Never Stop Dancing to the Electro Boogie

En les aproximacions llargues sempre tens temps per donar-li una mica de joc a la bola. Pots arribar a pensar en coses la mar d'entretingudes, tot i que com que si apartes la vista de les pedres del camí pots acabar per terra, no acostumes a pensar de manera estructurada. Sovint dones voltes a alguna obsessió. La d'avui, per mi, és la velocitat. Cal córrer si no volem acabar trotant pel circ, de nit, amb un sol frontal, com si fóssim pallassos, però sense els riures del públic fent-nos companyia. A dos quarts de deu del matí, quatre núvols grisos rasquen les puntes allà, prop dels 3.000 metres. --No m'agradaria baixar per aquí a la llum dels llamps –em diu l’Edu posant un somriure a la meva tensió. Sembla que té ganes d'explicar alguna anècodta escabrosa que segurament quedarà per un altre moment, com quan en un sol dia, als Bogaboos, una sobredosi de ràpels amb les cordes enfangades van ser massa pel seu vuit, que va quedar perillosament erosionat. Però aques...

*** Via Custòdia Compartida (ED-, 310 mts.) a la Punta Innominata (2.801 mts. Cara Nord-Oest). 1a ascensió el 06 de setmebre de 2009 a càrrec de Noemí Hernàndez, Lola Boquera, Eduard Requena i Dani Brugarolas. Escala una placa impressionant de més de 150 metres de roca impecable i de difícil protcció, encara que les dificultts de la majoria de passos són assequibles. Portar 5 pitons (3 plans i 2 ves), doble joc de friends, microfriends i tascons. Semiequipada amb algun pitó i un espit per reunió en el tram de la placa. Ataca la placa pel centre per un petit diedre (1 pitó casolà) fins a muntar reunió al contrafort adosat (1 espit). Ataca la placa cap a un petit sostre (2 pitons) que supera en ziga-zaga i amb passos francs. L’R2 la muntem sobre una bona repisa enmig de la placa (1 espit). Escalem a pèl una desena de metres fàcils fins a sota un sostret on podem col·locar un microfriend i un pitó. Seguidament flanquegem a l’esquerra per on la placa és més fàcil. Resseguim un diedret...

*** Via Lujo Asiático (ED, 185 mts.) a la Creu de Colomers (2.895 mts. Cara Nord-Est, cim secundari). 1a ascensió el 22 d’agost de 2009 per Lola Boquera, Noemí Hernàndez, Eduard Requena i Dani Brugarolas. Roca excel·lent i fissures de qualitat. Escalada força sostinguda, molt recomanable, a protegir amb doble joc de camalots (opcional el número 5 per a la bavaressa del primer llarg, tot i que nosaltres no el portàvem), joc d’aliens, tascons i quatre pitons per reforçar la R2 i la R3. Els passos clau han quedat equipats amb pitons. L’escalada comença a la vertical del diedre blanc característic a la zona alta de la paret, just a l’esquerra del contrafort adosat característic. Primer llarg per una fissura que enllaça amb una bavaressa desplomada (pas curtet però potent, un pèl exposat si no disposem d'un Camalot del número 5), 20 metres, 1 pitó visible des de peu de via, R1 en repisa amb merlet. El segon llarg segueix una fissura que després de superar un petit desplom es conve...

*** Via Café-Crème (ED-, 180 mts.) al Carall del Balaguera i el Tuc de Balaguera (2.757 mts. cara Nord). 1a ascensió el 13 de juliol de 2009 a càrrec de Noemí Hernàndez i Dani Brugarolas. Escalada assequible, amb bona roca, que assoleix el cim del Carall del Balaguera, agulla adosada a la paret del Balaguera. Portar friends, microfriends i tascons. Fita a peu de via. Grimpar uns quinze metres per grades de tercer, flanquejant fins a terrassa on muntem la R0 (1 pitó casolà). Remuntem diedret i anem a buscar bavaressa visible a mà dreta (merlet). L'escalem fins al peu d'una xemeneia ampla on muntem R1 (45 metres, merlet). Superem la xemeneia pel costat esquerre i muntem R2 a l'espatlla que forma el carall (45 metres). Grimpem aresta de blocs fins al peu del frontó del Carall. L'escalem pel vessant oest, per sistema de diedrets tancats molt difícils (1 merlet) fins al cim de l'agulla on muntem R2 (merlet i dos pitons). Fem ràppel de 15-20 metres ja equipat. Creue...

