Dues maxiburinades d'època




De burinades n'hi ha de moltes menes. O no. La veritat és que qualsevol línia que tiri d'expansió per vèncer l'impossible, com deia aquell, és fer-li trampes a la vertical, passar sense gaire mèrit per on potser d'altres tirarien, un dia o altre, amb un estil millor i més depurat.

De tota manera amb l'artifo passa exactament el mateix, si restes coneixements tècnics de bricolatge vertical, experiència  i, és clar, por i temeritat en quantitats considerables. De manera que, sobre les burinades, sempre fàcils, deixem-ho en que n'hi ha de dues menes: les antigues, quan tirar de burí  per passar per tot arreu era una novetat i suposava una novetat per al col·lectiu i les modernes o contemporànies, veritables mostres de la mediocritat aperturista dels protagonistes de la primera ascensió.

El tamany de les xapes ho diu tot, com més grosses, menys mèrit i menys interès.


Però posats a proposar, dues relíquies semirestaurades per al gaudi dels friquis i dels clàssics, dues propostes amb història i no massa complicacions.

I un apunt: al restaurar unes peces sí i unes no tenim un problema. Molts dels burins que deixem, en continuar utilitzant-los, correm el risc que petin, fent necessària una nova restauració... i "suma y sigue".


La Iglésias-Casanovas, no l'acabarem de netejar mai, per molt que la mirem de forçar en lliure. Aquí la roca és un punt a favor de l'escalada. Típica de la Nord dels Encantats, ens forçarà a parar atenció al llarg de tota l'escalada. I això cansa les neurones, ja ho veureu.
Restaurada, ens obliga a tirar de burinades de somni i d'algun pitó fantàsticament emplaçat al bell mig d'aquest esperó ingràvid, com ara el Melilla de la foto que encapçala aquest post.
Amb les cintes i alguna plaqueta recuperable fem de sobres. No hi caldrà res més.


La Vilanovins demana paciència. Més difícil i més llarga del que sembla, és una clàssica poc repetida, excepte per quatre bows malcontats que de tant en tant s'hi llencen per forçar-la en lliure. Roca bona, algún sisè estratosfèric, friends, microfriends i tascons, a banda d'un parell de pitons opcionals, si no és que aneu molt forts. Això sí, en lúltim llarg complicat, un burí petat -cirereta del pastís- ens demanarà un últim cop de gas. Aneu-hi preparats, perquè allà, el cansament, comences a notar-lo.


Aquesta foto, la pispo del Caranorte.com. Allà trobareu un bon reportatge de la Vilanovins i altres coses.

2 garlantes:

susi { 17/10/12 07:38 }
he, he, he... Totalment d'acord: (deixant de banda la possible polèmica de si cal o no cal restaurar una via) "Semirestaurar" és com mig curar...
A la llarga, els problemes d'una manera o altre, tornen a sortir... :)
Una abraçada!
Bullarolas { 17/10/12 10:47 }
Ei Susi! Això és com una lesió, no? si no la tractes i la cures del tot, sempre t'acaba tornanmt a fer la punyeta... de la qual cosa els escaladors en sabem un munt, perquè... Em sembla que no conec cap "veterano" que no estigui triladet!)

salut i pluja
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...