Never Stop Dancing to the Electro Boogie

La polèmica d'això d'endur-se els pitons de les tàpies és més vella que el cagar.   L'altre dia un que va obrir una via no sé a on -ja no me'n recordo de la piada-, va decidir marcar amb el nom de la via l'emplaçament de dues erres en les quals no va deixar res posat. Sense voler criticar aquesta acció, perquè respon a un dilema davant del qual jo també m'he trobat, el fet en sí és un símptoma que alguna cosa li passa a l’escalada. La cosa en qüestió és vella, però penso que s’ha accentuat en els últims anys. Al mateix temps que s'incrementa el número d'escaladors i proliferen tota mena de cursets d'escalada (des del meu punt de vista, la clau de volta de tot aquest merder), canvïa de forma alarmant la filosofia que ha mogut la nostra falera durant generacions. El canvi radical arriba a principis del 2000 -per posar una data-. Escalem com qui va al Macdonalds. L'escalada és menjar ràpid. Un “fast food” greixós poc anímic i molt físic, amagat d...

Aquests dies s'ha unit al mundillo internàutic un gat vell de la moguda vertical. L'Armand ens ofereix, de moment, fotos impagables i algunes de les ressenyes que no només van crear tota una escola sinó que suposen, ho escric des d'un punt de vista personal i absolutament subjectiu, la invenció i el desenvolupament d'una nova forma d'art. Una genialitat que ha creat escola, moviment, tendència (digues-li com vulguis) a Catalunya i als seus voltants, però que és inèdita a la resta del món, fet que la fa encara més única i interessant i amb un futur més prometedor. Com tantes altres coses relacionades amb el món de l'escalada, és poc probable que a la llarga algú estudïi i analitzi moltes facetes del mundilllo que des del vessant sociològic són interessantíssimes.   Els escaladors, massa sovint, no tenim temps per perdre i amb prou feines ens queda una estoneta entre la feina i les tàpies per dedicar-nos a la contemplació. Hi ha moltes històries paral·leles a...

Sin querer entrar en polèmicas que no sean fructíferas con autores de blogs que sigo, respeto y que además me sirven de inspiración para luego poder seguir contribuyendo al entretenimiento del personal, paseando el otro día por un interesante artículo sobre reequipamientos, desequipamientos y otras desdichas, me tope con una idea que puede dar pié a otro post sobre otra faceta de la sociología del homo climber -una más entre el mogollón-. Bajo la foto que encabeza este post, en A0 a vista se puede leer una crítica a la cordada de " cornudos " que pispó los cordinos dejados por otra cordada de, en este caso, buenos samaritanos . La anécdota, pone sobre los cantos adecuados el debate que liga con aquello de la sociología del mundillo vertical que les comentaba. Personalmente, lo confieso de antemano y así no hay desengaños, arraso con todo cuanto encuentro en las tapias, siempre que pueda ser reutilizado / reciclado. Hay incluso escaladas en las que cargo con el martillo (a...

La GEDE de l’Agulla Gran del Pas del Príncep és una via que encara avui, més de 50 anys després de la seva primera ascensió, resulta molt difícil; sobretot si la nostra intenció és interntar-ne fer com més passos en lliure millor. Apurar-la del tot suposo que queda reservat a escaladors amb molta més paciència i habilitat; però per poc que puguis, alguns passets surten en lliure i això i l’abundància d’assegurances, ajuda a intentar-ho. La via fa la flaire d’històrica en cadascun dels seus metres. És difícil passar-ho per alt. En recordo alguna història i alguna foto d’època al llibre del Josep Fatjó   de manera que tiro de prestatgeria i en pocs minuts llegeixo el text original sobre un intent previ a la primera definitiva escrit pel Manel Guasch, i transcrit per en Fatjó posteriorment. L’amic Guasch dóna detalls del primer llarg que un cop hi ets afegeixen aquest plus montserratí a l’escalada tan difícil de definir amb un teclat. Explica com després d’un flanqueig llarg...

Escalada equipada per la qual caldràn un munt de cintes; com més millor, si el que volem és empalmar algun dels llarg, molt curtets a la part central. La roca és impecable i tot i que hi domina l'artificial, molts dels passos es deixen anar fent en lliure. El descens el fem per la cara contrària a l'escalada; però atenció amb la instal·lació de ràpel, uns metres per sota del cim. Haurem de desgrimpar seguint el terren és lògic. Anem a buscar la vertical de la bretxa a través d'una lleixa, a l'extrem de la qual trobem la instal·lació (cadena i tres parabolts). Amb un ràpel llarg de seixanta metres ens plantem al peu de l'agulla.