queremos quedarnos a dos velas en el sentido más macabro. Tranki dejaba una pista para solucionar en parte la cuestión tratada: reuniones equalette. El tinglado, no obstante, resulta tan aparatoso como el nombre que lo define. Los interesados, pinchen y vean . El sistema es correcto y hasta puede que ssea cómodo. Sin embargo, en roles un punto más allá de lo trillado, de varios triangulos o con múltiples seguros precarios la cosa puede terminar enredadita entre dónde me trinco, espera que me suelto, ya me has reenviao o muévete un poquito que te paso por debajo y los estribos no me dejan y esto qué coño es... Por ahí apuntan o...

Sobre el mundo del espectáculo y sus rendimientos económicos más allá y por encima de las personas que protagonizan ese “espectáculo” se ha escrito y peliculado un montón. Empiezan haciendo canciones y terminan con una sobredosis o peor, a manos de gente sin escrúpulos que tiene un solo objetivo: ganar pasta hasta poder ahogarse en élla. Algo parecido, por no decir “calcado”, le pasa desde hace ya un tiempo al climbing. Casi todos los buenos son chabales y unos cuantos son fáciles de influir y/o manipular. Ese es el caso, desde mi punto de vista subjetivo y transferible, del amiguete David Lama. Gracias a la mina que es Supertopo, nos enteramos un día del alcance de las chapuzas de Lama en el Cerro Torre . Parece ser que su equipo no emplazó 12 blots fuera de la ruta para las lineas de cuerdas fijas que iba a necesitar la filmación del tema. Un proyecto que de hecho dejó de ser “su proyecto” en cuanto cayó en las zarpas de nuestros ya viejos amigos de Red Bull . Hay quién vuelve...

Hi ha moltes coses amb la capacitat de substanciar un record concret. De vegades és un clau trobat, o una vaga guardada com un tresor. Una olor, una flor seca, el tiquet d'un autobús o un col·lega desconnectat de fa temps o una caixa sencera de diapos o la cicatriu d'un tall a la mà. En aquest cas és una cervesa. Clica sobre la foto i disfruta. It's poop time, baby!

Paseando por la net, la añoranza de largos y fructuosos viajes verticales --teniendo en cuenta que el frío y el curro hacen mella en cualquiera con un espiritu sensible-- me lleva aquí . Vale la pena darse una vuelta, sobretodo si nuestra intención es empezar a hacer planes de lo que podría ser un paseo precario por las tapias del ianqui. La Zenyatta Mondatta --de ahí, salto aquí -- es una opción interesante para empezar en eso del bis-wall yose-mítico :{ ). Pero están las alternativas de siempre a buen precio emocional, si lo que queremos es concocer gente y nos van las aglomeraciones verticales ( 1 , 2 , 3  , 4 ). También encontrarás algun rincón exótico y algún tapión desconocido por estos lares . Total, todo. Entre más de 600 artículos, al que no quede satisfecho le devuelven el dinero.

Vamos a cambiar de tema a ver si así el personal, entre los que me incluyo, nos desagobiamos un poco. Que la cosa está muy panki y me empiezan a doler los pirsings esos que levo en los pezones. L’altre dia passejant per ca’la Montse, vaig dedicar -me    a la contemplació amb profusió a l’esplanada del que un dia va ser l’ermita de Santa Anna. Es veu que govern, monestir i tota la petoleia, han apostat per recoreguts lúdico-culturals cabalcant la serra. La idea és adecentar els espais que ocupaven les antigues ermites montserratines com si es tractés d’un parc al centre de qualsevol ciutat. Es rotura el bosc, s’arrenquen quatre arbres, es planten quatre cartells i es construeix alguna cosa (això sempre: el ciment, que no falti). La lluminosa idea, celestial, diria jo, és fer-ho a les ermites que envolten el monestir: Santa Anna, Sant Joan, Sant Salvador... I no sé si a Sant Benet, com que la cosa es conserva bé, hauran pensat de muntar-hi una barra americana, per allò d...

