Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Parlant amb bons amics sobre escalades i escaladors, últimament ha sortit un tema recurrent un parell de vegades que m'ha deixat un pèl inquiet. Aviat farà 30 anys que l'escalada esportiva s'ha anat convertint en una disciplina per ella mateixa. Però per a molts escaladors no ha deixat mai de ser un mitjà per assolir un fi. I aquest fi pot ser la consecució de vies extremadament difícils on l'equipament és mínim, no existeix o la protecció és radicalment natural. Segons com, podria semblar que quan fulanito o menganito escalen vies de setè grau protegint-se amb friends i tascons, la cosa no tingui mèrit --perquè resulta que com que li han tibat fins al vuitè xapant parabolts lluents, doncs res... que la cosa no té mèrit. A mi personalment em sembla precisament el contrari. No pot ser que ens deixem endur pels extrems. ¿Que potser s'ha de reclamar als que escalem autoprotegint-nos i defensem l'escalada neta que mai tirem de parabolts? ...

Una nueva forma de pasar el rato se extiende por las tapias que frecuentamos. Son las competiciones caseras en vía larga y con puntuación, en base al toque yo me lo guiso, yo me lo como, al estilo Juan Palomo. Mediambient se obsesiona en nuestro tan temible impacto sobre los pajaros , mientras se organizan fiestas verticales más o menos masivas sin que las administraciones se den por enteradas. Son, seguro, momentos divertidos, con los colegas, en los que conoces gente, pasas un buen rato y escalas a tope. Pagas algo, te invitan a una cena y te regalan cosillas siempre bienvenidas. Una buena manera, en definitiva, de aprender cosas nuevas pero también una forma de explotar el entorno vertical que requeriría inspeccionar el trabajo hecho hasta el momento con lupa y pensar si en el futuro "tirem pel dret" o con sumo respeto, cuidando los detalles y dando a las cosas ese punto de calidad/feel the diference. La cosa terminarà probablemente extendiéndose más de...

Señores y señoras, con el mundial la cosa está que trina –picante, picante, diría menda. Trinan en los bares, en los laburos y hasta por las esquinas. Un montón de friquis con título oficial ametrallan tus neuronas con la roja. Son fanáticos de otro percal, por suerte, persiguiendo la pelota sin fijarse en nuestras tapias. Pero vayamos juntitos al grano y dejemos los calores de estas noches estivales para momentos más pelotudos y menos futbolísticos. Andaba yo caliente y reíase la gente, cuando un colega de cuyo nombre no quiero acordarme me contaba el otro día otra historieta digna de aquellos Encuentros en la tercera fase reídos recientemente en estas páginas . Habiéndose propuesto el tío atacar la Paret dels Diables aprovechando que con aquello de tanto techo no se mojaría ni una gota, encaminábase el descreído hacia la tapia, dispuesto a pegarle un segundo repaso, esta vez solo-solito, a la clásica de la tapia, la fantástica Sánchez-Martínez . Racanear es casi siemp...

Collegats fa xup-xup i la nova guia que acaben d’autoeditar-se la Mariona Orfila, el Marc Ollé i l’Armand Ballart n’és una bona prova. Es tracta d’un treball molt ben fet, una guia exhaustiva que no és deixa ni un metre de roca escalat per documentar-lo amb detall, comentaris de la primera ascensió, explicacions d’alguna repetició, dades que només el Marc, la Mariona i la fauna que viu per la zona, i que ha convertit aquest congost de pas que són els collegats en el pati de jocs de la seva escola, podien conèixer. Felicitats per la feina feta. La guia us ha quedat collonuda i és imprescindible per a tots els que vulguin conèixer aquest racó d’escalades fabuloses, un pèl deixades de banda en l’increïble mar de roques que és el nostre país.

Malgrat les excremències meteorològiques d’aquests dies –d’aquests dies i d’aquest hivern, perquè la cosa toca els ous des de fa molts mesos–, l’altre dia, llegint un fragment del llibre del Picazo sobre una via recentment repetida i sense massa substància –la The Wall– a la nord de l’Elefant, em va cridar l’atenció un comentari de l’autor. Descarat, reconeixia que ”tot i que la Hipano-Suècia a la mateixa paret és més maca per transcórrer pel bell mig del mur, el seu equipament es troba en molt mal estat i per això ressenyem la Wall amb els burins en millors condicions”. The wall no està gens mal , et fa venir al cap un parell de discos molt bons i ofereix uns quants passos verticalots, amb molt bon canto. Lúnic problema, des del meu punt de vista, sempre personal i subjectiu, és que li sobren una desena de parabolts de 10 mil•límetres de la FEEC i li falten un centenar de metres més. Des de la primera reunió em vaig fixar en una reunió d’autèntic malson uns metre...

