Never Stop Dancing to the Electro Boogie

La caixa que debia contenir el llibre de piades del Diedre Perciman és, com a mínim, curiosa. Déu vos guard, hi posa. Potser no va contenir mai cap registre. Potser era una d’aquelles urnes per posar els donatius, el cepillo, que hi havia i encara hi ha a les esglésies. Suposo que cada vegada es fa menys, això de deixar cosetes penjades per als que “han de venir” després de la primera. O potser no va ser durant la primera, sinó més tard. Un servidor, el juliol del 82, l'única cosa que feia de profita era mirar-se els dibuixets del Naranjito. “Escalada molt vertical, atlètica i sostinguda”. Així és com descriu l’Hita la que s’ha convertit, molt a pesar dels caçadors de clàssiques, en la clàssica de la muralla Nord dels Ecos. Ho diu l’Hita, però també ho diuen altres guies del vessant nord. La coincidència és unànime: diedre molt sostingut. El problema és com graduem aquest sosteniment. És un sosteniment de kantu gansu i disfrutada col·losal? O més aviat es tracta d...

El que em va passar ara fa una setmana, sense ser especialment interessant (abstinguis si és una persona que té pressa o va estressada), suposa un reflex més en aquest mirall que explica el mal que ens afecta des del dia que ens vam enganxar irremediablement a aquesta passió que és la progressió per la vertical. Baixant de la Punsola Reniu, arreclant aquí i allà el camí de l’Arrel, finalment descansava els peus per la rampa de ciment de l’antiga estació de l’Aeri. Començava a remuntar la carretera, cap a Santa Cecília, quan vaig veure baixar un individu per l’altra costat de l’asfalt. Un paio passejant, a les sis de la tarda, equipat amb una crossa. Intento ser discret i me’l torno a mirar quan som a la mateixa alçada. “Hombre qué tal?” –li crido des de l’altra banda de la carretera. Resulta que ens coneixem. No sabia res de la seva lesió al turmell. Me l’explica mentre baixem passejant com dos jubilats cap a l’esplanada de l’antiga estació de l’aeri. Resulta que comen...

Las chapuzas siempre han abundado en nuestras tapias. Cuidar el estilo es harto complicado y ante el gran jurado no se escapará ni menda. Lo que a continuación expongo es fruto de la observación y del tacto. Durante la semana pasada, días en los que tuve la orpotunidad de escalar The Wall en la norte del Elefant y la siempre agradable Punsola-Reniu en el Cavall Bernat, hubo un par de cosas que me llamaron la atención. Ambas escaladas, des de mi punto de vista, son muy distintas ahora, una vez pasadas por el tedio del taladro. En las dos hay añadidos algunos paraboles de más. En el segundo largo de The wall, antiguamente marcados con pintura amarilla los emlazamientos de los buriles para no perderse en el intento; y a la salida de alguna reunión en la Punsola, por ese dogma aberrante llamado factor 2. No pretendo entrar, sin embargo, ni en culpas ni en desdichados protagonismos sobre los cuales ya se ha hablado mucho por ahí. Cada uno sabe lo que hace y siempre hay oportunid...

Integral Chop suey a la paret SE del Montgròs, Montserrat Això del Montgròs, més que una nova via va ser una integral. Primer, perquè de la mateixa manera que ja ho va fer la Ying-yang fa una pila d’anys, la Chop suey aprofita el primer llarg de la Griviola. Però és que, a més, la Chop suey vertaderament s’acaba a la gran cova del Montgròs, després d’un centenar de metres trepidants, sobre una roca impecable en tres llargs que m’atreveixo a qualificar d’excepcionals, com ho és, de fet, tota la Mole. La Chop suey arriba al cim per un nou traçat, el de la variant de sortida “El salt del pop” (100 mts. MD), un divertimento anecdòtic després d’un dia d’escalada per la Griviola. Un servidor no es va poder estar d’experimetar una sortida “diferent” i la cosa va quedar tan rodona que després de dibuixar-ne la ressenya la variant de sortida va quedar en silenci a lespera d’un desenllaç que l’acabés de completar. I el desenllaç es diu Chop suey i té un sabor que val la pe...