*** Via Baby-Bullas (MD+ 195 mts.) a la Creu de Colomers (cara Nord-Est, cim secundari). 1a ascensió l’11 de juliol de 2009 per Noemí Hernàndez, ka Baby, i Dani Brugarolas, aka Bullas. Escala la gran placa central de la tàpia en un llarg de 60 metres recomanable. Roca excel·lent. Doble joc de friends, microfriends i tascons. El primer llarg ataca el contrafort característic per una placa fineta (pitó visible) per anar a caçar un diedre doble i muntar R1 en terrassa sobre el contrafort, al peu de la gran placa, 40 metres. El segon llarg ataca la placa escalant primer un sostre en diagonal. Remuntar-lo i superar-lo per un diedret fàcil (tascó encastat). No atacar la placa directament, flanquejar a l'esquerra fins una fissura i remuntar-la (1 pitó casolà) fins a R2 (60 metres!!, 1 pitó). Escalar una bavaressa fàcil i un canalot ja sense dificultats fins a la cresta (40 + 60 metres). Aproximació: ...

Com que l'amic Tranki insistex, cada vegada que en té oportunitat, que la Cerdà-Pokorski de la Prenyada és una escalada que hauríem d'entronitzar al costat de les grans del massís i cada dia que passa es repeteix més, em sabreu disculpar si l'essències d'avui torna a centrar-se a Sant Benet. Seré breu. Un racó preciós, traçat lògic i intuitiu, roca excel·lent, moviments atlètics, equipament segur, tot i que autèntic (res brilla ni enlluerna) i alguna sorpresa. La majoria d'escaladors que al llarg del segle XX van conquerir aquestes muntanyes es desplacaven al massís en tren. Això i l'elevat preu del material d'escalada, la falta d'ingressos o la imposibilitat adquirir pitons o reblons va aguditzar els sentits del personal. Si a l'Angda-Cerdà de l'Aeri els reblons provenien dels seients del tren que venia de Terrassa, pispats durant els viatges cap a Montserrat, la fissura d'entrada de la Cerdà-Pokorski no és queda curt...

La Cerdà-Pokorski és una joia amagada al cor de Sant Benet. A la ressenya, l'itinerari original, amb un primer llarg més difícil i estètic que la variant oberta pel Luichy a mitjans dels anys vuitanta amb motiu de la seva restauració amb espits (molt encertada, per cert, sense afegir més expansions de les que hi havia en aquell moment). Roca excel·lent i passos força atlètics amb bon canto -estil Sant Benet. La via queda força segura, tot i que és preferible moure's bé en el 5+ per anar tranquils. Hiper-recomanable. Remuntem la fissura fins que s'estreny en arribar a un gran còdol. Superar-lo i un parell de metres per sobre, quan la fissura perd qualitat, flanquejar a mà dreta fins a caçar un burí ja a la placa. La tònica és la mateixa en els dos llargs següents. Quan les dificultats augmenten seguint la fissura ens desviem per la placa sempre a mà dreta. El quart llarg supera el desplom, completament equipat amb espits i claus. Lliure potent amb molt bon canto o A0. ...

Malhauradament ja fa uns quants anys que circulo pels Pirineus, els catalans, en el cas que m’entreté aquest matí d’un dijous ni fu ni fa sota uns núvols indiferents, perdut enmig del laberint dels bojos que és Barcelona. Espais inmensos d’una solitud calculada, sempre i quan t’allunyis dels camins fressats per la nova pesta de les nostres muntanyes, els inenarrables Carros de Foc. Sovint hi ha imperfeccions que et retornen a la realitat d’un planeta massificat. Deixalles aquí i allà, sota les pedres, en qualsevol forat. Llaunes que es rovellen sota el sol, plàstics que es podreixen i s’esquincen amb el fred, alguna ampolla oblidada, un paquet de tabac, la càrrega esgotada d’un fogonet, un mitjó, pells de taronja que es ressequen en algun racó... No hi ha res a fer. Malgrat que podries firmar davant de notari que per aquí no hi ha passat mai ningú, el que deixem enrere acaba trencant la il·lusió d'una solitud idíl·lica dels que vindran després. A alguns no us agradarà –...