Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Fissura Magic Stones, Paret de l'Aeri La Magic Stones forma part d'aquelles línies extraordinàries que en Ballart, l'Arcarons i companyia van tenir la sort de poder solcar per primera vegada a finals de la dècada dels setanta. A Montserrat, aleshores, ja hi havia qui pensava que res més no era possible; que les principals línies fissurades s'acabaven i que cada vegada era més difícil sorprendre al personal amb alguna cosa que valgués la pena. En Rodés i en Labranya s'equivocaven. No era estrany pensar que un cop escalades totes les agulles i totes les parets, el massís cada vegada oferia menys als àvids col·leccionistes de primeres ascensions. Però s'equivocaven i des de l'edició de l'últim dels volums de Roques, parets i agulles de Montserrat ha plogut molt i s'han obert milers de vies a tots i cadascún dels racons del massís. La Màgic Stones forma part d'una tetralogia que podria ser molt més extensa; però juntament amb...

"Porto una vida de playboy , tot i que em falta el qualificatiu de milionari". M'ho explica un col·lega de fatigues efímeres per telèfon. El pillo a Londres, baixant cap a Picadilly Circus, allà on es corrien els manguis de la Polla Records . Va amb bici (amb v de viciós). Aquest matí, em diu, ha estat fent uns climbings als cliffs del sud de la Engels Land, amb el marró mort de l'oceà atlàntic sota els peus. Aquesta tarda passarà pel plafó d'uns amiguetes brits. Total que "porto una vida de playboy , finalment! Perquè ja tocava!" L'escolto amb perplexitat. Fa una semaneta un altre col·lega m'explicava que se'n van junts a Madagascar i certa enveja em barrinava per dins. Res. Coses de les obligacions i les responsabilitats amb les quals adornem les nostres vides. Llenço el puret i entro. M'assec davant l'ordinador. "Porto una vida de playboy " és un títol massa cridaner per deixar-lo córrer, encara qu...

Llegan las vacaciones de verano y la mayoría de los climbers del lugar ocupan la cabeza en impresionantes viajes allende los mares. Con tanto chuzo tamaño piano cayendo a diestro y siniestro por el deshielo del permafrost, las escapadas a Chamonix & Co. ya no están en las primeras posiciones de los top 40 y la peña, esa es una impresión absolutamente personal y, por tanto, sujeta a error, se monta unas escapadas del copón bendito , que nada tiene que ver con el cupón de la ONCE pero que a más de uno le vendría bién pa' pagarse tamañas saliditas de fin de semana. Eso de la modestia quedó abandonado en el fondo de un cajón y algunos se están trabajando un currículum que ya le gustaría a Marco Polo. A un rabioso servidor se le pone la cara de "pomes agres" a pesar de que -trata de arrancarlo, Carlos- intenta por todos los medios disimular con una sonrisa de entre perplejidad y admiración, tanta combinación escalo-exótico-aventurera. Sin ir más...

El caminito que sube hasta el Collet del Miracle ofrece una aventura digna de esos días en que te sientes más montserratino que nunca, cruzando parajes que te parecen secretos, aunque no lo son, y navegando por pendientes en las que uno tiene que adivinar la senda que te descubra el pié de vía objetivo de deseos igualmente secretos. Así estábamos, compi y menda, intentando acceder a la noroeste de Sant Jeroni para hacerle una visita a la tan cacareada Nubiola-Torràs. La TiM supera con creces esta línia en la tapia con las chimeneas más largas del macizo. Sea como fuere, compi visitaba por primera vez la norte de Montserrat y todo lo que sabía de chimeneas implicaba a un lobo y a tres cerditos un poco más que cabrones, porqué no decirlo. Así pués, me decidí por la Torràs-Nubiola (ara no sé exactamente cual es cual, però para la historia objeto de este post eso da igual). La llegada a pié de vía, como ya ha quedado meridianamente claro, consistió en un delirio para los ...

Avui m’ho jugo tot al tot per al tot. El futur dels meus fills als tribunals. Em jugo poder participar al 50% en totes les decisions que afectaran la seva vida. Em jugo que puguin ser amb mi el 50% dels seus moments. Tants moments com amb la seva mare. Avui em jugo el tot per al tot. La pitjor tàpia que mai havia hagut d’afrontar.

