Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Quan ets al peu de l'Aresta Ribas, al Puntal de l'Albarda, de seguida tens la sensació que aquesta és una altra essència montserratina que es mereix un cop d’ull. Sembla poca cosa, una rampa, una escalada fàcil d'aquelles que et convida a relaxar-te, deixar anar els moviments i progressar amb la desinvoltura d'un quart, com a molt un cinquè. Però aquí a l'aresta Sud de l'Albarda passa com a les agulles. Les arestes no són el que semblen i la rampa més innocent des del peu de via estant es converteix en una tàpia verticalíssima un cop t'hi estàs pal-plantat com si trepitgessis vidres amb un equilibri més que precari. Les preses són minúscules o directament "no són" i la majoria de còdols d'aparença engrescadora són una decepció quan per fit els tens a les mans. Els avantbraços s'escalfen com si fossis al plafó i si perds pistonada torna a ser per aquella mania tan montserratina que és l'essència d'aquest joc que mai s'acaba. De...

L'escalada arrenca des d'una sabina llaçada amb una vaga al peu de l'aresta, just abans que la paret comenci a desplomar. La roca és excel·lent al llarg de tota la via, però la pressa és petita, la qual cosa converteix algun tram en principi fàcil en un maldecap força exposat. El primer llarg tira recte amunt i està petat de burins, la majoria sense plaqueta. És un tram tremendament difícil. Res de 6a, des del meu punt de vista --radicalment subjectiu. Muntem una reunió, molt incòmode per vertical, a l'extrem d'una baumeta. El segon llarg va a bucar un pitó visible des de la R cap a la dreta. No flanquejar cap a l'esquerra fins a un plom, és un embarcada bastant més difícil que l'originalk (V exposat), que flanqueja a la dreta fins a una balma on trobem una reunió prescindible. Quan la paret tomba trobrem un parell de burins. Cal continuar recte amunt, arrencant des d'un gran còdol tronjós. Al bell mig de la placa trobarem un petit pont de roca i ...

Hay quién se pasea por el campo poniéndole puertas. Es ya un clásico. Llegan a una zona y se adjudican un título de propiedad, por la cara, y como si las tapias, casi siempre, en estos casos, pequeñas zonas de bordillos, no hubieran existido durante miles de años, antes de que nuestros pequeños gollums se fijaran en ellas. La cosa es muy, pero que muy humana. Tanto como el personajillo del libro del tal Tolkien. Llegan, meten unos cuantos parabolts, inventan un par de lineas bonitas y se consideran como en su casa. De hecho esa zona es suya, es su jardín particular, su secretivo y hasta puede que un día vayan con la podadora. No es de nadie más y quizá te dejen escalar, pero para nada se te ocurra modificar la decoración de ese, su tesoro particular. La cosa ya hace un montón de años que dura, y si no fuera por el patetismo de ese absurdo --creerse propietario de una tapia, o de una vía, o de una zona entera, o de algo-- les diría que no le diésen vueltas, que continuaran en su per...

De un tiempo a esta parte se lee en los típicos artículos sobre técnica, algunos de ellos más técnicos que prácticos, explicaciones sobre reuniones con el nudo bloqueado. Es el caso del informe sobre reuniones sacado en la foto sin permiso de la revista Campo Base que podeis consultar entero pinchando aquí . Menda no tengo nada contra esta o cualquier otra revista con interesantísimos artículos sobre técnica pero, aviso a navegantes, algunas de las historias narradas y experimentadas en el laboratorio pueden salirle rana al consumidor que las consuma en plena tapia. Es el caso de las reuniones conel "triángulo de fuerza bloqueado a dos y tres puntos". Léanme aunque sólo sea perdiendo un minuto de su preciado tiempo y verán el porqué de tales opiniones. El triángulo sirve para distribuir de forma equitativa la carga de una eventual caída sobre la reunión entre los distintos seguros que la componen. Díficil es arrancar una reunión, incluso si la fuerza de choque va directa al...