Un compañero de fatigas me manda un enlace por el que es probable que muchos ya os hayais paseado, pero la cosa vale la pena y por eso menad pierde diez minutos para tratar de contarla con un buen aderezo. Los de red bull ya hace tiempo que han visto en la estética del deporte de riesgo un filón para mantener en auge el consumo de la dichosa bebida que, dicen, te da alas. Desde un idiota lanzándose en patines desde el primer piso de la Torre Eiffel, hasta los avioncitos y sus piruetas en Barcelona y por todo el globo. Tampoco es la primera vez que passa, pero de momento va a ser la más sonada. En márqueting , a algun lumbreras ya hace tiempo que se le ocurrió que había que meterse de lleno en el mundillo de la escalada. Pensó que unas fotiquis de algun tipo escalando en algun sitio espectacular forrado con el logo de la empresa iban a vender. Para montar el tinglado se asesoraron bién. Reynhold Messner pasaba por allí. Con un currículum como el suyo -el de gran hombre d...

La caixa que debia contenir el llibre de piades del Diedre Perciman és, com a mínim, curiosa. Déu vos guard, hi posa. Potser no va contenir mai cap registre. Potser era una d’aquelles urnes per posar els donatius, el cepillo, que hi havia i encara hi ha a les esglésies. Suposo que cada vegada es fa menys, això de deixar cosetes penjades per als que “han de venir” després de la primera. O potser no va ser durant la primera, sinó més tard. Un servidor, el juliol del 82, l'única cosa que feia de profita era mirar-se els dibuixets del Naranjito. “Escalada molt vertical, atlètica i sostinguda”. Així és com descriu l’Hita la que s’ha convertit, molt a pesar dels caçadors de clàssiques, en la clàssica de la muralla Nord dels Ecos. Ho diu l’Hita, però també ho diuen altres guies del vessant nord. La coincidència és unànime: diedre molt sostingut. El problema és com graduem aquest sosteniment. És un sosteniment de kantu gansu i disfrutada col·losal? O més aviat es tracta d...

El que em va passar ara fa una setmana, sense ser especialment interessant (abstinguis si és una persona que té pressa o va estressada), suposa un reflex més en aquest mirall que explica el mal que ens afecta des del dia que ens vam enganxar irremediablement a aquesta passió que és la progressió per la vertical. Baixant de la Punsola Reniu, arreclant aquí i allà el camí de l’Arrel, finalment descansava els peus per la rampa de ciment de l’antiga estació de l’Aeri. Començava a remuntar la carretera, cap a Santa Cecília, quan vaig veure baixar un individu per l’altra costat de l’asfalt. Un paio passejant, a les sis de la tarda, equipat amb una crossa. Intento ser discret i me’l torno a mirar quan som a la mateixa alçada. “Hombre qué tal?” –li crido des de l’altra banda de la carretera. Resulta que ens coneixem. No sabia res de la seva lesió al turmell. Me l’explica mentre baixem passejant com dos jubilats cap a l’esplanada de l’antiga estació de l’aeri. Resulta que comen...

Las chapuzas siempre han abundado en nuestras tapias. Cuidar el estilo es harto complicado y ante el gran jurado no se escapará ni menda. Lo que a continuación expongo es fruto de la observación y del tacto. Durante la semana pasada, días en los que tuve la orpotunidad de escalar The Wall en la norte del Elefant y la siempre agradable Punsola-Reniu en el Cavall Bernat, hubo un par de cosas que me llamaron la atención. Ambas escaladas, des de mi punto de vista, son muy distintas ahora, una vez pasadas por el tedio del taladro. En las dos hay añadidos algunos paraboles de más. En el segundo largo de The wall, antiguamente marcados con pintura amarilla los emlazamientos de los buriles para no perderse en el intento; y a la salida de alguna reunión en la Punsola, por ese dogma aberrante llamado factor 2. No pretendo entrar, sin embargo, ni en culpas ni en desdichados protagonismos sobre los cuales ya se ha hablado mucho por ahí. Cada uno sabe lo que hace y siempre hay oportunid...