La mayoría de nosotros escribimos algún tipo de blog de escalada. Nos entretenemos perdiendo el tiempo en la tercera cosa que más nos gusta después de escalar: hablar de escalada. Nos entretenemos y entretenemos también al resto del personal que se pasea por este prolífico mundillo virtual con ganas de leer algo nuevo cada día. Pasa el tiempo y algunos con la mente proclibe a los inventos han pretendido emular a Mark Zuckerberg . El caso es que, muy lejos de lo que se pretende con el B2EC --cooperativa sin ánimo de lucro en la que nos reunimos los escaladores catalanes-- o con Aumosta , blog de blogs recientemente descubierto por menda gracias a un compi en la net, ya hace tiempo que nació otra estrella. Se trata de blogsdeescalada.com , site donde aparecen automáticamente las actualizaciones de nuestros blogs. En portada, con un simple enlace --hasta aquí, todo bién. Sin embargo, desde mi punto de vista absolutamente subjetivo, la cosa se tuerce en cuanto clicas el tema que te inte...

El per què forma part de la vida íntima i personal de cadascú; però aquest matí abans del curro un dilema existencial tortura la meva existència efímera. O publico aquest post sobre falquetes dins el capítol de tècnica tòxica o surto a comprar-li unes calcetes a la meva baby. Una xorrada, deus pensar, si no fos perquè això de les falquetes t’interessa i perquè hi ha deures que, alguns ho compartiran, són una condició indispensable per passar els dies sense més maldecaps dels inevitables. De manera que som-hi. Falques, maderitas, escuradents o palillos... Amb una bossa plena de troços de fusta a sobre l'escalada, sigui quina sigui la dificultat de la via triada, té un altre gust. Sigui amb els estreps o sense, fer servir fusta per assegurar-te a una paret requereix un pèl de sang freda, algun coneixement sobre el tema i una mica de pràctica, és clar. No és difícil i en canvi les peces reforçades amb un tros de faig, d'alzina o de qualsevol fusta dura queden sempre molt millor ...

Nit d'histèrics. D'histèrics que s'alliberen. Els caps de llista pengen els cartells de forma rutinària, una vegada més, mentre els que tenim el deure constitucional de seguir-los allà on van, per fi ens podem colar dins l'engranatge de la campanya. Com tots els engranatges, la màquina de cobrir una campanya electoral funciona sola, automàticament, la qual cosa ens permet relaxar-nos i limitar-nos a seguir el guió preestablert sense que preocupacions laborals, molt allunyades del que és sa, ens torturin abans de ficar-nos al llit. Des de fora, alguna cosa fa pudor. Des de dins perds la perpectiva.  La cosa fa pudor i no hi ha res com una passejada climbotrònica per Montserrat per netejar les vies nasals i les espirituals i alliberar-se d'aquesta enganyifa imperfecta sense la qual estaríem perduts i sotmesos a alguna o altra forma de tirania, sense cap mena de dubte. Desintoxicant-me, l'altre dia, en aquella altra rampa de preses minúscules que és Aresta Rib...

El Jesús i el Ramon m'envien la mateixa ressenya, probablement l'original, de l'Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda. Veient l'equipament actual, deteriorat pel pas del temps, ha sorgit la idea de respectar al màxim una futura restauració de la via. Per tal que això sigui possible publico la ressenya on, afortunadament, hi ha marcades totes les expansions amb què comptava la via l'any 1980, pocs mesos després de la seva primera ascensió. Són força menys burins dels que hi ha actualment. Si la via es restaura amb respecte, pot quedar una línia clàssica però força exigent, amb trams de V-V+ exposats, en la qual caldrà espavilar-se amb els merlets, els aliens i els tricams. Darrerament i en silenci s'han anat restaurant un munt de vies. Algunes amb més encert que d'altres. Ha estat restaurada l'Esperó Màgic de la Prenyada  (reunions i alguna assegurança), també l'Anglada Guillamón de l'Elefant, que fa no gaire encara conservava el seu sabor o...

Quan ets al peu de l'Aresta Ribas, al Puntal de l'Albarda, de seguida tens la sensació que aquesta és una altra essència montserratina que es mereix un cop d’ull. Sembla poca cosa, una rampa, una escalada fàcil d'aquelles que et convida a relaxar-te, deixar anar els moviments i progressar amb la desinvoltura d'un quart, com a molt un cinquè. Però aquí a l'aresta Sud de l'Albarda passa com a les agulles. Les arestes no són el que semblen i la rampa més innocent des del peu de via estant es converteix en una tàpia verticalíssima un cop t'hi estàs pal-plantat com si trepitgessis vidres amb un equilibri més que precari. Les preses són minúscules o directament "no són" i la majoria de còdols d'aparença engrescadora són una decepció quan per fit els tens a les mans. Els avantbraços s'escalfen com si fossis al plafó i si perds pistonada torna a ser per aquella mania tan montserratina que és l'essència d'aquest joc que mai s'acaba. De...

