Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Els de la Lliga Regionalista postmoderna, sàviament dividits en dos grupets –dos caps, però una sola Hidra–, continuaran retallant drets socials que semblaven immutables mentre puguin. Això sí, “en positiu”, “fent els sacrificis que calgui fer” i pactant –són carn i ungla rere les cortines de Palau– amb aquella dreta espanyola tan rància i tan desacomplexada; immutable, també, des dels temps de la dècada ominosa que encarnava aquell imbècil que es feia dir Ferran VII i que tan convençut estava que aniria al cel un cop mort. I allà, d’això en podeu estar ben segurs, s’hi acabaran trobant tots. Aquests dies fot una xufla de cal déu i alguns malalts trobem a faltar el tacte i l’olor de l’alta muntanya sota una capa de neu espessa qualsevol matinada de primavera, ben gelada. Si és el cas, us proposo anar fent boca amb aquesta, l’última batalleta de l’hivern que tot just acabem de deixar enrere, quan les pluges i els diluvis del mes de juny encara no ens havien fet renegar a tort i a ...

Canal més aviat fàcil que ens duu de forma bastant elegant al cim del Tuc de Bassibé, de 2.640 metres. La única dificultat de la via, la trobarem en un ressalt d'uns 40 metres, vertical i que amb bones condicions forma una cascada ageguda. Caldran friends, tascons, algun pitó optatiu i un cargol de gel per si de cas.

Estos días tenemos la suerte de tener en el campo base del Everest a Darío Rodríguez. No es coña, ni este un post para criticar el trabajo de los demás que mérito, sin duda, la cosa tiene. El responsable de Desnivel nos da una visión bastante objetiva del asunto narrando historias que de otro modo nunca sabríamos que han sucedido. Sus crónicas llegan una detrás de otra (al fin han descubierto un buen filón para tener la wes a todo trapo las 24 horas…. La pega es que hay que estar allí para poder contarlo: Menda me presento voluntario para la próxima temporada). Lo bueno es el retrato del circo, el show, la pasta gansa que se mueve por ahí y el trabajo de los sherpas –auténticos currantes y facilitadores de la gran mayoría de las ascenciones de estos días. Patéticos culebrones vistos aparte (qué si tu no das el pego, qué si estabas hecho polvo y yo te ayudé, qué si no fuiste tu, qué fueron “tus” sherpas, qué si mejor te dedicas al parchís…) en una productora están estudiando muy se...

Título: No todo está perdido, o sí Personajes: Juan: pringao, unos treinta años, manos callosas, mirada cansada. Un jefe: tipo guaperas, con cara de salud y felicidad mental. Todos: grupo de cinco o seis (chicos y chicas). Adormecidamente felices. Guión: (Juan, J) – Hola, me llamo Juan y soy un adicto. (Todos, T) –Hola Juan. J –Me llamo Juan. Sí. Hola. (Silencio) (Un jefe, U) –Venga, Juan, que no todo está perdido! J – He perdido a mi familia. (silencio llorón) T (se van alternando) – Venga tio! Animos! Tu puedes! J – Mi hermana ya no quiere verme. Dice que todo el día estoy igual. Que he echado a perder mi vida. Mis padres, lo mismo. A penas les veo. No les interesa lo más mínimo nada de lo que hago. Yo les digo que “me vi a quitar”, pero ya no se lo creen. No se lo cree nadie. (silencio) J –Mi mujer… (más silencio) U – Todos hemos pasado por esto, no te agobies! T (a coro) – Suéltalo, Juan! J –Dice que este verano me las apañe solo. Que si lo que me gusta es arrastrarme, que me ...

Aquesta directa a la Bandereta vol ser un homenatge al Guillem Malet, el Maluta , company d’aventures, d’escalades imaginades, d’anècdotes al voltant d’una taula i d’amics que ara el trobem a faltar. A ell com a tants d’altres, Montserrat també li havia robat el cor. Però per què escalava en Maluta? Transcric part d’un post publicat per ell mateix al seu blog, ara fa uns anys perquè crec que aconsegueix explicar alguna de les coses que s’amaga darrere d’aquesta dèria. Es titula l’Habitació verda i l’original el trobareu aquí. Fa un temps vaig sentir que els Surfers parlen de l'HABITACIÓ VERDA (the green room), l'onada perfecte que els envolta i els portà al més enllà. Tant sols hi són ells i l'aigua: l'ona, força, perfecció, felicitat i poder. Pensant-hi vaig veure que de la mateixa manera de tant en tant, això també passa en l'escalada. El llarg perfecte en el qual a més a més es dóna aquella rara conjunció entre cos i ment. Aquella conjunció en què la gravet...

La via Directa del Maluta escala la Bandereta (Ven-Suri-Ven) aprofitant les dues primeres reunions de la Cerdà-Riera, traçant una línia pel centre de l’agulla i anant a buscar, a la part superior, l’esperó que queda a l’esquerra de la fissura que conforma l’últim llarg de la via dels Químics. Bricolatge vertical, ambient i una escalada en lliure que ens deixa al cim amb el regust d’haver culminat una bona via. Situats a la vertical de la primera reunió de la Cerdà, ataquem la paret superant uns metres molt fins, però ben assegurats i amb bona roca (un pitó i un espit). De seguida, la paret perd verticalitat i arribem sense problemes a la sabina on muntem el relleu. El segon és, de lluny, el llarg més entretingut de tota l’escalada. Superem la gran llastra de l’agulla Ven-Suri-Ven pel bell mig. Primer aprofitem un diedret (un pitó) i després encarem la placa on diversos espits ens ajudaran a guanyar uns metres on la roca és molt llisa i a trams toba. Aquí haurem de progressar amb ...