Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Una foto en el blog del Paca trobada a la Desnivel em fa pensar una mica més de l'habitual i a través d'un comentari al seu blog, les paraules, que de vegades se'm resisteixen, brollen sense dificultats com l'aigua cristal·lina al final del procés de depuració a Sant Feliu de Llobregat. I d'aquí a l'aixeta... Hi ha una tendència que es va imposant a poc a poc. Aviat no caldrà portar ni tan sols les cintes per fer segons què. Proliferen les vies amb les cintes posades, com als rocos i plafons (que, per cert, últimament proliferen com bolets). Fins i tot comencen a brillar les vies amb cadenes en comptes de cintes, sobretot en vies esportives mega-desplomades. La cosa és que, segons diuen, és molt més còmode anar a tibar sense haver de preocupar-se per portar les cintes, posar-les, assajar, retirar-les fent maniobres cafres o haver-ne d'abandonar alguna perquè no saps com fer-t-ho per arribar fins allà baix i sortir victoriós de l'epopeia. Això sí, amb...

Mientras algunos y algunas deciden empanarse a fondo para meterse en la freidora y salir bién doraditos del proceso, menda pierde el tiempo en esta tan agradecida como inalcanzable misión de instruir al personal cuyo objetivo, condición, ésta, indispensable, sea aprender alguna cosa nueva o recordar alguna vieja. Hace tiempo nos marcamos unos pasos de electroboogie por las distintas opciones en cuanto a la fabricación de plomos caseros, concretamente sobre el uso de distintos tipos de cable. A menudo podía deshacer con los dedos los cables de los plomos dejados en las vías porqué estaban roídos por el óxido. La cosa surgió después de repetir la increíble Lady Fantasía, en l'Agulla Fina, en Montserrat. La solución, entonces, pasó por recomendar cable blando, inoxidable, mucho más resistente a la inclemencias meteorológicas y al paso del tiempo. Sin embargo, tras un par de tibadas con Paca probando sus plomos con cable de acero de doble trenzado, la cosa dió un giro.. A pesar de...

Ja fa set anys de l'accident que va posar punt i final a les aventures verticals de'n Xavi Teixidó i en Pau Barrios. Culminaven amb èxit la Integral de Peuterey quan una caiguda de sèracs atrapava per sempre les seves il·lusions a les màgiques muralles amb què el Montblanc es defensa dels més increïbles i agosarats escaladors . En una carta de despedida escrita un temps abans de l'accident, amb motiu d'un altre viatge arriscat, aquesta vegada als Andes, en Pau feia una reflexió esplèndida sobre allò que el movia cap a les muntanyes més difícils. És un recull d'idees força improvisat que agraïm a la família que en el seu moment fes públic i que qualsevol de nosaltres podria fer seva. "El tercer full d’aquesta carta és un paper en blanc amb un sol. M’agradaria que la gent que m’ha conegut i m’ha de dir algu , ho faci en aquest paper. Un cop fet això, cremeu els tres papers a dalt del cim de la paret dels Diables. Pq aquí?, doncs pq és on vaig interioritzar més...

El mundo está que trina y mientras algunos tiran de la cuerda social para ver si se rompe, otros inventan artilugios y tendencias harto novedosos y harto vistas (respectivamente, claro está). Damas y caballeros, pasen y vean. Inventos del TBO haberlos haylos. Quién no soñó alguna vez con unos guantes, unas botas y una chupa con calefacción incorporada. Es una novedad? No. Sin embargo esta vez parece que a los visionarios de Columbia no les va a salir el tiro por la culata. Como quien no quiere la cosa, siberianos maestros del márketing nos ofrecen esto . Desconocemos si el invento va a tener su version "alpin", aunque seguro, vamos a oir hablar del cuento durante esta tan siberiana temporada. Pinrelillos calentitos a -25C, no es una tontería salida de un TBO cualquiera. Como tampoco lo es el precio (de lanzamiento al vacío , supone menda). Ah! y esto no es un anuncio (léase que en Never Stop no hemos recibido unos guantes a pilas a cambio de hablar en coña d el t...

En un altre món les roques són vives. Lentament, però sense pausa ni descans, creixen o decreixen com qualsevol altre animal. Les fissures, les xemeneies, els diedres, els sostres, els balmats i les plaques muten en qüestió de pocs anys. Les vies no són mai iguals, les formes canvien i les dificultats per escalar-les, també. Ni tan sols els noms de les escalades són immutables. Noms esplèndids que mai han fet referència als primers ascensionistes, car no tenia cap sentit deixar empremta en un suport tan canviant. I els ferros, les bagues, i les xapes... Tot això desapareix en pocs mesos. La roca creix i engoleix qualsevol cosa que hi clavem. Parets impecablement netes per a escaladors impecables, o no. En aquest altre món les destrosses no van més enllà de ser una qüestió moral, de la moral de cadascú. En només una temporada, de la desgràcia més animal no en queda ni el record. En aquest altre món tot muta i res és per sempre.  Com que res en l'entorn és ...

