Essències Montserratines XL*: de camaleons i xemeneies
MIMETISME m.
Propensió a imitar; semblança superficial que
mostren certs animals amb els objectes entre els quals viuen i que serveix per
a dissimular llur presència.
MIMÈTIC, -ÈTICA adj.
Imitatiu; dotat de mimetisme.
Quan escales una xemeneia
et mimetitzes amb l'entorn rocós, bàsicament perquè t'introdueixes dins la
roca. Una xemeneia tan amagada, francament queda mimetitzada amb les roques veïnes,
costa de veure. Sobre si els que ens hem interessat per aquesta troballa som o no uns animals... que cadascú n'extregui les pròpies
conclusions.
Sigui com sigui, la
Mimètica al Caputxó de'n Semir és una via excepcional -òbviament des del meu
punt de vista, totalment personal, subjectiu i transferible. Primer, perquè
descobrir aquesta xemeneia, tan amagada tot i les seves proporcions impressionants,
ja té un cert mèrit. Segon, perquè l'escalada que s'hi desenvolupa és bella,
variada i interessant i tercer, perquè crec que té algunes estranyeses que li
donen un punt de "diferència" respecte de moltes altres vies, més
"típiques". Penso en l'accés, per la bretxa del Gendarme, en un
llarguíssim ràpel de 60 metres o en el diedre circular que des del final de la
xemeneia va voltant tot el Caputxó de'n Semir (180 graus) com si es tractés
d'una escala de cargol.
Tot plegat, amanit
amb un equipament just però suficient que salpebrarem amb 4 pitons plans per a
l'A1 del segon llarg (més fàcil del que sembla a primer op d'ull) i un joc de
friends i microfriends al gust.
(*epitafi: XL no és la talla d'una samarreta sinó el 40 en números romans).
Kop de Gas News
Com molts ja sabeu -este mundo es un panyuelu- menda està ficat en una moguda que esperem que poquet a poquet es vagi fent un lloc com a alternativa al material que les tendes ens ofereixen actualment. Kop de Gas SL va engegar ara fa un any, oferint xapes inoxidables més petites del que és habitual i poc a poc anem ampliant el nostre catàleg. Podeu fer-hi un kop d'ull aquí, mentre us faig cinc cèntims d'un parell de novetats.
Ja tenim a punt els primers pitons. Són extraplans, tipus knifeblade però amb una duresa no tan exagerada, cosa que els fa bastant útils en les roques i les tàpies del país. Els hem lacat en taronja, un color per als pitons semidurs que ja va fer servir la desapareguda Cassin en el seu moment.
Finalment ens hem decidit. Amb en Jan Casas, guia titulat d'escalada, muntem un taller d'artifo perquè tots els que tinguin ganes d'aprendre'n sàpiguen com fer-s-ho per posar ploms, ganxos, falques i pitons. El preu és tirant a assequible -només 25 leuros- per a una jornada complerta d'activitat a Montserrat, amb pràctiques a peu pla i progressió amb corda. El nivell mínim requerit hauria de rondar el 5+, Ae.
També tenim previst un Clínic de caigudes. Última tendència: escalfes i et tires un parell de vegades. La idea és que encadenes millor si t'has preparat per assumir una caiguda i aconsegueixes treure't la por de sobre. Si us interessa aquí us deixo tots la informació.
The madbolter o la inescrutable decadència mental de Richard Jensen
Hi ha personatges l'evolució mental dels quals es fa difícil de seguir. Tot i que, déu me'n guardi, tothom és lliure d'evolucionar com millor li sembli... O com millor pugui...
Ara fa uns anys, el Never Stop publicava un dels pocs reportatges d'investigació sobre escalada que he fet a la vida. The Madbolters o l'epopeia de la Wings of Steal narrava l'aventura de dos pardillos a Yosemite ara fa una pila d'anys; perseguits i fustigats pels habituals de la vall i acusats injustament de picar ganxos i omplir el Cap de rivets.
Per qui el vulgui reviure o llegir-se'l, aquí el teniu.
Passen els anys i les neurones. Del 1982 al 2012 n'hi van 30, d'anys! De neurones, no me les feu contar ni a mi ni al tal Jensen...
I és que la venjança d'aquest individu, l'ull per ull que sembla que hagi regit la seva vida des d'aleshores, es va materialitzar quan en Jim Beyer va obrir la Intifada, graduant-la d'A6. En Beyer era un dels que l'havia perseguit injustament per allò de la Wings i en Jensen debia pensar que la seva oportunitat de fer la "justícia divina" que Beyer es mereixa es materialitzaria per fi.
Acompanyat del que havia estat el seu company a la Wings, va córrer a fer la segona ascensió de la Intifada. Va documentar-ne les xapusses i es va afanyar a publicar-ho tot al seva picota pública personal. Se'n va parlar llargament als USA i el col·lectiu, sense certificar-ho oficialment enlloc, va convenir que la Intifada no arribava, efectivament, a l'A6.
Però la justícia divina de Jensen no es va acabar aquí i ja ho diuen a les pelis de sèrie B: l'ànsia de venjança no s'esgota mai... La qual cosa ve a ser com dir que per molta canya que li fotis al mono, la rabia, la frustració i el malestar general de l'esperit, no s'acaven de curar mai.
Personalment li recomanaria un "peace 'n love" espiritual tot i que dubto que li fes algun efecte. A aquest déu destructor no l'immuta res: ni destrossar il·lusions ni malbaratar la feina dels altres ni disfrutar excessivament fent-ho... I aquests altres, aquesta vegada, han estat l'Esther i en Pelut que van escalar l'Oju Peligru graduant-la d'A6+.