Al Cadaqués reventadíssim de turistes del nou segle cada vegada queden menys coses d’aquella illa desolada on quatre gats malvivien a base d’oliveres i anxoves. Ara les han canviades per bars, restaurants, serveis nàutics, hotelets i altres prodigis del màrqueting familiar i emprenedor, i qui no ha acabat muntat en el dòlar és perquè no ha volgut. Barrejat entre la turistada hi continua aquell banc que la gent del poble, tant gelosa del que és seu, coneixen com el Sinofós. Diuen que s’hi asseien vells que sempre començaven les seves convereses amb un “si no fos per” amb la mirada perduda a l’horitzó, a recer de la tramuntana. No sé si és perquè començo a notar l’edat a l’esquena en forma de contractures dia sí, dia també, però avui he començat aquest post, sense voler, amb un altre “si no fos”. Si no fos perquè la temporada canicular hi passa massa depressa, sobre el granet d’estiu dels Pirineus m’hi podria passar mitja vida. Si no fos pels freds que triguen a marxar i no triguen ...

Circ de Colomers, Gran Tuc de Colomers, 2.933 mts. Agulla del Gran Tuc, 2.880 mts., cara Oest, 175 mts. ED- Roca excel·lent i fissures perfectes per aquest recorregut agraït i fàcil d’autoassegurar. El pas clau és assegurat amb un pitó i podem passar-hi fent un A0. Les plaques del Gran Tuc són un regal. Primera ascensió: el 29 d’agost per Noemí Hernàndez i Dani Brugarolas. Material: friends, microfriends, tascons i vagues llargues. Base: El poble de Salardú agafant la carretera que porta cap als Banys de Tredós i des d’allà per la pista que porta al refugi de Colomers. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona. Aproximació: Pel camí que porta cap al refugi de Colomers fins al refugi i des d’allà agafant el camí de marques vermelles que ens porta cap al Tuc deth Pòdu. Abans d’arrinar-hi ens desviem cap al Tuc Blanc (marques grises) i remuntem com podem fins al peu de l’agulla que flanquegem cap a la cara Oest (2 hores i mitja en total)....

Agulla Inferior del Montardo, 2.550 mts., cara Nord-Oest. V ia dels Argonautes, 750 mts, MD+ Primera ascensió: el 21 d’agost a càrrec d’Eduard Requena i Dani Brugarolas. Material: 4 extraplans, 2 universals i 2 ves, friends, microfriends, tascons i vagues llargues. Base: El poble d’Arties agafant la pista que porta cap al refugi de la Restanca. A una hora del final de la pista hi ha un pàrquing obligat a partir de juny a setembre. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona. Atac: El vessant Oest de l’Agulla Inferior del Montardo s’alça 1.000 metres per sobre de la pista que ens duu a la Restanca. Amb una alçada de més de 500 metres, la paret es redreça per sobre d’un sòcol de 400 metres de roca i arbres que fa que sigui difícil d’abordar de forma directa. Nosaltres vam optar per remuntar una canal amagada a l’esquerra d’aquest sòcol evitant, així, les dues canals de desguaç, més directes però amb trams molt verticals i exposats que compl...

Circ de Colomers, Punta Innominata, 2.801 mts., cara Nord via Gota Malaia, 350 mts. MD Primera ascensió: el 26 i 27 de juliol per Dani Brugarolas. Material: friends, microfriends, tascons i vagues llargues. Base: El poble de Salardú agafant la carretera que porta cap als Banys de Tredós i des d’allà per la pista que porta al refugi de Colomers. Per remuntar la pista hi ha l’opció d’agafar un taxi amb un preu de 4€ per persona. Aproximació: Pel camí que porta cap al refugi de Colomers, just abans de creuar la presa que tanca el estany Major de Colomers, prenem el GR en direcció al Port de Ratera. Després de mitja hora de camí, al final de l’estany Obago, quan el GR creua el riu, remuntem el corriol que ens durà cap als estanys de Ratera. Després d’una hora de pujada i seguint les fites ja comencem a veure la paret, a la qual arribarem vorejant l’estany pel seu costat dret (2 hores i mitja en total). Nota: en funció de l’època ens podem trobar una congesta de neu més o menys a...