Never Stop Dancing to the Electro Boogie

Val d'Aran, Tuc de Bassibé, 2.644 mts, cara NO, Goulotte del Turfing, 430 mts. III+, 4+, M6 Primera ascenció: el 15 de gener de 2011 a càrrec d’Eduard Requena i Dani Brugarolas. Material: La via ha quedat completament neta i hi caldran els jocs de friends, de microfriends i de tascons a més de 6 pitons, dos dels quals, extraplans. Base: Des de Viella per la carretera que duu al Pla de Beret. Deixem el cotxe a l’aparcament de Beret ( sempre obert), davant les instal·lacions principals de l’estació d’esquí. Aproximació: Remuntem les pistes d’esquí que ens queden a mà esquerra mirant la paret (visible des de l’aparcament). Sense abandonar-les, les pugem amb tendència a la dreta. En una horeta ens plantem en un plató des d’on es domina tota la paret. Calcular unes dues hores fins a peu de via. L’escalada: Les dificultats principals d’aquesta escalada les trobem als primers 100 metres, en la superació del ressalt vertical que forma la paret en el seu costat dret. Un...

L’escalada hivernal als nostres Pirineus és com d’estar per casa. No és que amb això pretengui que és una cosa fàcil i a l’abast de qualsevol. Ni molt menys. Cal, com a mínim, estar en forma. Si a més tenim un pèl de pràctica/experiència en aquest art del cutrisme que és pujar per cascades, canals o tàpies a mig glaçar, doncs millor. I precisament sobre tot això tracta la història que vam viure menda i l’amic Karki ara fa un parell de mesos sobre les empalagoses pendents esquiables de Vaquèira. Nosaltres érem just per sobre de tot allò, de tota aquella petoleïa d’anoracs norfeis de colorins, crits idiotes, monitores amb bouquet i remonteros amb mala folla. Per sobre, al petit pany de paret que forma el Bassibé per sobre del Pla de Beret, amb l’objectiu d’encetar-hi una línia de gel mínimament interessant. Però com que aquest ha estat, fins no fa gaire, un hivern de poca neu, la cosa es va quedar en un mixte tirant a tètric que amb un pèl més de neu probablement es quedar...

Avui dia, per navegar pel traçat de la Directa Incerta a la Gorra Marinera has de reinventar la via. De la línia imaginada a finals dels 80 en queda ben poca cosa. Com que després de la primera, la línia va quedar exposada, el pas del temps i ben poques repeticions la van deixar a l’abast de traçats posteriors, molt menys imaginatius i més sobreequipats. Durant uns anys va conviure amb la Sargantanes i la Per davant. Més tard la Campi qui pugui en va trepitjar descaradament el segon i el tercer llarg i actualment hi ha tants parabolts repartits a tort i a dret que més val embarcar-se cap a la nostra dreta a través d'un mar de conglomerat incert si volem reviure l’essència de la Directa original. Ara mateix, si la voleu anar a fer, us haureu d’inventar el segon llarg (surten una quarantena de metres de cinquè nets, en els quals els aliens entren a plaer, amb un passet més delicat a la part central del llarg que li dóna entitat a la cosa). El tercer llarg no te l’invente...

Vies amb sabor. La Magic line es troba completament equipada, mentre que per la Mingo-Arenas calen els encastadors (tascons i friends al gust de cadascú).

Escalada preciosa amb passos molt fins al primer llarg i més atlètics al segon on un doble burí amb essència protegeix l'entrada al sostre. Amb 12 cintes feu. Les reunions són reforçades amb espits amb plaqueta petzl i algun dels espits amb plaqueta de burí dels llargs també l'han restaurat.

Escalada d'aventura amb trams exposats al primer i tercer llarg. El segon, directament ens l'hem d'inventar, evitant els parabolsts de la Feec tirant cap a mà dreta, ja que el traçat original el van trepitjar posteriorment en equipar la Campi qui pugui.

