Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Ja fa un temps que, després d'un article sobre fabricació de ploms , o no ... uns quants demanaven a crits un mini-manual personal, subjectiu i transferible sobre com posar ploms sense fer-se mal en l'intent, ni que fos picant-se els dits! Aquí el teniu.

Ja fa un temps d'aquell post del Donn titulat " Excremencias meteorológicas ", però totes les tardors s'assemblen i la pluja i el fred sempre arriben quan encara hi havia certa esperança d'allargar aquesta falsa primavera un pèl més. Un passeig pel blog del Ferran Guerrero em fa passar cap als USA i rescatar un blog del qual ja n'he parlat altres vegades: el del Tom Evans . Perquè no totes les roques calentes són iguals. Mira la foto si encara en tens algun dubte. I una foto és l'excusa per matar el temps entre feineta i feineta mentre lamento que avui, a primera hora, la Paret de l'Aeri estigués submergida dins una boira pixanera absolutament descoratjadora. ** Si endevines quina és la via de la foto et convido a unes birres. Per cert, si l'endevines és que l'has feta, no s'hi val mirar El Cap Report...

De burinades n'hi ha de moltes menes. O no. La veritat és que qualsevol línia que tiri d'expansió per vèncer l'impossible, com deia aquell, és fer-li trampes a la vertical, passar sense gaire mèrit per on potser d'altres tirarien, un dia o altre, amb un estil millor i més depurat. De tota manera amb l'artifo passa exactament el mateix, si restes coneixements tècnics de bricolatge vertical, experiència  i, és clar, por i temeritat en quantitats considerables. De manera que, sobre les burinades, sempre fàcils, deixem-ho en que n'hi ha de dues menes: les antigues, quan tirar de burí  per passar per tot arreu era una novetat i suposava una novetat per al col·lectiu i les modernes o contemporànies, veritables mostres de la mediocritat aperturista dels protagonistes de la primera ascensió. El tamany de les xapes ho diu tot, com més grosses, menys mèrit i menys interès. Però posats a proposar, dues relíquies semirestaurades per al gaudi ...

La cosa, damas y caballeros, como en tantas ocasiones, sería digna de las mejores risas si no fuera porqué es cierta. Pasen y vean. Disfruten del espectáculo social en el que pronto vamos a convertirnos todos y todas, si es que no es tarde ya para tanto ruido. En un estudio científico, la cosa sirve para dar calidad y veracidad a cualquier tontería u ocurrencia un día cualquiera, resuelven que la escalada es el deporte cuyos practicantes (y practicantas, si me lo permiten subrayar) son más sexys. Sí, lo leen bien. El 57% de las mujeres encuestadas -alrededor de 3.000- consideran, mirando una serie de fotos, que los escaladores que aparecen en ellas son más apetecibles que futbolistas, tenistas, pilotos de F1, surfistas, vigilantes de la playa y demases individuos dignos de cualquier anuncio light de coca-cola. Según un tal doctor Richard Wiseman -el listillo del asunto-, el 47% de los machos opta por lo sexy de las hembras que practican la escalada, por encima -ya...

Entre les manies vitals que em persegueixen i sense entrar en els detalls escabrosos de la vida (de la meva i de la de qualsevol, que sempre n'hi ha, d'aquests detalls), des de fa uns anys, i ja en van tres, sempre trobem un moment per perdre'ns per Colomers. De l'estada d'aquest any, deixem un parell de vies més aviat equipades, amb regust clàssic i no massa exigents, vist l'estratosfèric panorama actual. No sé si qualificar-ho d'escalada "slow". Slow és el camí a través de tarteres immenses i també l'ambient, tan solitari i tranquil. La nova proposta, la "Tempus fugit", arrenca a l'esquerra de la gran placa de la Innominata. Reunions pràcticament equipades i unes quantes xapes inoxidables protegeixen els passos menys "assegurables". L'escalada, de tota manera, continua quedant exposada, encara que en menor mesura que a la "Custòdia compartida", més a la dreta. La segona meitat...