La Mòmia, via Normal Les d’avui és una essència light. Quan pugui perdo una d’aquelles estones que et fan disfrutar i m’entretinc a explicar coses de la Magic Stones o de l’Anubis. Recentment m’he agenciat un llibre d’ Història de l’escalada a Montserrat . Es titula així i l’autor és en Josep Fatjó. L’edita Publicacions de l’Abadia de Montserrat i per uns vint leuracos te’l pots comprar per internet i rebre’l a casa com un jefe. En aquest post n’afusellaré una petititíssima part. L’autor s’ha fet un tip de treballar, suposo que fins a uns límits insospitables per als que pensen que això de treballar sempre s’ha de fer només a canvi de calers. Amb les satisfaccions que t’aporta perdre el temps i els diners fent allò que t’agrada (d’això els del B2EC i companyia en sabem un munt!). A l’espatlla de la Mòmia, d’allà on ara surten, entre d’altres, la via Normal, encara avui s’hi pot veure una antiga cisterna excavada a la roca. És molt probable que fins a finals del segle ...

La endogamia en el mundillo del climb va en aumento para mal y para bién. Escaladores que se emparejan con escaladoras o viceversa –señoras, no se me ofendan–, criaturas resultado del cruce que con a penas cuatro añitos ya le dan a la express... Todo esto, bañado constantemente con la adrenalina segregada desde el bloque a las tapias más gansas. Química pura. Y, todo, aderezado con aquella obsesión tan nuestra. Me refiero al hecho de tener la neurona continuamente fijada en alguna tapia, en algún paso, en alguna chapa o en algún cacharro nuevo. Mézclese en la coctelera y se obtendrá, con ayuda de unos cuantos años / generaciones, la evolución simulada en la imagen. Ya lo ven, damas y caballeros, la genética se adapta a todo, especialmente si las necesidades físicas del día a día de los especimenes aislados lo requieren. Ese día, cuando en lugar de pies tengamos manos, seremos un poco más monos, pero, eso sí, escalaremos mejor; seguro!

Llega el verano y muchos menos de los que quisieran cruzan el charco hacia las "escaladas de salón" más largas y más guapas del mundo. Y es que en Yosemite es difícil pasarlo mal. Lo tienes todo al alcance de la mano -como en el salón de tu casa- y excepto por la dificultad inherente a la ruta escogida -que puede ser mucha- y por las tormentas de verano, es probable que en la hamaca lo único que te falte sea la tele o el portátil. A los que van para allá estos días o tienen ya sus billetes en el cajón de la mesita de noche, disfrutad, cabrones! A los que no han ido, teneis que ir pensando en acariciar ese granito de dureza casi absurda. A los que estuvieron acampados en el Camp 4 y no viven en paz desde entonces, podeis optar por el siguiente placebo -que no cura pero que relaja cuerpo y mente. Es probable que depués de una de esas escaladas tremendas a alguno se le acercara ese friqui cincuentón que desde su furgo fotografiaba a todo el que se paseaba por la tapia. Tom Eva...

Si no fos perquè el país té problemes de caràcter ecològic tremendament importants i, des del meu punt de vista, més urgents, pensaria que la campanya de sancions engegada per Medi Natural a Montserrat té la seva raó de ser. Entenc la impotència dels responsables de Medi Natural. Entenc que contra els inabastables tentacles del capital i dels seus hiperdiversificats interessos, la lluita sigui complexa, fins al punt d'esdevenir una utopia inútil. La lluita sovint s'acarnissa amb els més dèbils; amb els que no tenen contactes en el poder legislatiu ni tampoc en l'executiu; amb els que no recorren a la teranyina de la justícia per atrapar-hi les iniciatives polítiques que els perjudiquen; amb els que no poden pressionar des de l'ombra del capital; amb els que no disposen d'informació estratègica amb antel·lació; i amb els que no aconsegueixen mobilitzar-se per falta d'unitat. La lluita s'acarnissa, aquesta vegada, amb els escaladors. La campanya de sancions,...

Si alguna cosa té internet per al mundillo del climb, és que només tirant de google i amb una miqueta de sort, pots trobar la ressenya de l'escalada més inversemblant, la d'aquelles vies que semblava que fos impossible que algú repetís. Això no només és senyal que hi ha vida més enllà de les vies ultrarepetides i de les modes que ens porten a tots com un ramat d'una línia a l'altra sense saber perquè. També implica a un munt de gent que de forma desinteressada perden unes horetes davant la pantalla per penjar a la xarxa ressenyes, fotos i croquis que són, molt sovint, una bona manera de preparar una ascensió. Tot i que moltes vegades has d'acabar acudint a la ressenya "oficial" facilitada per alguna guia d'escalada, molt sovint, els comentaris subjectius d'una cordada qualsevol sobre material, graus, condicions de l'escalada, etc. resulten molt més pràctics. Sempre hi ha excepcions. Hi ha qui prefereix no investigar massa sobre les vies que ...