"T'ho mires i... Uff! Però pensant-ho fredament és un cop de gas. Oi, Pop?" No sé si algú se'n recordarà, d'aquesta frase. La podies llegir al peu de la ressenya de la "Cop de Gas" publicada a l'Extrem número 42. Un dibuix increïble, uns graus tan estratosfèrics com atractius i un nom, el de la via, que prometia sensacions inigualables: trinomi més que suficient perquè tot plegat es convertís en una línia per desar en el calaix dels projectes sommiats/desitjats. Aquell març del 91 queda lluny. Molts anàvem amb malles més aviat horteres, a Torelló feien només el 8è festival de cine de muntanya; la Destivelle demostrava al personal que sabia fer més coses que 8as i es marcava una solitària a la Bonatti del Dru; algú li tibava per la Nose en poc més de 6 hores (uns lentorros, vista la cosa actualment) i a Barcelona se celebrava la segona copa del món d'escalada esportiva i penya com la Patissier, en Moon o el Moffat esbofegaven en un roco improvi...

Montrebei podria ser el lloc on comenci la veritable festa. La festa final. La festa grossa. Els convidats: els escaladors i les administracions, i les víctimes: els ocellets, els ocells i els ocellots, que no són el mateix encara que a simple vista pugui semblar-ho. La cosa, com la majoria ja sabeu, va d'un pont penjat que unirà les dues ribes del congost. Dues tàpies unides per un fil quasi invisible, com si de les dues corees es tractés -ara que l'ha dinyada el desgraciat aquell. La cosa no passaria de cutrada construïda en pro del desenvolupament turístic de la zona, si no fos perquè se suma als canvis que viu la zona d'uns anys ençà; com una gota malaia que tard o d'hora farà vessar el got. Vegem-ho: urbanització del camí, pàrquing institucional, primeres prohibicions, cartellets amenaçant al personal que cuidar la fauna i la flora és el que ens convé... I un petit etcètera al qual, ara, s'afegeix aquesta meravella de l'enginyeria civil que ha d...

Prolifera el sentit comú Després que en Cesc grimpi per la precisosa Aresta Ribes del Puntal de l'Aubarda, m'hi passo només per treure'n aquesta foto. El reequipament substitueix peça per peça i tot i que no elimina els burins afegits amb els anys, deixa la via restaurada amb aquesta meravella de xapetes, molt semblants a les dels antics burins i amb una resistència propera als 2.000 quilos -tot plegat gràcies a l'acer inoxidable 304. Prolifera el sentit comú, allò de no afegir xapes perquè sí i de respectar les vies tal i com ens les hem trobat abans de decidir contribuir a la felicitat grupal amb material contemporani de millor qualitat i resistència. "Algo" és alguna cosa. Absurda covardia Excepte algun anònim amb més ploma que sentit comú, amb més ressentiment que bones intencions, amant, és clar, dels parabolts de coloraines, la majoria està d'acord amb el fet que això de fer primeres ascensions queda en mans, no sempre voluntàriament, del criteri...

Diu que Déu, emprenyat pel comportament d'un grupet de frares, un novici, un escolanet i un bisbe, va decidir castigar-los convertint-los en moles de roca al costat heretge de la muntanya de Montserrat, lluny del Monestir, a l'altra banda del Coll de Porc. Hauríem de suposar que aquell grupet de viciosos van anar a petar directament al seu infern particular -on encara avui deuen muntar-se unes farres de cal déu-, si no fos perquè tot plegat és una llegenda i perquè, anteriorment, el que és ara la Nord dels Frares Encantats, eren un grup de tàpies amb noms de cavallers, un exèrcit de  guerrers plantant inamovible, de cara al vent. Però d'això fa molt temps, un temps en què el Cavall Bernat era un carall trempat i en el qual l'Escletxa dels Teixos... Bé, no em feu pensar en com debien anomenar els pagesos i els carboners a la dita escletxa. Sigui com sigui, aventurar-se per la Nord de qualsevol d'aquestes tàpies és un repte: ambient sever, línies verticalíssimes, r...

Tots evolucionem amb el pas dels anys. Un dia penses una cosa i l'altra, és probable que hagis canviat d'idea. N'hi ha alguns, però, que la cosa els afecta, des del meu punt de vista personal, subjectiu i transferible, un pèl massa. Eren joves, estaven forts o molt forts i escalaven metres i metres sense que els burins que anaven posant, escassos, tot s'ha de dir, els preocupessin gaire. De les seves gestes van quedar-ne un munt de vies força expos que el col·lectiu, uns més que d'altres, ha anat disfrutant després. Ara s'han fet grans. Però no només han passat els anys, no. A ells els ha passat alguna cosa més. Votaven el PSUC i ara creuen fermament en Mariano Rajoy? No en tinc ni idea. Però els ha passat alguna cosa. I ara? Ara quan escalen es dediquen a reequipar les vies que amb tanta valentia havien obert fa unes dècades. I ho fan a base de parabolada del 12. Afegint expansius a tort i a dret. Coloraines verticals sense cap gràcia per al benefici estela...