Never Stop Dancing to the Electro Boogie

La endogamia en el mundillo del climb va en aumento para mal y para bién. Escaladores que se emparejan con escaladoras o viceversa –señoras, no se me ofendan–, criaturas resultado del cruce que con a penas cuatro añitos ya le dan a la express... Todo esto, bañado constantemente con la adrenalina segregada desde el bloque a las tapias más gansas. Química pura. Y, todo, aderezado con aquella obsesión tan nuestra. Me refiero al hecho de tener la neurona continuamente fijada en alguna tapia, en algún paso, en alguna chapa o en algún cacharro nuevo. Mézclese en la coctelera y se obtendrá, con ayuda de unos cuantos años / generaciones, la evolución simulada en la imagen. Ya lo ven, damas y caballeros, la genética se adapta a todo, especialmente si las necesidades físicas del día a día de los especimenes aislados lo requieren. Ese día, cuando en lugar de pies tengamos manos, seremos un poco más monos, pero, eso sí, escalaremos mejor; seguro!

Llega el verano y muchos menos de los que quisieran cruzan el charco hacia las "escaladas de salón" más largas y más guapas del mundo. Y es que en Yosemite es difícil pasarlo mal. Lo tienes todo al alcance de la mano -como en el salón de tu casa- y excepto por la dificultad inherente a la ruta escogida -que puede ser mucha- y por las tormentas de verano, es probable que en la hamaca lo único que te falte sea la tele o el portátil. A los que van para allá estos días o tienen ya sus billetes en el cajón de la mesita de noche, disfrutad, cabrones! A los que no han ido, teneis que ir pensando en acariciar ese granito de dureza casi absurda. A los que estuvieron acampados en el Camp 4 y no viven en paz desde entonces, podeis optar por el siguiente placebo -que no cura pero que relaja cuerpo y mente. Es probable que depués de una de esas escaladas tremendas a alguno se le acercara ese friqui cincuentón que desde su furgo fotografiaba a todo el que se paseaba por la tapia. Tom Eva...

Si no fos perquè el país té problemes de caràcter ecològic tremendament importants i, des del meu punt de vista, més urgents, pensaria que la campanya de sancions engegada per Medi Natural a Montserrat té la seva raó de ser. Entenc la impotència dels responsables de Medi Natural. Entenc que contra els inabastables tentacles del capital i dels seus hiperdiversificats interessos, la lluita sigui complexa, fins al punt d'esdevenir una utopia inútil. La lluita sovint s'acarnissa amb els més dèbils; amb els que no tenen contactes en el poder legislatiu ni tampoc en l'executiu; amb els que no recorren a la teranyina de la justícia per atrapar-hi les iniciatives polítiques que els perjudiquen; amb els que no poden pressionar des de l'ombra del capital; amb els que no disposen d'informació estratègica amb antel·lació; i amb els que no aconsegueixen mobilitzar-se per falta d'unitat. La lluita s'acarnissa, aquesta vegada, amb els escaladors. La campanya de sancions,...

Si alguna cosa té internet per al mundillo del climb, és que només tirant de google i amb una miqueta de sort, pots trobar la ressenya de l'escalada més inversemblant, la d'aquelles vies que semblava que fos impossible que algú repetís. Això no només és senyal que hi ha vida més enllà de les vies ultrarepetides i de les modes que ens porten a tots com un ramat d'una línia a l'altra sense saber perquè. També implica a un munt de gent que de forma desinteressada perden unes horetes davant la pantalla per penjar a la xarxa ressenyes, fotos i croquis que són, molt sovint, una bona manera de preparar una ascensió. Tot i que moltes vegades has d'acabar acudint a la ressenya "oficial" facilitada per alguna guia d'escalada, molt sovint, els comentaris subjectius d'una cordada qualsevol sobre material, graus, condicions de l'escalada, etc. resulten molt més pràctics. Sempre hi ha excepcions. Hi ha qui prefereix no investigar massa sobre les vies que ...