No es pot entrar en les polèmiques que ha revelat en Jensen durant la seva inspecció de la via (que si forats picats, que si la reunió dels ganxos era evitable, que si els catalans fan servir estranyes i màgiques peces de fusta per progressar...). I dic inspecció perquè en l'inefable Jensen no l'ha repetida, la Oju Peligru; simplement ha anat seguint la línia original picant rivets un darrere l'altre. Tot plegat amb una justificació estranyíssima. La "nova ressenya" de la Oju Peligru amb tots els bolts que hi ha posat és al·lucinant.
Als Usa hi va haver debat sobre la via en el seu moment i n'hi haurà moltíssims que hauran al·lucinat amb el que ha fet l'increïnble Jensen.
És estranya l'evolució d'aquest senyor. A la Intifada també hi va descobrir forats picats. I algú creu que a canvi hi va col·locar rivets? Quin és el problema, doncs, amb l'amic Jensen? Esperem, senyores i senyors, haver-lo esclarit una mica més.
Finalment s'ha acabat acomplint, com en una revelació mística, el qualificatiu que la gent del Yosemite dels 70 li va posar equivocadament. El van anomenar el Madbolter i després del descobriment del Paca i de l'il·lustradíssim blog d'aquest personatge no me'n queden massa dubtes. És un bolter boig. Boig i perillós.
Marmolistas de TBO
Marmolistas, escultores y chapuzas, haberlos haylos en todas partes.
Sin embargo, en los últimos años en los bigwalles catalanes (como si nos
sobraran las tapias, señores!) han proliferado las chapuzas. Parecía imposible
pero quizá habrá que empezar a reflexionar sobre un decálogo del artificial
extremo, porqué parece ser que hay algún idiota que está confundiendo los
términos del contrato escalada = reto = lucha = satisfacción y se ha dejado tentar
por el lado oscuro cambiando alguno de dichos términos
(escalada = reto = trampas = vanidad). Lean, damas y caballeros; pasen y vean en qué
se pueden llegar a transformar.
A los hechos nos remitimos, pues los hechos lo demuestran, cuando
constatamos y nos enteramos, no sin un primer rasgo de la más absoluta
incredulidad, de la existencia de una diminuta escuela de practicantes de la
escalada artificial cuyo lema es "pasa con cincel cuando no sepas como
pasar".
No son muchos, esperamos y deseamos, pero están consiguiendo
desgraciar las principales vías de artifo del país.
Y lo hacen sin manías, prueba de como deben entender eso de la
escalada artificial. Creo que meterse en su mente es la clave para tratar de
comprender lo que mueve a dichos fantoches a picar agujeritos en la roca para
meter sus diminutos plomos cuando no se atreven a pasar como lo hicieron otros
antes que ellos -porqué se trata de eso, señorías: de valentía y de valor.
La cuestión -me doy cuenta cuando le doy vueltas a la cosa- debe ser
poder presumir de haber repetido una vía determinada, sea el Mirall
Impenetrable, la Vudú, la Cop de Gas, la Jan Cullell, la Prisma, la
Incontinència d'inconsciència, o cualquier otra joya del artifo de por aquí. El
problema que se lo coman los demás, los que después repetirán las vías y se
encontrarán mi grado máximo cincelado; es decir, el grado de la ruta originial
decotado gracias a mi gracioso cincel y mis petulantes golpes de martillo.
**Lean, a modo de ejemplo, mi desgraciada experiencia personal en la
petita Cop de Gas, en el Morral del Cavall, cuando esperando tener que salir en
libre de quinto, tras un A4 de plomos y ganchos, me encontré con agujeros
picados hasta prácticamente la cima de la aguja. El individuo que perpetró tal
"rocacidio" ni siquiera se calzó los pies de gato, el muy cabrón! y
siguió avanzando con los estribos cuando el grado de la rampa apenas llegaba al
tercero! Un súpercrak, sin lugar a dudas.
Y claro está! El artifo permite pasar con trampas y no ser ni visto ni
juzgado en el intento. Hasta que, claro está también, algún compi repite una
vía, y otra y otra... y se va encontrando con picados por doquier.
La cosa la cuenta Paca en su blog después de haber repetido la
Incontinència d'inconsciència en la Paret de Catalunya. Y lo hace con un amplio
reportaje fotográfico del "viacidio" cometido por me gustaría saber
qué mindundi acobardado. Viendo las fotos menda se queda atónito y lo peor
viene luego, cuando con la cabeza ya más fría, te das cuenta de que la peor
parada ha sido la vía, que al parecer ha quedado hecha una auténtica chapuza.
La solución es fácil. Dejen los cinceles en la R cuando vayan de
primero y vuelvan al A2+. Queda claro que necesitan, ustedes los aludidos,
practicar más en grados fáciles... La comparación es tan odiosa como acertada:
se imaginan ¿qué pasaría si cualquier día me paso por la Rambla de Siurana y le
pico unos cantos? Me la arreglo de 7a, un 7a de kantaken, para dejarla así, más
disfrutona?
Ah! y eso sí. Luego en el bar, solo cuento a los compis que he
encadenado la Rambla, omitiendo, claro está, mi pequeño truco de magia.
Filmets bèl·lics a l'Aeri
Com que no tots haureu tingut l'opció de veure'l, aquí us deixo amb uns minuts d'escalada bastant estimulant a la Paret de l'Aeri, a la moguda que explicàvem l'altre dia.
Free Wave Riders from Marc Subirana on Vimeo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