L'escalada arrenca des d'una sabina llaçada amb una vaga al peu de l'aresta, just abans que la paret comenci a desplomar. La roca és excel·lent al llarg de tota la via, però la pressa és petita, la qual cosa converteix algun tram en principi fàcil en un maldecap força exposat. El primer llarg tira recte amunt i està petat de burins, la majoria sense plaqueta. És un tram tremendament difícil. Res de 6a, des del meu punt de vista --radicalment subjectiu. Muntem una reunió, molt incòmode per vertical, a l'extrem d'una baumeta. El segon llarg va a bucar un pitó visible des de la R cap a la dreta. No flanquejar cap a l'esquerra fins a un plom, és un embarcada bastant més difícil que l'originalk (V exposat), que flanqueja a la dreta fins a una balma on trobem una reunió prescindible. Quan la paret tomba trobrem un parell de burins. Cal continuar recte amunt, arrencant des d'un gran còdol tronjós. Al bell mig de la placa trobarem un petit pont de roca i ...

Hay quién se pasea por el campo poniéndole puertas. Es ya un clásico. Llegan a una zona y se adjudican un título de propiedad, por la cara, y como si las tapias, casi siempre, en estos casos, pequeñas zonas de bordillos, no hubieran existido durante miles de años, antes de que nuestros pequeños gollums se fijaran en ellas. La cosa es muy, pero que muy humana. Tanto como el personajillo del libro del tal Tolkien. Llegan, meten unos cuantos parabolts, inventan un par de lineas bonitas y se consideran como en su casa. De hecho esa zona es suya, es su jardín particular, su secretivo y hasta puede que un día vayan con la podadora. No es de nadie más y quizá te dejen escalar, pero para nada se te ocurra modificar la decoración de ese, su tesoro particular. La cosa ya hace un montón de años que dura, y si no fuera por el patetismo de ese absurdo --creerse propietario de una tapia, o de una vía, o de una zona entera, o de algo-- les diría que no le diésen vueltas, que continuaran en su per...

De un tiempo a esta parte se lee en los típicos artículos sobre técnica, algunos de ellos más técnicos que prácticos, explicaciones sobre reuniones con el nudo bloqueado. Es el caso del informe sobre reuniones sacado en la foto sin permiso de la revista Campo Base que podeis consultar entero pinchando aquí . Menda no tengo nada contra esta o cualquier otra revista con interesantísimos artículos sobre técnica pero, aviso a navegantes, algunas de las historias narradas y experimentadas en el laboratorio pueden salirle rana al consumidor que las consuma en plena tapia. Es el caso de las reuniones conel "triángulo de fuerza bloqueado a dos y tres puntos". Léanme aunque sólo sea perdiendo un minuto de su preciado tiempo y verán el porqué de tales opiniones. El triángulo sirve para distribuir de forma equitativa la carga de una eventual caída sobre la reunión entre los distintos seguros que la componen. Díficil es arrancar una reunión, incluso si la fuerza de choque va directa al...

Al Cadaqués reventadíssim de turistes del nou segle cada vegada queden menys coses d’aquella illa desolada on quatre gats malvivien a base d’oliveres i anxoves. Ara les han canviades per bars, restaurants, serveis nàutics, hotelets i altres prodigis del màrqueting familiar i emprenedor, i qui no ha acabat muntat en el dòlar és perquè no ha volgut. Barrejat entre la turistada hi continua aquell banc que la gent del poble, tant gelosa del que és seu, coneixen com el Sinofós. Diuen que s’hi asseien vells que sempre començaven les seves convereses amb un “si no fos per” amb la mirada perduda a l’horitzó, a recer de la tramuntana. No sé si és perquè començo a notar l’edat a l’esquena en forma de contractures dia sí, dia també, però avui he començat aquest post, sense voler, amb un altre “si no fos”. Si no fos perquè la temporada canicular hi passa massa depressa, sobre el granet d’estiu dels Pirineus m’hi podria passar mitja vida. Si no fos pels freds que triguen a marxar i no triguen ...