El finde el decidim sobre la marxa, val preciosa? Darrere d'aquesta frase o de tota mena de comentaris semblants, s'amaga la rutina d'una gran majoria d'escaladors addictes al climbing. S'acosta el cap de setmana i la meteo pinta malament. Fa dies que aquella colla de meteo-men ens avisen i tots tendim a respondre-hi amb un "últimament la caguen bastant...", fins i tot poques hores abans que caigui el diluvi universal, com és el cas d'aquest cap de setmana passat. S'ha de "dissenyar" un finde que, això és un imperatiu innegociable, ha de ser profitós des del punt de vista del climb. Si no, què seria de nosaltres, pobres addictes a estrebar el martell i caçar-lo en l'aire, al gust fred de l'acer dels pitons, al magnesi ressecant-te les mans, als piolets i les mans pansides dins els guants, a l'oloreta bruta i polsegosa de les cordes, a la pols de roca als ulls i a la boca, al color metàl·lic de la muntanya ...

Julio Smith Daló había sido, un momento dado, un escalador de renombre. Uno de aquéllos jefes que escalaba unos pasos más allá de la fama que acumulaba. Y eso era mucho, teniendo en cuenta que por aquel entonces, hace ahora ya unos años, la cultureta de las revistillas y las fotos de colorines en la Harlin eran impensables e inimaginables. Por aquel entonces, Julio se había currado ese renombre, esa aura de escalador sobrehumano, sin querer, escalando de forma maravillosa rutas que nadie antes había tan siquiera osado imaginar y que, si las habían imaginado, era solo con un estilo poco elgante, a base de expansivos, que luego Julio se había encargado de superar ampliamente con hechos y con muy pocas palabras. Aquel extraño eremita de la vertical, tipo raro donde los haya, superaba por gigantescos espolones, desplomes mágicos o placas terroríficas cuanto se le ponía enfrente. Como él, había cuatro, quizá cinco escaladores. Se sabían por encima de la media, luego sus críticas eran sie...

Amb noms i cognoms i sense cap mena de vergonya ni escrúpols. Ja fa quasi tres anys d’aquella trobada a Agulles. Part del personal més lligat a la muntanya, horroritzats pel que estava passant a la Sud dels Frares i les Agulles va muntar una trobada lúdico-festivo-combativa. El què: les destrosses de l’amic Llassera. Perquè us en feu una idea, expliquen que aquest paio, un pinxo amb tendències violentes i neurones escassament efectives, després de passar pel trepant diverses tapietes de la zona de l’Arcada va amenaçar d’apallissar un company en el cas que publiqués les ressenyes de les “seves” vies. Queda clar que entenia, el tal Llassera, que les vies que havia trepat a l’Arcada eren seves, de la seva única i exsclusiva propietat i de ningú més. Oi amic? Més tard, el garrafal despropòsit d'omplir de químics tot el que es posava al seu abast va ser la causa que el Patronat decidís prohibir l’ús de productes químics en l’equipament i reequipament d’itineraris a tot el parc natur...

El 26 de juliol de 1942, Vicenç Barbé i Lledós va patir un accident mortal quan intentava la primera ascensió d’aquesta aresta. Nat a Barcelona el 1916, Barbé comptava amb un potent historial d’escalades per aquella època. A Montserrat destaquen les seves primeres a la Talaieta (de’n Barbé), la Nina, el Setrill, la Vella i d’altres. El fet de ser el primer escalador mort en plena activitat a Montserrat, a més a més de transcórrer per una aresta nord vertical i severa, va convertir la Normal de la Caputxa en una via temuda i considerada, molt poc repetida durant anys. La fama de roca podrida i difícil de pitonar l’envoltaren de l’aura màgica de les grans empreses. De tot això avui en resta una via potent, difícil en el sentit que haurem d’espavilar-nos per clavar, ja que és exposada. No pel que fa al grau, que és assequible, ni pel que fa a la roca, acceptable pel pas de les cordades. La Normal de la Caputxa continua sent una escalada compromesa i que mereixerà tota la nostra atenció...