Never Stop Dancing to the Electro Boogie

"T'ho mires i... Uff! Però pensant-ho fredament és un cop de gas. Oi, Pop?" No sé si algú se'n recordarà, d'aquesta frase. La podies llegir al peu de la ressenya de la "Cop de Gas" publicada a l'Extrem número 42. Un dibuix increïble, uns graus tan estratosfèrics com atractius i un nom, el de la via, que prometia sensacions inigualables: trinomi més que suficient perquè tot plegat es convertís en una línia per desar en el calaix dels projectes sommiats/desitjats. Aquell març del 91 queda lluny. Molts anàvem amb malles més aviat horteres, a Torelló feien només el 8è festival de cine de muntanya; la Destivelle demostrava al personal que sabia fer més coses que 8as i es marcava una solitària a la Bonatti del Dru; algú li tibava per la Nose en poc més de 6 hores (uns lentorros, vista la cosa actualment) i a Barcelona se celebrava la segona copa del món d'escalada esportiva i penya com la Patissier, en Moon o el Moffat esbofegaven en un roco improvi...

Montrebei podria ser el lloc on comenci la veritable festa. La festa final. La festa grossa. Els convidats: els escaladors i les administracions, i les víctimes: els ocellets, els ocells i els ocellots, que no són el mateix encara que a simple vista pugui semblar-ho. La cosa, com la majoria ja sabeu, va d'un pont penjat que unirà les dues ribes del congost. Dues tàpies unides per un fil quasi invisible, com si de les dues corees es tractés -ara que l'ha dinyada el desgraciat aquell. La cosa no passaria de cutrada construïda en pro del desenvolupament turístic de la zona, si no fos perquè se suma als canvis que viu la zona d'uns anys ençà; com una gota malaia que tard o d'hora farà vessar el got. Vegem-ho: urbanització del camí, pàrquing institucional, primeres prohibicions, cartellets amenaçant al personal que cuidar la fauna i la flora és el que ens convé... I un petit etcètera al qual, ara, s'afegeix aquesta meravella de l'enginyeria civil que ha d...

Prolifera el sentit comú Després que en Cesc grimpi per la precisosa Aresta Ribes del Puntal de l'Aubarda, m'hi passo només per treure'n aquesta foto. El reequipament substitueix peça per peça i tot i que no elimina els burins afegits amb els anys, deixa la via restaurada amb aquesta meravella de xapetes, molt semblants a les dels antics burins i amb una resistència propera als 2.000 quilos -tot plegat gràcies a l'acer inoxidable 304. Prolifera el sentit comú, allò de no afegir xapes perquè sí i de respectar les vies tal i com ens les hem trobat abans de decidir contribuir a la felicitat grupal amb material contemporani de millor qualitat i resistència. "Algo" és alguna cosa. Absurda covardia Excepte algun anònim amb més ploma que sentit comú, amb més ressentiment que bones intencions, amant, és clar, dels parabolts de coloraines, la majoria està d'acord amb el fet que això de fer primeres ascensions queda en mans, no sempre voluntàriament, del criteri...