Parece contento el menda ese en la bañera. Yo, en cambio, m e paseo por las tiendas y me encuentro con un sinfín de chapas color oro divino, todas ellas homologadas. Bueno, lo de un sinfín es un decir, claro está. Hasta aquí nada especial, si no fuera porqué desde hace un tiempo sé unas cuantas cosas más de las que solía saber sobre el apasionante universo de la homologación de las dichosas y relucientes chapas que chapo más a menudo de lo que debiera. Sin embargo, según la UNE 959, la fantástica normativa de marcado CE para anclajes de escalada y alpinismo, las cosas no son tan sencillas como te puede parecer cuando vas de compras. Para estar homologados, los anclajes tienen que pasar una serie de pruebas ¿Pero que es un anclaje, según los funcionarios de Bruselas? Básicamente lo forman la chapa y el parabolt o cualquier mecanismo que insertado en la roca supere las pruebas meditadas largamente por los citados funcionarios un día cualquiera ¿Y cuáles son esas pru...

Suposo que hauria de considerar com una mena de fita personal aquesta primera a la tàpia reina de Montserrat. Ho ha estat en certa manera, tot i que la feina, duta a terme de manera sistemàtica, no ha resultat tan complicada com podria semblar. És la suma de llargs instants en precari el que l'ha convertida en un repte, però sobretot fer front als moments difícils, a casa, quan el cos et diu que no vol tornar a pujar per la Canal de l'Aeri, ni tornar a jumarejar els més de 200 metres de cordes fixes que vaig anar acumulant a la paret. Seran els primers repetidors els que s'enduguin bona part del mèrit, a més d'un regalet que els he deixat a la darrera reunió de la via. Roca prou bona, forats fantàstics a les plaques màgiques del primer terç de la paret, aquell sostre genial tantes vegades desitjat, un diedre clàssic i un esperó final llarg, genial, per acabar assolint el punt on la roca s'acaba per la petita proa d'un vaixell de conglomerat que mi...

Culos bonitos, haberlos haylos. Más, si en verano la canícula nos calienta las neuronas a todos y a todas. Sin embargo, como decía un hombre venerable hace años, "de cul, mai n'hi ha prou". Al abuelo no le faltaba experiencia. Con los años las había visto de todos los colores. Sabía de que hablaba, pués con los años, a veces, las soluciones vienen solas mientras que los problemas se van, también, sin que nos demos cuenta. La solución llega para quedarse. Puede que a la larga pase lo mismo con el llamado "green point". Si te subes por una vía sin utilizar las expansiones que alguien puso una vez por no saber pasar sin ellas, ¿puedes eliminarlas sin más? ¿Puedes dejar dicha escalada limpia de expansivos para el disfrute general del personal? ¿Hay un grado aceptable para dicha operación y otros grados inadmisibles? Digo diego: ¿puedo eliminar las expansiones de un cuarto fisurado o con buenísimos "merlets" o con magníficos agujeros par...

De vegades tens converses que no recordes fins al cap d'un temps quan una situació determinada et fa veure la llum, tirar de records i adaptar-los al problema que en aquell moment t'atabala. Baixar un petate massa pesat per una gimcana com la canal de l'Aeri pot ser un problema. Sort que dels grans mestres, se n'aprenen grans solucions.

Una foto en el blog del Paca trobada a la Desnivel em fa pensar una mica més de l'habitual i a través d'un comentari al seu blog, les paraules, que de vegades se'm resisteixen, brollen sense dificultats com l'aigua cristal·lina al final del procés de depuració a Sant Feliu de Llobregat. I d'aquí a l'aixeta... Hi ha una tendència que es va imposant a poc a poc. Aviat no caldrà portar ni tan sols les cintes per fer segons què. Proliferen les vies amb les cintes posades, com als rocos i plafons (que, per cert, últimament proliferen com bolets). Fins i tot comencen a brillar les vies amb cadenes en comptes de cintes, sobretot en vies esportives mega-desplomades. La cosa és que, segons diuen, és molt més còmode anar a tibar sense haver de preocupar-se per portar les cintes, posar-les, assajar, retirar-les fent maniobres cafres o haver-ne d'abandonar alguna perquè no saps com fer-t-ho per arribar fins allà baix i sortir victoriós de l'epopeia. Això sí, amb...